Saps a qui trucar?

Bona tarda calurosa de dissabte,

Fa uns dies, per diverses circumstàncies, m'ha vingut al cap una conversa que vaig tenir amb el meu pare farà més de 20 anys. Recordo fins i tot el lloc on vam tenir la conversa. La memòria de vegades et dóna aquestes sorpreses i sense saber per què hi ha moments de la vida que es marquen al cervell més profundament que d'altres.

Caminàvem vora l'Estació del Nord i de sobte el meu pare em va preguntar: "Jordi, si algun dia ens passa algo greu a la teva mare o a mi a qui trucaries?". Jo , innocent, li vaig parlar de veins, de pares de companys d'escola, ... Ell em va dir que no, que si algun dia els passava alguna cosa a qui hauria de trucar era als meus tiets. Jo em vaig quedar molt sorprès, perquè la relació amb els meus tiets no era formidable i a més no ens véiem gaire sovint. Amb el temps i amb els anys m'he adonat de l'importància de les seves paraules i és que la freqüència de la trobada no marca ni la importància que la persona té per tu ni la importància que tu tens per la persona.

No sé si la vostra llista de telefons té molts números i moltes persones. No sé si mai us heu preguntat d'aquesta llista a qui trucarieu en un moment fotut, en dies on no veieu el sol perquè no hi sigui o perquè algú el tapi. És un exercici interessant. Si aneu filtrant i filtrant segurament us adonareu que de la llista inicial en queden ben poquets. Hi ha gent amb llistes enormes de persones, amics i coneguts i hi ha gent que amb prou feines podria escriure 10 números, però l'important és tenir la llista d'aquells que despenjaran el telefon quan truquis i que perdran el cul per salvar el teu.

Ara fa una setmana estava celebrant el casament del meu amic Nacho i la Laura. En un moment de la nit quan la pista de ball ja comencava a buidar-se em vaig apropar al Nacho i vaig estar parlant amb ell una estona. Són d'aquells moments i d'aquelles converses que es queden grabades i que resumeixen la nostra relació en els darrers 14 anys de les nostres vides (es diu aviat). Des que vam acabar la carrera no ens hem vist gaire, potser un o dos cops a l'any. Mai ens hem felicitat els nostres aniversaris ni ens truquem per cap d'any per desitjar un bon Nadal. Tampoc ens escrivim gaire correus. 14 anys d'un contacte mínim però, encara que sembli contradictori, constant. Com li vaig dir aquella nit i repeteixo ara ell és una de les persones que sé que m'agafaran el telefon incondicionalment en qualsevol moment. I espero que ell sâpiga que jo faré el mateix per ell. Aquesta deu ser una bona definició d'amistat.

Que vagin des d'aquí les gràcies a la Laura i al Nacho per fer-me part d'un dia tan especial i per mostrar-me un paratge extraordinari de la meva estimada Catalunya.

Petons

Jordi