Vocacions

Bona nit,

El dissabte passat, mentre cuinava la primera lassagna de la meva vida, em vaig plantejar quines eren les meves vocacions frustrades. Com, després d'haver estudiat tants anys i en tants llocs diferents, encara havia tantes coses que m'agradaria aprendre i a les que no he pogut mai dedicar temps i certament mai crec que en pugui dedicar massa.

Recordo fa molts anys que el germanet Xema en una de les reunions del Casal ens va dir que cada decisió a la vida és un camí que es desdobla, i que moltes vegades és tan o més important ser conscients a què decidim dir que no que a què decidim dir que sí.

Doncs mirant enrera hi ha molts camins als que he dit que no, i d'altres que han anat apareixent al cap del temps, però que quan m'he plantejat agafar-los ja era massa tard.

I quines són les meves vocacions frustrades? Diria que són 3.

La primera és mestre. Recordo que de petit quan em preguntaven què volia ser de gran sempre deia que mestre. A vuitè ja vaig comencar a donar classes i acompanyar (més que ensenyar) és quelcom que sempre m'ha atret. I no se'm deu donar malament perquè els alumnes sempre han quedat forca contents. Ser mestre sempre està en el punt de mira, potser pel futur. Hi ha hagut oportunitats però sempre l'ambició d'anar més lluny i de saber més m'han tirat enrere. Amb això no critico la funció del mestre, ans al contrari, la considero molt exigent. Un altre aspecte és òbviament i no ho negaré el tema econòmic. No entraré en la discussió de si els mestres haurien d'estar millor pagats, perquè hi ha lleis de mercat i perquè sembla que aquesta societat no els vol pagar més. Però reconec que és una feina vocacional, i la vocació paga moltes vegades les diferències de sou.

La segona i que cada cop em pega amb més forca és la de ser metge. Mai m'ho havia plantejat fins fa tres o quatre anys. Sé que les experiències al sud tenen un paper fonamental en aquesta nova visió vocacional. Al cole mai m'ho vaig plantejar. Em feia una mica d'angúnia tot plegat, eren molts anys, ... Ara em sap greu, perquè crec que sent metge podria abocar tota la meva vessant assistencial i segurament viuria a les terres d'África o Sudamèrica desesperant-me veient com són de pocs els recursos. Així com mestre sempre estic a temps de fer-ho, el camí per ser metge va passar i ja és gairebé impossible que torni. No descarto infermeria o fisoteràpia (aquesta darrera m'encantaria ja ho sabeu) però no medecina...

I la tercera és la de cuiner. També és quelcom descobert en els darrers anys. Em fascina cuinar. Bé, potser em fascina més veure com la gent gaudeix menjant els meus plats. Deu ser la única reminiscència que em queda del meu passat químic, però la barreja, la paciència, la cura, l'experimentació ... és genial. Diuen que tots tenim la nostra vessant artística. Jo pensava que amb mi se la van oblidar, peró he descobert que m'expresso artísticament amb el ritus culinari. Aquí crec que agafaré el camí amateur, encara que us avanco, que no descarto, en un futur més o menys llunyà muntar un restaurant. Serà tenir la meva pròpia empresa la quarta vocació frustrada?

Doncs res, que entre capa i capa de lassagna, vaig anar descobrint les meves vocacions frustrades. I que tenia ganes de compartir-les al blog.

És bo ser conscient que no es poden recórrer tots els camins de la vida i que sentir-se limitat no és un problema sinó una oportunitat.

Bona nit

Jordi

Bill Clinton

Bona nit,

Una de les coses que permet l'anar en business és el fet d'aixecar-se de tant en tant per agafar alguna revista. Vés per on que vaig agafar la revista Fortune. És una revista molt coneguda, sobretot als Estats Units, dirigida a un públic majoritàriament executiu. Alguns haureu sentit la llista Fortune 1000 o Fortune 500 de les empreses que ingressen més diners en el món.

Bé, doncs vaig veure la portada i la vaig agafar. Primer pla de Bill Clinton i un títol Clinton's Cause. Sembla que tot allò relacionat amb els famosos i l'ajuda als països del Sud està de moda. Va ser Bono, Gates, Warren Buffet, ... i un llarg etcètera. Molts es pregunten on rau la voluntat d'aquesta gent d'invertir en causes que no donen cap retorn monetari. Uns busquen l'origen en l'afany de protagonisme, altres en un recurs per estalviar impostos i d'altres en un punt inicial per llencar una carrera política (Laporta?).

