diumenge, de juny 11, 2006

A Copa do Mundo e nossa

Bona nit,

Hi ha un gran disc de Vinicius de Moraes, un concert a Buenos Aires, que comença amb una cançó amb aquest títol "A Copa do Mundo e nossa". Era l'any 1970, Pelé i 10 extraordinaris jugadors més acabaven de guanyar la Copa del Món a Mèxic. Vinicius, a banda de ser un gran poeta i un gran cantant (si us agrada la música brasilera el coneixereu, i sinó aquest és l'àlbum a comprar o ... copiar), era un transgressor brutal, un bohemi, un vividor, etc. Un dia d'aquests projectaran als cines de Barcelona un documental sobre ell que ha triomfat a Estats Units, no us el perdeu. Bé, era tal transgressor que es va atrevir a començar el seu concert a Buenos Aires, passant-li per la cara als seus rivals argentins, que Brasil acabava de guanyar la seva tercera Copa del Món, com diu Ronaldinho "la copa de Brasil". I és que ells l'han guanyada 5 cops dels 17 que s'ha jugat.

Ahir va començar el mundial, segurament l'esdeveniment mundial més seguit i que, potser per sobre de les Olimpíades, interessa a més persones. En 4 setmanes hi haurà un fotimer de partits. Trenta-dos seleccions intentaran dur-se a casa la preciada copa. Hi ha molts aspectes relevants d'aquesta competició, com per exemple, que en l'esport, almenys en aquest nivell, la diferència de riquesa entre països no importa gaire, i on el resultat d'un partit pot dur a la tristesa d'un país ric com Suècia i a la joia d'un de pobre com Trinidad i Tobago. Segurament, en aquests països, com també a Togo, a Tunísia, a Costa d'Ivori, a Paraguai, a Costa Rica o a Equador, la selecció nacional és una de les darreres esperances que els hi queda.

Ahir pensava que el mundial se celebra cada quatre anys, i que com començo a recordar uns quants d'ells, diria que el temps passa ràpid, i que d'anys ja en tinc uns quants. Els primers records que tinc són del Mundial d'Espanya, del 82. Recordo el mític Naranjito. Després els records es barrejen molt, perquè les imatges les repeteixen sovint per la tele i un ja no sap si el record és original o prové d'alguna repetició. El que sí que em ve al cap és un partit entre Alemanya i Aústria. Si empataven els dos es classificaven a la següent ronda. Va ser un escàndol, ningú atacava. Fins i tot al descans es van quedar tots asseguts al mig camp en plan col·legues. També recordo un gran Brasil que va perdre en un partidàs contra la Itàlia de Rossi. Recordo que Espanya va fer el ridícul davant seleccions potents com Honduras. Tenia 8 anys.

El següent és el 1986, a Mèxic. Tenia 12 anys i havia acabat 6è d'EGB. D'aquell mundial recordo el partidàs de Maradona contra Anglaterra, inclosa la mà de Déu. També em ve al cap el gol que no van donar al Michel contra Brasil (va botar a dins i l'àrbitre no ho va veure) i els quarts de final amb Bèlgica. Amb el canvi horari vaig veure aquest partit de nit amb mon pare, i es va fer llarg perquè van arribar als penals i de nou, cap a casa. El darrer el va xutar un tal Eloi, però això a qui importa ara. Part dels partits els veia a Premià on estiuejàvem.

Passem al mundial de 1990 a Itàlia. Aquell estiu era un Cor Obert 2 de campaments a Les Avellanes. El primer cop que hi era allà. De la fase inicial recordo un partit aburridíssim Espanya-Uruguay, 0-0. També que un davanter Sicilià italià, que no coneixia ningú, apodat Tottó i de cognom Schillaci va començar a fer gols i no va parar fins les semis. Ah! I un Brasil-Argentina de vuitens on Caniggia (que després va caure en les drogues com el seu amic Maradona) va brillar. De la fase final només vam veure a Avellanes la final, un partit bastant dolent, decidit per un penalt dubtós que va anotar un alemany, Brehme, que fotia uns pepinarros brutals i que va acabar al Saragossa. Tenia 16 anys.

