Los pobres

Bones,

No us penseu que m'oblido del meu blog. El tinc sempre ben, ben present. Potser no arribo al dia a dia, però segueixo compromés amb ell, tant o més que el primer dia.

Dijous em van donar l'alta per poder tornar a fer esport. Divendres al matí vaig anar il·lusionat a córrer. Als 15 minuts vaig haver de parar. El genoll em feia molt mal. I aquest dolor em va acompanyar tot el divendres. La primera conseqüència és que torno a estar de baixa. La segona és que he destituit al meu metge. La tercera és que cerco un nou metge. Quan inútil suelto. Per això estudien tants anys????

El cap de setmana ha estat plàcid. El fred i el mal temps tampoc han permés gaire alegries. Parlant de mal temps, em sembla increïble que Lleida hagi estat incomunicada durant el cap de setmana amb Barcelona. Però en quin país vivim? Ahir li deia al meu amic Víctor que segurament a Alemanya, com neva molt, la gent no surt de casa del novembre al març. Però on s'ha vist això????? I els amics del PP preocupant-se de si Mas y ZP van fumar mentre signaven l'acord. En fi. Parlant d'acord, ERC segueix jugant al "más difícil todavía". Quedar-se al tripartit i dir no a l'estatut semblava impossible, però l'amor a la cadira és més fort que la raó. COm diu Mas: "es una qüestió de galtes".

Dissabte a la tarda vam anar amb l'Uri i 5 Cor Oberts al menjador de la Parròquia de Santa Maria Reina. Aquesta parròquia està a Pedralbes, molt a prop de l'IESE. Crec que és una parròquia de l'Opus. Doncs la parròquia té un menjador que proveeix cada dia de menjar a unes 60 persones necessitades. Un grup de dones s'encarrega de preparar i servir el menjar amb uns quants voluntaris. Dissabte nosaltres érem aquests voluntaris. Té el seu mèrit, amb el fred que feia, que 48 persones arribessin a Pedralbes el dissabte vora les 6 de la tarda. La necessitat ho fa tot. Les dones, riques de Pedralbes (la roba que portaven sota la bata blanca era de les cares), i nosaltres jovent benestant de l'Eixample, servint menjar a gent necessitada, bàsicament gent gran i immigrants. "Los pobres" com els anomenavan les dones. "Ahora entran los pobres, este es el lavabo de los pobres, ...". "Los pobres", una expressió oblidada, denostada. Per què? "pobre" significa mancat de dignitat? no ho sé. En un món on allò políticament incorrecte és erradicat va sonar extrany a les meves oïdes.

Us deixo amb aquesta reflexió. Si és denigrant dir "los pobres" perquè no ho és dir "los ricos"?

Petonets

Jordi

Ya hay oferta

Buenos días,

Normalmente a esta hora son "buenas tardes" porque ya he comido (suelo comer a las 12:30, horario europeo), pero hoy me invita a comer un profesor, por ello lo de buenos días.
Ayer Diamond Cluster me confirmó que no tengo oferta de ellos. Se acabó el mundo de las grandes consultorías para mi. El feedback fue: "falta capacidad de estructuración" y "dificultades para pasar del big picture al detalle". Pues eso será. La verdad es que hoy he hablado con mi amigo Juan, que ha hecho de entrevistador muchas veces, y me ha dicho que normalmente esos feedback tienen más de bullshit que de realidad.

He de reconocer que mis habilidades interpersonales están más relacionadas con el largo plazo que con el corto plazo. Por eso en las entrevistas es más difícil mostrar mis "encantos" personales. Bueno, paréntesis cerrado.

Ayer hablé con ALG, que es la empresa con la que trabajé este verano, consultoría de logística y transporte (los dos sectores que me molan más). Están encantados conmigo (no como las serpientes, eh?) y me enviarán la oferta en 1/2 semanas. Vamos a ver con qué se descuelgan. Espero que sea buena. Lo que está claro es que no habrá signing bonus, y eso complica mis expectativas viajeras de este verano. En principio empezaría a currar en junio. Ya veremos.
Tener una oferta da ya algo de tranquilidad, almenos financiera. Ahora las cosas se pueden ver de otro color. La gente me empieza a decir que no me veían en las grandes consultoras, demasiado rígidas para mi. La verdad es que las pequeñas tienen muchas ventajas, en ritmo de trabajo, en posibilidades de ascender, en responsabilidad, etc. Ya veremos. Aún no cierro ninguna puerta.

Hoy en mi asignatura de PERSO me han entregado los resultados del test psicológico que hice hace unas semanas. Conclusión: activo, enérgico, inquieto, responsable, creativo, sensible, práctico, sistemático, abierto, extrovertido. A parte de todo esto positivo, dicen que soy un poco narcisista e histérico y que debo esforzarme para conseguir una mayor comprensión empática con las personas de mi entorno. Es decir, que nadie me entiende, snif, snif, jejejejej. Bueno, ya diréis si ese soy yo. Yo no me creo mucho estos análisis.

