dimarts, de maig 09, 2006

Dies intensos II: comiat de solter

Bona nit,

Tinc un germà, un gran germà, un ésser únic i especial, dels pocs que sé que estaran sempre que ho necessiti. Recordo un dia, fa moltíssims anys, uns vint. Baixava caminant pel Passeig de Sant Joan amb la meva mare. Ens dirigíem al Mercat de Santa Caterina. No feia molt que ens havíem canviat de pis i la meva mare seguia comprant als mateixos llocs on ho feia quan vivíem al carrer Pujades. De sobte la meva mare em va preguntar: "¿Te gustaría tener otro hermanito?". Llavors no em vaig adonar de la importància de la pregunta. Anys després sí. Crec recordar que li vaig dir que sí. No sé què devia passar, però ens vam quedar sent dos germans.
Durant molt de temps jo vaig fer de germà gran i ell de petit. Va haver un moment, quan vaig marxar a Alemanya, que ens vam separar força. La distància seva era la que més mal em feia. Amb els anys ho hem solucionat, i ja no fem de germà gran i de germà petit, simplement fem de germans.

Dissabte vaig veure al meu germà molt feliç i això em va fer tremendament feliç. Dissabte va ser un gran dia. No entraré en tots els detalls, perquè el Raul ho fa al seu blog http://kenobi07.blogspot.com Només comentaré alguns detallets.

Divendres em vaig graduar i després vaig sortir de festa. Haver-me de llevar a les 7:30 amb poc més de 4 hores de son va ser duríssim, però va valdre molt la pena. Imatges com la de 6 persones entrant a la seva habitació cridant: "Red code" no s'esborrarà fàcilment. Com no ho farà la de mon germà assegut en pijama al voltant d'uns energúmens que el lligaven i intimidaven. Va ser molt pacient, jo pensava que iniciaria la seva veta violenta, però va confiar i aquesta va ser la clau de l'èxit. Després de banyar-nos a la Vila Olímpica vam marxar cap a Canyamars on durant més de 2 hores vam gaudir de tirolines, lianes i ponts de mico. Era un tema que no em feia gaire gràcia. Estar penjant a 10 metros d'alçada, depenent d'un arnès, d'una corda i de dos arbres, no fa gaire gràcia. Encara avui em pregunto la seguretat d'aquestes instal·lacions. Es pot mesurar la resistència d'una corda, però no sé com es pot mesurar la seguretat d'un arbre. Suposo que es pot i ho deixo aquí.

Fa unes setmanes vaig rebre una trucada d'un amic de la Noe que em demanava que organitzés el sopar del comiat del Raul. Ja sabeu que m'agrada organitzar temes, o sigui que el sí va ser immediat. Buscava intimitat i bona relació qualitat/preu. Primer se'm va ocórrer casa de mons pares, però quan la xifra es va disparar per sobre de 25 persones, ho vaig descartar. Després vam recórrer al Muyo on es garantia la privacitat i un preu acceptable. Per una xorrada no ens vam posar d'acord. Els hi deuen sobrar clients, perquè si tracten així als que els hi són fidels... B, remitim-nos a l'entrada sobre el servei.

Al final vam acabar al nostre estimat col·legi. La majoria de gent venia d'un joc tipus trivial que es va celebrar al Parc Güell. Jo no. Amb el Víctor vam anar a comprar menjar pel sopar al Glòries i vam quedar atrapats en un dels majors embussos de la ciutat de Barcelona per la demostració aèria Red Bull. Algun dia parlaré del senyor Clos, però encara no entenc com els ciutadans d'aquesta ciutat el poden seguir votant.

Allò que va passar durant el sopar quedarà entre els que hi vam participar. Aquestes són les normes dels comiats de solter. Tampoc el jutjaré perquè l'organitzava jo. Malgrat els crítics crec que va estar dins d'uns límits acceptables de bon humor i bon gust, amb certs ingredients d'adrenalina i de maculinitat.

