La frustració

Bon dia,

Fa dies que hi penso sobre aquesta paraula, frustració. El darrer cop va ser ahir. El dia 26 de Març, el dia de la Marató de BCN. Era un somni que em va venir al cap quan estava a Estats Units. Em feia molta ilusió. Em vaig començar a preparar i va ser quan em vaig lesionar. I d'això fa 3 mesos. I en aquest període de temps no he pogut entrenar, així que no la vaig córrer. Per més inri la cursa passava just per davant de casa. Vaig baixar, davant la meva porta estava situada la marca del km 2. Va ser una sensació extranya. Allà mateix i sense poder fer res. Va passar una animadora, després gent de l'IESE, després el meu pare i al cap d'una estona la meva mare. Ja havia quedat amb ella i vaig córrer uns 15 minuts, per veure quines eren les sensacions. Van ser prou bones, però res, no vaig arribar a fer 3 km. No era moment d'apretar més. Vindran millors temps. Vaig tornar a casa amb la sensació de frustració profunda, de no arribar a un somni perquè un dia un genoll decideix començar a fer mal. Però tb optimista, semrpe optimista, perquè l'any proper tornarà a haver marató a BCN, i si no és aquí serà en alguna altra part del món.

Parlant de frustració m'enrecordo aquell directiu de Marvel amb el que vaig anar a dinar un dia a Nova York. Em va explicar que Bill Gates organitza un cop a l'any un sopar amb els directius de grans empreses. Els seu per taules i discuteixen quin són els problemes de futur que més els preocupen. Després ho comparteixen. L'any passat un problema recorrent va ser la poca capacitat de les generacions noves d'admetre i conviure amb la frustració. Certament i tristament estic d'acord amb aquesta afirmació. En una societat on els nens demanen als seus pares el qui els ve de gust i els pares els hi donen perquè no els hi toquin el que no sona, és molt difícil educar en la frustració. Però la frustració arriba, sempre arriba. No sempre li demanem a algú per sortir i ens diu que sí. No sempre tenim la feina i el jefe que ens agraden. No sempre.
L'altre dia parlava amb un dels Cor Oberts per l'Skype. Li fotia canya perquè no venia a les reunions. Arribat un moment em va penjar. Al dia següent el vaig trucar i em va dir que s'havia agobiat molt perquè no arribava a tot i que el millor era penjar i anar a dormir. Curiosa reacció.

Diuen que l'acceptació de la frustració és un dels símptmes de maduresa i de la desgastada intel·ligència emocional. De ben segur admetre que som limitats i que no sempre ens surten les coses com ens agradarien ens fa ser més humans. L'altre dia llegia una analogia que deia que el riu estava ben delimitat per les dues bandes, i que això no li restava ni autenticitat, ni força. Reconeixem-nos limitats i siguem autèntics dintre de les nostres possibilitats.

Un petó

Jordi

Madrid

Buenas noches,

Sabe mal titular la entrada número 100 de mi blog con el título de Madrid. Debe ser porque soy muy diplomático, tal como afirmó una responsable de RRHH en la enésima entrevista de curro que hice ayer. Pero bueno, contento de llegar a la entrada 100, a ver cuándo llego a la 1000!!!!!!!! Es blog con bastantes lecturas pero con pocos comentarios, debo ser por los rollos que pego, jejejejejej