Voy a comer

Un beso

Jordi

Incertesa

Bona tarda,

Suposo que en breu em diran si em fan oferta per se consultor o no amb Diamond Cluster. Quan dic en breu, és en breu, és en 10 minuts. Hi ha senyals que són positives (la impressió que em vaig dur a la sortida, per exemple). Hi ha d'altres negatives (a l'altre company que van entrevistar divendres ahir li van dir que sí). Així que ho sabré. I això comportarà vàries coses. Si és un sí suposarà una seguretat econòmica, un relaxament en la recerca de feina, unes llargues vacances fins setembre i un plantejament de si realment, amb l'oferta a la mà, em llenço al món de la consultoria. Si és que no, a banda de la frustració corresponent (serà la 3a entrevista de 3 segones rondes que no passo), caldrà plantejar-me què ha anat malament i caldrà seguir mirant feines i el compte corrent a diari.

En el interim (fent temps per afrontar la decisió final), us evoco els meus sentiments i pensaments que s'han produit en els darrers 4 dies respecte a l'Estatut. Mas ha fet una estocada mestra. Ningú coneixia els seus moviments. Potser ni Maragall (Montilla sí). Carod vés a saber on era i Saura, a les 22.30 del dissabte estava sent entrevistat per Àngel Casas a TV2. De sobte sorgeix la notícia, i tothom a tapar-se les seves vergonyes. Maragall diu que uns fan la feina i altres volen sortir a la foto. A mi em sembla que a ell li agrada més sortir a la foto que fer la feina (cal recordar l'episodi del viatge a Terra Santa). Els d'Esquerra s'han quedat amb un pam de nas. Els seus moviments d'ara són patètics: "no, avui no ens reunim amb ZP perquè encara ens hem de mirar tot amb calma, però de moment donaríem el no". Però, qui és greu aquesta barrabassada? Com han de dir no a un Estatut votat pels seus companys de gobern? A ZP, per moltes raons, no li agrada tenir Carod de company, i als d'ERC els han fet claríssimament el buit. A més dir que no els tornaria a l'extremisme. Lloc dedicat als del PP. Ells segueixen igual. Aquest matí sentia a Acebes, en referència a les declaracions de Piqué d'ahir sobreque veia bé alguna part de l'acord. Doncs Acebes ha dit: "la opinión del partido es la que doy yo, y si alguien me contradice está equivocado". Molt bé, un altre exemple de pluralitat, democràcia, etc. Al senyor Piqué també l'estan fent el buit.

Per tant, aquesta batalla ha portat dues estrelles: ZP i Mas. ZP, a qui alguns anomenen "bobo" és tan llest, que és capaç de tenir al seu partit a Ibarra y a Bono, negociar en secret amb Mas i tenir de companys/suport de govern a ERC. Mas, que despunta com a gran estratega, camuflat i sabent amb qui i en quin moment ha de negociar. I finalment molts estrellats com el PP, ERC, Bono, Ibarra, ... A banda tenim aquells que passen de tot, liderats pel senyor Maragall i per Saura i tot el seu seguici de companys de camí.

Aquest matí, en 20 minuts ha passat un bus, que òbviament anava a petar. Per tant, amb un company de classe hem hagut d'agafar un taxi. 4 euros, no massa entre dos. El taxista portava Protagonistas. El senyor Luis del Olmo, que habitualment viu, treballa i cotitza a Barcelona, ha fet un panegíric contra l'Estatut. Dient que el socialista ZP havia trencat la solidaritat espanyola i que molt havíem d'aprendre d'Europa en aquest sentit. A banda de gairebé vomitar davant de tanta tonteria uns comentaris:
- Els països europeus cedeixen un 1% del seu PIB al pressupost comunitari. Una gran part d'aquest pressupost (46%) va a l'agricultura, principalment a França i a Espanya. El 30% restant a les regions pobres (moltes d'elles al Sud espanyol). Li pregunto al senyor del Olmo si comparativament això és més del que aporta Catalunya a Espanya. També li pregunto al senyor del Olmo si coneixent la situació dels països del est que s'han incorporat a la Unió Europea, que Europa encara pagui a Espanya és signe de solidaritat.
- Tenim una inflacció més alta, unes tases majors, tenim autopistes, els nens/es catalans no tenen ni ordinadors ni llibres de text gratuits. Em pot explicar com s'enten la solidaritat per vostè?
- Aquestes regions pobretes ho són fa uns quants anys. Alguna d'elles ha fomentat el desenvolupament d'alguna indústria puntera, de negocis, etc? En què han gastat els diners? Sr. del Olmo, algun dia criticarem, encara que sigui de passat i amb veu fluixa als que els agrada que els arroseguin?

Acabo aquesta reflexió amb l'editorial d'ahir del New York Times, que anomenava troglodites als militars que han opinat sobre l'estatut, i convidava al PP a acceptar la derrota, i donar més suport a la democràcia i menys als militars.

Dixit est

Jordi

PD: acabo de parlar amb ells, demà a la tarda haig de trucar, però segons m'ha dit no pinta massa bé. Ho han d'acabar de parlar. Sap greu.

Sentido y sensibilidad

Buenas,

Hace unos dos años me hice socio del club FNAC. Uno de los "descuentos" que ofrecían era un vale que permitía la compra de 4 libros, sólo pagando 3. Obviamente el que no pagabas era el más barato. Ese cuarto libro resultó ser Sentido y Sensibilidad de Jane Austen. No es que me llamara muchísimo la atención, pero había que comprar algo. Era una novela que combinaba algo de campiña inglesa con el glamour que se da a las novelas antiguas (1811) archiconocidas.

