dissabte, de novembre 28, 2009

Tener o no ser

Buenas noches,

Cada vez que viajo a Barcelona me ruborizo viendo la cantidad de cochazos que circulan por la capital catalana. Los precios de los coches son más o menos conocidos, los sueldos de las personas que los conducen no lo son tanto, pero en esa ecuación lo que parece obvio es que la gente tiende a conducir coches que corresponden a una escala salarial superior a la que pertenecen. No es normal que un trabajador medio que gane 2000€ al mes, que está viviendo en un piso de 250,000-300,000€ por el que paga 1000€ de hipoteca al mes conduzca un coche de 50,000€. No es normal ni lógico pero es lo que hay.

Deduzco que la cantidad de Audis, BMWs, Mercedes e incluso Porsches que veo recorrer las calles de Barcelona se deben al concepto social de que más vale tener que ser, y que si no se tiene no se es. Supongo que es un concepto nacido del boom consumista de los últimos anyos. Un concepto que ha acelerado la economía y nos ha hecho creer que somos los mayores de Europa. El mismo concepto que nos ha estallado en los morros.

El Porsche Cayenne es el novamás de ese concepto. Una persona que conduce un Cayenne por Barcelona me insulta a la cara, insulta a la inteligencia humana. No es sólo el lujo y el despilfarro del dinero que no van con mis valores y podría llegar a respetar, sino que es la utilización excesiva del espacio público, el consumo desorbitado de unos recursos energéticos que se acaban. Me pregunto si es necesario un 4x4 para circular por Barcelona o si simplemente su utilidad es la satisfacción de mostrar que se puede comprar tal barca. Yo les atiborraría a impuestos. La mayoría de gente los observa como peleles cayendoseles la baba. Para mi son el síntoma de una sociedad enferma.

Aquí en Dinamarca no se ven muchos Cayennes. En tres anyos habré visto 4 o 5. Hay dos motivos, el primero es que el hecho de ostentar no está bien visto en esta sociedad protestante. El segundo es que el impuesto de matriculación es del 140% del valor del coche.

Ah! Y las encuestas dicen que los daneses son los ciudadanos más felices del mundo.

Tener o ser, tener o no ser, no tener o ser?

Besos

Jordi

diumenge, de novembre 22, 2009

12 anys

Bones,
Aquest cap de setmana he estat a Barcelona. No hi ha que buscar gaire motius per venir a casa (aquesta paraula sol ser-ne el principal) pero en aquest cas n'havia un d'especial.
La promocio d l'IQS feiem 12 anys d graduats. Alla no se celebren els 10, sino els 12.
Aquesta es una d'aquelles trobades que quan ets a l'escola o a la uni penses que no arribaran mai. La veus tan llunyanes... I ves per on. Alla hi era jo.
Va ser una vetllada de sentiments diversos. Primer alegria de veure a molta gent que per multiples raons fa temps que no veig. Segon una mica d decepcio perque va assistir-hi menys de la meitat d la promocio i perque la majoria d'aquests un cop acabat el sopar van pirar-se-les amb 'l'excusa' dels nens. Altres, uns 10, molts d'ells amb familia van allargar la nit I aixo va ser el que mes va pagar la pena.
Es curios com molts d'aquests hem anat pujant a les empreses i tenim responsabilitats de contractar gent. Deviem semblar vells quan vam comencar a compartir allo de 'les noves generacions no tenen esperit de sacrifici ni ambicio'. A un company fa poc una graduada li va preguntar com era la qualitat de vida a l'empresa. Noves fornades i noves inquietuts. Gent que ho ha tingut quasi tot (una mica mes que nosaltres).
Finalment em quedo una mica amb la sensacio de bitxo raro, per residir a l'estranger i no despertar-me de nit amb plors d criatures.
Sentiments diversos i retrobats.12 anys completament diferents als que vaig somniar pero realment fantastics. Com seran els seguents 12?
Bona nit

dissabte, de novembre 14, 2009

Tornem a somniar?

Bona tarda,

Hi ha èpoques a la vida on un no necessita somniar. El seu dia a dia és ja un somni i el vol gaudir al màxim. Son èpoques on és millor estar lastrat al terra observant allò que t'envolta i que la sort o la lluita o qui sap què t'han regalat.

Hi ha èpoques a la vida on un necessita somniar. El seu dia a dia no l'omple del tot i cerca futurs, cerca noves metes. Són èpoques on un desitja volar i que res l'enganxi al terra. Són moments a la vida on un vol lluitar per nous somnis.

Aquells qui em coneixeu sabeu que sóc persona de somnis i il.lusions. Després d'un anyet de gaudir del que m'envolta al màxim he comencat a sentir que tinc ganes de tornar a somniar. Escriure inspira els meus somnis.

Alguns somnis són antics i altres seran nous.

