dissabte, d’abril 15, 2006

Des d'Avellanes amb amor (i dubtes)

Bon dia,

Resulta difícil explicar què faig aquí ara mateix, que sento, que penso.Són les 6:45 del matí i estic “fent guàrdia” a l’acollida de Pasqua. Estaré aquí de les 6 a les 8 del matí, mentre els companys que realitzen aquesta tasca durant la Pasqua descansen. No hi ha gairebé ningú. En quaranta-cinc minuts he vist només 5 persones. Els dos companys que m’han precedit i tres sonàmbuls que venien de vetllar la creu del Crist. D’aquí una estona és el moment que més m’agrada de la vetlla. Comença a entrar el sol pels finestrals de l’església. Tot són reflexos, colors, ... Després d’una fosca nit, on un dolor profund ha envaït els nostres jos, l’albada ens respon amb esperança. Aquella paraula a la que recorrem quan tot va malament, aquell signe positiu que ens fa veure una mica diferent tots els signes negatius que el precedeixen. Esperança de creure en una societat on el bé comú està sempre per sobre del bé particular. Esperança de ser més els que lluitem pels nostres somnis, uns somnis de canvi, uns somnis de risc, uns somnis que ens fan ser més vius.
La història d’avui comença fa tres dies, a casa meva, quan sortíem el Víctor i jo amb la bici en direcció a Les Avellanes. Pels malalts de blog, ja sabeu que he estat lesionat uns mesos, i que tot just feia dues setmanes o tres que havia començat a tocar de nou la bici. Doncs, a les 9:39 (sempre m’agrada ser fidel amb els números!) sortíem per la Rambla Brasil i després carretera de Sants. Vàrem sortir de BCN per endinsar-nos a L’H, i després Cornellà i Esplugues i Sant Feliu i Molins ... A l’arribar a Martorell (al cap de 25 km) vam optar per seguir per l’antiga NII fins a Igualada. Als 10 km ens vam adonar del nostre error, ja que l’antiga NII i la nova autovia coincideixen en un tram, i ara per ara està prohibit anar en bici per les autovies. Així que vam haver de fer via enrere, i afrontar Igualada des de Piera i Capellades. Voltava el km 40 quan les meves cames van començar a fer figa. No responien. Les sentia fluixes. Quan els músculs comencen a no rebre sucre, i per tant a mancar-los energia, el sucre comença a no arribar tampoc al torrent sanguini i al cervell. És per això que em vaig començar a fer-me paranoies de deixar-ho estar, de pensar que encara quedava més de la meitat, ... A Piera vam aturar-nos. Un entrepanet i una Coca-Cola (a banda d’uns estiraments) em van donar la força per seguir 25 km fins a Igualada. Allà dinar i descans. Quan un s’atura recupera una mica, però cada cop un se n’adona que la recuperació és més curta. A Igualada vam prendre l’antiga NII fins a la Panadella. Van ser uns 25 km ben durs. La pendent no era molt pronunciada, però els 60, 70, 80 anaven caient i jo feia anys que no arribava a aquesta distància. El Víctor m’anava dient “va macho, que queda poco, 3 km”. Jo sabia que quedaven molts més. És la tàctica del “cazador cazado”: jo l’utilitzo amb els nois quan anem d’excursió per motivar-los per continuar el camí, així que per molt que la utilitzés ell no me la vaig creure: A 5km del cim vam haver de parar de nou. No quedaven forces, ni aigua. Cada cop mirava més al contakm, que cada cop anava més i més lent. Uns estiraments i cap amunt. Al cap d’un quart d’hora coronàvem el cim i ens dirigíem cap a la localitat on volíem dormir: Cervera. De la Panadella a Cervera fa lleugera i agradable baixada, però l’entrada a la població és demolidora, amb unes rampes que gairebé poden amb els meus tríceps.
Dutxats vam anar a donar una volta pel poble, i al primer cyber vam entrar a mirar el mail. Els danesos havien quedat que m’enviarien els números del contracte. I sí, allà hi eren. La sorpresa va ser majúscula perquè eren molt més alts d’allò que en un inici em podia esperar. I jo que tenia clara l’opció BCN (malgrat la feina no m’agradés tant), havia d’adaptar-me a una nova realitat a la que certament no estava preparat. Copenhague quedava més aprop, i els dubtes, les pors, ..., van anar sorgint. Aquests dubtes i pors m’envolten i m’ocupen des d’aquell precís instant. No m’ho puc treure del cap. Tot indica que l’opció danesa és la millor a tots els nivells. Però deixar BCN és una decisió difícil, complicada. La majoria de gent que estimo viu a la vora del Mediterrani.
