Una nit al Born

Bon dia,

Eren les 9:30 de la nit, quan sortia per la porta de casa meva. De sobte vaig veure quelcom diferent. Vail alçar els ulls i vaig veure una de les llunes plenes més maques que mai he vist. Em vaig enamorar d'ella i l'enamorament em va acompanyar tota la nit. Tota rodona, silent, envoltada d'alguns núvols que difuminaven la seva llum reflexada, la lluna estava preciosa. La darrera lluna la vaig veure a Avellanes i va comportar un canvi a la meva vida. Llunes plenes, temps de canvis, de dubtes, de decisions. Suposo que la d'ahir també marcava aquest canvi.

Embelesat per la seva imatge vaig baixar la Rambla Brasil fins a la carretera de Sants i d'allà em vaig dirigir cap a la parada de metro de la línea vermella Plaça de Sants. A la mateixa Plaça vaig tenir l'esperança de veure-la de nou, i després de cercar-la una estona (a vegades s'amaga la punyetera) vaig clucar-li l'ull i vaig deixar-me engullir per la boca del metro.

Em dirigia cap el Born. Quan vivíem al costat del Parc de la Ciutadella recordo haver acompanyat molts cops a la meva mare al Mercat de Santa Caterina. Llavors el Born era una zona fosca de Barcelona, dominada per un mercat que mai acabava de ser mercat (i després de trobar restes del 1714 ja mai ho serà) i per un fotimer de botigues que venien "menjar guai" a l'engrós: cabell d'àngel, nous, cacau, caramels, ... Algun bar cutre i poca cosa més. En 25 anys el Born ha canviat moltíssim, tant que s'ha convertit en la zona més de moda de Barcelona, molt més que Gràcia o la Vila Olímpica. La veritat és que té molt d'encant.

Havia quedat allà amb el Xavi, un dels Xavis de la meva vida. Un company de la uni amb qui ens vam creuar en una esquiada de l'any 1995 (la meva única esquiada). Un excès de Vodaka amb Scwheppes el va tombar una nit, i jo vaig ser l'ànima samaritana que el vaig acompanyar a l'hotel, el vaig desvestir i el vaig ficar al llit (de tant en tant tb sóc una mica bo). Des de llavors va néixer una amistat forta que ens ha dut als moments més dolços i més amargs de la meva vida.
A les 7 m'havia trucat i m'havia dit que encara no havia reservat res, que mirés algo. Els companys de l'IESE coneixen un munt de restaurants, vaig parlar amb dos americans, un anglès, una grega i un català. També vaig mirar la web de lanetro. Volia anar a un lloc diferent. Fujo de la rutina. I de sobte vaig topar-me amb un restaurant japonés petit i tradicional, Ikkiu (www.ikkiu.com), els comentaris eren força bons, així que vaig arriscar i reservar.

Tenia pensat passar de la vermella a la groga a Urquinaona, però el plaer de veure una estona més la lluna em va fer decidir a baixar Via Laietana caminant. FIns a la Plaça Antoni Maura no la vaig veure de nou. Llavors la tapaven més núvols, però ella seguia lluitant per mostrar-se i enamorar als barcelonins. El Xavi sempre em fa esperar, però vaig tenir la sort de topar-me amb el Rogeli. Una persona, d'aquelles especials, que es creuen de tant en tant a la vida. Una persona, que sobretot, sap escoltar. Una nova promesa de visitar Copenhagen va precedir al comiat.

El lloc és petit, però el menjar és deliciós i el tracte molt cordial i eficient. Per 31€ vam menjar bé els dos amb postre, beguda i te inclosos. I això a Barcelona és difícil avui en dia. Destaco les empanadilles japoneses i el sushi de salmó.