Bueno, novedades en mi vida no hay demasiadas, pese a tener una oferta fija sigo teniendo otras cosas en mente, alguna entrevista más, etc. Lo que parece claro es que antes del 31/3 (viernes que viene) decidiré algo, que seguro será bueno y valdrá la pena.
De la rodilla sigo en el proceso de rehabilitación. No sé si lo había explicado pero la doctora me dijo que mi problema básico era una falta de flexibilidad extrema (menudo descubrimiento) y que eso me había generado un equilibrio biomecánico (brutal). O sea que ya me teneis cada día haciendo estiramientos y estiramientos, también un poco de calor. Los viernes tengo masaje, y aunque suene atractivo y apetecible, la verdad es que produce un dolor tremendo, casi insoportable. El mayor problema proviene de la cadera y no de la rodilla. El dolor de la rodilla es irradiado. En fin, más jerga médica. Jerga que la utilizan para autoproclamarse y para otorgarse una autoridad que no siempre tienen. Por cierto, me han autorizado a salir el sábado en bici y el domingo 10 minutos a correr. Es poquito, pero después de 3 meses... Es curioso que cuando se inició el dolor empezaba a entrenar para la maratón de BCN, evento que acontece este domingo. Otro año será, como de tantas y tantas cosas.

Y el título de Madrid... Bueno, el lunes de esta semana fue fiesta en Madrid. No parece que este hecho haya de tener mayor relevancia, y no la debería tener si no fuera acompañada de otros acontecimientos que me han hecho reflexionar. El domingo mientras oía Carrusel Deportivo el comentarista dijo que hoy (domingo) no había problema en irse tarde a dormir porque mañana (lunes) no había que trabajar. Podríamos decir que es una falta de sensibilidad para la gente que el lunes tenía que ir a trabajar (la mayoría), pero es más que eso, es la constatación de una mentalidad centralista. Como dirían algunos eruditos una mentalidad jacobina. Hago un punto y aparte aquí.
Me he estado mirando de donde viene el nombre jacobino, leyendo http://es.wikipedia.org/wiki/Jacobino he refrendado mi conocimiento que era un grupo político de la Asamblea francesa en épocas de la Revolución, y he visto que se reunían en un monasterio de la calle San Jacobo de París (de allí jacobinos, hay para...) y que eran de izquierdas. Creían profundamente en la igualdad de todos, y por ello concebían un estado centralizado, donde no hubieran diferencias entre regiones, y por lo tanto con un buen control desde la capital, en su caso desde París, en el nuestro desgraciadamente desde Madrid.
Bueno, pues el comentario de Carrusel se quedó allí. Pasamos al martes (ayer) y escucho la alineación del Getafe que juega contra el Barça. El comentarista indica que no juega Gavilán. Otro comentarista dice que no juega porque el sábado vio la 5a amarilla y acarrea suspensión (misses next match ;). El comentarista inicial dice que no es así. Explica que el comité de árbitros que dicta las suspensiones se reúne los lunes y que como el lunes fue fiesta en Madrid no se reunieron, así que no dictaron suspensión al señor Gavilán. De tal forma podía jugar en el Camp Nou o decidir cumplir con anterioridad la sanción que le iban a poner este jueves o el lunes que viene. El concepto "cumplir con anterioridad la sanción" es curioso. Es como si antes de coger el coche y conducirlo a 140 km/h hicieras el ingreso a los Mossos de la multa correspondiente.
No nos quedemos con los ejemplos de fútbol, esto es extrapolable a los juzgados, a Hacienda, etc. Estado centralista, sin actividad en Madrid, sin actividad importante en ninguna parte más.
Aún recuerdo, hace años (ya debía tener sensibilidad sobre este tema), que Felipe González convocó Elecciones Generales en el Estado Español un lunes de Pascua, causalmente fiesta en Catalunya. Lo consideré, de nuevo, una falta de sensibilidad. Cambiar lo que sienten las personas es difícil, cambiar lo que piensan casi imposible.

Buenas noches, noche de paz, y que la paz permanente se torne indeleble.