L'article de Fortune es pregunta el mateix sobre Bill Clinton. L'home que es va fer famós per l'afer Lewinski té un entramat important de Fundacions que van des del suport a programes de lluita contra la sida a l'África a programes per la salut infantil als Estats Units. Ell no és una persona extremadament rica però obté els fons de dues formes:
- Amb conferències: al voltant de 200.000 a 500.000 USD per conferència
- Amb networking, és a dir trucant a coneguts que tinguin diners i que vulguin contribuir a la seva causa.

La revista és crític amb ell. En aquest sentit m'agrada perquè la premsa americana no té el servilisme de l'espanyola. Els dubtes sobre els motius reals de la seva implicació absoluta en les injustícies del món són palesos. Es mencionen dues raons, una el suport a la campanya de la seva dona per ser presidenta, l'altra el poder alleugir la càrrega de la seva consciència davant de situacions (com Rwanda o com el donar major pes a les patents farmaceútiques americanes) on va ser incapac d'actuar correctament com a president. Ell es defensa i diu que no és així, però que igualment qualsevol acte d'altruisme amaga quelcom d'ego.

Per no allargar-me em quedo amb dues perles de l'article. La primera de la dona que porta la Fundació a Rwanda, una exvicepresidenta de Disney. Explica que quan era executiva estava tan ocupada que no s'assabentava del que passava al món. Quan es va assabentar del genocidi de Rwanda anys després de que succeís va decidir deixar Disney i lluitar pels més desafavorits.

I la segona, la que m'ha impressionat més és de Clinton. La periodista li pregunta si no està fart de que tothom esperi tant d'ell. Clinton respon: "Ésclar que la gent ha d'esperar molt de mi. M'han regalat una vida meravellosa". Brutal. Ser privilegiat, reconéixer-se privilegiat, i no per disfrutar-ho sol, sinó per fer-ho amb i pels demés. Gran llicó Bill.

Bona nit

Jordi

China, ese país...

Hace muchos anyos que China crece al 10% anual. Dicen los economistas que ya es la cuarto economía mundial y en breve, si sigue así, arrebatará a Alemania el tercer puesto y a Japón el segundo. Un país con un crecimiento tan brutal y sostenido merece mucha más atención que la que recibe, mucha más que los zapatos chinos, los restaurantes chinos o el hecho que parece que no hay entierros de chinos en Catalunya.

Tanía muchas ganas de visitar el país, especialmente Shanghai. Me habían hablado de una ciudad espectacular, intercultural, en continuo movimiento, 24 horas al día, algo así como el New York de Asia.

Llegué a Shanghai hace una semana. De hecho ya me he ido. Escribo desde el avión que me lleva de camino a Copenhague. Cosas que tiene viajar en business class. Otro día hablaré del avión. Hoy me centraré en China.

Pues eso, que he estado una semana en Shanghai. Y la verdad es que, de la ciudad, me llevo una gran decepción. La desorganización me la esperaba, ya la viví en Bangkok, y parece que no les moleste demasiado. Los coches van y vienen, giran donde quieren, y hacen lo que les da la gana. Los atascos están a la orden del día y si empieza a llover ya ni os explico. Ríete de los atascos de Barcelona, juego de niños. Los medios de transporte públicos no han crecido al ritmo de la ciudad, cuando llueve no hay taxis y la ciudad se queda absolutamente bloqueada.

El clima tampoco es de destacar. Cada día que habría la ventana esperaba un sol esplendido. No ha sido así. El denominador común ha sido un cielo gris, muy gris y la única diferencia es que había días que llovía por la manyana, otros que por la tarde, otros que por la noche y otros que todo el día.

Pasaré muy por encima el tema de la comida, primero porque para evitar sorpresas intento no comer ni nada extraño ni nada muy picante. Eso reduce mucho mis posibilidades. Así que lo mejor es pasarse por alguna de las cadenas internacionales, Starbucks, Pizza Hutt o McDonalds, porque por comer porquería al menos que sea conocida.

