Mont Ventoux: el gegant de la Provenca

Bona nit,

Vam arribar a l'hotel de Bedoin vora les 9 de la nit. El propietari m'havia avisat que a partir de les 8 no obriria la porta. A les 7.30 el vam trucar dient que havíem patit una caravana i que estàvem a 40km d'arribar. El tema embús era cert, però estàvem a més de 100km. L'home ens va obrir amb molts mals modals, dient que ens fotíem d'ell. Des d'aquell moment Phillipe es va convertir en un dels símbols del viatge, per mofa o per insult, un comodí fàcil.

Jo sempre havia pensat que el Mont Ventoux (mont ventós) estava als Alps, però no és ben bé així. El Ventoux està a la Provenca francesa i destaca tant entre tanta extensió de vinya que s'arriba a veure a 100km de distància. Imposa el seu cim, pelat. Molts l'han descrit com un paissatge lunar. Jo no he esta a la lluna, però si deu semblar.

Aniré enganxant aquí els perfils perquè contempleu la duresa d'aquestes muntanyes. Tots els perfils són gentilesa de la plana web http://www.altimetrias.net/ . Sempre és bo saber que hi ha gent més sonada que nosaltres. Us presento el Ventoux:

El nostre hotel estava al kilómetre 4 de la pujada, així que vam decidir baixar fins al kilòmetre 0 i emprendre des d'allà la sortida. Molts no entendran aquesta acció. Hi ha tres explicacions: fer kilòmetres per escalfar les cames, arribar a un forn on menjar quelcom per agafar forces i seguir la tradició de pujar muntanyes des d'on toca.

Els primers 6 kilòmetres van ser molt suaus. El més dur havia de venir, i tal com indica el perfil, cap al kilòmetre 7 la carretera es va aixecar i la pendent no va baixar fins al 16. Van ser gairebé 10 km dintre d'una pineda tupida que ens salvava de la calor, però les rampes contínues al 9 i 10% van castigar unes cames que demanaven clemència ja que es pensaven que estaven de vacances.

Arribat el 16 el bosc s'acaba i comencen 5-6 kilòmetres d'ascensió menys intensa sota un paisatge desolador. No resta res. Natura morta. Les meves cames ja no responien de la mateixa manera i malgrat la pendent no fos tan pronunciada vaig comencar a patir molt. Quan quedaven una mica més de 2km vam passar pel monument a Tom Simpson, un ciclista que va morir pujant al Ventoux al Tour del 67 amb una barreja de cansament, anfetamines i alcohol (per fer passar el dolor que sentia). Una mica més endavant ens vam trobar uns fotògrafs que fan fotos als ciclistes i les penjen de la web. Un negoci com qualsevol altre.

Ja restava ben poc. Entrem al darrer kilòmetre. La carretera torna a tirar cap amunt, però al darrer kilòmetre això ja ni es nota. Hem arribat! El Ventoux és nostre i la primera fita de la setmana està aconseguida.

Ara només restaven uns quants kilòmetres de baixada. Baixar el Ventoux és fàcil perquè no té gaire curves, i això ho diu un que es considera el pitjor baixador de la història. Quina por!!!

Arribats al cotxe ens quedaven 800km camí dels Dolomites italians, però aquest és un altre conte per un altre dia.

Què gran coronar el Ventoux!!!

Un petó

Jordi

PS: més fotos a http://picasaweb.google.com/Jordi.Avellaneda/MontVentoux