Després de sopar vam decidir seguir la vetllada i anar a prendre quelcom. Vam continuar per Princesa fins al cor del Born i per allà el Xavi coneixia un bar anomenat Rosal. Aquest sí que no el recomano. La penya que hi havia a dins era ben curiosa i tot resultava una mica barroer i brut. Però ja hi érem i trobar una taula a les 12:30 de la nit no resulta fàcil. Darrera nostra hi havia una parella que havia utilitzat el servei match.com per trobar-se (apart de ser una mica cotilla, les taules estaven molt properes). La dona parlava i parlava i l'home no deia res, marejat per l'escot que tenia davant seu i que li prometia una nit de més acció que paraules. En cert moment de la nit vaig anar al lavabo. No criticaré la seva brutície i petitesa, perquè de lavabos ja faré una entrada. En el camí vaig haver de sortejar una parella que s'estava liant de forma grotesca, grollera i desagradable. La major sorpresa la vaig tenir quan obrint la porta del lavabo per sortir. Em vaig trobar que la parella hi entraven plegats. En un espai de 1 metre quadrat màxim, l'objectiu de la seva acció estava lluny de l'excrecció.

Vaig seure'm amb el Xavi i li vaig explicar l'escena. A la poca estona: bum, bum, bum! els cops produits regularment provenien inequívocament de la porta de fusta del lavabo. Us podeu imaginar que el bar era una autèntica festa: riures, ganyotes, ... Uns minuts després va sortir el noi. La seva penya el va abraçar i van picar de mans, com si d'un torero es tractés. Després va sortir la noia. Ningú li va picar de mans. Curiosa escena. La darrera cosa que em va copsar va ser l'aparició d'un poeta urbà. Un senyor que es dedica a vendre poemes a les parelles. ELs mirava als ulls, agafava la seva carpeta i extreia el poema que creia més adequat al moment i als individus. En fi.

Cap a les 2:30 vam optar per la retirada. LLavors vaig decidir regalar-me un llarg passeig, d'uns 6km, fins a casa. Les cames estaven cansades de l'ascensió en bici al Tibidabo de la tarda, però em venia de gust. Vam caminar fins a Santa Maria del Mar, Argenteria ens dugué a Via Laietana i d'allà fins a la Gran Via. En aquell moment el Xavi va optar per un taxi. Jo vaig agafar el meu MP3 i Sílvio, Roxette i Coti em van acompanyar. Va ser absolutament genial. Primer perquè la lluna tornava a regnar en el cel. Segon perquè m'encanta caminar. Tercer perquè Barcelona buida i de nit m'apassiona. Diputació em va dur fins al Passeig de Gràcia, però jo sóc de Rambla Catalunya, així que a Aragó vaig tombar. Prop de València hi havia una parella de dos homes, d'uns cinquanta anys, amb barba, agafats de la mà i mirant el cel. A Mallorca una noia esperava pacient algun client a qui satisfer la nit. Vaig prendre Rosselló i apropant-me al Nick Havana (deu ser l'única disco de la zona que no ha canviat el nom en anys) grups de nois etilitzats cridaven i ballaven en una escena dantesca. A la nit s'observa més gent que no camina en línia recta. No vol dir que hi hagin més que de dia, el fet és que a la nit són majoria.

Quan Rosselló va a petar amb l'Hospital Clínic em vaig trobar amb les restes d'un Comiat de Solter que tenia més de comiat que de solter. Còrsega em va dur a Urgell i a passar aprop de les oficines on treballaria si no m'hagués decidit per Dinamarca. La cantonada París Urgell és mítica. Recordo la nit que vaig veure al Minguella i a l'Stoichkov discutint-se. La nit que Hristo va decidir marxar al Parma. I tot París du a Berlin (tremendes ciutats). Al costat del Lidl de Berlin vaig tombar un moment el cap i vaig veure en una porteria un home d'uns 60 anys d'un metre seixanta màxim, acoplat a una dona rossa d'1.80 d'uns 30. L'home es va girar i ruboritzat va agafar la clau i va obrir la porta. Vaig somriure. La natura humana és així de sorprenent.

A Numància vaig tombar per agafar Robrenyo, que després és Violant d'Hongria. Brasil em va acollir de nou, i per una nit, a l'arribar a casa, vaig decidir per anar-me'n al llit i no obrir l'ordinador. Era feliç.

Un petonet

Jordi