El 1994 va portar el mundial a Estats Units. Ja era animador, estava de campaments a Planoles, els mítics campaments de Peter Pan dirigits pel gran Felip Gallifa ("queda molt? aquí a cinc minuts veuràs una font" frase mítica a les excursions). En aquell mundial es va jugar el primer partit en un estadi cobert del tot (no s'ha repetit) i Maradona va ser expulsat per ingesta de drogues després de fer un partidàs contra Grècia. A Planoles vam veure alguns partits, com el de l'eliminació d'Espanya, com sempre a quarts, davant d'Itàlia i el gran Lucho sagnant pel cop de colze de Tassoti. La final em va ensenyar que els més grans com Baggio també fallen. Tenia 20 anys.

Amb 24 anys va arribar el mundial de França i a mi em va enganxar d'animador de Cor 3-4 a Les Avellanes. Crec que és dels mundials que he vist menys. Recordo un Espanya-Nigèria en el que Zubizarreta va fer el ridícul. Bé, l'equip en general. Espanya anava de favorita i no va passar ni la primera ronda. La final va ser envoltada de polèmica perquè Ronaldo, en la seva millor època, li va agafar un atac epilèptic i Brasil va perdre estrepitosament.

Passo a l'any 2002, el mundial es trasllada a Corea i Japó, jo he deixat l'associació, estic a Oldenburg, Alemanya, d'estudiant. Hagués vist molts partits, però l'horari ho desaconsellava. Mai havia vist ningú beure tanta cervesa com ho feien els alemanys cada cop que jugava la seva selecció, una selecció trista però efectiva que va arribar a la final. Brasil va guanyar massa fàcil, tots els altres van fallar. Ronaldo va resorgir amb 8 gols.

I del 2006 no us dic res, ja ho sabeu tot, o gairebé. No donaré favorits fins que no hagi vist tots els equips. La única veritat és que la Copa del Món se celebra cada quatre anys, i que en vull viure moltes més.

Bona nit, que són les 2am i en 1 hora aquí ja surt el sol

Jordi

4 Comments:

At 12:30 p. m., Anonymous merillei said...

a mi magraden mes les olimpiades que el mundial, i crec o vull creure que son mes seguides les olimpiades.

s fa cada 4 anys?? pero si menrecordu de lultiimmmm!!! joerr aquestes coses et fan veure q el temps pasa mol mol mol mol rapid. Diuen que quan ets nen el temps pasa molt lent, quan ets jove pasa molt rapid, cada vegada mes i a la mida que et vas fen mes gran va pasant mes lent, aixi q quan ets un vellet ets com un nen i et pasa mes lent. Guai no? soc jove :D


bueno a veure que tal aquesta reunio desde copenaghe!!!

ptons sectaris*

Maria

 
At 3:05 p. m., Blogger Fran said...

Sí, senyor. Gran disc, i fàcilment disponible a Catalunya gràcies a que una discogràfica catalana (DiscMedi) el ven a un preu molt i molt econòmic, juntament amb la segona part, que va ser enregistrada, anys més tard, al mateix club de Buenos Aires, amb la cantant Maria Bethania substituint la Maria Creuza. Un gran regal, per algú a qui volgueu fer descubrir aquest parell de grans artistes (el cantant-poeta Vinicius, i el guitarrista Toquinho):
http://www.terra.es/personal6/lorriols/VINICIUSFUSA.html