Mi poco interés se demuestra porque en dos años ni le había echado un vistazo. Acabé el Pianista de Montalbán, miré a mi librería y opté por una edición de bolsillo. Sentido y sensibilidad fue la elección. Inicié sus 367 páginas (al iniciar un libro siempre miro el número de páginas) sin mucho interés. Recordaba la película de Hugh Grant y la gran Emma Thomson. Fue una de las candidatas a los óscar de 1996. La fui a ver y no me agradó demasiado. El setting inglés era bonito pero la historia no enganchaba.

Cuán equivocado estaba. Ese libro me ha tenido enganchado en las dos últimas semanas. He aprovechado cualquier viaje de autobús, por corto que fuera, para leer 2 o 3 páginas de esta exquisita historia. Os la recomiendo encarecidamente. Por ello no os explicaré demasiado. Sólo os daré un "tastet" (un trocito para que lo probéis).

En la Inglaterra de inicios del siglo XIX el principal objetivo de las mujeres era obtener un marido que les arreglara la vida. No era un objetivo egoísta, simplemente era el rol que la sociedad les otorgaba. Nada más. La familia, los amigos, los conocidos, etc. todos buscaban que la chica encontrara un buen partido, y cualquier conversación, encuentro, etc., se aprovechaba para elucubrar con esas relaciones potenciales.

En esa sociedad viven dos hermanas Elinor y Marianne. Hay una tercera hermana (Margaret), pero no pinta nada en todo el libro. Elinor y Marianne tienen dos formas diferentes de afrontar el mundo, es decir, de afrontar las relaciones con los hombres y "potenciales" maridos. Elinor es reservada, controla al máximo sus sentimientos, razona todo hasta el fin, no muestra lo que siente, ..., es la máxima expresión del sentido. Marianne es una loca (en el sentido positivo de este apelativo), descerebrada, lista para demostrar sus sentimientos donde y cuando haga falta, dispuesta a luchar por sus sueños. Es la máxima expresión de la sensibilidad. Elinor nunca llora, nunca ríe. Marianne llora y ríe. Nadie se preocupa de Elinor (parece estar bien). Todos se preocupan por Marianne (pobrecita).

A partir de este planteamiento a las dos les suceden una serie de episodios consecuencia de sus actitudes frente a la vida. Marianne, fruto de su locura y de su carácter soñador, se va pegando contra muros cada vez más duros. Elinor, reposada y calculadora, esconde sus frustraciones justificándolas y razonándolas.

Hasta aquí puedo leer.

Yo con quién me identifico? Con Elinor o con Marianne? Hasta hace poco tiempo yo creía ser más Elinor, pero últimamente pienso que soy un poco Marianne. Elinor no hace sufrir a los demás y sufre por dentro. Marianne comparte sus sufrimientos con los que le rodean. Ante los otros soy persona que escucha, que atiende problemas y alegrías. Me guardo los míos. Pero en determinadas situaciones soy un auténtico descerebrado. Cuál es el punto ideal? Supongo que uno ha de tener un control de sus sentimientos tal que eso no le impida ser espontaneo.
Y vosotros, sois más Marianne o más Elinor?

Os dejo en esas reflexiones. Yo marcho a Cor Obert. A ver qué han preparado "mis niños/as".

Un beso

Jordi

PD: el viernes estuve en Madrid con entrevistas. EN principio, mañana o el martes sabré si me dejan ser consultor...

Nous somnis, noves il·lusions

Bona tarda,

Aquests departaments de RRHH... Ahir al matí vaig trucar a McKinsey. Després de dos intents i d'una estona de música clàssica vaig aconseguir parlar amb la jefa del tema de contractacions. Ràpidament em va intentar passar a la seva assistent. Vaig aconseguir retenir-la i expressar-li el meu malestar per tenir-me 7 setmanes esperant i finalment dir-me que no. Les seves paraules van ser fins i tot més indignants. Després d'un mínim de disculpes em va dir que ja feia temps que sabien que no havia passat de ronda, però que per una confusió s'havien pensat que ja m'ho havien comunicat. Lamentable, poc creïble, ... Manquen paraules. Potser millor no haver treballat per ells.

Les seves paraules em van recordar a un altre fet que ha passat aquests dies relacionat amb processos de selecció. Es tracta d'aquella empresa de París, ZS. Des del dia de l'entrevista he tractat de contactar-los via mail per demanar-los el reimbursament de les despeses de transport (bàsicament taxis). Després de 3 mails, cap resposta. DIlluns li vaig comentar a la persona encarregada a l'IESE dels contactes amb aquesta empresa. Em va dir: "envia un altre mail i posa'm còpia a mi, de tal forma que vegin que jo sé de què va el cas". Així ho vaig fer. Al cap de mitja hora tenia la resposta. L'excusa: "he estat a l'oficina de Chicago dues setmanes, i ja saps, la diferència horària...". La meva resposta lògica hagués estat: "senyoreta, què passa, que la diferència horària és de 4 setmanes? es pensa vostè que sóc anormal?".
Com deia l'altre dia. Les coses es poden fer bé o malament. I hi ha vegades que costa tan poc fer-les bé, que no sé si per ignorància, per incompetència o per ambdues es fan molt malament.
No sé què passa amb els departaments de RRHH de les empreses. És dolent generalitzar, però la opinió és compartida. Quants cops en una entrevista de feina us han dit: ""Us direm alguna cosa la propera setmana" i ha passat tota la setmana i res?

