Esperança

Bona nit,

Era ahir pel matí, sortia de casa, amb el cap una mica cot per la son i per les poques ganes de mirar un cel que feia massa dies que estava gris i fosc. Però la llum era especial, diferent, les bicicletes aparcades al carrer tenien un to rogenc, molt maco. Va ser llavors quan vaig pensar que malgrat tot, sempre cal tenir esperança. Llavors em vaig atrevir a mirar el cel. Va ser meravellós. Un moment d'aquells que et fan abracar i estimar la vida. El sol és tan escàs en aquests mesos que tot sovint, quan té la gosadia de sortir, m'aturo pel carrer i em deixo irradiar per uns instants pel rei sol.

Vaig començar a pedalejar pels carrers de Copenhage amb aquella flama rogenca posant energia a la meva esperança. La necessitava aquell matí per moltes raons, per sobre de tot per una personeta que a hores d'ara encara lluita per la seva vida. També la necessitava per moltes incerteses que es van acumulant i que de sobte, un dia, te n'adones que pesen molt i fan difícil el caminar.

Esperança deu venir d'esperar, el verb que més em costa assimilar. De vegades, com amb el temps atmosfèric o la salut, un no pot fer res més que tenir fer i esperar. D'altres un pot fer moltes altres coses, llavors esperar no ha de ser una càrrega sinó una decisió personal. Són en aquells moments en els que un ha de defugir de l'autocompassió, ha de prendre les regnes de la seva vida i decidir si val la pena o no esperar. N'haig de prendre tant d'aquesta reflexió...

Però que al final sempre resti l'esperança i la sensació que si un lluita al màxim per alguna cosa en la que creu valdrà la pena la lluita, tant si es guanyi com si no. No hi ha res pitjor que mirar enrera i veure que un ha perdut quelcom important per no haver-ho donat tot.

Molts ànims i molta forca. El meu cor i els meus pensaments estan constantment amb vosaltres

Jordi