Us deixo amb una línia d'una de les melodies de moda ara mateix. "I'll go crazy if I don't go crazy tonight" http://www.u2.com/discography/lyrics

It's not a hill, it's a mountain
Què us inspira?
Un petó
Jordi

dilluns, de desembre 22, 2008

Torno... per uns dies

Bona nit,


Després de gairebé dos mesos (com m'acaba de recordar el Pau), torno al blog, i, per uns dies, torno a Barcelona. Em trobo


... a un govern català que em dóna raons per sentir vergonya de dir-me català
... a un Barça que enamora amb passió, entrega i resultats
... a uns arbres de Nadal ecològics i renovables que no són ni arbres, ni són de Nadal, ni són ecològics i molt menys renovables
... a una bogeria brutal pel Facebook
... a una sensació global de crisi que ningú sap concretar massa bé en paraules
... a una ciutat que em segueix enamorant

i a amics dels de la lletra A majúscula que, com el Miguel i el Víctor, es decideixen a sortir amb la bici per conquerir, any rera any, el "massís" del Tibidabo.


Bona nit


Jordi

dilluns, d’octubre 27, 2008

Noció de la realitat perduda

Bona nit,

Luis Roldan va sortir farà cosa de 15 anys en calcotets i envoltat de prostitutes en una famosa revista espanyola.

Pels que no ho sapigueu, Luis Roldan, era el Director de la Guàrdia Civil. El més sorprenent és que no es va tractar de fotos robades per un paparazzi. El senyor Roldan mirava a la càmera amb l'alegria de saber-se el rei del món (he estat una estona cercan la foto però no l'he trobada), de que res no el podia aturar en el seu afany d'apropiar-se de més i més diners a compte dels contribuents. Havia perdut el nord i la noció de la realitat.

Era l'època del decliu dels governs socialistes de Gonzalez. Hi havia molta porqueria i sortia per totes bandes. La foto de Luis Roldan enmig d'una orgia va ser el cop d'efecte que necessitava el PP per fer-se amb el poder. Els socialistes, que venien d'una generació de "descamisats" i jaquetes de pana, eren ara yuppies pujats en cotxes de luxe.

La setmana passada l'ABC va publicar que el senyor Benach, president del Parlament i segona autoritat de Catalunya, s'havia tunejat el seu nou AudiA8 amb un escritori, una tele i un reposapeus (9000€ en extres). Resulta que el senyor Benach decideix viure a Reus i anar i venir cada dia. És decisió seva, el problema és que tant el cotxe (cal un A8?), com la benzina, com els mossos que li fan d'escorta suposen una despesa extra que no l'aporta el senyor Benach, sinó els catalans.

Després de la polèmica avui en Benach ha sortit a "aclarir el tema". Ha dit que "destunejaria" l'A8 i que demanava disculpes a les famílies que ho estan passant malament. Que lo de la tele i la taula eren per treballar més. M'ha donat la sensació de "va pobrets que no m'enteneu, ja em trec els extres del cotxe". El senyor Benach, com li va passar en el seu dia al senyor Roldan, ha perdut la noció de la realitat. Es pensa que tenir un A8, amb escorta, TV d'alta qualitat, taula i reposapeus són les coses més normals del món. Lamentable i execrable, sobretot d'un partit que comenca amb E d'Esquerra i que diu que feia president a Montilla per fomentar les polítiques socials.

Almenys ens hem lliurat de veure'l en portada i en calcotets. Certament hem guanyat un mal de panxa.

Petons

Jordi

dijous, d’octubre 23, 2008

Ens han tornat a aixecar la camisa

Bona nit,

Ja hi tornem a ser. Cornuts i a pagar el beure. Els pressupostos de l'Estat a punt d'aprovar-se sense incloure el financament pactat a l'Estatut. Això és greu de per si, però la gravetat agafa un to dramàtic quan el senyor Zapatero té els sants ... de dir que està decebut amb CiU perquè no han donat el vot a favor dels pressupostos en un moment tan crític per la crisi econòmica actual.

No tenim el que se'ns va prometre i a sobre ens anem amb la cua entre cames i criticats, de nou, per insolidaris.

Què ha passat? Que tenim uns polítics que només miren pels seus interessos a curt termini i que basen les seves decisions en el fet que la població té la memòria d'un peix, és a dir no en té de memòria.

Escoltava RAC1 diumenge passat. Parlaven de si l'estació del metro de la línia 9 al costat del Bowling Pedralbes s'havia de dir Camp Nou o no. Van posar dos talls del conseller Nadal:

- Fa 10 dies: "No es una bona idea posar aquest nom. Hi ha moltes estacions al voltant de l'estadi i si poséssim aquest nom llavors tothom baixaria allá"

- Diumenge: "Considero una extraordinària idea posar el nom de Camp Nou. Felicito al FCB per aquesta iniciativa. No en veig cap problema per dur-la a terme"

Però no importa, estan tan acostumats a mentir i a no ser castigats per fer-ho, que se segueixen pixant en els votants. Total, tornaran les eleccions i tornarà a passar el mateix. Ningú s'enrecordarà del passat i la gent tornarà a votar pel seu partit com si d'un equip de futbol es tractés.