Jordi

La Maria no t'estima

Bona nit,

Ja fa uns dies que no escrivia, ai senyor, seguirem lluitant. Es presenten dues setmanes determinants pel meu futur immediat. Dijous vinent haig de donar un sí o un no a l'oferta que tinc. Necessito més temps per poder-ho valorar tot. Són decisions importants, així que els demanaré uns dies més. Espero que me'ls donin!!!!!
El genoll segueix el seu curs. No sé ni si positiu o si negatiu. Fa tres mesos que no he tornat a fer esport. Ara ho noto, a la mínima que corro per agafar el bus o que pujo uns quants esglaons, me n'adono que arribar a la bona forma costa molt i perder-la costa molt. Vaig a recuperació de dilluns a divendres. Ara resulta que tinc una bosseta de líquid a la cadera i que això és l'origen dels mals del meu genoll. Doctores tiene la iglesia.
El MBA s'acaba. Només queden 3 setmanes. De les 7 assignatures ja només em queden 5 i dimecres a la tarda seran 3. Déu n'hi do l'aventura. Per moltes raons ha valgut la pena. Dijous passat vam tenir la xerrada del ex director general del BBVA i ens va dir que em de tenir clares 6 lliçons. Un dia ja us vaig explicar que sempre s'han de dir 3 coses a recordar, 6 són massa. En aquest cas jo només m'enrecordo de la primera: "Sois unos privilegiados por poder estar aquí, y por ello, teneis que comprometeros". Comprometre's, què maco sona, i què difícil és. Acabarem el màster, uns tornaran als USA, uns altres es faran richonettis a Londres, i on quedaran els compromisos?
En fi, avui no us volia parlar d'això. Us volia parlar de l'amiga Maria, la planta of course. Que l'ús d'aquesta planta i els seus succedanis és massiu no pot sorprendre a ningú. Només cal anar a un concert o passejar-se pel centre de Barcelona un divendres a la nit. El consum comença cada cop abans, diria que en classes mitjes i altes cap als 14 anys, en classes amb pocs recursos potser una mica més tard, tampoc n'estic segur ja que la marginalitat pot venir associada a un consum prematur. Són cada cop més freqüents els casos de gent que va a urgències perquè s'ha passat amb el porro. No crec ser un radical en aquest tema. Les meves afirmacions són empíriques i fruit de converses amb metges, psiquiatres i fins i tot els mateixos consumidors. D'aquesta forma la comunitat mèdica alerta del consum massiu d'aquesta substància. Aquesta alerta arriba als polítics a través de les conselleries de salut i d'aquí s'inicia la campanya de comunicació www.lamarianotestima.com No sé si n'heu entrat mai, parla una mica dels orígens i usos de la planta, dels seus efectes a curt, mig i llarg termini, etc. És interessant. Hi ha postures radicals contra qualsevol campanya d'aquest estil. Les associacions procannabis sorgeixen com els consultoris de tarot fa uns anys. Crec que la campanya no arrelarà. Principalment ho crec perquè el consum de porros està ben vist socialment (no així el de tabac). "És progre, mola, al·lucina, és inocu i no addictiu", són moltes de les afirmacions que sentim. Potser és progre i segurament al·lucina (no tinc el gust), però la seva inocuitat i la seva no addictivitat estan cada cop més en entredit.
Curiosament la setmana passada a l'assignatura de PERSO, el dia que parlàvem de les addiccions, vam llegir un article d'una revista de psiquiatria on s'incidia que la ingesta de cannabis no era, ni de llarg, inocua. És cert que els seus efectes es noten a mig i a llarg. Segons l'article, el seu consum és un factor de risc per patir malalties psiquiàtriques com la paranoia, i també per la disminució del rendiment a l'escola o a la feina. De si és addictiu o no, sembla clar que a partir d'una dosi ho és. Negar-ho seria com negar l'addictivitat del tabac.
Tal manera, com a educador de nois i noies de 16-18 anys em plantejo de com tractar aquest tema. Ho parlo obertament amb ells. Com he comentat és un tema ben vist, per tant no hi ha cap recança en parlar-ne. Em parlen que al voltant d'un 50% en consumeixen. Segurament exaggeren una mica. Intueixen que no és del tot bo, però mola i ells no noten res massa negatiu. "Mentre es controli i se sàpiga quan fumar". Allò que em sorpren més són les seves fonts per adquirir la substància: companys, familiars propers, ... No sé què fa la policia cercant camells a la sortida de l'escola. Algun en trobaran òbviament, però potser hi ha altres instàncies més properes a l'infant/jove i més intactes. Hi ha d'altres coses que sento i m'escandalitzen. No cal reproduir-les més. La conclusió és que hem creat un monstre de molts caps, els creadors clamen per la seva bondat (i segurament per alguns pels seus profits) i la comunitat mèdica no té encara proves prou feafents de la seva influència negativa en la salut humana. L'article conclou parlant del tema de la prevenció. En molts altres casos de potencials problemes de salut, com per exemple la malaltia de les vaques boges (on res no estava demostrat respecte la relació entre l'enfermetat de Krautzfeld-Jakobs i les vaques mortes) es va actuar diligentment i es va canviar la traçabilitat de tota la cadena alimentària. Per precaúció. Espero que no ens estiguem equivocant amb el cannabis. Jo seguiré lluitant per informar-me, acompanyar i educar, que no prohibir.

