Mar adentro

Bon dia,

Buffff, la 1, i sembla que no he fet gairebé res. Quin frustre!!!!! Bueno, almenys ja he fet alguna gestió telefònica, d'aquelles a les que en un dia normal només li dediques 1 minut, però que avui poden omplir un gran espai temporal. I és que el temps és flexible, de goma.

Ahir va ser un dia d'indignació amb els burròcrates. El dia abans vaig rebre la carta del Cat Salut que m'anunciava que no tenien en compte la meva reclamació per rebre alguns diners de la canellera que em vaig comprar, ara farà un any i mig. Em van atendre per telefon, i va ser com parlar amb un frontó. Em vaig trencar el canell, vaig anar al metge de la meva mútua, em va posar una fèrula i vaig demanar la compensació corresponent a la seguretat social. No va ser un procès fàcil: metge de capçalera, metge traumatòleg, 5 o 6 formularis, etc. Tot ok. Fins i tot em van dir: "en sis o set mesos rebràs l'ingrès. No posaran ni títol.". Al cap d'un any vaig rebre la carta denegant-ho perquè la factura no coincidia amb la descripció de l'article. Burrocràcia. Vaig demanar que em refessin la factura i vaig apelar. Resposta negativa. La dona que em va atendre el telefon em va dir bestieses de l'estil: "Enlloc d'haver anat a un metge privat hauries d'haver anat d'urgències, que és més ràpid i eficient", "No pot ser que el valor de la canellera sigui inferior al màxim que paguem al Cat Salut". Em vaig indignar. Poca cosa més podia fer. Menjar-me els 100€ corresponents. A sobre la funcionària devia penjar pensant que tenia la raó. De nou, se senten que estem al seu servei quan els hi paguem el sou. Dramàtic.

Després d'uns minuts vaig decidir fer seguiment dels papers de la moto. 3 setmanes després de lliurar els papers al Dipòsit de Cornellà encara no els ha signat la guàrdia Urbana. Vaig trucar i la dona encarregada del dipòsit em va dir: "3 setmanes? segur que ja està signat home!". Jo li vaig dir: "he trucat molts cops i m'han dit que no" I ella: "doncs jo sóc la única que ho sé. Vine i te'l dono". Vaig arribar per tercer cop a Cornellà (senyor xoriço, em pagarà la T10 corresponent?). La senyora havia sortit a La Caixa. Va arribar al cap d'una estona amb una bossa de menjar (no sabia que a La Caixa feien tb de súper). Va cercar els papers amb seguretat i oh! no hi eren. "no sé què ha passat, tranquil que el buscaré". A l'arribar a casa tenia un missatge al contestador dient que el meu paper s'havia traspapelat, que em demanava disculpes i que es tramitava urgenment. Avui m'ha trucat de nou dient-me que demà ja el puc anar a buscar. 4t cop a Cornellà. En fi. A més feina pitjor feta.

Havia anat tan xungo el matí que a les 2 vaig decidir agafar la bici i pujar al Tibi. El dia era meravellós i la vista des d'adalt magnífica. El cel estava ben blau i el sol lluïa en els carrers de Barcelona i sobre el mar de forma especial. Va ser un moment meravellós. UN regal que em vaig fer. A l'arribar a casa em vaig fer uns pèsols amb patates que estaven boníssims però que van acribillar el meu sistema gàstric tota la tarda. A la tarda vaig començar a mirar les lectures de l'IESE per la setmana vinent. Hi ha una assignatura que és força interessant. Es diu "The Economic Way of Thinking". Us deixo amb una pregunta: "Per què les crispetes són tan cares als cines?".

La nit va ser de Mar Adentro. Feia temps que volia veure la peli d'Amenàbar, i ahir va ser el dia. Certament és una gran peli, amb uns personatges molt ben treballats, sobretot els femenins. S?ha parlat molt de Bardem. Ho fa bé, però per mi no és del tot creïble. La que fa un papelon es Belen Rueda, guapíssima i molt emotiva. La història és frepant, perquè sabem que és real i perquè també sabem com acaba. Us l'aconsello. I avui us regalo una poesia del Ramon Sampedro, la què va inspirar el títol de la peli.

Mar Adentro

Mar adentro, mar adentro,
y en la ingravidez del fondo
donde se cumplen los sueños,
se juntan dos voluntades
para cumplir un deseo.

Un beso enciende la vida
con un relámpago y un trueno,
y en una metamorfosis
mi cuerpo no es ya mi cuerpo;
es como penetrar al centro del universo:

El abrazo más pueril,
y el más puro de los besos,
hasta vernos reducidos
en un único deseo:
Tu mirada y mi mirada
como un eco repitiendo, sin palabras:
más adentro, más adentro,
hasta el más allá del todo
por la sangre y por los huesos.

Pero me despierto siempre
y siempre quiero estar muerto
para seguir con mi boca
enredada en tus cabellos

R.S

Molts somnis i molts petons

Jordi