Periodistes, i no sé quantes van ja

Bona nit,

Va succeir a Portugal però hagués pogut passar en qualsevol país on es barrejin periodistes, polítics i esportistes.




Es pot entendre fàcilment tan a nivell del llenguatge com a nivell del que passa. El polític, de cert renom a Portugal, està contestant a una entrevista a quarts d'onze de la nit. De sobte la periodista talla l'entrevista per un fet urgent: Mourinho, protagonista de la darrera entrada, arriba a Portugal. Sí, simplement això, un entrenador de futbol arriba al seu país d'origen. Mèrits? Sembla ser un bon entrenador, l'han fotut al carrer i demana 36 milions d'euros al seu anterior equip. La connexió dura uns 5 minuts. Imagino al polític en aquests 5 minuts, flipant, mirant el rellotge, mirant a la periodista i no entenent res.

Acabada la connexió amb el fet del dia la periodista rempren la conversa com si no hagués passat res. El polític decideix donar-la per finalitzada, aduint una manca de respecte i el fet que un país en que l'arribada d'un entrenador sigui tan important ha de ser un país malalt. A la periodista li sap greu però emfatitza el fet que Mourinho és algú molt important.

Crec que sobren les paraules. Desconec de qui és la culpa, si dels periodistes que han perdut l'oremus, si dels polítics que no parlen de res interessant o si del vulgo que ens preocupem una setmana sencera de si Ronaldinho surt a la nit o no o de si té depressió o de si val al Milà. De mentres ens foten gols com el de la Terminal Sud o el de l'AVE, però això sembla que ja no l'importa a ningú.

Bona nit, bona sort i que Déu ens agafi confesats

Jordi