Però bé, hi ha nous somnis i noves il·lusions. Demà tinc entrevista a Madrid amb Diamond Cluster, una empresa que pinta molt b. I hi ha un parell d'empreses que em volen entrevistar... Així que seguirem somniant.

Per acabar, si teniu un moment no us perdeu la carta del capità de l'exèrcit que volia portar la legió al Ministeri de Defensa per protestar contra la desfragmentació de la Pàtria
http://www.abc.es/abc/pg060119/actualidad/nacional/nacional/200601/19/carta-capitan-legion-melilla-hoy.asp
Fa que pensar, i més enllà de la pena i el desànim, comença, molt en el fons, a arrelar la por.

Petonets

Jordi

Pues va a ser que no

Buenas,

Hace una media hora que sé que no voy a ir a trabajar a McKinsey a partir de setiembre. Me lo han dicho tarde y mal. Hoy están por aquí para seleccionar los candidatos de primer año que irán a hacer las prácticas de verano con ellos. Me he encontrado con la persona de RRHH de Madrid y le he preguntado. Me ha dicho que llamaría a Madrid. Mientras estaba en clase me han llamado al móvil y dejado un mensaje en el contestador. Era la misma persona. La he llamado. Me ha pedido disculpas por tener que esperar tanto (7 semanas!) y que tenía malas noticias. Supongo que si hubieran sido buenas no me hubiera llamado ella. En fin.

Quería escribir ahora con esa sensación de pesadez, de llamémoslo un poco fracaso, de no saberse querido, de un no que yo no decido sino que lo hacen otros por mi. Y esos nos siempre desagradan más, son más amargos. Mañana me dirán el por qué. Supongo que será algo de bullshit (expresión americana que se utiliza para expresar que lo que te dicen es basura) y poca cosa más. Almenos espero que me sirva para mis entrevistas del viernes que viene en Madrid en Diamond. Sí, después de casi dos meses vuelvo a Madrid. Almenos ellos me han prometido darme una respuesta muy rápida.

Se cierra un paréntesis de los que tenía abiertos. Se cierra amargamente y de mala manera. Hay cosas que cuesta muy poco hacer bien, y desconozco por qué la gente se obstina en hacerlas mal. Ello les perjudica a ellos y a sus empresas y organizaciones.

Me voy a comer, que hay hambre, y los lunes y los martes son matadores (clases de 8 a 8).

Un abrazo

Jordi

UNa altra setmana

Bon dia,

S'inicia una altra setmana. Ja no dic que serà decissiva, perquè ja és la tercera d'aquest mes, i totes semblava que ho haguessin de ser. Ara mateix tres interrogants oberts, i cap de tancat. A veure a l'acabar la setmana.

Divendres vaig tenir unes altres entrevistes amb una consultoria. Feia un parell de mesos que no tocava el sector. L'empresa està situada en la planta 38 de la torre Mapfre. Les vistes des d'allà adalt són impressionants. El mar, Montjuich, el Tibidabo... Un espectacle bestial. Crec que van anar bé fins al moment en què, tots dos, em van fer una pregunta en francès. En el meu CV posa que el meu francès és "Good", mentre la meva capacitat d'entendre i llegir ho són, les meves abilitats orals van deixar molt que desitjar. En fi, espero que això no vagi en detriment de passar a segona ronda. A la segona entrevista el cas va ser interessant: "Calcula el nombre de taxis que hi ha a Barcelona". Vam acabar calculant el nombre de taxis que circulen cap a l'aeroport. Va ser un exercici d'estructura, creativitat, imaginació i càlcul. Em va agradar.

Així que la setmana passada vaig tenir entrevistes dimecres i divendres i tots dos dies vaig anar amb traje i corbata. Vaig optar pel transport públic, perquè havent-hi metro passo de taxi i perquè la moto ja no existeix. Em va encuriosir veure que era la única persona vestida així en tot el vagó. I no va passar només un cop, els quatre, i eren a quatre hores diferents: 11 matí, 2 tarda, 7 tarda i 9 tarda. És una diferència abismal amb el què he vist a Frankfurt i a Nova York. Veig dues causes plausibles. La primera és que aquí la gent sigui més progre i usi menys aquesta vestimenta. La segona és que siguem més senyoritos i més classistes a l'hora de moure'ns per BCN. Segurament les hores de major moviment de personal d'oficines no siguin les que jo vaig utilitzar, però en tot cas m'inclino més per la segona raó que per la primera.

Al metro sempre vaig llegint i escoltant música, però de tant en tant aixeco els ulls i observo la gent que utilitza aquest transport: estudiants, iaios, immigrants i algun treballador (mínim). La cultura del transport públic no cala en la nostra societat. Suposo que els carrers encara no estan prou colapsats. El servei és bastant dolent, però cal indicar que ha millorat bastant en els darrers anys. Des que no tinc moto en gaudeixo bastant i us el recomano.

