Quatre celebracions i un mal de coll

Bona nit,

Certament han estat quatre dies ben intensos. El dijous va ser el meu aniversari i avui ha estat el meu sant (Sant Jordi, és clar ;)).
Enguany ho volia celebrar "a lo grande" i així vaig convidar dijous a la gent de l'IESE, divendres a la penya de tota la vida i dissabte als animadors. En total he compartit el meu aniversari amb unes 50 persones. Una gran alegria.
Alguna vegada havia intentat barrejar gent de diferents ambients en el mateix pot, en la mateixa festa. Però això no sempre funciona. Primer has de preparar una bona dinàmica d'integració i segon el grup no pot superar la vintena de persones.
Els que em coneixeu una mica sabeu que un dels meus hobbies és la cuina, així que aquest ingredient devia constar en la festa. Vaig optar per cuinar dijous i dissabte i anar a sopar fora el divendres. D'aquesta forma he estat cuinant, encantadíssim, des del dimecres a la nit fins ahir a la tarda. Coses no massa complicades: quiches, truites, pastissos, amanides ... Tot ha funcionat molt b. Bé, tot no, vaig fer una paella el dijous que no va tenir gaire acceptació, així que tinc la nevera plena d'arrós i ja sé el que menjaré durant tota la setmana.
Mentre recollíem (sempre hi ha gent guai disposada a col·laborar en tot moment), hi havia temptacions de llençar menjar a les escombraries. M'he negat. És un fet que m'indigna i que considero obscè. Només cal obrir la tele al migdia quan fan les notícies, o viatjar una mica pel món per adonar-se que hi ha molta gent que no té un mínim de menjar al dia. I és cert que ens sobra menjar, però per respecte cap a tanta i tanta gent intentem no llençar menjar, si us plau. Veure les escombraries de la Pasqua (sóc un freak ambiental) m'indignava i em feia pensar que "el complicar-se" del que parlàvem feia uns moments a uns metres d'allà perdia consistència i contingut poc després i que si no ens compliquem en els petits detalls no sé com aconseguirem la utopia.
Doncs b. El dinar de dijous va ser molt menys emotiu que el de dissabte. Suposo que la raó principal és que el Jordi que coneixeu és més del dissabte que del dijous, és més de la gent que seu al terra per sopar i que canta el Pare Nostre que de la gent que és capaç de gastar-se 200 o 300 euros en una nit. No són mala gent. Però sé d'on vinc i qui són els meus.
Dijous després de sopar vam sortir de festa i vaig sentir una cançó que em va encantar. Es diu No me crees, i parla de la distància i de l'oblit que porta la distància. Sabeu la importància que ha tingut, té i tindrà la distància a la meva vida. Us copio el link. L'havia sentida molts cops, però només en aquell moment va significar quelcom per mi. També em va fer veure que estic una mica out dels temes musicals més actuals. Em va costar un munt trobar l'intèrpret. Darrerament escolto massa ràdio convencional i massa poca radio fòrmula.

El sopar de divendres va ser una mica de reconciliació de la penya. Mantenir un grup de més de 10 persones junts durant molts anys és ben complicat. Sobretot quan no compartim res (només records) ni tenim cap objectiu comú. Però bé, aquesta és una lluita perduda i simplement un moment per riure de tant en tant, i alguns telèfons on saps que trobaràs gent que et recolzarà quan ho necessitis.

Dissabte va ser força especial. Mai havia tingut 20 persones a casa. És una sensació tan especial... tan guai. Recordo quan vaig estar a Santo Domingo, a la República Dominicana. Allà vaig viure durant un mes amb la Raquel i el Tito, una catalana i un dominicà que ara viuen a Rubí. La seva casa era l'exemple de la política de portes obertes. Mai sabíem qui vindria a sopar i sempre hi havia un plat a taula per qualsevol que volgués venir, passar-se, etc. No es planejava res, ni calia. Aquí tot ho tenim ben calculat, som tan diferents. I els propòsits també ho són de diferents. Us ho dic perquè aquesta també havia de ser una casa de portes obertes i en 6 anys mai ho ha estat del tot. I aquest és un "aviso para navegantes", perquè sempre fa pal cuinar, netejar. Un vol estar a casa i descansar, relaxar-se, que ningú ens toqui la ... Les portes obertes han der ser més de mentalitat que físiques. Però quan s'aconsegueix és genial. Quan algú pica la porta sense que l'esperis és una passada i llavors el "casa teva és casa meva" es torna realitat.

Ahir el sopar va ser una espècie de celebració postpasqual. Sí, vaig ser freak. Però no m'agraden ni les rutines ni el "un aniversari més". Segur que ningú pensava que llegiríem l'evangeli o cantaríem el Pare Nostre, però espero que tots els que vau venir us quedi un record dolç de la vetllada. I després cap al Sant Jordi, on vam veure que el rock català necessita una gran empenta perquè els seus fonaments semblen una mica corcats.

No parlaré avui de la diada de Sant Jordi, ho faré demà. Sant Jordi és un dia ben especial, de roses, de llibres, d'amor, de tristor, de frustració, de record, de nostàlgia, d'empenediment, de felicitat, d'il·lusió, de dubte, de passió i com no, com sempre, de somnis.

Bona nit

Jordi