22 hores a Hong Kong
Després d’un viatge que comencava a les 13:30h a casa meva de Copenhage, a les 16:30h del dissabte, 21 hores després aterrava a l’aeroport de Hong Kong. Vaig aconseguir dormir bastant a l’avió però això no em va lliurar d’un cansament enorme i de veure que el rellotge em deia que era la tarda mentre que el meu cos no sabia ben bé ni on era ni quina hora era.
La primera impressió que vaig tenir és que aquesta era una Àsia molt occidentalitzada. Tots els cartells en anglès, tot molt endrecat, tot molt net, poques aglomeracions. Res a veure amb les meves experiències anteriors a Bangkok, Ho Chi Ming o Shanghai. A l’aeroport tot va ser fàcil: immigració, maletes i transport directe en tren al centre de la ciutat. D’allà un taxi (tots són iguals, Toyota vermell) ens va dur a en Jan (el meu company holandès de viatge) i a mi fins a l’habitació de l’hotel: http://www.mandarinoriental.com/excelsior/
M’he informat una mica sobre Hong Kong. Resulta que Hong Kong com a tal és una illa dinte de la badia de les Perles. Per tant ara mateix estic en una illa, pero Hong Kong SAR (Special Administration Region) és la illa més alguna illeta més més un bon tros de península que la connecta a Xina. Té una administració especial perquè aquesta va ser una colònia anglesa des de mitjans del segle XIX, i que va gobernada en règim de lloguer pels britànics des del 1898 durant 99 anys. Per tant des del 1997 torna a ser poder de Xina. Fins al 2047 estará en règim especial ja que té un sistema capitalista propi controlat sota el sistema comunista xinès. En fi, un batibull. Aquest és el segon centre de negocis més grans d’Àsia (després de Tòkio) i es concentren moltes de les transaccions financeres mundials. Els bancs més grans tenen aquí algun edifici emblemàtic.
L’aeroport està en una de les illetes, una zona molt verda i muntanyosa que contrasta amb el port de Kawloon i amb la pròpia ciutat de Hong Kong on tot són gratacels i cotxes cap amunt i cap avall (i això que ahir era dissabte).
Un cop desfeta la maleta i dutxat em vaig dirigir a descobrir Hong Kong. Ens va acompanyar en Casper, un danès que vaig conéixer a Vietnam i que porta vivint 3 anys a HKG. Primer de tot vam agafar el ferry per anar a la península. Aquest ferry, que costa 25 cèntims d’euro, et permet veure l’skyline de Hong Kong, que en espectacularitat s’apropa molt al de Nova York. De fet, el de Hong Kong té espectacles lluminosos cada nit. Els edificis tenen làsers, llums de tots colors, etc. Aquí tot és “a lo grande”. Doncs vam creuar perquè ens volia portar al bar Felix a un dels hotels més glamorosos del món “The Peninsula”. El bar, dissenyat per un tal Phillip Stark, té una vista brutal de la illa. http://hongkong.peninsula.com/phk/restaurants_02.html. No us explico com és el lavabo, perqué no es pot descriure en paraules...
Vam tornar a la illa en taxi i ens vam dirigir a un restaurant de bistecs, una de les cadenes americanes de bistecs (Steakhouses) més famosa del món: Ruth’s Chris http://www.ruthschris.com/locations/hongkongsteakhouserestaurant.html. Jo no sóc molt amant dels bistecs megagruixuts i menys per sopar, però veig que aquesta és una selecció preferida per molts dels meus companys. El bistec estava bo, és veritat, però una amanideta i un salmonet m’haurien anat millor.
Després ens vam anar cap a la zona de marxa de la ciutat i us haig de confessar que em va impressionar forca. Era pura festa al carrer. Tot ple de bars, de gent passejant, bevent, xerrant. En plan tranquil, sense molta pijeria i sense molta penya tirada. Justament el nivell que m’agrada. Vam estar allà una estona fins que pels volts de la mitja nit la meva panxa va decidir tirar-me la nit enlaire. No sé si aquest cop el problema va ser el bistec, el gin tonic, el vi, els nervis del viatge, el cansament. No ho sé i la veritat és que ni hi vull pensar. Vaig agafar un taxi i cap a l’hotel. A les 4 m’he llevat amb mal de panxa i amb la sensació que eren les 10. A les 5 m’he dormit i a les 10 m’he despertat amb la sensació que eren les 4. He esmorzat una mica i he anat a donar una volta prop de l’hotel. Hi ha un parc bastant gran. M’han sorpres molt dues coses, la primera la multitut de grupets de 4-5 noies assegudes al terra i menjant, la segona és la quantitat de gent gran fent tai chi i altres arts orientals, fins i tot amb sables que feien por. Després he anat a un centre comercial a donar una ullada. Els que em coneixeu sabeu que no és dels meus llocs favorits, però en aquesta illa poc més es pot fer i en aquest lloc del món el “tenir” sembla ser molt més important que el “ser”. I així he passejat dues hores amb ulleres de sol, amb una calor de 30 graus, amb una xafogor tremenda i amb una llista de música a les meves oïdes on es barrejava música catalana, brasilera, irlandesa, britànica i espanyola. Escoltar “Road to Mandalay” de Robbie Williams sempre és especial a Àsia.
I he tornat a l’habitació i he descobert el servei de fotos de google anomenat Picasa (aquests paios són genials) , i he pujat totes les fotos que he fet en aquestes hores
http://picasaweb.google.dk/Jordi.Avellaneda. Enganxo aquí un parell per si no voleu veure totes.