Divendres vaig fer un test psicològic per analitzar la meva personalitat, les meves febleses, els meus punts forts, etc. Eren unes 600 preguntes. HI havia del tipus: "Pateixo sovint estrenyiment", o del tipus "Algun cop he volgut matar algú" o de l'estil "Em llevo cansat". Sóc molt escèpctic a l'hora de creure en els resultats d'aquests tests. Ja us explicaré què em diuen. Però les persones no som matemàtiques i calssificar-nos per un test és complex.

Del weekend poqueta cosa. La reunió d'ahir de Cor va estar força b. Vam parlar dels somnis de cadascun pel futur. Sorpren que molts vulguin ser metges i també que en 10 anys (amb 26-27 aspirin ja a tenir algun fill/a).

Del Barça què més dir. 17 victòries consecutives. Però l'important és el dia 22 a Stamford Bridge. Allà ens examinarem.

Petonets

Jordi

Decisions difícils

Bon dia bloggers,

Continuen les classes. Ahir vaig tenir la primera de "El día a dia del Directivo". Gerents de grans empreses vénen a explicar-nos el seu dia a dia, com tracten amb els problemes, com organitzen a la gent, etc. Demà comencem amb el qui està per sota del Director General de Nestlé del món. Comencem forts, perquè si tinc odi a alguna empresa en aquest món, aquest és a la suïssa Nestlé. Diguéssim que és l'empresa més boicotejada a nivell mundial, i per alguna cosa deu ser (i no per ser catalana suposo ;)). El meu boicot neix arrel del meu viatge a Chiapas, a les cooperatives de cafè de comerç just.

Els camperols ens explicàvem com Nestlè els pagava cada any menys i menys pel mateix cafè i que això els enfonsava. Ells depenien de Nestlè perquè era l'empresa de la Caja Roja qui els havia obligat a dedicar els seus camps al cultiu d'aquesta planta d'origen aràbig. Curiosament el cafè que nosaltres (bé, jo no) consumim és cada cop més car... A banda em van explicar que el gran Nescafè, aquell que Nestlè ens pretèn vendre com el millor cafè del mercat és en realitat dels pitjors. HI ha dues raons bàsiques. La primera és que la varietat de cafè que utilitzen és la robusta, que és la de pitjors propietats. La segona és que a banda de cafè hi ha d'altres coses (alguns inclús parlaven de cigró cremat).
D'aquest fet neix la meva indignació. Després em vaig assabentar tb d'una moguda que tenen a l'Àsia per promoure la seva llet en pols pagant a infermeres per substituir-la per la materna als hospitals. Tot això desembocà en un boicot a Nestlè que segueixo des de fa 6 anys. I mira que és difícil perquè cada cop hi ha més coses amb segell Nestlè: Loreal, La Lechera, Camy, Knorr...
Així que ja estic preparant la meva pregunta pel senyor de Nestlè.

Després vindran del BBVA, de Seat, del grup SIRO (Fontaneda), de Bimbo, ... Us aniré informant. A més, la classe és la primera que faig en castellà, fins ara tot era en anglès.

Ahir a la tarda vaig tenir una entrevista de feina. És per ser el cap de fàbrica d'una empresa que fabrica morters i altres aplicacions contra incendis. El producte es basa en dos silicats, la perlita y la vermiculita. L'empresa ha crescut molt i els dos socis necessiten ara una tercera persona per portar les dues fàbriques. Ha de ser un enginyer amb formació empresarial. Aquí estoy yo. El lloc és atractiu perquè és de nova creació i per tant hi ha molt per millorar, per innovar, etc. Això mateix el fa perillós. A més, la meva experiència amb petites empreses (aquesta és una mica més gran, d'uns 75 treballadors) no és gaire postiva. En fi, ja veurem. Primer m'han d'escollir i després s'haurà de decidir.

Ahir vaig trucar a Madrid per l'entrevista que m'han de fer. Resposta: Et tenim en compte, et trucarem en breu. Avui he trucat a Madrid per l'entrevista que vaig fer. Resposta: En breu et trucarem. I seguim esperant, segur que un dia d'aquests, d'aquí a ben poc, hauré de decidir, i segurament serà una de les decisions més importants de la meva vida.

Mil petons

Jordi

Segundo día

Buenas tardes compañero/as de viaje,

El sueño está tratando de vencerme. Levantarme por segundo día consecutivo a las 6:30 ha sido más duro de lo que esperaba, pero bueno se ha hecho y no pasa nada. Mi padre lo hace cada día desde hace muchísimos años, y corre maratones, así que no debe ser ni tan malo ni tan difícil. Sólo hay tres cosas que nos diferencian. La primera es que estoy seguro que en los últimos 40 años çel nunca ha tenido 50 días seguidos de vacaciones. La segunda es que tiene más fuerza de voluntad que yo. La tercera es que a las 11 está durmiendo, cosa que no ha sucedido conmigo ni el domingo ni el lunes. Veo que el lunes y el martes va a ser difícil irse a dormir, Ventdelpla manda.

