Gran, molt gran: supersize me

Aeroport de Newark. Segon aeroport de Nova York. Divendres 20:15 de la nit. A BCN son les 2:15 am. La gent fa temps que deu estar dormint i jo espero dormir en una hora i poc més quan entri a l’avio. M’asseuré, em prendré la meva pastilla, li diré a l’hostessa que no soparé ni esmorzaré i espero llevar-me quan el pilot anuncii que aterrem a Frankfurt. Després un altre vol curtet a Copenhage i uns quants dies a la ciutat de les galetes fins que divendres de la setmana vinent marxi a Hong Kong. Sort que Juny i Juliol no espero viatjar perquè aquest ritme no es pot aguantar molt de temps.

Una setmana a Estats Units no dóna per molt, sobretot si estàs tot el dia en reunions i malgrat faci molt de sol estàs amagat com un talp en una oficina. No dóna per visitar molt però sí que dóna per immiscuir-te i conéixer una mica més aquesta cultura.

Aquesta és una cultura del tamany. Tot ha de ser molt gran, exagerat. El llit de l’hotel era enorme i li posaven cada dia 9 coixins. Sí, 9. I jo cada dia en treia 7. Encara no entenc la justificació. El paper de WC també és més gran del normal. Els cotxes són enormes. Això sorpren molt perquè jo he llogat un Focus dels grans i no exagero quan us dic que era del 10% de cotxes més petits. Hi ha autèntics vagons. A banda de la cultura “del més gran és el més bo”, la benzina és molt barata i les caravanes són tan bestials que tothom ha de passar moltes hores dins del cotxe, una segona casa.

Quan vas als restaurants els plats són també enormes. Per exemple el dimarts vaig anar a un mexicà i on en qualsevol lloc et posarien tres fajites, allà em van posar sis. Ahir dijous vam anar a sopar a un restaurant a Manhattan (a 50 km de l’hotel), un steakhouse (restaurant especialitzat en bistecs) clàssic. Doncs el bistec més petit pesava 200g, jo em vaig menjar un de 300g i dos dels meus companys van optar pel de 500g. Una autèntica animalada que el meu aparell digestiu encara està pagant.

Que tot sigui gran no vol dir que sigui de qualitat. Aquest és un país on els principals carrers de Manhattan tenen uns forats enormes, on les carreteres són bastant desastroses, on els serveis públics deixen molt que desitjar, on la sanitat és gairebé inexistent si no tens pasta. Una societat molt individualista, de triomfadors, on veus molt poca gent interaccionant a l’oficina, on tot és una mica fred. Hi ha coses que m’encanten dels Estats Units, com la varietat que trobes de tantes coses, com el bullici de Manhattan (per un dia o dos), com la natura, com la seva ambició. Malgrat això hi ha moltes que em sobrepassen i que em diuen que en aquesta societat viviria navegant entre la indignació i la frustració.

Per acabar un exemple. Ahir per dinar a l’oficina, per menjar una amanida, un entrepà i una mica de fruita vaig generar els següents residus: capsa de plástic per l’amanida, coberts de plàstic per l’amanida, plat de plàstic per l’entrepà, ampolla de vidre de la beguda, bossa de patates, got de plastic on estava la fruita tallada, i, per acabar-ho d’adobar una capsa de paper on s’introduien tots aquests elements. Utilitzar safates de plàstic i netejar-les? No home, a lo grande.

Des de NY amb amor

Jordi