La primera impressió que vaig tenir és que aquesta era una Àsia molt occidentalitzada. Tots els cartells en anglès, tot molt endrecat, tot molt net, poques aglomeracions. Res a veure amb les meves experiències anteriors a Bangkok, Ho Chi Ming o Shanghai. A l’aeroport tot va ser fàcil: immigració, maletes i transport directe en tren al centre de la ciutat. D’allà un taxi (tots són iguals, Toyota vermell) ens va dur a en Jan (el meu company holandès de viatge) i a mi fins a l’habitació de l’hotel: http://www.mandarinoriental.com/excelsior/
M’he informat una mica sobre Hong Kong. Resulta que Hong Kong com a tal és una illa dinte de la badia de les Perles. Per tant ara mateix estic en una illa, pero Hong Kong SAR (Special Administration Region) és la illa més alguna illeta més més un bon tros de península que la connecta a Xina. Té una administració especial perquè aquesta va ser una colònia anglesa des de mitjans del segle XIX, i que va gobernada en règim de lloguer pels britànics des del 1898 durant 99 anys. Per tant des del 1997 torna a ser poder de Xina. Fins al 2047 estará en règim especial ja que té un sistema capitalista propi controlat sota el sistema comunista xinès. En fi, un batibull. Aquest és el segon centre de negocis més grans d’Àsia (després de Tòkio) i es concentren moltes de les transaccions financeres mundials. Els bancs més grans tenen aquí algun edifici emblemàtic.
L’aeroport està en una de les illetes, una zona molt verda i muntanyosa que contrasta amb el port de Kawloon i amb la pròpia ciutat de Hong Kong on tot són gratacels i cotxes cap amunt i cap avall (i això que ahir era dissabte).
Un cop desfeta la maleta i dutxat em vaig dirigir a descobrir Hong Kong. Ens va acompanyar en Casper, un danès que vaig conéixer a Vietnam i que porta vivint 3 anys a HKG. Primer de tot vam agafar el ferry per anar a la península. Aquest ferry, que costa 25 cèntims d’euro, et permet veure l’skyline de Hong Kong, que en espectacularitat s’apropa molt al de Nova York. De fet, el de Hong Kong té espectacles lluminosos cada nit. Els edificis tenen làsers, llums de tots colors, etc. Aquí tot és “a lo grande”. Doncs vam creuar perquè ens volia portar al bar Felix a un dels hotels més glamorosos del món “The Peninsula”. El bar, dissenyat per un tal Phillip Stark, té una vista brutal de la illa. http://hongkong.peninsula.com/phk/restaurants_02.html. No us explico com és el lavabo, perqué no es pot descriure en paraules...
Vam tornar a la illa en taxi i ens vam dirigir a un restaurant de bistecs, una de les cadenes americanes de bistecs (Steakhouses) més famosa del món: Ruth’s Chris http://www.ruthschris.com/locations/hongkongsteakhouserestaurant.html. Jo no sóc molt amant dels bistecs megagruixuts i menys per sopar, però veig que aquesta és una selecció preferida per molts dels meus companys. El bistec estava bo, és veritat, però una amanideta i un salmonet m’haurien anat millor.
Després ens vam anar cap a la zona de marxa de la ciutat i us haig de confessar que em va impressionar forca. Era pura festa al carrer. Tot ple de bars, de gent passejant, bevent, xerrant. En plan tranquil, sense molta pijeria i sense molta penya tirada. Justament el nivell que m’agrada. Vam estar allà una estona fins que pels volts de la mitja nit la meva panxa va decidir tirar-me la nit enlaire. No sé si aquest cop el problema va ser el bistec, el gin tonic, el vi, els nervis del viatge, el cansament. No ho sé i la veritat és que ni hi vull pensar. Vaig agafar un taxi i cap a l’hotel. A les 4 m’he llevat amb mal de panxa i amb la sensació que eren les 10. A les 5 m’he dormit i a les 10 m’he despertat amb la sensació que eren les 4. He esmorzat una mica i he anat a donar una volta prop de l’hotel. Hi ha un parc bastant gran. M’han sorpres molt dues coses, la primera la multitut de grupets de 4-5 noies assegudes al terra i menjant, la segona és la quantitat de gent gran fent tai chi i altres arts orientals, fins i tot amb sables que feien por. Després he anat a un centre comercial a donar una ullada. Els que em coneixeu sabeu que no és dels meus llocs favorits, però en aquesta illa poc més es pot fer i en aquest lloc del món el “tenir” sembla ser molt més important que el “ser”. I així he passejat dues hores amb ulleres de sol, amb una calor de 30 graus, amb una xafogor tremenda i amb una llista de música a les meves oïdes on es barrejava música catalana, brasilera, irlandesa, britànica i espanyola. Escoltar “Road to Mandalay” de Robbie Williams sempre és especial a Àsia.
I he tornat a l’habitació i he descobert el servei de fotos de google anomenat Picasa (aquests paios són genials) , i he pujat totes les fotos que he fet en aquestes hores
http://picasaweb.google.dk/Jordi.Avellaneda. Enganxo aquí un parell per si no voleu veure totes.
Aquesta és la vista de la Bahía Causeway des de la meva habitació. Estic al pis 20 i no em deixen obrir la finestra :(
I aquesta amb el centre de Hong Kong al fons, perquè us creieu que sí que hi sóc. Clàssica del meu estil personal autofoto.Un petó
Jordi
posted by Jordi @ 9:11 a. m.
1 comments
1 Comments:
Vaja, cada cop estic més convençut de que veure "Lost In Translation" amb tu, va ser tot un encert.
Tot i que el tal Bob Harris tenia 23 hores de tedi i avorriment per cada hora diària de "feina", i a mi molt em sembla que tu treballes bastant més, i que la resta del temps no té lloc pel tedi ;-)
Publica un comentari a l'entrada
<< Home