Además no tengo clase desde las 12:30 hasta las 17h, así que ya llevo el recorrido habitual por todos los diarios que ya conoceis. También he estado mirando y escribiendo mails. Sin embargo lo que me preocupa más ahora mismo es la selección de las optativas. No sé, no me acaban de convencer. Además tengo un horario muy desigualado, con 5 asignaturas al principio de semana, y sólo 1 al final. Quizás el sueño me confunde, jejeje. La verdad es que se me hace muy montaña arriba volver a ponerme a estudiar, a hacer ejercicios, etc. Tengo ya más ganas del real world. He aprendido tanto en este año y medio que la posibilidad de aprender algo más es exigua. No porque lo sepa todo, Dios me libre, sino por cansancio mental. Habrá que seguir luchando.

Mañana tengo una entrevista de trabajo. La he conseguido a través de un compañero del master. Es para director de una fábrica cerca de Barcelona. Eso me permetiría juntar mis backgrounds de ingeniero y businessman. También me permitiría dirigir un equipo de trabajo. Vamos a ver. Normalmente las mejores entrevistas son aquellas en las que no tienes nada que perder. Y esta parece ser una de ellas.

Hablo con un compañero de Tuck y me comenta que están a 8 bajo cero. Hecho de menos Hanover, las clases, el Canoe Club (uno de los tres bares), mi habitación y sobretodo la gente. Una gran experiencia. Sólo hace dos meses que me fui y ya parece tan lejana...

Bueno, os dejo, que aún no he preparado la clase, y como veis no estoy muy inspirado. Además estoy preparando la reunión de Cor Obert del domingo. No os doy pistas porque algunos de ellos entran en mi blog, así que...

Un besote

Jordi

Back to school

Bon dia,

7:51 am, estic davant de la pantalla d'un ordinador a la sala d'ordinadors de l'IESE. Sí, comença el cole, i comença ben d'hora. Com ja no tinc moto he hagut de confiar en el transport públic, i he de dir que no m'ha fallat. A les 7:20 sortia de casa, a 7:23 agafava el 70 i a les 7:35 agafava el 63 que em deixava al cap de 10 minuts a 5 minuts caminant de l'escola. I tot això llegint i escoltant música. No està malament per 0,665 euros. Llàstima que segurament no tots els dies funcionarà tan bé l'invent.

A les 8:15 tinc la meva primera classe. Entrepreneurship. És a dir, Projectes Emprenedors. Una de les meves idees al fer l'MBA era muntar una empresa en acabar els estudis. La manca de fons i el fet que les dues darreres empreses on he treballat s'hagin anat a pique, m'ho fa replantejar i postposar uns anyets. Igualment tenia ganes de fer aquesta assignatura. Primer perquè t'ensenyen a com fer un pla de negoci, i això és fonamental en qualsevol feina relacionada amb l'empresa. Segon, perquè el professor, Pedro Nueno, és un gurú en aquest món dels emprenedors. A més, jejejej, pel meu pare és també un gurú desde fa molst anys. I com en té de ben pocs, doncs deu ser un crack. Podeu trobar els seus escrits (els del Nueno, no els del meu pare) a la part d'economia de La Vanguardia del diumenge. Dóna més opinió que parla de números, i això és d'agrair en un economista. A més, com és reconegut arreu del món les seves opinions no són dubtoses de respondre a cap poder fàctic. Això sí, es nota que al tripartit no els predica gaire devoció.

Després tinc The Economic Way of Thinking. Pensar com un economista quan s'és un enginyer és força difícil. Encara és més difícil fer-ho com un advocat, però això ho postposo per una altra vida. Seria massa feina.

Per la tarda tinc Managing in the Service Sector. El professor és força bo. A més el tema té a veure amb la logística en les indústries de servei (banca, consultoria, hosteleria, ...). Són sectors on hi ha gran marge de millora.

I a la nit reunió d'animadors de Cor. Després de 50 dies sense molta activitat serà durillo un dia tan llarg, però no m'importa gaire perquè tot el que faré serà interessant i divertit.

Com per l'estatut, aquesta serà una setmana important pel meu futur professional. Espero que vagi millor que ho presenta CiU i tan bé com ho presenta el pscista Iceta, que és capaç de seure, en una mateixa negociació als dos cantons de la taula. Això seria com negociar el teu sou amb el teu jefe sent tu mateix el teu jefe. Llàstima que el sou que es negocia sigui el de tots els catalans i no el del senyor Iceta. Els resultats serien força millors per nosaltres.

Bé, me'n vaig cap a classe.

Petonets

Jordi

PD: no sé si us vaig dir res del genoll. Tot b, però dues setmanes de descans
PD: afortunat el que va tenir la visita 1000. Ara ja són 1002 visites.

