Indignació que es torna en tristor

Bona nit,

Avui parlaré de les eleccions catalanes, ho volia fer de totes formes, però els fets s'han accelerat, i ja fa unes hores que el segon tripartit de Catalunya es una realitat. Aviso que no deixaré "títere con cabeza" perquè des de la distànica tota la campanya, la nit electoral, i aquests dies de declaracions i de reunions secretes m'han semblat patétics i impropis d'un país que m'estimo, perquè és el meu.

Comencem per CiU, la font de la major part de la meva indignació. Si tots els gestos preelectorals i la foto a la Moncloa amb ZP em van semblar ben encertats en la seva estratègia política i electoral, tot el que han fet des de l'inici de la campanya fins ahir (avui no els he sentit encara) em sembla vomitiu. Se les creien tan felices pensant que treurien vora 60 parlamentaris, que s'han dedicar a vilipendiar a qualsevol adversari polític. Sobretot s'han cebat amb ERC, amb qui creuen compartir cert espai polític. Amb Montilla/Nocilla no s'hi han passat tant, primer perquè el candidat es desqualificava per si mateix, i segon perquè creien que l'acord amb ZP ho tenia tot encerclat. Si amb el partit popular es van tancar del tot la porta (i espero que no l'obrin en els propers anys) els quedaven poques opcions de pacte en el cas que passés allò que ha acabat passant. Publicar 1 milió de DVDs a un cost total, segons el Sr. Medí de 10 mil euros (no sé qui anava més trompa quan ho va dir si el senyor Medí o l'entrevistador per no penjar-li el telefon, 1 cèntim per DVD em sembla com a mínim curiós), és un signe de prepotència davant d'un electorat que ja és conscient del desastós tripartit i una senyal de guerra envers l'adversari, sobretot ERC.
Però això no s'acaba aquí. Més senyals de prepotència i manca de visió estratega i política. ERC havia de ser el primer objectiu de CiU. Primer perquè no tenien res a perdre negociant amb ells. Com a guanyadors podien negociar amb qui volguessin. Segon perquè si parlaven amb el PSC primer, com ho van fer, ERC es consideraria de nou segon plat, i després de la campanya encara en tindria menys ganes de fer el pacte nacionalista. Recordo la nit electoral quan el senyor Carod va dir que havia parlat amb Montilla i amb Saura però que a Mas li havia deixat un missatge al contestador. Quan li van preguntar al senyor Mas, aquest va dir que tenia moltes entrevistes, i que quan acabès ja trucaria a Carod. De nou prepotència i manca de visió. Seguint el procès post-electoral Mas convoca a Montilla per divendres i a Carod per dilluns. Més prepotència. Paral.lelament Duran dient que vol pactar amb els socialistes, perquè és allò millor per Catalunya. De nou error. Entenia el pacte en clau Madrid, quan el pacte era en clau Barcelona. Arriba Montilla i li diu que de sociovergència res de res. Òbviament hagués estat el seu suicidi polític. I llavors a correcuita Mas truca a Carod i es reuneix ahir, baixant-se els pantalons fins als tormells, posant-se en pompa i oferint-li la primera conselleria i la meitat de consellers. Massa tard, massa.
CiU ha tocat sostre electoral. Mai he vist cap desgløos de resultats electorals per edats, però estic convencut que CiU deu ser 3 o 4a forca pels de menys de 25 anys. CiU se suporta, com diu el meu amic Xavi, en els jubilats, les tietes i els botigaires. Dels jubilats d'abans, per qüestions d'edat en queden menys, de les tietes per manca de natalitat també i dels botigaires, per qüestions de mercat també. Que s'ho vagin mirant, però els pot tocar quedar-se a l'oposició com a mínim 8 anys més.