Para acabar hablaré de los chinos. No es bueno generalizar, pero la verdad es que mi experiencia nunca ha sido buena con ellos. Recuerdo que en Oldenburg, cuando estudié en Alemania, una de las personas con habitación en mi piso era una china. Éramos 6 en total y había dos banyos. Sólo un detalle para que os hagais una idea, 5 acabamos compartiendo un banyo y la china el otro. El nivel de suciedad interior y exterior era desagradable llegando a niveles de problemas de higiene pública. Y bueno, cuando se ponía a cocinar platos chinos…

Pues en Shanghai me han sorprendido muchas cosas de los chinos. La primera es que en la calle se ven muchos empleados (policías, trabajadores en las obras, …) pero muy pocos están trabajando. Me explicaron que el gobierno lo hace para no tener paro. Forma curiosa de reducir las cifras oficiales. El gobierno lo controla todo o casi todo, y me explican que a todo extranjero se le realiza un informe mensual para analizar si realiza alguna actividad que pudiera ir contra el régimen. Por supuesto hay otras cosas que el gobierno no interviene o hace la vista gorda, las falsificaciones son una de ellas y la prostitución es otra. A la entrada del hotel siempre había tres o cuatro proposiciones de “massage ladies” y en los bares todas las chicas chinas ejercían ese oficio.

La experiencia tampoco ha sido del todo positiva a nivel profesional. Las presentaciones que he hecho han ido muy bien, pero no puedo decir lo mismo del trabajo en equipo. Se ha llegado al extremo que tenemos que presentar el proyecto otra vez en los próximos días. En mi grupo había un indio y un chino. En cualquier grupo de trabajo siempre intento facilitar las cosas, entender a la gente, hablar, conversar, etc. En este caso me ha resultado imposible. El indio era una persona incapaz de escuchar a nadie y el chino era un cero a la izquierda. Tenía dos opciones, una era hacerlo yo todo solo y la otra era llegar a un consenso y pegarnos una ostia. Algunos dirán que era mejor la primera, otros dirán que era mejor la segunda. Yo opté por la ostia.

Y con ello llego al punto final de reflexión sobre los chinos. No me parecen gente brillante. Sé que no es bueno generalizar y tampoco quiero sonar arrogante. Creo que todo proviene de la idea del régimen comunista. Siempre hay alguien por encima que es capaz de decidir qué es lo mejor para todos. El juego consiste en obedecer al de arriba y así uno se evita problemas en el futuro. Negar la libertad personal de actuar, pensar, etc. me parece una condición inaceptable para poder justificar el crecimiento económico de un país. Lo cierto es que “los de arriba” parecen personas inteligentes y “los de abajo” parecen estar contentos con su situación. Así que, a mi entender, poca cosa va a cambiar en china en los próximos anyos. Sólo esperar que “los de arriba” no se vuelvan locos, porque entonces todos vamos a tener un grave problema.

Desde el aire, un beso bien fuerte. Nunca hubiera pensado que tendría tantas ganas de llegar a Copenhague.

Jordi

Periodistes (2), avui Madrid

Bon dia de nou,

Avui dos posts. Durant la setmana no tinc gaire temps, i aquest matí de dissabte preparant la maleta per Shanghai és un bon moment per abocar pensaments "carn de blog" que succeeixen al llarg de la setmana.

Fa uns dies vaig parlar sobre els periodistes, i avui ho haig de tornar a fer. L'altre dia em vaig centrar en premsa catalana, avui salto a la madrilenya.

A finals del mes de gener, sintonitzava un dia la televisió, hora de migdiada amb la tele de companya i sentit el programa de l'Om als rerafons del meu somni. Aquell moment d'indistinció vigília/somni com diri Descartes. De sobte un abrupte de paraules em van despertar. Era Rubianes cagant-se en la unitat de Espanya, blablablablabla. En la discussió sobre l'Estatut de Catalunya, els amics de la COPE i el PP, a banda de fer el ridícul referendum, anaven, dia rera dia, dient que l'Estatut condemnava la unitat d'Espanya. Malgrat els exabruptes i insults de Rubianes, estava d'acord amb el rerafons de les seves paraules. El resum: que ens deixin en pau de posar por al cos i que es fotin la seva unitat d'Espanya, el seu concepte, al recte.

Durant l'emissió no va passar res. De fet no va passar res fins que al dilluns següent el Mundo treia un article sobre el tema, treient les paraules totalment de contexte, amb un esperit periodístic que denigra la professió. Després de l'article (i no després de l'emissió) es va dir de tot, Rubianes i Om vilipendiats i insultats constantment, també amenaces de mort, el PP demanant a TV3 que fotès al carrer a l'Om.