Els meus primers records del Mundial són també del 1982. Potser una mica més difusos pel que fa a partits (un any de diferència es nota molt, a aquestes edats), però sí que tinc ben present haver vist el partit inaugural a casa dels meus oncles, que, com mitja Espanya, s'havien comprat la TV en color amb aquella ocasió (a casa meva, trencant aquesta moda, vam esperar-nos fins l'any següent), i dibuixar Naranjitos, copiats de l'àlbum de Danone (el vaig completar, no cal dir-ho, i encara el tinc en algun racó), en una llibreta. Ah, i com no, els dibuixos animats (Naranjito, Citronio i Clementina)

El Mundial del '86 el recordo com part d'aquelles interminables vacances d'estiu, entre sèries com El Gran Héroe Americano, El Equipo A o El Coche Fantástico, partits de futbol a la pista de l'escola fins a les tantes de la nit (potser fins les 10:30 o 11, però llavors et semblava "lo más de lo más" poder quedar-te al carrer fins aquelles hores). Potser com et passa a tu, el tinc més present per la quantitat de cops que hem pogut veure repetits els dos gols de Maradona (el primer justifica per sí sol perquè cal trobar a faltar jugadors com ell; el segon, perquè no cal trobar a faltar "ídols" com ell) o el gol fantasma de Michel, que pels records concrets d'aquell mateix moment.

El Mundial'90 el vaig seguir de principi a fi; de fet, disputant un Mundial paral·lel amb el meu vetust MSX i els meus vells amics (potser millor dir antics amics).

Res no va ser igual, quatre anys després: els amics ja eren antics amics, i el Mundial va ser "el més diferent". Des d'Europa vèiem una mica incrèduls com als EE.UU. ens preparaven un show a distància, que allà no entenien ni apreciaven, en estadis que semblaven completament aliens a la nostra manera de veure el futbol, i, cal dir-ho, en horaris també extranys per a ells (per tal que a Europea es poguessin veure els partits a una hora normal). Tot ben "diferent". Recordo i recordaré sempre la final, en companyia d'un amic de tota la vida (aquest sí que era, és i serà vell per sempre; fa poc vam anar a veure plegats els Eagles), la seva germana embarassada (el nen començarà l'ESO aquest any), el seu cunyat (malauradament, va morir d'infart cerebral fa poc més de mig any...) i, com no, unes pizzes i unes cerveses. La final més inoblidable, i amb un Brasil guanyador igualment inoblidable, ni que sigui per la llista de jugadores, que fa venir dentetes.

La final del '98 també va ser "diferent", però en un sentit ben diferent (redundància maleïda). La vaig viure amb els monitors de les colònies a Talarn, durant les convivències prèvies a les colònies pròpiament dites. I exactament un any abans, en aquella mateixa petita TV, havíem vist pràcticament en directe l'assassinat del Miguel Ángel Blanco. Jo, personalment, no m'ho podia treure del cap. Futbolísticament parlant, una altra gran selecció pel record, França.

I de l'any 2002, un altre record molt singular: mentre em mirava la final a la TV, vaig començar a marejar-me, què extrany... Pocs dies després, es va confirmar l'inici d'una mononucleosi que em va tenir 3 o 4 mesos "groggy". Llavors, de la final en sí només recordo certa angoixa...

 
At 7:54 p. m., Anonymous Pau said...

El meu primer record mundialista és del d'Estats Units, que vaig seguir gràcies als suplements diaris que regalaven amb El Periódico i que el meu avi comprava. Recordo també detalls concrets, com el partit de quarts Espanya - Itàlia, amb molts jugadors del Milan que ens havia guanyat a Atenes, Raí, de Brasil, un golàs de Stoichkov que va eliminar Alemanya a quarts, el partit de Suècia contra Brasil a les semifinals i la final, soporífera.

Una abraçada,

Pau

 
At 12:24 p. m., Anonymous dani said...

ei jordi!

la reunió va anar molt bé, la teva dinàmica va ser molt guai.

;)... hi ha una proposta de sopar... i la idea que, via internet, sopis amb nosaltres ;)

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home

Estadisticas y contadores web gratis
Manuales Oposiciones