BOna nit

JOrdi

Atrevir-se

Bona nit,

Ahir la reunió de Cor Obert la va preparar la Míriam. Van ser 8 Cor Oberts, cosa que em va sorprendre gratament, ja que la majoria d'ells tenia examen el dia següent. El compromís és un valor difícil de trobar darrerament, i molts d'aquests Cor Oberts m'ensenyen que per ells està ben viu, i que per no venir a Cor Obert ha de passar alguna cosa greu. Si tots fossin iguals seria un grup imparable. Sense que ho sàpiguen m'inspiren a seguir lluitant-hi, a seguir estant els diumenges a la tarda amb ells, quan els meus amics tenen calçotades, o van al cine, o fan el ronso. Em paga molt la pena, malgrat la majoria del meu entorn no ho acabi d'entendre.
Doncs això, que la reunió la preparava la Míriam. Al principi ens va donar un paper on havia copiat el blog d'un noi. Era un blog real. Parlava d'un llibre (Aigües encantades) que explicava com en un poble un mestre que tenia moltes idees revolucionàries, però que no s'atrevia a imposar-les. I d'una noia del mateix poble, que també les tenia, i que no li deixaven implementar-les i per això s'atrevia a marxar i a somniar en un altre lloc. El mestre envejava la noia...
L'autor del blog també explicava com en el Quaden Gris es menciona el cas d'un llauner de Palafrugell que comentava que quan se li girava molta feina o l'estiraven de tots els cantons es posava a dormir.
Posar-se a dormir, tenir por, no atrevir-se, no intentar-ho, ser diferent, arriscar-se, ..., difícil, no?

Curiosament ahir a la nit llegia un text d'estratègia a travès de petites històries. Explicava com Krushev, el que va ser president de la URSS, en un congrès del Partit Comunista de l'URSS es va adreçar a tota l'audiència i va començar a explicar les barbàries que havia comès Stalin. Barbàries que tothom coneixia però que ningú no s'havia atrevit a mencionar. Stalin era una vaca sagrada del comunisme soviètic. A l'acabar el seu discurs, el silenci era present a tota la sala. De sobte es va sentir una veu entre el públic: "I tu què feies mentre aquestes barbàries es perpetraven?". Krushev va mirar al públic i va contestar: "Si us plau, qui hagi parlat es podria identificar?". El silenci va contestar a Krushev. Després d'una estona Krushev va dir: "Això que fas tu és el que feia jo: res".

El missatge és el mateix, costa molt ser el primer, el per què jo ens pesa molt, el total...

Sabeu? si hi hagués algun judici a la nostra mort, estic convençut que no ens jutjarien per haver estat bons o dolents, ens jutjarien per haver estat prou VALENTS per lluitar pels nostres somnis.

