Black Gold

Bon dia,

Darrerament per qüestions professionals i personals m'he tornat a involucrar en el món del cafè (i reitero que no en tasto). El cafè és, després del petroli, la segona mercaderia que més es comercia al món. Cada any es consumeixen al món 400 mil milions de tasses de café. 25 milions de famílies del sud (uns 200 milions de persones, 30 cops la població de Catalunya) depenen d'aquest cultiu per la seva subsistència.

Ahir vaig anar al cine. Era el primer cop que hi anava a Copenhage. No vaig anar a veure la darrera del Nicholson, Di Caprio i Dammon (diuen que és bona). Vaig anar a veure un documental sobre el comerc del cafè, un documental titolat "The Black Gold". Aquí les pel.lícules no les doblen. Moltes ni les subtitulen en danés. Parlar anglés no es veu com un mèrit sinó com una necessitat.

La pel.lícula, sensacional, relata les dificultats dels camperols etíops, de sortir endavant dignament amb el conreu del cafè. Etiòpia és la terra originària del cafè (hi ha una regió anomenada Kaffa), d'allà va passar a Egipte i d'Egipte a l'imperi Otomà cap el segle XV i a Europa posteriorment. No va arribar a Sudamèrica (d'on, almenys jo pensava que originava) fins finals del XIX. Els conreus a l'Est Asiàtic es remunten a finals del segle XX, i van ser originats per inversions massives del Banc Mundial, però això és una altra història per un altre dia.
Hi ha dues llavors de café. La de més qualitat i millor sabor, aràbiga, i la de menys qualitat i major contingut en cafeïna, la robusta. Els europeus preferim l'aràbiga i els americans la robusta. Les multinacionals del sector: Nestlé, Kraft, Sara Lee i Procter&Gamble, prefereixen la robusta, ja que és més barata, i el sabor i la qualitat ja ens l'endinyaran pel marketing.

Doncs la pel.lícula presenta un heroi, Tadesse Meskela, un home que ha agrupat 74 mil agricultors del cafè etíops, i negocia per ells, un preu just per la seva producció anual. No penseu en un home encorbatat en un despatx amb una patalla plana i un mòbil a cada orella. Imagineu-vos-el anant a visitar a cada camperol, amb fang fins als genolls, arribant a casa cada nit a les tantes, visitant un supermercat a Londres i emocionant-se al no veure el seu cafè allà. En un món mancat d'ídols, el meu es diu Tadesse. A la peli entrevisten la seva dona. Em va emocionar sentir que deia que no li molestava que el seu marit arribés cada dia tard a casa, que per ella era una benedicció saber que ell dedicava les 24 hores del dia a preocupar-se pels camperols i per les seves famílies, per treure-les de la missèria.

Els números fan tremolar i vomitar. Si un cafè a Starbucks costa 3€, i si d'un Kg de cafè se'n poden treure 80 cafès, se'm cau la cara pensant que al camperol se li paguen 0,2€ per cada kg de cafè que produeix (0,08% del preu final). A algú més no se li cau la cara de vergonya?
Diuen que el preu del cafè s'acorda a les borses de Londres i de Nova York. Que és allò més eficient, perquè és allà on es troben compradors i venedors. Que això és l'economia de mercat. Crec que el camperol que està a les muntanyes de Oromia a Etiòpia o a la Selva Lacandona a Mèxic ho té difícil per accedir a la borsa de Nova York i per donar el seu input. Diu un representant de la borsa de NY que hi ha 60 mil pantalles a tot el món on aquests preus es poden comprobar. No en vaig veure cap a la pel.lícula, tampoc a Méxic quan vaig ser-hi. Vomitant.

Les grans empreses (que no van voler sortir a la pel.lícula i que ara protesten) es netejen les mans dien que el preu ve fixat pel mercat. Quan ells tenen 60% del mercat, el mercat són ells mateixos. També diuen que el preu del cafè és cada cop més baix per la llei de l'oferta i la demanda, hi ha més quantitat ofertada, per tant hi ha menor preu. Ens prenen el pèl de nou. Si fos així el preu a la botiga seria cada cop més baix i no crec que sigui així. El problema no és que ens prenguin el pèl. El problema és que ens el deixem prendre i ens la sua.

No us explicaré tota la peli. Espero que algun dia la passin a Catalunya. Jo me la compro segur (podeu saber d'ella a http://blackgoldmovie.com/story.php). Només us deixo amb l'opinió d'una cambrera a una botiga d'Starbucks. Preguntada per la seva experiència dins de l'empresa confessa: "Aquesta és l'experiència més fenomenal que he tingut en tota la meva vida". Suposo que a la noia, quan vegi la peli, se li caurà la cara de vergonya. Se li caurà perqué l'expressió la veiem en el context de la peli, en el context de gent que mor de gana, en el context d'escoles que no es poden permetre ni pissarres, en el context d'hospitals que no poden acceptar a nenes que es moren perquè els qui estan a dins estan pitjor.

El nostre problema és que diem i pensem expressions similars a la de la dona d'Starbucks, però no som conscients que estem dintre del mateix context que el de la peli. Per això no se'ns cau la cara de vergonya. Que la peli no és tal peli, i que en el món, en el nostre, sí en el nostre! passen aquestes coses, moren nens de gana i milions de persones viuen en la missèria, perquè algú decideix pagar al camperol 0,08% del preu final del cafè i no el 0,15% o el 0,2%. I a sobre alguna d'aquestes marques diuen tenir marques de cafè just. Quina barra.

Sortint del cinema un dels companys em va preguntar: i jo què puc fer? comprar i fomentar productes de comerc just, comprar la peli i divulgar-la, boicotejar marques, ... Però fa pal i fred, millor anem cap a casa i ens fem una tasseta de cafè amb llet, i no miris la marca, era una peli, no?

Jordi