Dijous vam encarar els darrers 60 km. Les cames no s’havien recuperat del tot. L’esmorzar no em va sentar del tot b. Agramunt i després Balaguer amb certes dificultats. La pujada inicial cap al Monestir em va acabar d’esprémer les darreres forces de les meves cames. Saber si de Balaguer a Avellanes hi ha 11 o 13 km era el més important per mi. I és que aquests 2 km, després de 160, poden significar molt.
Això em fa recordar el tema de les sensibilitats. A vegades diem “bah!, si això no és un problema, no sé de què es queixa...”. El que és un problema per mi no ha de per què ser-ho pels altres. Els dos km del ciclista que en porta 160, no són problema per aquell qui fa el trajecte en cotxe.
Mai m’havia fixat en les pujades i baixades d’aquest trajecte. Quan anem en cotxe tot és més o menys semblant. Quan la vida ens somriu les pujades són menys pujades i les baixades ho són més. Quan portem molts kilòmetres a les cames i no veiem ja gaire més enllà, els kilòmetres tenen més de 1000 metres, les pujades tenen més pendent i les baixades no existeixen.
L’arribada a Pasqua va ser “freak”, en maillot i culotte de ciclista. Ràpidament em vaig endinsar en la dinàmica pasqualera, però les cames no perdonen i el cansament era profund. Així que després de dinar va caure la primera migdiada. En aquest estat mig zombie he transcorregut des de llavors, i el fet de dormir menys de 4 hores avui tampoc crec que ajudi gaire a posar-me a to.
Hi ha moltes coses positives a Pasqua ara mateix: La retrobada amb molta gent, el poder compartir àpats i temps amb gent a la que no veus sovint, el deixar-te anar, el silenci, els Cor Oberts que s’integren a la vivència pasqual com un més. També hi ha de negatives (així és la vida): Sentir-me una mica desplaçat per començar a ser dels més grans; sentir-me coix i sol de tant en tant; barrejar pensaments tristos amb una casa que significa tant per mi; tenir por a sentir-me vulnerable quan no toca, o quan fer-ho palès implica tants riscos, tantes ferides, tantes pors, tants silencis; confondre la immediatesa amb el llarg termini; fer un pas més quan potser no toca; creure en la lluna plena d’ahir per fondre els meus ulls a la que surti el sol avui.
La vivència pasqual m’omple. Com deia ahir una de les meves Cor Oberts: em satura. Crist crida a anar més enllà, a veure en les creus d’avui un compromís pel demà. Només una vida compromesa té sentit. La resta són excuses i més excuses.
Ara mateix el dubte laboral em corrou, perquè per una part sento que Copenhage és un tren que passa ara i que mai més no tornarà a passar, i per l’altra veig a Barcelona moltes seguretats, molta llum i color, i molta gent a la que trucar i a la que si veu que estic caient serà capaç de llançar-se per salvar-me. Em quedo a caseta? Agafo el tren?

Bon dia i un gran petó

Jordi

PD: no vaig a Milà. El Barça és important, però a l’hora de comparar-lo amb les cabòries que m’ocupen, no el considero prioritari. Em feia il·lusió. Llàstima. Potser a París.

4 Comments:

At 5:33 p. m., Anonymous Anònim said...

AGAFA EL TREN, NO SIGUIS BURRU!!!!!!

 
At 10:58 p. m., Anonymous Anònim said...

Arrisca't a somiar actua!, i el de Pasqua era... complica't!, no?

 
At 1:07 a. m., Blogger Fran said...

Del dubte laboral no et puc dir res, però... Bona Pasqua! Avellanes estava una mica present a Taizé, també.

 
At 2:00 p. m., Blogger Ana said...

wo... saps que... ha estat realment molt xulo compartir aquesta paskua!!! les cor oberts sempre et diem que et quedis, pero saps que el que realment volem es que triis el millor per tu, el que també et faci creixer i que si marxes, quan tornis de visita ens diguis algo!!!!

molts besets i una abraçada!!!!

AnitA

PD: ets guai, el massatge kem vas fer em va deixar mol beee!!!

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home

Estadisticas y contadores web gratis
Manuales Oposiciones