Titi

Bona tarda,

Després d'uns quants dies allunyat del meu estimat blog, torno. Hi ha molts temes pendents. Per començar aquesta setmana es casa el meu germà, i només en tinc un, així que ja imaginareu l'emoció i el cuquet de nervis. Per continuar el meu germà ve a viure a casa meva, així que jo emigro temporalment a casa dels pares, des d'on vaig marxar fa gairebé 6 anys. Per anar una mica més lluny en dues setmanes canvio radicalment de vida, marxo a Copenhague i inicio la vida laboral. Per mirar enrera el desgovern del país ha arribat a límits poc creïbles per un gobern que s'autoanunciava com nacionalista d'esquerres, i que segueix convencent a alguns sobre la seva futura viabilitat (a mi em causa vomitera). I per mirar no massa enrera, el meu Barça, que fa 5 dies es va proclamar campió de la Champions (la Copa de Europa del segle XXI).

Curiós el nom de Champions, en un inici qualsevol hagués dit Copa de Campions o Copa de Europa, però a força de matxucar-nos el nom, sobretot amb la mítica cançó, tots ja l'anomenem la Champions. Amb el bàsket l'Euroleague és l'Euroliga, segurament haurien d'haver buscat un altre nom.

Em reconec afortunat de ser d'una ciutat i de donar suport a un club que és respectat per tothom i considerat com un dels millors, sobretot per jugar bé a futbol. I també, per què no dir-ho, per tenir certs valors, que sovint estan allunyats de l'esport. Fa uns dies vaig sentir al president Laporta, que el Barça no duria propaganda de cap marca comercial (i ofertes no n'han faltat). El Barça renuncia a aquestes 15-20 milions d'euros a l'any, a canvi de posar en la seva samarreta un lema humanitari. Segurament el lligaran a Nacions Unides, al ser aquesta una organització més generalista i més apolítica que la majoria d'ONGs. Ja mateix el meu club dóna un 0,7% dels seus ingressos a l'ONU per lluitar pels Objectius del Mileni. Sí, serà molt criticable en molts sentits (és hipocresia, és una missèria, és màrketing, ...). Però abans, mirem què fem cadascú de nosaltres i després critiquem-ho.

A París va guanyar el millor equip, el qui té uns grans jugadors compromesos en una idea d'equip, el qui té un entrenador al qui els jugadors respecten però que també s'hi mostra proper abraçant-se a les celebracions (no cal confondre autoritat amb bon rotllo). És cert que vam patir, cap gran victòria s'assoleix sense patiment, però els gols d'Eto'o i de Belleti van ser ben dolços, dolcíssims. Vaig presenciar el partit entre amics al Casal, i quan va acabar em vaig apartar de l'eufòria colectiva, vaig seure, i vaig tastar la dolçor de la victòria, mentre rebia sms d'amics del Madrid, de l'Arsenal o de l'Espanyol.

Quedava només un dubte, Titi Henry vindria al Barça? Un dels que han estudiat a l'IESE amb mi, era el fill del president de l'Arsenal, Charlie. Durant tot l'any m'ha mantingut amb el dubte, però fa uns dies em va dir que al club londinenc estaven gairebé segurs que Titi (apelatiu que li van donar els seus companys Trezeguet i Anelka fa més de 10 anys) marxaria al Barça. De fet, fa un parell de mesos va estar per Castelldefels buscant casa. Acabada la final, tres motius feien pensar que no vindria:
- Van perdre i ell va fallar dos gols clars (o el gran Valdés els va salvar)
- Va criticar duríssimament a Màrquez i a Pujol per donar-li patades. Jo havia sentit que el futbol anglès era dur i de contacte. Ara resultarà que Terry o el mateix Sol Campbell són germanetes de la caritat.
- Va criticar a Eto'o i Ronaldinho, dient que dos dels millors jugadors del món no havien aparegut sobre el terreny de Saint Denis (un va fer el gol de l'empat i l'altre la passada de l'expulsió, més que ell).

La premsa anglesa va deixar a Henry a baixar d'un burro. El Guardian deia que després de tants anys a Anglaterra pensaven que a més de saber guanyar, Henry també sabia perdre, i que havia demostrat ser un mal perdedor.

Però Wenger, l'entrenador que el va fer créixer de juvenil, i que el va rescatar quan a la Juve estava sota mínims (igual que Cruyff va fer amb Laudrup), l'estava poc a poc convencent, s'havia de quedar, era el capità. Ell és l'Arsenal.

El meu amic Charlie em deia a mitjans de temporada que tantdebo marxés Henry. EL jugador estava apàtic, poc identificat amb el club, gairebé no corria. En definitiva, no creia en l'equip ni en el futur, un futur marcat per un nou estadi (l'Emirates) que gairebé multiplica per dos (60 mil vs 38 mil) la capacitat del vell Highbury i que s'ha d'amortitzar. L'eliminatòria amb el Madrid va marcar un punt de partida a la recuperació de l'Arsenal i a convéncer a Titi de quedar-s'hi. Al Bernabeu, els anglesos van treure una alineació plena de pipiolos que van tornar bojos als galàctics. Si és cert que l'eliminatòria amb la Juve la van passar fàcil, no és menys cert que a la tornada amb el Madrid podien haver perdut, i que a la tornada amb el Villarreal van ser un equip patètic.

Diu Henry que el cor li diu que s'ha de quedar a Londres. Ui, això de decidir amb el cor... Quan et pagaran 10 milions d'euros per temporada (el Madrid li oferia 12 i el barça 6), quan la teva dona és anglesa i no vol marxar, quan ets un heroi, quan ets la persona més estimada de l'Arsenal, quan ja no has de demostrar res, quan el teu pare et diu que et quedis... Llavors no sé què vol dir decidir amb el cor. Decidir amb el cor vol dir arriscar, no? Titi no ha arriscat, no s'ha de guanyar cap afició, no ha de lluitar per un lloc al camp, no ha renunciat a diners per projecte. No m'alinearé amb Cruyff dient que s'ha equivocat no venint al Barça. Com ha dit Minguella avui, tampoc som el melic del món i cada any guanya la Champions un de diferent. Jo crec que sí que s'ha equivocat quedant-se, perquè l'Arsenal actual, el d'aquests 8 partits de Champions (on va marcar 1 gol en 180 al Madrid i un altre al Villarreal), és un miratge. En aquest Arsenal ja no hi és el Pirés dels grans dies, ni el Bergkam (que es retira), ni Vieira (que va marxar a la malograda Vechia Signora). Molt m'equivocaré, però aquest Arsenal que enguany ha quedat 4t de miracle a la Premier League (el Tottenham que anava 4t va patir gastroenteritis col·lectiva a la darrera jornada) i darrera d'equips raquítics com el Liverpool o el ManU, no farà res l'any vinent. Temps al temps.

Titi, no et trobarem a faltar, no volem jugadors que mirin amb tanta altaneria als seus companys. Segurament ets el millor davanter del món, però la Champions és nostra, de ningú més.

FIns aviat

Jordi