Petons

Jordi

Malaltet

Bon dia,

Anava a escriure ahir a la nit però el blogger.com no funcionava. Així que ho faig ara al migdia, abans de presentar als alumnes de 1r l'escola de negocis dels Estats Units on vaig ser-hi, Tuck. Molts ja sabeu que amb les coses que hi crec i de les que he format part les defenso i em comprometo al màxim, sigui això els maristes, l'IESE, l'empresa, el grup, etc.

Bueno, el títol és malaltet perquè porto uns dies una mica fotut. Dissabte va acabar tota la pesca que portava a sobre, i normalment quan has comés un excés i has superat els teus límits, a la que baixes la guàrdia, et cau el gripazo. I així porto des de diumenge. Mal de coll, mocs, tossir, mal de cap, congestió general, ... Dimarts pensava que ho havia superat, però estar 4 hores en el bar aquell ple de fum ho va empitjorar. Ahir estava pitjor. Avui, les 7 hores de son, m'han ajudat i ara mateix ja estic al 80%. És curiós estar malalt i viure sol, és una experiència diferent. T'has de fer el menjar encara que no tinguis força o et faci pal. T'has d'anar a comprar els medicaments. Has d'anar al metge. I tants i tants... Et fa més fort, però sempre el carinyo i la dedicació de la mami és un plus entranyable per aquells que hem tingut la sort de gaudir-lo.

Parlant de mami explicaré una cosa que em va passar la setmana passada. El dijous a la nit. Estàvem treballant en el projecte que havíem de lliurar al dia següent i de sobte sona el meu mòbil. Era la meva mare. Vaig agafar-lo i vaig dir que trucaria després. Sec, 10 paraules. El meu company de projecte, Fede, argentí, em va mirar i em va dir: "¿Era tu madre?, ¿no le has dicho ni cómo estás, ni un beso, ni una palabra de cariño?". Aquestes sàbies paraules em van donar molt que pensar. Diuen que a la vida ens hem d'empenedir més pel que no hem fet que pel que fem. Així que en aquest sentit he de ser molt més carinyós i saber prioritzar qui és important.

Parlant de mares em ve al cap el maltractament d'aquella nena de Montcada que ara està a Vall d'Hebron. Ahir explicaven que el alcalde de Buenos Aires ha dimitit per aquell incendi a la discoteca (no sé si ho recordareu), perquè els papers no estaven en ordre. En el cas d'aquesta nena, des de que es va tramitar la denúnica fins que va arribar a la Policia Nacional han passat 40 dies. El jutge ho va enviar als mossos per correu ordinari. La carta va trigar 18 dies en arribar. Els mossos, no eren competents encara a Montcada, ho van enviar per correu ordinari a la Policia Nacional. 20 dies més. Diuen que hi ha hagut manca de coordinació. Ningú dimitirà. Per això em fastiguejen tant els càrrecs públics. Els dels anuncis de pegamento haurien de fer un anunci amb un polític enganxat al seu càrrec, i haurien de dir que el seu producte és millor. Quina barra. Mentre la carta anava i venia, la nena li van trencar el colze i ara està en coma.

A la nit vaig llegir unes declaracions del pare. No us ho perdeu. Deia que no havia sospitat res. Que la nena havia dit que s'havia caigut del llit i per això s'havia trencat el colze. També deia que ara enten quan la nena li deia "a mama no". Incomprensible i lamentable. En què ens estem convertint?

Salut

Jordi

Salvat

Bon dia,

La setmana passada està passada i certament s'agraeix. Ha estat de les més intenses dels darrers temps i ha pagat la pena.
Divendres, després d'anar-me'n a dormir 2 dies vora les 3 i un vora les 5, vaig enviar el nostre pla de negocis per desenvolupar una cadena de restaurants per tota Espanya. El que ha començat com una assignatura o un joc, pot fer-se realitat, qui ho sap? Ja us aniré explicant, però la idea de fer-se empresari (considerat pels seus treballadors) no deixa de ser atractiva. Ara cal esperar el milió d'euros que es necessiten. Aquí, a l'IESE, parlem de milions d'euros com al futbol, com si res. I és que certament per alguns això no és res. Avui parlava amb un company de Croàcia, Boris. M'explicava que el seu pla de negoci consistia en comprar un centre comercial gestionat pel govern a l'estil comunista i convertir-lo en un centre rentable. Li he dit, però quants diners necessites? "Uns 80 milions d'euros", "i d'on els penses treure", "no ho sé, de moment el meu pare està disposat a invertir 10 milions d'euros". No faig cap reflexió, la reflexió parla per si sola.