I després vam acabar a la disco la Fira, a Provença amb Aribau. Molt divertit. Les noies van arribar, com sempre, una mica tard, però bueno, els nois ja havien trobat altres noies entre les cambreres (això és broma, que consti). M'ho vaig passar molt b. Vaig ballar molt, cosa que va sorprendre a una gran majoria. Però és que m'encanta seguir el ritme, saltar, moure'm, notar com entren les notes per les meves oïdes i m'impulsen a expressar-me amb major o menor gràcia. Alguns van confondre l'alegria i la ballaruca amb l'etilisme. No va ser el cas.

No vull acabar l'entrada sense dos comentaris.

El primer és sobre els ulls. Sóc molt observador i em fixo molt en els ulls de les persones. El dissabte vaig veure ulls tristos i ulls joiosos. Feu un exercici, aixequeu-vos i dirigiu-vos cap a un mirall. Obriu ben els ulls, mireu-los i sigueu sincers amb vosaltres mateixos. Què veieu? Joia, esperança, tristor, apatia, cansament? Si els veieu tristos penseu el per què, i si és quelcom que podeu canviar feu-ho ja, no us faci por. No accepteu veure la vida amb ulls tristos, prou! És tan maca veure-la amb ulls d'esperança i joia...

El segon és més còmic. Dissabte va ser un dia desastrós a nivell personal. A banda de passar-me 3 hores dins d'un cotxe per anar del cole al Glòries i tornar (4 km màxim en total), pel matí vaig perdre les claus al mar. Les portava lligades al banyador, i, sospitosament (o no) van desaparèixer. El mític Toni Le Brut les va trobar dins de l'aigua i sense ulleres de natació (algú diu que no hi ha miracles?). El pitjor va passar a la nit. Eren gairebé les 5 quan marxava de la disco amb la Míriam. Vam caminar fins a Sants, perquè BCN nit i els taxis són incompatibles. A l'arribar a Plaça de Sants vaig veure que les claus de casa no hi eren a les meves butxaques. Tot es va poder solucionar amb diners (taxis), temps (vaig dormir-me prop de les 7) i una bronca de la meva mare, segurament aquesta, i només aquesta, justificada.

Doncs, aquest va ser el meu dissabte, gran dia, preparació d'una festa, la del 27, que serà ben gran.

Gràcies a tots els que la vau fer possible.

Bona nit

Jordi

5 Comments:

At 11:42 a. m., Anonymous Anònim said...

Jordi,

M´ha agradat molt llegir això. Ets una gran persona!!
Una abraçada forta.

Alicia Abasolo

 
At 6:17 p. m., Blogger Raül said...

Gran día y poco más a añadir que no se haya dicho ya y que tampoco acercará a los lectores a las sensaciones de ese día... la entrada es superchula y me ha emocionado. Gracias!

Raül

 
At 11:33 p. m., Blogger Fran said...

Però algú pot estar trist en un comiat de solter?

Bé, sí... Algun(a) admirador(a) secret(a) d'un dels dos nuvis.

Llavors, millor que no diguis qui era ;-)

 
At 12:18 a. m., Anonymous Anònim said...

que consti, que me l'he llegit tot i que m'ha anay venint coses que comentar-te pero que sem van oblidant...


ami m'encanta que la familia m'expliqui coses de quan vaig neixer i de quan era petita, em sento encara molt més mimada, encara més....

que més que més.. que no t'imagino ballant, amb la cara d'adormit i el metabolisme tranqil-observador que tens, no t'imagino... ginebra?¿
;)

res mes.. ah! lo del mirall! vaig a fer-ho tot iq que crec q em veure els ulls vermells de 1.la son 2. casi 24 h amb lentillas 3.piscina... pero bé..
ja esta!
els meus ulls brillen.. no em puc queixar de la vida que tinc, la que busco, clar, m'agrada moltisim, estic feliç, pero hi ha cosetes que no fan que aixo sigui al 100% com podria ser l'entorança, la por o la decepcio, cap a mi mateixa a vegades...
bueno despres del parrafon, nomes dir.. molt bona nit :)

.maria.

 
At 12:19 a. m., Anonymous Anònim said...

vaya merda comentari he fet, ho sento!
bueno, petons!

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home

Estadisticas y contadores web gratis
Manuales Oposiciones