Fuges?

El David està desesperat. Fa unes setmanes que, el Damià, l'exmarit de la seva parella va morir. No va ser una mort natural. El David el va empényer amb tant mala sort que al caure es va colpejar el cap amb la soca d'un arbre i allà es va quedar. La consciència pot amb ell. D'una persona afable, oberta, atenta, s'ha convertit en algú que és incapaç d'absorbir la realitat que l'envolta. La Teresa no entèn res, l'intenta ajudar en va. Cada cop té menys contacte amb els nens. Baixa el seu rendiment a la feina i al llit. No és prou valent per dir-li a la Teresa, que segurament el creuria i abraçaria (o no). En el clímax de la desesperació agafa l'agenda i truca a una tal Helena que li proporciona plaer sense fer preguntes. L'ajuda a evadir-se, però el problema segueix ben viu, la Teresa li dóna un ultimàtum i ell dóna les culpes a un excès de feina inventat.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

La Mònica s'estima el Julià, en principi com amics. El Julià desapareix perquè les coses no li acaben de marxar bé. La Mònica, preocupada, el va a buscar i el troba enmig d'una tempesta. Entren a la casa i encenen la llar per escalfar-se. El Julià surt de nou a buscar la cadira de rodes de la Mònica, rellisca, cau i es queda inconscient sota la pluja durant una bona estona. Quan desperta està mig mort. Amb prou feines arriba a la casa, es treu la roba i es tapa amb dues mantes. La Mònica jeu al seu costat i l'abraça. Ell delira, diu noms extranys, no està en sí. Poc a poc es recupera i s'apropa als llavis de la Mònica. En aquell segon l'amistat es converteix en quelcom més. La frontera es trepitja i se supera. Al dia següent els recullen, els duen a l'hospital i es recuperen. Els dos tornen al seu poblet. El Julià resta a casa per una bronquitis que no el deixa treballar. La Mònica fa vida normal. La seva mare, que no sap de l'encontre apassionat, li diu d'anar-lo a visitar. Ella posa excuses, que si massa feina, que si ha de veure una amiga... No s'atreveix a trobar-se'l de nou de cara a cara i descobrir si allò que va passar era real o fruit d'unes circumstàncies úniques i particulars...

------------------------------------------------------------------------------------------------

El Rafa i la Vero surtien junts. La Vero, filla única, que vivia amb el seu pare, es fa molt amb la família del Rafa, sobretot amb la seva mare. Per ella, la Marcela, segurament la Vero és la filla que hauria volgut tenir i la millor nora que podria somniar. El Rafa es comença a cansar, la situació l'agobia, li manca aire i la Vero no se n'adona. A més dubta del seu amor per ella, encara el record de la Mònica està ben fresc al seu cor. Quan es decideix a deixar-ho estar, la Vero li confessa estar embarassada. Ell no sap com reaccionar. Pocs sabrien fer-ho en el seu lloc. Posa problemes a tot. No mostra gaire alegries. Ella se sent sola, desemparada. La Vero se n'adona que el Rafa no sent el mateix que ella. Decideix abortar i li diu a un amic. Li comunica al Rafa que ha tingut un abortament espontani i al cap d'uns dies li diu que millor deixar-ho estar i quedar com amics. Ella segueix tremendament enamorada però no pot acceptar que ell no ho estigui i es retira.
Avui l'amic li ha confessat al Rafa que l'abortament no va ser espontani. Ell s'ha sentit fatal i l'ha trucada. La noia s'ha fet il·lusions, però quan han quedat se n'ha adonat de què anava el bròquil. Ell li ha dit que era la millor de les amigues (difícil d'acceptar per algú que està enamorat) i que gràcies per l'abortament (la sensibilitat ha estat del nivell Torrente). Ella se'n va i queda amb un noi que li passa droga. Sembla ser que fa temps, des que ho va deixar amb el Rafa, que es dedica a aquest "negoci".

------------------------------------------------------------------------------------------------

Fuges?

Pels que segui Ventdelplà, ja sabeu més o menys del que parlo. Espero haver estat fidel als fets que s'expliquen. Pels que no ho seguiu no hi ha problema. Dilluns i dimarts estic bastant enganxat a aquesta sèrie de TV3 (fins i tot la grabo si no la puc veure). Avui, mentre seguia el capítol, m'he adonat que les històries paral·leles que s'explicaven, tractaven de persones que fugen de la seva realitat. Hi ha moltes formes de fugir, el David ho fa amb una dona, la Mònica ho fa amb la distància, la Vero ho fa amb la droga. Hi ha qui fuig construint mentides o realitats paral·leles, hi ha qui fuig incapaç d'acceptar el seu jo, allò que pensa, allò que sent, allò que tothom veu.

Fuges?

Jo vaig fugir un dia, vaig ser covard, incapaç d'acceptar una realitat que no era com havia somniat. Molts cops m'he imaginat com seria la vida si no hagués fugit. No sé si seria més o menys feliç que ara, el que tinc clar és que estaria més orgullós de mi mateix.

Fuges?

Amb el fugir hi ha un petit problema, que de sobte es converteix en un de gran. El petit problema és la consciència, aquell Pepito Grillo que de tant en tant odiem sentir. La consciència però, és invisible, i per això la podem tapar, la podem enterrar, la podem negar, podem omplir la nostra vida de coses per mai més pensar-hi. I sí, sona de tant en tant, però hi ha tant soroll de fons... El problema es converteix en gran pel denominat efecte boomerang. Tard o d'hora, la realitat de la què fugim se'ns presenta de nou davant nostre, de sobte, i llavors tot el nostre ésser recorda aquella consciència que ens parlava i que no féiem cas. I el problema es torna martiri i dolor quan es pronuncia el "ja és massa tard".

No estic aquí per donar consells i menys jo que un dia vaig fugir, només per parlar d'experiència. Crec que no val la pena fugir, malgrat tinguis por, malgrat puguis fer mal algú, malgrat potser caiguis, malgrat l'equivocació hagi estat greu. Si fuges el dolor més gran serà el teu, i tu ets únic/a, el/la número 1. Ja vaig dir un dia que si algú ens ha de jutjar serà pel nostre nivell de valentia, no per la nostra bondat.

No fugis...

Bona nit

Jordi