Aigua

Bona nit,

Aquest blog no descansa per vacances, bàsicament perquè el mendalerenda no creu que faci vacances fins al nadal. Són les coses de comencar a treballar al juny, malgrat no em queixo, perquè a Dinamarca tenim 6 setmanes de vacances.

L'aigua s'ha tornat a fer present en la meva vida.

En una ciutat caracteritzada per la presència massiva d'aigua, en forma de pluja i en forma de mar, l'aigua que he descobert no prové de la natura (directament).

Dilluns em vaig apuntar al gimnàs. Feia dies que ho volia fer. L'esport, malgrat sembli contradictori, em dóna energia, m'allibera de tensió i m'ajuda a trobar aquella creativitat que costa trobar en el dia a dia. També m'ajuda a descansar millor a la nit i a deixar de dir tot el dia "estoy cansado". Fer esport, a banda de que sembla ser sa, m'ajuda a ser més jo, a estar més despert, a trobar-me millor amb mi mateix.

Darrerament el ciclisme havia estat el meu esport, però si miro una mica enrera, el meu esport es troba a l'aigua, a la piscina. Recordo de petit, que la meva mare em portava cada dia a un gimnàs a la Sagrera (és el primer record que tinc d'anar en metro). Allà feia piscina i judo. Parlo abans d'entrar als Maristes, devia tenir 4 anys. Recordo plorant i plorant per no voler anar a la piscina. Suposo que no tenia cap amic allà, ja que el meu univers estava prop del parc de la ciutadella.

Van passar els anys, i des que vaig entrar als Maristes la piscina va ser un dels meus llocs preferits. Recordo que sempre destacava una mica, perquè ja nedava de petit, i perquè de fet és l'únic esport que se m'ha donat molt b. El professor llavors era l'Alberti. Un home castigat per l'alcohol i amb molts mites darrera (des que havia estat campió d'Espanya de papallona, a que el van trobar mort caigut en una piscina). Quan el van convidar a plegar va entrar de profe una gran persona, algú que m'aprecio molt. El "Manolo", un home que té tant de múscul com poc de llengua, va confiar en mi i en les meves possibilitats. Em va convidar a formar part de l'equip del cole i a partir de llavors la piscina encara es va tornar més important. Recordo ara amb un somriure que hi havia dies que hi anava 3 cops. Un al matí, al mític horari de 7 a 8 (mai oblidaré la sensació de submergir-se a la piscina a les 7:05). Un a mig matí amb la classe, i un al migdia amb els cursets. Brutal. Arribava a nedar 200 piscines al dia. El meu rendiment va incrementar-se exponencialment.

També recordo ara amb un somriure que aquella va ser l'època en la que va néixer la meva xuleria. L'anar amb samarretes de màniga curta i pujar-me les mànigues fins a les espatlles. El jugar sempre amb l'equip que anava sense samarreta, etc. Aquella època tb va ser la dels abdominals i flexions matinals. Les peses. En fi, quanta burrada plegada. Com de diferents es veuen les coses en perspectiva.

Va comencar la universitat i vaig haver de deixar, per horaris, la piscina. Parlo de l'any 92. A 5é vaig tornar-hi perquè l'horari em permetia dos migdies. M'hi vaig llencar de cap, mai millor dit.
QUan vaig anar a viure a Sants em vaig apuntar al Mediterrani. Vaig pensar que el viure a prop del gimnàs m'ajudaria a anar-hi, però no va ser així. Pel gimnàs s'han de complir dues condicions, que estigui a prop i que vagis amb algú (o que tinguis una voluntat de pedra), així que vaig acabar per esborrar-me.

Dilluns, em vaig retrobar amb la piscina. I m'ha agradat tant que avui dijous he anat per 3r cop. La piscina no té ni 25 metres, però m'encanta. Submergir-me. Sentir-me peix. Sentir-me sol. Donar voltes al cap. Deslliurar-me d'IPOD, mail i mòbil. Una passada...

L'altra cosa que m'ha fet pensar en l'aigua ha estat una cancó. Tinc gairebé 3000 al IPOD, així que de tant en tant en descobreixo noves, m'enganxo a algunes... Ara tinc al cap les cancons en solitari de l'Anna Torroja. En particular la que es titula "Deja que llueva". És dolca com la pluja i també com la bona pluja cala fins al fons. A mi em diu moltes coses, espero que tb us en digui a vosaltres. Us deixo el link al costat. Desitjo que us agradi.

Un petó d'aigua dolca

Jordi