Hutus y tutsis

Buenos días,

Sorprende un título así el día posterior a Reyes, pero ya sabéis que me he tornado un poco cinéfilo en este inicio de 2006, y entre ayer y antesdeayer he visionado Hotel Rwanda. Para los que no lo sepais la cinta versa sobre los hechos acaecidos en Rwanda, hacia el 1994, donde la étnia hutu (en el poder) realizó un genocidio sobre la étnia tutsi. Los resultados son dramáticos: 800 mil muertos, 3 millones de refugiados (el mayor éxodo del siglo XX). La población rwandesa era, por esa época, de alrededor de 8 millones de habitantes. En fin, por hacer un paralelismo, es como si en España, hubiera 4 millones de muertos y 18 millones de refugiados que fueran hacia Francia, Portugal (Marruecos?). Yo recuerdo ese genocidio porque allí murieron Hermanos Maristas españoles que hacían de misioneros y que se quedaron hasta el final con los tutsis. En aquel 1994 lo vivimos a fondo, y recuerdo especialmente una celebración en Pascua en memoria de los muertos y en la que se nos obsequió con la imagen del Cristo que veneraban los Hermanos.

La opinión pública internacional hizo entre poco y nada. Y si la opinión pública hizo poco, los poderes fácticos y políticos no hicieron nada. Bueno, sí, repatriaron a su personal diplomático. ¿A quién le interesa un carajo Rwanda? ¿Tiene petroleo? ¿Es geoestratégico? Se quedó un pequeño retén de Naciones Unidas, que se las vio y las deseó para sobrevivir (algunos murieron) y para controlar campos de refugiados, para los que el antiguo barrio de la Mina sería el paraíso de Adán y Eva.

La película creo que tiene valor histórico y retrata bien las contradicciones de un pueblo que extermina a sus hermanos. Para mi no es tan buena como decían porque parte del hilo documental pierde credibilidad y porque se intentan explicar demasiadas historias en una. Pero es muy aconsejable. Impresiona en muchos aspectos. Por ejemplo cuando el coche del protagonista circula entre la niebla y empieza a botar. El conductor se baja y se da cuenta que está conduciendo por encima de un campo de cadáveres extendido por toda la carretera. La crueldad humana no tiene límites.

Sin embargo lo que más llamó mi atención es el tema hutu/tutsi. Yo pensaba que esa distinción étnica era genética, como la de blancos y negros. Pero no. Los colonizadores belgas (curioso pequeño país con curiosa política colonizadora) llegaron a Rwanda y dividieron la población en dos grupos. Los altos y más preparados físicamente los denominaron tutsis. Los regordetes y bajitos hutus. Y a más inri les escribieron la inscripción hutu o tutsi en su carné. Los tutsis fueron los favorecidos por los belgas, y de allí nació, por parte de los hutus, una animadversión creciente hacia sus hermanos tutsis. Para que luego digamos en Occidente que no tenemos nada que ver con los conflictos en África. He leído otras interpretaciones étnicas en internet y quizás las dos razas sí que sean genéticamente diferentes, pero lo que está claro es que el hecho que los belgas favorecieran a uno de los dos grupos fue extremadamente importante. Cuando los belgas marcharon los hutus dominaron Rwanda y los Tutsis otro país, Burundi, en el sur de Rwanda.

Algo más que aprender de la olvidada África, continente que, seguramente, visitaré este 2006, y no de safari. Y hasta ahí puedo leer (tampoco sé nada más, es sólo una corazonada).

Besitos

Jordi

Nit de reis

Nit de reis,

Aquesta és una nit de misteri, i sobretot, sobretot, d'il·lusió. Avui escoltava RAC1, i el Xavi Bosch, després d'escoltar què li demanaven als reis polítics i famosos, ha demanat que, encara que no rebem res, que mai perdem la il·lusió. I aquesta, la il·lusió, és el meu motor per viure.

D'aquí a 3 hores vaig al metge del genoll. Cada cop em fa mal i la veritat és que el tema no pinta del tot bé. Si em quedo aturat molta estona després gairebé no puc doblegar el genoll. La Marató s'allunya cada cop més. Ja us explicaré.

Ara marxo a Cornellà (per quart cop) per tancar tot el tema de la moto. Quin mal de cap!!!!!!!!!! Encara penso si val la pena comprar-me una altra o no. Per una banda és un gustazo traslladar-se per tota BCN en un momentet trobant aparcament arreu. Per una altra banda sense moto camino més (així tinc el genoll ;)) i puc llegir més (transport públic). I hi ha dos interrogants. El primer són els diners, bastant eixut el meu compte corrent no puc fer gaire despeses extraordinàries. El segon és el futur. Com no sé on treballaré en uns mesos tampoc em vull lligar a una moto nova que només utilitzi 3 mesos. Segueixo esperant les trucades de la capital del Regne.

Sense molta més inspiració, amb una mica de pressa, amb la incògnita del genoll, amb la poca esperança pels regals d'aquesta nit us recomano una estona de riure amb Manual d'Amor (peli que val la pena) i us deixo amb una vinyeta de La Vanguardia, per fer pensar una mica.

Petonets

El rei Jordi

Mar adentro

Bon dia,

Buffff, la 1, i sembla que no he fet gairebé res. Quin frustre!!!!! Bueno, almenys ja he fet alguna gestió telefònica, d'aquelles a les que en un dia normal només li dediques 1 minut, però que avui poden omplir un gran espai temporal. I és que el temps és flexible, de goma.