Passem a Montilla. De les pitjors coses que es poden dir d'algú és que se sigui un perdedor. I ell ho és. Pel seu semblant i pels seus resultats. No comentaré l'entrevista amb el Sala Martín, on es va aixecar i se'n va anar. Senyal de la seva tolerància i admissió de debilitat. Comentaré el seu discurs la nit electoral. Després de tenir els pitjors resultats de l'història del PSC es va manifestar content, va felicitar de passada a CiU i el que em va sorprendre més, és que portava el discurs escrit. Enlloc de felicitar a Iniciativa va felicitar a ICV dient I, C, V. Això pot ser un president de la Generalitat? Això pot ser algú que lideri un país? Això pot ser algú amb un carisme prou gran com per moure als catalans a creure en un futur millor? No, el senyor Montilla és un simple funcionari. Res més. Segurament un dels que treballa més (tampoc és difícil), però algú al qui les paraules innovació, lideratge, creativitat, passió, li sonen a arameu. Des de Madrid han intentat que pactès amb CiU, però no, allò seria reconéixer la seva derrota (com si no ens haguéssim adonat) i el personalisme ha superat al país i al sentit comú. Lamentable, trist i penós que aquest home sigui el següent president de la Generalitat. El seu origen, i la seva forma d'articular el català me la porten bastant fluixa, però el pitjor, el pitjor de tot és que és un perdedor. I els perdedors acaben, malgrat el seu ego, perdent.

Passem als amics d'iniciativa i a l'amic Xoan. El primer que sorpren del seu discurs el dimecres a la nit és quan diu "Hem guanyat". Treient 12 dels 135 escons diu que ha guanyat? Sr. Saura, es pensa que sóc imbècil? Perquè m'està insultant directament i a la cara. Sorpren també que sent el Conseller de participació no se li caigui la cara de vergonya havent hagut una participació just per sobre del 50% tant per l'Estatut com per les Eleccions al Parlament. Qui ha guanyat?
Una cosa que és certa és que va ser murri i va ser el primer de trucar a Carod i a Montilla. I tots som persones, i aquests gestos s'agraeixen i la part sentimental tb juga un factor important quan un pren una decisió. Me l'imagino: "Jose, que sumamos 70! que podemos gobernar". Com aquell estudiant que copiant una pregunta, encertant de casualitat un altre i amb la bona voluntat del professor treu un 5. I amb alegria diu "he aprobat", quan en el fons no té ni idea. L'important senyor Saura no són els 70 escons, l'important és que la seva acció de gobern ha estat patètica, i que com l'estudiant no ha après res. Em pot dir què han fet les seves altres dos conselleries Habitatge i Medi Ambient? Dic que han fet a banda de baixar-se els pantalons com a Bracons. Vomitiu.

Resta ERC. Del PP i de Ciutadans no diré res, perquè és un fet objectiu que no pinten absolutament res. ERC és el menys damnificat de la meva crítica. Sincerament crec que era millor per ells pactar amb CiU perquè li podrien gratar més vots, peró amb el cor a la mà, el tracte des de CiU ha estat tan patètic que era com abracar amb il.lusió a un ericó. Només els demano una mica de sentit comú i de professionalisme. També demano que el senyor Bargalló no estigui al gobern, primer perquè com a gestor és un zero a l'esquerra i segon perquè el seu grau de prepotència (corbata apart) em sembla insultant per algú al qui li estic pagant el sou.

Darrera reflexió. Dimarts a la nit parlava amb una persona que passa per poc dels vint anys. Li preguntava si ja havia decidit el vot. Em va dir que no, però que votaria el que votés la seva mare. Segurament vivim massa bé com per adonar-nos de la importància que té la política en el dia a dia i en el llarg termini. Això els hi va b als polítics. Per això ningú fa res al respecte. Malgrat això crec que la manca de sentit crític i implicació envers allò que ens envolta ens pot convertir en una societat que es conforma amb poc i que només es molesta si li toquen el seu petit territori. Una societat totalment preparada per ser dirigida per algú com el senyor Montilla.

I el pitjor és que la meva indignació s'ha transformat en tristor.

Bona nit

Jordi