La frustració

Bon dia,

Fa dies que hi penso sobre aquesta paraula, frustració. El darrer cop va ser ahir. El dia 26 de Març, el dia de la Marató de BCN. Era un somni que em va venir al cap quan estava a Estats Units. Em feia molta ilusió. Em vaig començar a preparar i va ser quan em vaig lesionar. I d'això fa 3 mesos. I en aquest període de temps no he pogut entrenar, així que no la vaig córrer. Per més inri la cursa passava just per davant de casa. Vaig baixar, davant la meva porta estava situada la marca del km 2. Va ser una sensació extranya. Allà mateix i sense poder fer res. Va passar una animadora, després gent de l'IESE, després el meu pare i al cap d'una estona la meva mare. Ja havia quedat amb ella i vaig córrer uns 15 minuts, per veure quines eren les sensacions. Van ser prou bones, però res, no vaig arribar a fer 3 km. No era moment d'apretar més. Vindran millors temps. Vaig tornar a casa amb la sensació de frustració profunda, de no arribar a un somni perquè un dia un genoll decideix començar a fer mal. Però tb optimista, semrpe optimista, perquè l'any proper tornarà a haver marató a BCN, i si no és aquí serà en alguna altra part del món.

Parlant de frustració m'enrecordo aquell directiu de Marvel amb el que vaig anar a dinar un dia a Nova York. Em va explicar que Bill Gates organitza un cop a l'any un sopar amb els directius de grans empreses. Els seu per taules i discuteixen quin són els problemes de futur que més els preocupen. Després ho comparteixen. L'any passat un problema recorrent va ser la poca capacitat de les generacions noves d'admetre i conviure amb la frustració. Certament i tristament estic d'acord amb aquesta afirmació. En una societat on els nens demanen als seus pares el qui els ve de gust i els pares els hi donen perquè no els hi toquin el que no sona, és molt difícil educar en la frustració. Però la frustració arriba, sempre arriba. No sempre li demanem a algú per sortir i ens diu que sí. No sempre tenim la feina i el jefe que ens agraden. No sempre.
L'altre dia parlava amb un dels Cor Oberts per l'Skype. Li fotia canya perquè no venia a les reunions. Arribat un moment em va penjar. Al dia següent el vaig trucar i em va dir que s'havia agobiat molt perquè no arribava a tot i que el millor era penjar i anar a dormir. Curiosa reacció.

Diuen que l'acceptació de la frustració és un dels símptmes de maduresa i de la desgastada intel·ligència emocional. De ben segur admetre que som limitats i que no sempre ens surten les coses com ens agradarien ens fa ser més humans. L'altre dia llegia una analogia que deia que el riu estava ben delimitat per les dues bandes, i que això no li restava ni autenticitat, ni força. Reconeixem-nos limitats i siguem autèntics dintre de les nostres possibilitats.

Un petó

Jordi