Divendres i dissabte s'ha celebrat la conferència de la que us he anat parlant en els darrers dies, la Doing Good and Doing Well, o com les empreses poden incorporar la seva visió social i ambiental i seguir sent rentables. He conegut gent impressionant com Pedro Alonso, cap del Clínic que desenvolupa amb èxit una vacuna contra la malària i té una clínica a Moçambic. A Albina Ruiz, peruana de 47 anys, que farà uns 20 va iniciar el projecte CIudad Saludable; organitzà un grup de persones que recollia la brossa que l'ajuntament no podia gestionar, la gestionava i recollia la part útil; ara mateix el model ja s'exporta a Venezuela i properament a la llunyana Uganda. A Madhura Chatrapathy que construí una xarxa de microempreses a la Índia formades per dones que produien sabates artesanalment. Actualment aquestes sabates es venen fins i tot a les botigues d'alta costura de Milà. A Cristobal Colón (encara no perdona als seus pares la putada de posar-li Cristobal) que va fundar Ioghurts La Fageda (els millors del món al meu parer) i que dóna treball a més de 100 persones amb discapacitat mental.

Us deixo unes quantes webs per si voleu donar un cop d'ull:

http://www.ciudadsaludable.org/
http://www.toeholdindia.com/
http://www.fageda.com/
http://gapminder.com/

Aquesta darrera, Gapminder, és una empresa danesa sense ànim de lucre especialitzada en crear presentacions per fer més entenibles diferents estadístiques com les que presenta Nacions Unides. Molt útil pels vostres grups, pels vostres nens si sou professors, o per indignar-vos més com a éssers humans.

Molts cops pensem que no podem fer res més que queixar-nos, que per fer alguna iniciativa així ens manquen diners, ganes, força. També ens excusem dient que aquestes persones deuen ser súperherois. No és així. Sopant amb l'Albina i el Cristòbal el dissabte, em deien que allò que els distingeix és ser bojos, i que allò que els agrada més és anar-se'n a dormir, cada dia, amb la consciència tranquila. Per reflexionar molt, molt, molt.

Avui l'Albina surt a La Vanguàrdia. http://www.lavanguardia.es/web/20060306/51236344320.html
L'article el signa un tal Xavier Aldekoa. Crec que alguns el coneixeu. Mersi Javi

Salut, força, coratge i bogeria

Jordi

La fiesta multiculti

Buenos días,

Esta semana está siendo de infierno, durmiendo muy poco, con mucha presión, etc.

Me dijo el profesor de la clase de Personalidad, que es psiquiatra, después de analizar el test de personalidad que no sé manejar las responsabilidades. Eso no quiere decir que no sea responsable, que lo soy mucho, sino que no sé qué responsabilidades puedo tomar y cuáles no puedo tomar, y que me enfrasco en demasiados embrollos. Esta semana es un claro ejemplo, y parece ser que no he aprendido demasiado de los resultados del test. Resumo:

- Me he responsabilizado de los contactos con la prensa de la conferencia Doing Good and Doing Well http://www.doinggoodanddoingwell.org/ que organizamos los alumnos del IESE. Esto me ha supuesto un enorme trabajo, no sólo de contactar con prensa sino de organizarme con el Departamento de COmunicación del IESE, coordinar agendas, viajes, escribir notas de prensa, etc... La conferencia es este finde 3 y 4 de marzo y que sepais que estais invitados (avisar antes). A ver si otro día hablo de ello.

