Dimecres de glòria

Bona tarda,

Encara que ja sigui divendres, no em puc deixar d'escriure sobre el meu dimecres, que va ser realment diferent.

Aquests dies estic fent pels matins un curset oficial d'"Estudis de Mercat". Començo a entendre que quan em criden per algun d'aquests estudis i em comencen a preguntar sobre un nou vodka blau, un nou envàs pel bollycao, un nou anunci de Ron Cacique o una Coca-Cola light amb un toc de llimona (la vaig tastar fa un any i espero que mai hagi arribat al mercat, grrrrrrrrrrrr) serveix d'alguna cosa. Bé, serveix si les preguntes estàn ben formulades i si l'anàlisi i la interpretació posteriors són bones. Això darrer ja no ho puc afirmar, perquè tot sovint em trobo amb entrevistadores (es veu que aquesta feina discrimina el sexe masculí) que mostren menys interès per la seva feina que un enterrador.

Així va començar el meu dimecres. Amb una sessió d'Estudis de Mercat. Bé, com sempre, darrerament, arribo tard a classe, però almenys hi vaig, no com el 50% dels que es van apuntar. Després vaig anar a dinar amb l'Alejandro. Ell és un colombià que vaig conéixer quan vaig estudiar renovables a Alemanya. Ell va optar per l'energia del vent, l'eòlica, i jo per la solar. Ell ha triomfat en el seu camp, cosa que jo no puc dir en el meu. Després de treballar a Bristol durant 4 anys per una de les consultores de vent més grans del món, canvia de feina i de salari i marxa cap a Londres. El darrer cop que ens vam veure va ser a Bristol el gener del 2004. Des que ens vam conéixer al setembre del 2001 ens vam fer molt i ens tenim molta confiança. L'admiro profundament perquè és d'aquelles persones que s'ha currat una carrera professional sense cap mena d'ajut. Ell ha menjat molta merda a Bristol, perquè encara que no l'anomenessin "sudaka" rebia un tracte discriminatori respecte els seus companys nadius. Ha viscut fred, pluja i boira, estant sol, sense conéixer a pràcticament ningú a l'altra banda de l'Atlàntic. I a les persones que lluiten pels seus somnis i arrisquen se les ha d'admirar profundament. De no parlar gaire amb la gent s'ha tornat una mica més introvertit. Ens vam retrobar a Gràcia, al Salambó. Un restaurant que fa patxoca i on es menja prou b i bé de preu (al migdia). Vam compartir moltes coses en aquelles dues hores de conversa. Tantes coses que quan ens vam acomiadar a la Plaça Catalunya vam dir de retrobar-nos després del partit, a la nit.

Vaig arribar a casa i em vaig quedar dormit. La nit anterior, acabant un projecte de solar (hobby que no he deixat de banda), havia anat a dormir a les 3 i amb 5 hores jo no acabo de tirar. Després em vaig dirigir a la Teknon on tenia visita rutinària amb el traumatòleg pel meu genoll. Vaig decidir anar-hi caminant. La inactivitat esportiva (abans forçada i ara per mandra) em maltracta, em rovella i m'avisa de tant en tant a la bàscula. Una hora esperant al metge i 5 minuts de visita. Em va dir: "Tens les ròtules bé, una mica desviades, però dintre dels límits normals. Potser a la llarga et causin algun problema, però ara mateix ok". Millor aquest cop que el darrer quan em va dir:" ja se sap, 30 anys, hi ha coses que comencen a no poder-se fer". Potser la violència hagués estat justificada.

Vaig baixar gairebé corrent fins al Casal per veure el Barça-Milan. Va ser un partit de detalls entre dos grans equips. En els darrers dos anys no havia vist un equip que apretès més al Barça, però esclar, tenint a Cafú, Rui Costa, Shevschenko, Inzhagi, Seedorf, Pirlo, Kaka, ... Els italians es queixen del gol anul·lat a Shevschencko. S'obliden de la vermella a Costacurta i també que en 180 minuts han marcat igual nombre de gols que tarjetes han rebut els "àngels" Stam i Gatuso.
En aquest sentit Ancelotti em va decebre. Rijkard és el mestre i ho va demostrar l'any passat a la roda de premsa d'Stamford Bridge, després de perdre per aquell gol en falta de Terry.

Me'n vaig anar acompanyat de Mrs. P fins a casa amb una oferta d'anar tots dos en una bici, que vaig declinar, per posar una llavor de consciència on difícilment hi cap, i per saber que els quadres de les bicis del Decathlon no admeten un pes ilimitat. A l'arribar a casa vaig rebre la trucada del meu amic Alejandro. Vaig pujar a deixar les radiografies i em vaig dirigir cap a Bikini.

Eren les 12:10 i ens van dir que no obrien fins a les 12:30. Vam entrar en un bareto on els vaig convidar (a ell i a la seva amiga colombiana Catalina) a una cervesa. QUan em van cobrar vaig flipar, 3€ l'estrella. En fi. A les 12:30 a Bikini no hi havia ningú. Vam entar tranquilament abonant els 15€ per dues copes. A l'arribar a la pista de ball vaig observar una cinta que separava una taula de la resta de l'establiment. Diguéssim que era "un privée" cutre. Vaig tenir una intuició i ens vam asseure a la taula més propera del privée. Al poc temps es va complir la previsió i va entrar el primer jugador del Barça: Giuliano Belleti. Després van arribar Márquez i Maxi López. Amb Belleti va ser difícil parlar. Des del primer moment el va abordar una rossa que no el va deixar en tota la nit, amb entrades i sortides del local que entenc no eren per mirar si la Urbana s'emportaba el cotxe. Màrquez em va sorprendre per la seva timidesa, envoltat de bastants amics i de moltes noies que l'acosaven (sense aconseguir més que un somriure i un hola) es va prendre un parell de coca-coles, mentre escoltava i gaudia de la música. Maxi, era diferent, es notava que no havia jugat i portava una marxa increïble. Després de "felicitar-lo" em va dir: "Gracias Hermano" i després em va dir que era molt feliç de ser a BCN (no m'extranya). En fi, gent bastant normaleta, un dels secrets d'aquest Barça. Ronaldinho el van veure per Sol (Francesc Macià) amb una interpretació de bongos pèssima, però de Ronaldinho.

QUan vaig considerar que ja havia aguantat suficient l'espelma entre els dos amics colombians, vaig retirar-me cap a casa. Havia estat un gran dia, ple de sorpreses, però en 3 hores havia de llevar-me. Buffff, amb el que m'agrada dormir!!!!!!

Petonets

Jordi