El dia de la marmota

Bona tarda,

Tinc la sensació de viure a la peli del Dia de la Marmota. En les darreres dues setmanes cada dia he fet més o menys el mateix: llevar-me molt d'hora, esmorzar poc, anar a donar un curs, dinar malament, seguir donant el curs, sopar més o menys, arribar a casa, treballar una mica i dormir. I així cada dia. Demà és el darrer d'aquests dies de la marmota. Demà acaba el segon curs.
Obviament hi ha petites diferències perquè la primera setmana ha estat a Hong Kong (les darreres fotos estan penjades al picassa) i la segona a Copenhage, perquè la primera he viscut a un hotel i la segona a casa meva i perquè a la primera estava més o menys sol i la segona he estat més aprop de la gent que m'acompanya a l'aventura danesa. Això té els seus pros (tot és més familiar) i els seus contres (tothom demana més de tu). Però, en definitiva, ha estat així, 12 dies de la marmota seguits.

El cansament és tan absolut que el dilluns vaig haver de deixar un sopar i a les 22.30h estava al llit. Aquella nit vaig dormir 8 hores, la resta de les 11 nits amb prou feines hauré arribat a les 50h. El cos no és de goma i s'ha de cuidar. A banda de la poca son, dels viatges i del jet lag el fet de donar un curs et fa estar tota l'estona en tensió i això et desgasta una mica més. Si a més vols seguir atenent la feina de cada dia i fer alguna coseta més el resultat és un cocktail explosiu que és difícil de gestionar. I que consti que no em queixo. M'encanta, em sento privilegiat i molt ben recompensat.

El meu estat actual m'ha fet prendre la decisió de no venir a BCN aquest cap de setmana. En tenia moltes ganes per molts motius, el bateig de la Mar, el primer aniversari d'IESE, el comiat de solter del Nacho, veure a molts de vosaltres, gaudir de la meva ciutat, veure a la family ... Però hi ha dies que un ha de dir que no i hi ha dies que un decideix que el primer és un mateix. Això no em passa molts dies (d'aixo anirà la propera entrada), però en aquest moment crec que és la decisió correcta.

Estic esperant que arribi demà a la tarda, anar a la piscina, entrar en casa i que no hi hagi ningú, asseure'm, prendre un te, anar a dormir sense posar l'alarma, fer un dissabte tranquil, anar a córrer, veure el Barca a la nit, llegir Paul Auster, escriure al meu blog, repetir el mateix diumenge, sense cap mena de preocupació. Dilluns és festa i segurament hauré de treballar una mica, però tinc ganes de recuperar el ritme d'aquells caps de setmana de tardor que em regalava i on podia estar 48 hores sense veure a ningú, només a mi al mirall pel matí. Simplement ho necessito.

Un petonet

Jordi