Galibier - quan la carretera besa el cel

Bona nit,

Us vaig deixar als peus del Mortirolo. Físicament estava cansat i psíquicament també. No era només els kilòmetres en bicicleta, sinó també la pallissa en cotxe i el fet de dormir cada dia en un lloc diferent.

Comencavem ja el retorn cap a Barcelona, així que els 600 km es van fer menys feixucs. Vam recular cap a Milà, després Torí i després vam creuar per sota del Montblanc (quina clavada el famós túnel) per aparéixer a la vessant francesa dels Alps. Tot això amb l'ajuda del TomTom (GPS) que adivinava amb bastant encert tant la ruta més curta com l'hora prevista d'arribada. Interessant artilugi.

Eren vora les 7 de la tarda quan vam arribar a Saint Michel de Maurienne. No ens va costar tant com el dia anterior trobar hotel i de fet vam trobar un amb el nom de Galibier. Si una cosa destaca d'aquests dies és que menjàvem continuament. El desgast físic era tan brutal que no importava menjar galetes, pa, fruita, etc. Aquella nit ens vam fotre un bon plat de tallarins amb salmó.

Un cop a l'habitació vam analitzar amb deteniment l'etapa del dia següent. El Galibier té un petit aperitiu de 12 km que es diu Telegraph. "Només" és un port de 1a al Tour. Després es baixen uns 4 km i resten uns 20km de pujada fins al cim del Galibier. Aquí teniu el perfil d'altimetrias.

Fins aquell moment no em vaig adonar 100% de l'animalada de muntanya que m'esperava el dia següent. Vaig rebre el que es diu un "bany de realitat". El Mortirolo deixava pas al gran Galibier.

El dia següent es va llevar assolejat. El Telegraph es va fer més o menys bé. Les pendents no sobrepassen gaire cops el 8% i la carretera circula sota l'espesor dels arbres. Vam aturar-nos adalt a menjar una mica i seguidament vam baixar els 4km que separen el cim de la població de Valloire, típic poble que ha crescut gràcies a les estacions d'esquí.

Llavors va venir el pitjor. Primer els kilòmetres no quadraven i ens regalaven dos més dels marcats. Després les pendents que indicaven a la carretera no eren ni molt menys les reals. Recordo un 7% que era mínim un 9% (ja hi havia experiència de dies anteriors per saber què era què). Això us poden semblar nimietats, però quan un va pedalejant fotut sobre una bicicleta, si alguna cosa agraeix és claretat en els punts kilomètrics. I sabeu que sóc bastant malalt dels números...

Després d'uns anys pedalejant per carreteres d'arreu puc afirmar que la gent que es dedica a posar les fites kilomètriques normalment no fa bé la seva feina, i si bé en cotxe això no s'aprecia, en bicicleta és una altra història.

Bé, tornem a l'ascensió al Galibier. Restaven 19km, tot un món. A dures penes superava els 7km/h. Això eren gairebé tres hores de pedalejar cap adalt. Víctor tenia moltes més forces que jo. La carretera no parava de pujar. El sol comencava a cremar. El cansament era extrem.

Quan un puja un monstre com el Galibier sense ser un professional o estar bastant entrenat, el primer que un lluita és contra la duresa del terreny i les condicions atmosfèriques. Si el cansament apreta un comenca a lluitar contra les cames. Si s'arriba a l'extenuació un simplement lluita contra un mateix, contra el seu cervell. És un procés molt interessant. Llavors ja no importa ni la carretera, ni la pendent, és simplement una lluita del tu que diu "no pots arribar" amb el tu que diu "pels meus collons que arribo".

No ho tenia ben clar. Així que quan quedaven 14km li vaig dir al Víctor que marxés. Ell estava en millor condició que jo, i el fet de tenir-lo sempre al davanti saber que ell anava lent per esperar-me em suposava un desgast addicional. En aquell moment no sabia si arribaria.

Vaig posar-me una fita, fer 4km i arribar als 10km a meta. Quan vas a 6km/h, un kilòmetre passa molt lent, uns 10 minuts. El velocímetre avanca una xifra cada 10metres. Es fa etern. Em restaven dues barretes energètiques a la butxaca. Per subsistir calia racionar. Una als 9 i una als 5. Si arribo esclar. Tothom em passava. El sol ja em cremava les cames.

Poc a poc, passet a passet vaig anar guanyant metres i kilòmetres. Al km 9 em vaig aturar a prendre la barreta i a estirar una mica. El paissatge era brutal. La solitud també. La gent que et passa va també petadeta, així que rara vegada algú et diu res. Són moments excepcionals on l'admiració es barreja amb el cansament i el qüestionament de què fa un allà es barreja amb el fet de saber que un difícilment oblidarà allò.

Després de l'aturada vaig saber que arribaria. Poc més en llà hi ha el darrer replà del Galibier i s'enfilen els 8km que et porten al cim. La barreta energètica va fer el seu efecte. Un va tan buit que qualsevol cosa que menji s'incorpora i es crema rapidament. Als 2km ja l'havia cremada. Però la convicció de saber que arribaria podia amb tot. Als 5km vaig repetir l'operació i llavors ja vaig agafar un ritme més ràpid.

El darrer kilòmetre és d'una duresa bestial. El que va fer la carretera no devia ser ciclista, perquè aquest kilòmetre és un càstic sàdic injust pel que ha pogut arribar fins allà. Uns fotògrafs professionals que viuen de fer fotos als cicloturistes et donen ànims de cara a les darreres rampes. Arribo. Víctor ho ha fet 13 minuts abans, 1 minut per kilòmetre. Arribar és un premi enorme. Les vistes brutals:

I ara menjant-me el pal amb la fita Galibier (salutacions als anormals que han omplert el cartell amb enganxines)

Baixant vaig punxar un altre cop. No sé el motiu. Potser frenar massa. El Víctor portava alguna de les eines (gran error quan un va en parella, sempre s'ha de baixar junts en aquestes circumstàncies) i no va sentir-me cridar. Va seguir baixant. No hi havia cobertura. Restaven 10km fins a Valloire. Al final vaig parlar amb ell. Ell va comencar a pujar de nou (el meu reconeixement des d'aquí) i jo vaig baixar ràpidament caminant. Ens vam trobar al 6 i vam canviar la roda.

A Valloire vam arribar cap a les 3. Hi havia molta gana. Vaig entrar en un súper i vaig engrapar galetes, snickers, galetes, etc. Ens ho vam menjar en dos segons. Després pujar el Telegraphe i baixar al Saint Michele. Quan vam aturar el rellotge havien passat 6 hores en bicicleta i havíem fet vora 80km. Una autèntica animalada.

"Només" restava l'Alpe d'Huez.

Bona nit i petons

Jordi