El cargol busca (i troba) casa

Bona tarda!

Fa uns dies que, aquest cargol amb la casa sobre, està buscant pis. L’empresa em pagava el primer mes d’estada a Copenhage. Després d’uns dies a un hotel de tracte lamentable, porto ja més d’una setmana vivint en un aparthotel. Tot és gairebé perfecte. Té un dormitori i una sala d’estar amb cuina inclusa. El lavabo té rentadora i secadora. És una petita casa d’uns 25 metres quadrats amb tot l’imprescindible. Si quan obrís la porta no veiés l’enorme filera de portes amb els seus números podria pensar que estic en el meu apartament. El millor és que no m’haig de preocupar de res, netejen l´habitació diàriament, em canvien les tovalloles, recullen i posen el rentavaixelles, … Un avantatje afegit és que del meu llit a la meva taula de la feina tinc entre 5 i 6 minuts. I els buffets d’esmorzar (aquell salmó, aquella fruita, aquelles pastes…). Però aquesta realitat gairebé paradisíaca s’acaba en poc més d’una setmana.

D’aquesta forma he hagut d’accelerar la recerca de pis. En principi l’empresa ha contractat un servei de relocació (mala traducció de “relocation agency”) que m’hauria d’ajudar a trobar allò que cerco. Dilluns vaig anar a la meva i vaig contactar amb un propietari que havia penjat un anunci a l’intranet de l’empresa. Com estava fora del meu radi d’acció (hotel-feina en els darrers dies) vaig iniciar-me en el transport públic copenhaguià. L’experiència es va iniciar amb la compra d’un bono de 10 viatges. Com encara no tenia la tarja de dèbit (ara ja la tinc) vaig haver d’utilitzar les monedes, i per pagar 115 corones (15 euros), en calien moltes… Vaig agafar el primer tren de rodalies que passava (és com un segon metro que circula per superficie) i a Norrenbro vaig fer transbordament al metro. Aquest tipus de metro no l’havia vist mai i em recorda més a alguna atracció del Tibidabo que al metro de Barcelona o de Nova York. Arribes a l’andana i l’accès a la via està tancat amb finestrals (una mica com als FFCC de Provenca). Arriba el metro i fa coincidir les seves portes amb la dels finestrals. S’obren les portes i romanen obertes molt més estona que a BCN. Entro, miro endavant i osti! No hi ha conductor!!!!! El tren funciona automàticament i així de parada en parada. El túnel està totalment iluminat. És una sensació ben extrañilla. Només tenen dues línies però semblen ben eficients. Després de caminar uns 5 minuts vaig arribar a la casa, vaig inspeccionar la zona (presència de súpermercats propers és necessari per quan faci fred i plogui) i vaig pujar al pis. El preu eren 9000 corons (uns 1200€) al més més aigua, llum, calefacció, tele (aquí per tenir tele es paga una llicència anual). El pis m’ofeira una sala d’estar i un menjador (quelcom que a Espanya es va deixar de construir fa anys), una habitació de convidats minúscula i una habitació més gran que no estava malament. El pis punxaba en el bany (minúscul) i en la cuina (fosca, trista i desprovista d’encant). En fi. Caldria cercar més.

Dimecres finalment vaig tenir la visita amb l’agència. Vaig veure de tot i a tots els cantons de la ciutat. Des d’un minúscul apartament on dutxa, WC i rentamans es confonien en un mateix metre quadrat a un gran apartament de 100 metres quadrats enmig de la ciutat al mòdic preu de 1800€ al mes més consums, que considerant que era un tercer sense ascensor no està malament. Al final em vaig quedar un 1r pis amb dues habitacions (avís a navegants pels qui heu dit que vindríeu, ja teniu habitació i llit!, foto adjunta), un menjador apreciable i una cuina i un banys amb dimensions molt per sobre del que és comú en aquesta ciutat. El millor del pis és que està a 15 minuts caminant de la feina, 5 si vaig en bici, perquè aquesta, definitivament, i no Ámsterdam és la ciutat de les bicicletes.

La majoria dels edificis són centenaris. Això explica l’absència d’ascensor. El fet els banys siguin petits té l’origen en el fet que en el passat els banys eren comuns per tot l’edifici i hi havia banys públics. De fet sembla ser que la gent no es dutxava tant com ara. Potser és que ara ens dutxem massa, no ho sé.

La primera setmana de juliol marxo a Istambul, la tornada la faig via Barcelona i quan arribi de nou aquí encara tendré 4 dies d´hotel. Cap a mitjans de juliol em mouré de nou amb la meva caseta de cargol cap aquest piset d’uns 70 metres quadrats on espero que em visiteu en els propers dos anys.

Ara queda comprar els mobles per la casa. Això ho deixaré a la meva imaginació i a la bona voluntat d’aquells que vulguin visitar l’IKEA de Badalona o de LH de part meva.

Tot va b i estic molt content.

Tempestes de petons

Jordi