- En el curso de NAVEI que es de emprendedores estaba en un equipo que no pegaba ni chapa. Así que decidí pasarme a otro en el que se requiere mucho trabajo. El trabajo se presenta este viernes. Menudo jueves que me espera.

- A principios de abril organizamos una competición entre diferentes escuelas de negocios. Me he encargado de la primera parte de la organización, motivar a los equipos para que se presenten, hacer seguimiento, etc.

- De Cor Obert tenemos, en principio, una trobada de Catalunya este fin de semana. No soy el coordinador ni lo pretendo, pero la falta de comunicación y de dirección me genera un malestar tal que no os imaginais. También me dijo el psiquiatra que pretendo que todo el mundo vaya a mi ritmo y que eso difícilmente lo conseguiré. Dice el sub Marcos: "Caminar al ritmo de los que van más lento". Cuanto cuesta.

- Y acabo con la fiesta Multicultural que hicimos ayer en Calabria con Consejo de Ciento. El objetivo de la fiesta es que cada país muestre su gastronomía (comida y bebida) y que se pueda hacer una degustación de los productos típicos de cada tierra. Somos más de 40 países representados. Yo era el responsable del stand catalán dentro del español (de buen rollo, por la España federal digamos). Éramos unos 450 en la fiesta. Os podeis imaginar. Qué sarao. De bebida había desde la Estrella Damm, al Jack Daniels, pasando por el sake Japonés o el pisco Chileno/Peruano. De comida había desde chistorras, a embutido andorrano, a cookies holandesas, a ensalada de patata alemana a falafel árabe a humus israelí.
Mi tarde fue más que complicada. Si me hubiera seguido la policía hubiera desfasado. Imaginad que salí del IESE a las 15:15 con un colega. Fuimos al centro a coger su coche. Nos dirigimos a la fábrica de Damm en Rosellón. Cargamos las 500 cervezas. Fuimos al local. Las descargamos a eso de las 17h. Fui a comprar pan de pagés. Me fui hacia el IESE. En un chino compré un porró. Volví al IESE a las 18:15. Acabé clase a las 19h. COn otro colega cogimos su coche hasta el garaje en Les Corts. Se cambió. A las 20h cogíamos un taxi hacia la fiesta.
Con la cantidad de alcohol que había (y este es un tema sobre el que reflexionaré el otro día) los ánimos fueron in crescendo y el suelo patinaba cada vez más. A las 11:30 nos dijeron que nos teníamos que ir. Ese era el trato. Con el jolgorio la gente pasó del aviso. Algunos sí que lo hicimos y empezamos a recoger (siempre suelen ser los mismos, los que organizan, los que limpian, ...). Cuando salí hacia las 12:15 me sorprendió ver a unos 20 mossos y un coche de la urbana. Supongo que avisaron los del local, porque la verdad, a parte de alguna imagen patética, todo estaba en orden y nadie buscó jaleo.
La mayoría de gente marchó a Universal. Yo me fui. Primero pensé en un taxi, luego opté por mi vía favorita, caminando a casa. Estaba muy cansado pero la noche+la radio es un placer.
Llegué a casa y aún tuve que estar 30 mins enviando mails de las diferentes responsabilidades.

Que llegue el domingo mamita, y como dicen "virgencita, virgencita, que me quede como estoy".

salud

Jordi

La fiesta multiculti

Buenos días,

Esta semana está siendo de infierno, durmiendo muy poco, con mucha presión, etc.

