2007

Bona nit,

Feia dies que pensava escriure un mail resum del 2007, però he fet bé d'esperar-me fins al dia 31. Aquesta tarda havia de córrer la cursa dels Nassos, em feia molta il.lusió acabar l'any així, però no ha pogut ser. Aquest matí anant amb la bici per la Zona Franca he caigut quan la roda de la bici s'ha quedat enganxat a la via del tren. La trompada no ha anat a més, pero al cap de poca estona he comencat a sentir que em feia mal el ronyó. He seguit pedalejant amb Victor, Carles, Miguel i Miriam, que anava al seient de darrera de la bici del seu pare. Ens hem aturat a veure l'espectacle dels avions com aterren a El Prat (un lloc desconegut per mi i molt aconsellable), hem seguit amb la bici però ja no he pogut més.

Les següents 3 hores han estat d'un patiment bèstia. El meu tercer còlic nefrític (o sigui pedra al ronyó). Diuen les dones que n'han tingut que és una dolor comparable a donar a llum. No se l'aconsello a ningú. Al final hem anat a un CAP de El Prat. He entrat bramant. M'han atès molt bé i ràpid. El xut de buscapina ho ha solucionat tot i a la tarda ja he tret la pedra.

Avui no sortiré, un cap d'any diferent, tan diferent com aquest any, el 2007, un any inolvidable.
El 2007 va tenir un comencament difícl, però nombroses experiències i persones han sapigut omplir de sorra els tous de tristor que havia deixat anar.

2007 serà segurament l'any de la meva vida en el que viatjaré més. De Rotterdam a Japó, de la Toscana a Shenzhen i Hong Kong, dels Pirineus francesos a Nova York, de Lisboa a Panamà, de Milos a Vietnam. Els records i les imatges m'omplen el cap i em fan adonar que cada cop el món és més petit però igualment està ple de contrastos, de diferències i d'injustícies. També, avui, quan he sentit que enguany s'han escollit les set meravelles del món (Petra a Jordània, el Crist de Rio de Janeiro, la muralla Xina, Machu Pichu a Peru, les piràmides Chichen Itza de Mèxic, el Coliseum Romà i el Taj Mahal a la Índia) m'he adonat que no n'he vist cap d'elles i que per tant encara resta molt per viatjar i conéixer.

Però més enllà del viatjar més o menys i de tenir més o menys segells al passaport, enguany i espero que sempre, el més important són les persones. Fa uns dies mirava l'agenda de telefon del meu mòbil espanyol. Ho faig quan arribo a Barcelona, així truco a la gent que fa molt temps que no hi parlo i que potser m'he oblidat i tot. És curiós llegir a la llista persones que has fet desaparéixer de la teva vida (poques), altres que s'han anat diluent com un sucre (bastants), altres que fa molts anys que t'acompanyen (Déu n'hi do) i altres que des de fa poc el meu nom és quelcom important a la seva vida (poques). És un exercici interessant de fer perquè ajuda a adonar-te de les decisions que conscient o inconscientment has fet a la teva vida.

Gràcies a tots els que sou companys d'aquest viatge. El 2007 ha estat apassionant, espero que el 2008 tots l'iniciem amb moltes il.lusions i somnis i que lluitem per fer-los realitat.

Petons

Jordi

PS: una recomanació per acabar l'any: "La insoportable levedad del ser" de Milan Kundera. Deixeu-vos sorprendre per aquesta novela.