Rubianes no podrà presentar la seva obra a Madrid. Primer perquè l'Ajuntament li ha prohibit (estem en democràcia?) i segon perquè hi havia fins i tot manifestacions muntades per la Fundació per La Unitat d'Espanya, a banda de persecució mediàtica. Lamentable. I tot no surgeix de TV3 sinó de El Mundo i de la seva estima constant a tot el que prové de Catalunya.

Passo a la següent història. El dijous el BArca va rubricar el contracte amb UNICEF per ser aquest el primer "patrocinador" que lluirà el seu nom a la samarreta del Barca. QUan la juta va entrar al club no hi havia ni un duro i per això es van plantejar posar publicitat a la samarret i guanyar uns quants milions d'euros a l'any. Però per moltes raons les finances del club ja estan bastant sanejades, així que s'ha optat per un altre tipus de patrocini, un patrocini solidari. Un patrocini en el que surten guanyant tots. Unicef amb 1.5 milions d'€ a l'any m'es publicitat gratuita a la samarreta de l'actual millor club d'Europa, el Barca perquè millora la seva imatge (el mes preciat que té un club) i perquè atraurà més seguidors (i més diners), els beneficiaris, ... Ser innovador en aquest camp és quelcom que li donarà al Barca encara més forca.

Al Marca no va apareixer ni la notícia (si ho hagués fet el Madrid haguessin menjat solidaritat 10 dies seguits). Però el pitjor és l'As. Títol: "Unicef acaba con el suenyo del patrocinador. Laporta vende como un logro uno de sus grandes fracasos". Sólo os dejo con el final:

"Con la excusa de que ingresar dinero "no es prioritario", la junta del Barça da un giro y decide echarse en manos de Unicef para proyectar el lema més que un club en todo el mundo. A cambio, lejos de cobrar, pagará 1,5 millones de euros por cada uno de los cinco años que dure el acuerdo."

Vomitiu és la primera paraula que em ve al cap. Enveja marrana la segona expressió. Si això és periodisme que algú m'ho expliqui.

I el tercer exemple. EL mateix dijous roda de premsa del "president" del Madrid. Calderón. El que va prometre Kaka, Cesc i Robbin per guanyar les eleccions. I que després de guanyar-les a portat a Cannavaro, Emerson, Reyes, Van Nistelroy i Diarra. Curiosa forma de complir unes promeses. Doncs dijous fa una roda de premsa i després de ser preguntat sobre no complir la promesa de Kaka. DIu: "Yo dije que traería a Kaká y lo traeré. No incumplido la promesa, porque mientras que sea presidente lo puedo traer."

I cap periodista no respon a aquesta estupidesa. Tots asseteixen i diuen que sí. Ningú es manifesta quan et diuen tonto a la cara. Tots es pensen que així donen forca al Madrid i s'equivoquen. No és més cec el que no veu sinó el que no vol veure. I el Madrid ha escollit al millor president pel Barca.

I així es dignifica la professió del periodista. Quina vergonya.

Petons

Jordi

PD: el següent post des de la Xina, marxo aquesta tarda

Conejos salvajes

Buenos días,

No os asusteis, el título del post no es picantón...

Sabeis que soy seguidor de RAC1, pero de vez en cuando salto a alguna otra emisora y el miércoles pasado la SER me obsequió con un comentario carne de blog. Lo hizo el periodista José Martí. Es un pequenyo comentario que hace cada día antes de El larguero, después de escucharlo es un buen momento para cerrar la radio y irse a dormir con un buen sabor de boca.

Martí siempre se refiere a algo que le han explicado o que ha leído, siempre con fuentes muy fidedignas. Es una persona muy considerada en la profesión.

Explicaba Martí el miércoles que hace unos anyos el periodista de TV3 Bru Rovira (otro crack) visitó las obras de construcción de la verja de Melilla (dos vallas de 6 metros) con la que el gobierno pretendía parar el alud de immigrantes subsaharianos que atravesaban Marruecos para llegar "ilegalmente" a Europa. Contaba Bru que mientras miraba las obras se le acercó un Guardia Civil y le dijo:
"Esto no va a funcionar".
"Cómo?" le respondió Bru.
"Lo he visto en el National Geographic", matizó el número.
"Explique, explique", le dijo Bru repleto de interés.
"Sí, pues verá, en Australia hace unos anyos tenían una plaga de conejos salvajes que destrozaba las plantaciones. El gobierno decidió construir una valla que arrinconara los conejos en un territorio del país, dejando al resto del país libre de esos conejos.
Resulta que acabaron la valla, los conejos llegaban se electrificaban y morían quedando sus cadáveres apelotonados junto a la valla. Los siguientes conejos suicidas repetían la operación. Así hasta que la montanya de cadáveres permitió que los conejos atravesaran el muro sin problemas.", explicó vehementemente el Guardia Civil.
"Y aquí parece que no hemos aprendido de los conejos australianos", concluyó.