Me dijo el profesor de la clase de Personalidad, que es psiquiatra, después de analizar el test de personalidad que no sé manejar las responsabilidades. Eso no quiere decir que no sea responsable, que lo soy mucho, sino que no sé qué responsabilidades puedo tomar y cuáles no puedo tomar, y que me enfrasco en demasiados embrollos. Esta semana es un claro ejemplo, y parece ser que no he aprendido demasiado de los resultados del test. Resumo:

- Me he responsabilizado de los contactos con la prensa de la conferencia Doing Good and Doing Well http://www.doinggoodanddoingwell.org/ que organizamos los alumnos del IESE. Esto me ha supuesto un enorme trabajo, no sólo de contactar con prensa sino de organizarme con el Departamento de COmunicación del IESE, coordinar agendas, viajes, escribir notas de prensa, etc... La conferencia es este finde 3 y 4 de marzo y que sepais que estais invitados (avisar antes). A ver si otro día hablo de ello.

- En el curso de NAVEI que es de emprendedores estaba en un equipo que no pegaba ni chapa. Así que decidí pasarme a otro en el que se requiere mucho trabajo. El trabajo se presenta este viernes. Menudo jueves que me espera.

- A principios de abril organizamos una competición entre diferentes escuelas de negocios. Me he encargado de la primera parte de la organización, motivar a los equipos para que se presenten, hacer seguimiento, etc.

- De Cor Obert tenemos, en principio, una trobada de Catalunya este fin de semana. No soy el coordinador ni lo pretendo, pero la falta de comunicación y de dirección me genera un malestar tal que no os imaginais. También me dijo el psiquiatra que pretendo que todo el mundo vaya a mi ritmo y que eso difícilmente lo conseguiré. Dice el sub Marcos: "Caminar al ritmo de los que van más lento". Cuanto cuesta.

- Y acabo con la fiesta Multicultural que hicimos ayer en Calabria con Consejo de Ciento. El objetivo de la fiesta es que cada país muestre su gastronomía (comida y bebida) y que se pueda hacer una degustación de los productos típicos de cada tierra. Somos más de 40 países representados. Yo era el responsable del stand catalán dentro del español (de buen rollo, por la España federal digamos). Éramos unos 450 en la fiesta. Os podeis imaginar. Qué sarao. De bebida había desde la Estrella Damm, al Jack Daniels, pasando por el sake Japonés o el pisco Chileno/Peruano. De comida había desde chistorras, a embutido andorrano, a cookies holandesas, a ensalada de patata alemana a falafel árabe a humus israelí.
Mi tarde fue más que complicada. Si me hubiera seguido la policía hubiera desfasado. Imaginad que salí del IESE a las 15:15 con un colega. Fuimos al centro a coger su coche. Nos dirigimos a la fábrica de Damm en Rosellón. Cargamos las 500 cervezas. Fuimos al local. Las descargamos a eso de las 17h. Fui a comprar pan de pagés. Me fui hacia el IESE. En un chino compré un porró. Volví al IESE a las 18:15. Acabé clase a las 19h. COn otro colega cogimos su coche hasta el garaje en Les Corts. Se cambió. A las 20h cogíamos un taxi hacia la fiesta.
Con la cantidad de alcohol que había (y este es un tema sobre el que reflexionaré el otro día) los ánimos fueron in crescendo y el suelo patinaba cada vez más. A las 11:30 nos dijeron que nos teníamos que ir. Ese era el trato. Con el jolgorio la gente pasó del aviso. Algunos sí que lo hicimos y empezamos a recoger (siempre suelen ser los mismos, los que organizan, los que limpian, ...). Cuando salí hacia las 12:15 me sorprendió ver a unos 20 mossos y un coche de la urbana. Supongo que avisaron los del local, porque la verdad, a parte de alguna imagen patética, todo estaba en orden y nadie buscó jaleo.
La mayoría de gente marchó a Universal. Yo me fui. Primero pensé en un taxi, luego opté por mi vía favorita, caminando a casa. Estaba muy cansado pero la noche+la radio es un placer.
Llegué a casa y aún tuve que estar 30 mins enviando mails de las diferentes responsabilidades.

Que llegue el domingo mamita, y como dicen "virgencita, virgencita, que me quede como estoy".

salud

Jordi