Anem de bodorrio

Bona nit,

Dissabte 27 de maig. 17:30 hores. El nuvi té els mateixos cognoms que jo. Jo no ho sóc. El meu germà es casa. Queden darrera molts nervis (massa?), moltes dicussions (massa?), molts diners (massa?), molts convidats (massa?). Queden darrera set anys de nuviatge on en molts moments m'he sentit lluny d'ell i on darrerament m'he sentit molt aprop, k guai.

Hem sortit de bon matí, cap a les 11, direcció Llinars. Primer ens hem aturat al mític Dori Dori. Cal ser previsor, i la gent, malgrat menjar molt, a darrera hora de la nit pot tenir una mica de gana i un coixí on absorbir el CH3-CH2OH. Arribats a Llinars cap a les 12 hem començat a arranjar el tema habitacions i després hem disputat un senzill partit de bàsket. Només érem 4, Albert, Uri, Raül i jo mateix. M'ha sorpès que ningú més hagi pujat abans. Uns tenien son. Uns altres havien d'esperar a les seves parelles que anaven a pentinar-se (massa?) i a maquillar-se (massa?). En fi, ha estat una mica trist, però així és la vida. Feia molta calor, així que després d'uns llençaments que han demostrat la nostra lamentable forma, hem decidit per plegar. Dutxa, fotògraf i demés ens han portat a les 15:30. Hem dinat en família al menjador. El Raül ja no menjava, tenia l'estòmac fet un nyap. Pobre, si ho hagués sabut hagués menjat una mica més de pasta i el plàtan. Necessitaria energia i potassi per la llarga espera. Cada cop arribava més gent. Es va fer l'hora. Les 17:30. La Noe sol arribar tard. Les 17:45, 18:00, 18:15, 18:30. Inexplicable. Jo espero fora amb el mossen. Em pujo a una taula per veure millor la carretera. Què coi passa? bufffff. Arriba el Corola. La núvia ja és aquí.

Vaig plorar molt. Per moltes coses. Per veure mon germà plorant (cada cop crec que s'assembla més a mi). Per veure als meus pares. Per veure als Cor Oberts (us estimo, eh? gràcies per venir). Per veure a tanta i tanta gent que formen part de la meva vida, de la meva història.

Sortits, i després d'un llarg (massa?) espectacle de l'esbar on ballen Raul i Noe, vam entrar a fer el pica pica. Per mi, com sempre, el millor de la boda. Aquell pernil, aquelles croquetes, aquell salmó, aquella tonyina, aquells formatges... I tot amb una bona cervesa. I jo d'un cantó a l'altre, parlant amb un, repartint habitacions, fent fotos, recollint diners (per les habitacions). Innumerables fotos van precedir el sopar oficial. El primer de marisc (no és el meu plat favorit). Ja havia menjat massa. Però després va caure una mica de carn (solomillo), sorbet de llimona i pera, pastís de canyella, pastís de tiramisú (aniversari de l'Uri), bombons, ... I un llarg etcètera. (massa?).

Al final tot es va allargar (massa?), la gent va començar a aixecar-se (jo també), a marxar. Afortunadament ells ho van liquidar ràpid i en un moment anaven ballant "La Vida es Bella". Tan guai! Algun dia m'agradaria ballar així.

Poc després de començar el ball em vaig trobar malament. La meva panxa, el meu punt dèbil em feia figa. A més l'absència de Red Bull a la barra lliure va ser la meva estocada. Vaig seure una estona i vora les 5 vaig decidir anar cap els vestidors.

Em vaig llevar molt d'hora pel nivell de soroll de l'habitació (massa?). Tenia la sensació d'estar dormint al voral de l'autovia. Fins les 14h no vam marxar. Va ser un matí de safareig, de riures, de mals de cap (no el meu) i de badalls. Havia estat una gran vetllada.

I ara, al cap dels anys, tinc una germaneta, qui m'ho havia de dir!!!!!!

Petonets

Jordi