Dues pregàries que xoquen

Bona nit,

Fa uns minutets que he imprès el darrer treball del màster de l'IESE. Aquest era opcional, però com sempre m'apunto a tot. Doncs... Demà a les 12:30 abandonaré la vida d'estudiant definitivament i em quedarà un mes i quatre dies per iniciar la vida laboral. Avui he rebut el mail amb el contracte i un munt d'arxius. Es nota que és una empresa gran. Paguen el trasllat de tots els mobles fins a Copenhage (CPH a partir d'ara), em paguen l'hotel on m'hi estigui fins que trobi una casa on viure (màxim 4 setmanes, jejeje). Inclús el bitllet d'avió. Etc. Crec que encara no sóc conscient de què marxo, i aquest cop va en sèrio. Però segueixo il·lusionat i en això rau el secret de la vida.

Aquest cap de setmana hem anat de sortida tota l'Associació a Arenys de Munt. Al final hem estat uns 50 associats i uns 20 animadors. Avui han vingut els pares, uns 70. Per tant una bona colla. Aquesta, després de 13 anys d'animador, ha estat la primera trobada de l'Associació que recordo haver participat. AL principi no se'n feien i en els meus darrers anys sempre duia associats de branques més grans, que pensaven que gaudir d'un cap de setmana acompanyats dels petitons de grumets i d'ulls oberts era una pèrdua de temps. Gràcies als Cor Oberts d'enguany i a l'afany de lluitar per una associació que ho té tot però que no acaba de tenir aquell sabor que cerquem, he passat aquests tres dies envoltat de mar i muntanya. La majoria dels meus companys de l'IESE han anat a Amsterdam a les festes per l'aniversari de la reina, el Queensday és una festassa. Però els meus són els d'aquest cap de setmana.

No us explicaré tot el que hem fet perquè no crec que us aportès molt. Simplement dir-vos que ho hem passat genial (sobretot els nens i nenes) i que ahir a la nit vam tenir una reunió d'animadors amb més ombres que llums, però amb el propòsit d'omplir d'optimisme i esperança aquest petit i important espai de les nostres dies.

Us trasllado ràpidament a la celebració d'avui. Després d'uns jocs ens hem mogut tots a una capella improvitzada. No hi havia mossèn. Cada cop n'hi ha menys i això no és quelcom que llegim als diaris sinó una realitat habitual que condiciona les nostres activitats. Ens hem ensortit amb una bona motivació del Raul, amb un llarga estona de pau, amb cançons clàssiques (quants anys feia que no cantava Veniu a la Festa) i amb moments compartits. D'un d'aquests moments us volia parlar. El Raül ha demanat a la gent que fes pregàries espontànies, per demanar per algú o per alguna realitat. Ha anat + o - així. Un pare ha trencat el gel amb: "Que guanyi el Barça a París". Ha estat del tot extrany perquè certament en cap celebració havia sentit una petició d'aquest estil. No la criticaré, simplement dir que m'ha xocat força. Però després de dues peticions més, una nena d'uns 8 anys, ha dit: "Demano pels nens de l'Àfrica que no tenen escoles i es moren de gana". Brutal. Desgarrador. Real. Inquisitiu. Ha estat com un: "Ei, penya, parlem de coses importants o seguim amb el jeje, jaja?". Quin perill això de perdre la perspectiva, no? I no ho dic pel pare només, també ho dic per mi. En què s'assembla el meu missatge a la meva acció? Realment somnio tant? Faig tot amb tanta passió?

Un dels animadors m'ha dit avui que li agradava com apreciava els petits detalls de la vida, i penso que la frase de la nena ha estat un petit detall, perquè el podríem haver passat per alt amb un "ja se sap els nens", però les paraules d'una personeta de 8 anyets, amb poc bagatge, amb pocs viatges, amb pocs idiomes, m'ha desmuntat, i encara jugo amb les peces per tornar a muntar el puzzle. Està b que li desmuntin a un, a l'igual que amb qualsevol dispositiu quan el tornes a muntar sempre sobren peces, i en sobren tantes en la meva vida...

Gràcies en especial a tres companys d'aquest cap de setmana, en Serra, en Peñaranda i en Gallifa. Vosaltres sí que sou senseis.

Bona nit

Jordi