Sense financament i criticats. De mentres els bascs donen suport als pressupostos, es porten la bona fama i gaudeixen del millor financament de l'Estat. Crítiques? Cap. Són amics.

I els socialistes catalans encara amenacen en no votar els pressupostos... Com deia l'impresentable de Mourinho, per fer teatre ja hi ha altres llocs.

No aprendrem mai

Bona nit

Jordi

dijous, de setembre 11, 2008

Alpe d'Huez: 21 curvas para un suenyo

Buenas noches,

Os dejé a los piés del Telegraph. Nos cambiamos de ropa de mala manera, compramos algo para el viaje de vuelta a Barcelona y nos subimos en el coche de camino a Bourg d'Oisans, a los piés del mítico Alp d'Huez. Para llegar hasta allí decidimos ascender otro puerto mítico, esta vez con el coche, la Croix de Fer. No tan duro como el Galibier pero hermoso. Queda pendiente.

Si antes de iniciar esta aventura/locura hubiéramos preguntado a conocidos cual era el puerto que les sonaba más de los que íbamos a subir, la respuesta mayoritaria hubiera sido el Alp d'Huez. Aficionados y no tan aficionados del Tour conocen esta mítica subida de 21 curvas, la "montanya de los holandeses" como algunos la conocen porque son ellos los que han ganado más veces esta ascensión.

Durante la semana bromeaba con Víctor que subiríamos el Alp d'Huez con extrema facilidad porque era el puerto más fácil de todos.


Y de hecho lo era, ni tan largo como Gavia, Ventoux o Galibier, ni tan duro como el Mortirolo. Los dos primeros kilómetros son los de mayor pendiente, a partir de ahí es un sostenido 8%, con pequenyos descansos en las curvas para favorecer el ascenso de los autocares que se dirigen a la pista de esquí de Alpe d'Huez.

Bourgh d'Oissans es un pueblo que vive del ciclismo. Todo esta lleno de bicicletas y de perfiles. Se respira bicicleta y todo está repleto de ciclistas que han hecho la peregrinación desde su lugar de origen hasta el santuario alpino.

Salimos pronto porque queríamos subir, bajar, conducir 600 km y llegar a Barcelona par cenar. Serían las 9 cuando puse el pie en el calapiés. Hacía fresco y parecía bastante claro que el sol no haría acto de presencia. Sólo esperábamos que la lluvia tampoco apareciera. Calentamos 5-6 km y emprendimos el ascenso. Efectivamente los dos primeros kilómetros son durillos. Allí es donde atacó Sastre el pasado julio para llevarse el Tour.

En esos kilómetros pasamos a algunos componentes del Club Ciclista de Tárrega que habíamos conocido la noche anterior. Su barriga nos había incitado a dudar de sus posibilidades de llegar a la cima. En ese momento poco me preocupaban sus barrigas. Empezaba a sufrir más de lo esperado.

Con Víctor eternamente delante empezamos a pasar las curvas, 21, 20, 19... En todas el nombre de algún vencedor del Tour. Muchos míticos (Coppi, Pantani, Bugno, Amstrong), otros menos conocidos (Echave, Mayo, Guerini), pero todos inmortalizados en esa ascensión.

Las barritas energéticas fueron cayendo y la ascensión se hizo eterna. Cuando quedaban cinco aparecieron las primeras rampas. Tuve que parar y estirar un rato. Cuando quedaban tres apareció un cartel marcando que quedaban cinco. Y eso, como ya indiqué en artículos anteriores, es lo peor que se le puede hacer al ciclista que va justo de fuerzas.

Se fueron acabando las curvas, pasamos Huez y luego llegamos a la estación de esquí. Si recordais la llegada del Tour, una vez se llega a las urbanizaciones de la estación, se inicia un llano y un pequenyo descenso hasta la meta. En nuestro caso al llegar al final del ascenso decidimos dar por finalizada la etapa ya que había un mercado popular que evitaba avanzar.


Paradojas de la vida. Así como el Ventoux, el Gavia, el Mortirolo y el Galibier tienen un cartel de fin de puerto con la altitud, Alpe d'Huez no lo tiene (por ello la foto en la curva del pirata). Es como si aún no lo hubiéramos coronado, es como ua invitación a seguir escalando, es la afirmación de que las 21 curvas del suenyo llevaran a otros suenyos. Ya se habla de stages en los Dolomitas o de visitar los monstruos austriacos...

Gracias a muchos por este regalo de una semana. Inolvidable

Besos

Jordi

Estadisticas y contadores web gratis
Manuales Oposiciones