Y los immigrantes, que con muro o sin muro siguen pasando hambre y penuria, decidieron que la costa de Mauritania, Senegal, ... era suficientemente grande como para construir cayucos y viajar hasta las Canarias. Y los políticos, mediocres y miopes, se pensaron que poniendo un muro ya no veíamos el problema, y que si no lo veíamos no existía. África sigue sufriendo y todos hacemos oídos sordos. Este anyo ya han muerto 500 de los 22000 que han intentado llegar a la costa de Canarias. Pero Canarias aún nos debe quedar lejos...

A ver si todos aprendemos de los conejos.

Besos

Jordi

Avui vola un altre àngel

Bona nit,

Eren les 6 de la tarda quan he llegit la notícia. Feia dies que no mirava el hotmail, i avui per una casualitat he obert el messenger a la feina i amb ell el correu. El títol inequívoc: MORT del G. Felip Gallifa.

Avui vola un altre àngel, aquest amb el nom de Felip, el germanet Felip.

Aquesta tarda he estat recordant tot allò que vam viure junts amb el Felip. Van ser moments especialment dolcos a la meva vida i ell va ser ell un dels motius principals de la seva dolcor.

La primera trobada conscient que tinc d'ell és a l'any 93 a la Ruta Xacobea que vam fer en bici. Atent a aquell que anava pitjor, amb un somriure absolutament encantador i amb un dinamisme a prova de bomba. Recordo com si fos avui, els seus "Bona nit" enmig de les reunions de la nit, amb el "jo ja sóc gran i necessito anar a dormir". La nit el cridava a dormir (ben profundament, per cert) però al matí era el primer en llevar-se. Mai oblidaré el "Bon dia pelegrins" que ens sonava cada dia a les 6 del matí, dolorits per la ruta i per la festa del dia anterior. Tampoc oblidaré com a Santiago li va agafar un pajarón tremendo i anava recolzant-se en totes les parets de la catedral. Era graciós i especial en cadascun dels seus gestos.

Però el record més especial és el que tinc de l'any 94 als campaments de Mà Oberta a Planoles. Van ser els campaments d'en Peter Pan, i us ho creieu o no, ell va fer de Peter Pan. Vestit com un follet, somrient, parlant amb suavitat, va ser capac d'enamorar a autèntics animals (amb carinyo) com els Pedros de la Immaculada o de Lleida o el Toni Mateos Els haurieu haver vist plorar el dia de comiat de campaments. Jo també igual que tots els animadors vam plorar acomiadant-nos del País de Nunca Jamás i enfrontant-nos a la realitat que ens diu que cada dia ens fem una mica més grans. Curiositats de la vida, aquell Peter Pan era el més gran de tots.

Després vam tornar a coincidir a Pineta l'any següent. Ell i les seves excursions. Per l'eternitat sempre quedarà el "a 5 minuts una font" i tots darrera remugant per la font que mai apareixia.
Era un home de natura, integrat en ella. Recordo un dia que se'n va anar sol d'excursió i que no tornava i no tornava. Tots patint i per la tarda va aparéixer, amb aquell somriure i aquella energia explicant les meravelles d'aquelles muntanyes.

Després va deixar Lleida i els seus estimats fillolets. Se'n va anar a Madrid. Ell era un home dinàmic, de posar les mans al fang, eminentment pràctic i aquell any de reciclatge no li va acabar de fer el pes. Llavors vam perdre el contacte i quan va tornar a Sabadell ja gairebé no ens vam veure. Només ocasionalment.

M'havien parlat de la seva malaltia. El vaig veure a Llinars al marc. Deia que estava b però el seu somriure ja no era el mateix. El càncer se'ns l'ha emportat avui, però només físicament.

Avui vola un altre àngel. Gràcies per tantes coses. Gràcies pel teu somriure, pel teu optimisme incondicional i per l'exemple de vida que has estat per molts nosaltres.

Descansi en pau i voli ben alt.

Bona nit

Jordi