Fa pena

Bona nit,

Fa uns quants dies que no escric al blog, i els temes es van acumulant. Avui aprofito que estic una mica refredat per escriure sobre quelcom que veig des de lluny, però que em dol profundament. Ho podríem englobar sota el títol de política espanyola i política catalana, però com veureu també toca altres tecles.

Ja portava un temps llegint coses sorprenents als diaris de Madrid, però hi ha dos fets que em van fer adonar que comencava a sorgir un problema de difícil solució. El primer és el tema de l’etarra en vaga de fam. El segon és el judici de l’11M. He seguit ambdues notícies a El País i a El Mundo. El partidisme d’ambdós és tan bèstia que de vegades és difícil entendre que dues notícies als dos diaris responen al mateix esdeveniment o a la mateixa declaració. El periodisme madrileny fa molt tufo, per no dir fàstic. Aquesta bipolaritat genera problemes creixents. L’altre dia em comentaven que la societat comenca a estar molt dividida i que hi ha gent que quan entra en un bar intenta amagar el diari que està llegint.

Si busquem culpables el primer és el Partit Popular. Com els hi va la marxa, com els hi va la polèmica, com els hi va dir barbaritats, només per cercar vots. Els hi sua si es contradiuen ells mateixos, si ahir criticaven als manifestants i avui encapcalen la manifestació, si ahir pactaven amb ETA i avui repudien qualsevol pacte, si ahir atacaven Irak per les armes i avui reconeixen que tant se’ls en donava. Allò important és encendre a la gent, fomentar l’odi, generar diferències. L’actitut d’aquest partit, que no cal oblidar voten gairebé 10 milions de persones, és deplorable i ha estat àmpliament criticada per mitjans de comunicació internacionals. Però a qui se li en fot. Ejpanya es la mejor, i tenint TV1, TV2, Antena3, Tele5, Cuatro y La Sexta a qui l’interessa mirar la BBC News o llegir el Frankfurt Allgemeine.
Els socialistes els hi van darrera, a molta distància. Davant una crítica tan constant i tan ferotge és difícil aturar tots els cops, sobretot si també els reps per l’esquena del teu company de partit anomenat Bono o Ibarra. Zapatero cada cop té pitjor cara i a la seva apatia inicial ara se li ajunta un principi de pena. A veure si aguanta, perquè un país gobernat per Rajoy, Zaplana y Acebes seria degradant.

En un dels viatges vaig coincidir amb una persona de Madrid. Normalment en els temes polítics sóc pacient i no m’agrada entrar en discusions sobre política. Quan em pregunten d’on sóc dic de Barcelona i si em diuen espanyol, dic que català. Això no acaba d’agradar a segons qui. M’aparto una mica del tema per dir-vos que ahir em vaig fixar que l’IPOD posa que està ensamblat a Xina i disenyat a California, cap referència a USA. No m’imagino res semblant, per exemple, a la SEAT. Reprenc el tema. Doncs el noi de Madrid em va dir que li preocupava la situació a Catalunya, que la veia cada cop pitjor. Em va dir que a Barcelona no es pot parlar en castellà i que si portes qualsevol símbol espanyol t’agredeixen. També va dir que els catalans rebíem més impostos que els bascos i que si havíem pactat amb el Govern de l’estat no era per donar estabilitat sinó per treure més calers. El tema s’anava escalfant. Llavors va parlar dels atemptats d’ETA a Catalunya i de la reunió del Carod. En fi, fins i tot va dir que el Govern de la Generalitat havia reconegut oficialment el pacte amb ETA. Em vaig escalfar molt, potser massa. Peró aquesta és la imatge que molts tenen a Madrid. Quan li vaig negar em va dir: “eso es que últimamente no vas mucho por Barcelona”. Acollonant. El problema no és que no ens entenguin, el problema és que no ens volen entendre, i aquest problema no sé si algun cop tindrà solució, sobretot amb la demència que pateix la classe política catalana.

Estem “liderats” (dir a Montilla líder és com dir a Valdés golejador) per una persona que no diu res, que no inspira res i que no ens du enlloc. Això sí, mana com qui més. El darrer episodi d’Esquerra ho demostra. Qui pensi que el Montilla no sabria el que anava a dir Vendrell sobre l’autodeterminació o viu a Ho Chi Minh o és idiota. Tota la maniobra ha estat per desgastar de nou a CiU. Els senyors d’ERC presenten una iniciativa de secessió quan estan gobernant amb un partit estatal. El PSC només diu “que no li agrada”. La iniciativa no surt i tots tan panxos. CiU a correcuita a buscar una solució. Qui dissenya l’estratègia de CiU? El senyor Madí des del seu despatx de Còrsega o el noi que porta els diaris? No crec que ho diferenciaríem gaire. La travessia del dessert per CiU serà llarga a no ser que hi hagi algú amb una mica de raonament que doni un cop a la taula.

ERC surt tan contenta de l’episodi, però són ben curt de mires. Amb això aturen la davallada de les municipals i es garanteixen 3 anys més de govern.

Però el veritable problema no és aquest. El problema és la imatge que es dóna a Madrid, imatge que generarà més indignació i odi, imatge que a la llarga fomentará la diferència i l’extremisme. Però a algú amb un sofà al Parlament que escalfar cada dia i poques comptes que rendir, li importa el demà? No encentaré de nou aquesta discussió…

Indignat em miro les coses des de Copenhague, i passo en molts moments de la indignació a la por, la por de que algú, algun dia, prengui mal.

Petonets

Jordi