Ahir va ser un dia d'indignació amb els burròcrates. El dia abans vaig rebre la carta del Cat Salut que m'anunciava que no tenien en compte la meva reclamació per rebre alguns diners de la canellera que em vaig comprar, ara farà un any i mig. Em van atendre per telefon, i va ser com parlar amb un frontó. Em vaig trencar el canell, vaig anar al metge de la meva mútua, em va posar una fèrula i vaig demanar la compensació corresponent a la seguretat social. No va ser un procès fàcil: metge de capçalera, metge traumatòleg, 5 o 6 formularis, etc. Tot ok. Fins i tot em van dir: "en sis o set mesos rebràs l'ingrès. No posaran ni títol.". Al cap d'un any vaig rebre la carta denegant-ho perquè la factura no coincidia amb la descripció de l'article. Burrocràcia. Vaig demanar que em refessin la factura i vaig apelar. Resposta negativa. La dona que em va atendre el telefon em va dir bestieses de l'estil: "Enlloc d'haver anat a un metge privat hauries d'haver anat d'urgències, que és més ràpid i eficient", "No pot ser que el valor de la canellera sigui inferior al màxim que paguem al Cat Salut". Em vaig indignar. Poca cosa més podia fer. Menjar-me els 100€ corresponents. A sobre la funcionària devia penjar pensant que tenia la raó. De nou, se senten que estem al seu servei quan els hi paguem el sou. Dramàtic.

Després d'uns minuts vaig decidir fer seguiment dels papers de la moto. 3 setmanes després de lliurar els papers al Dipòsit de Cornellà encara no els ha signat la guàrdia Urbana. Vaig trucar i la dona encarregada del dipòsit em va dir: "3 setmanes? segur que ja està signat home!". Jo li vaig dir: "he trucat molts cops i m'han dit que no" I ella: "doncs jo sóc la única que ho sé. Vine i te'l dono". Vaig arribar per tercer cop a Cornellà (senyor xoriço, em pagarà la T10 corresponent?). La senyora havia sortit a La Caixa. Va arribar al cap d'una estona amb una bossa de menjar (no sabia que a La Caixa feien tb de súper). Va cercar els papers amb seguretat i oh! no hi eren. "no sé què ha passat, tranquil que el buscaré". A l'arribar a casa tenia un missatge al contestador dient que el meu paper s'havia traspapelat, que em demanava disculpes i que es tramitava urgenment. Avui m'ha trucat de nou dient-me que demà ja el puc anar a buscar. 4t cop a Cornellà. En fi. A més feina pitjor feta.

Havia anat tan xungo el matí que a les 2 vaig decidir agafar la bici i pujar al Tibi. El dia era meravellós i la vista des d'adalt magnífica. El cel estava ben blau i el sol lluïa en els carrers de Barcelona i sobre el mar de forma especial. Va ser un moment meravellós. UN regal que em vaig fer. A l'arribar a casa em vaig fer uns pèsols amb patates que estaven boníssims però que van acribillar el meu sistema gàstric tota la tarda. A la tarda vaig començar a mirar les lectures de l'IESE per la setmana vinent. Hi ha una assignatura que és força interessant. Es diu "The Economic Way of Thinking". Us deixo amb una pregunta: "Per què les crispetes són tan cares als cines?".

La nit va ser de Mar Adentro. Feia temps que volia veure la peli d'Amenàbar, i ahir va ser el dia. Certament és una gran peli, amb uns personatges molt ben treballats, sobretot els femenins. S?ha parlat molt de Bardem. Ho fa bé, però per mi no és del tot creïble. La que fa un papelon es Belen Rueda, guapíssima i molt emotiva. La història és frepant, perquè sabem que és real i perquè també sabem com acaba. Us l'aconsello. I avui us regalo una poesia del Ramon Sampedro, la què va inspirar el títol de la peli.

Mar Adentro

Mar adentro, mar adentro,
y en la ingravidez del fondo
donde se cumplen los sueños,
se juntan dos voluntades
para cumplir un deseo.

Un beso enciende la vida
con un relámpago y un trueno,
y en una metamorfosis
mi cuerpo no es ya mi cuerpo;
es como penetrar al centro del universo:

El abrazo más pueril,
y el más puro de los besos,
hasta vernos reducidos
en un único deseo:
Tu mirada y mi mirada
como un eco repitiendo, sin palabras:
más adentro, más adentro,
hasta el más allá del todo
por la sangre y por los huesos.

Pero me despierto siempre
y siempre quiero estar muerto
para seguir con mi boca
enredada en tus cabellos

R.S

Molts somnis i molts petons

Jordi

Mujer inacabada

Feliz año

Son días tranquilos, muuuuuuy tranquilos. Como lo ha sido la entrada de año. Light, muy light.
Tengo tiempo para hacer cosas que de aquí a una semana ya ni soñaré hacer: escribir, leer, cocinar, ...

Por ejemplo, hoy, después de un rápido desayuno, he ordenado un poco la casa, he trasladado la plancha a la habitación del ordenador, he traído la montaña de ropa que tenía pendiente, he encendido el ordenador y me he visto El Crepúsculo de los Dioses de Billy Wilder. Una película en blanco y negro, a las 11 de la mañana y planchando. Se me puede calificar de freak, lo reconozco, pero planchar+cine es uno de esos hobbies ocultos que me gusta reconocer, jejejeje. No conozco mucha gente que le guste planchar. El hecho de ver la ropa hecha un rebujo y al cabo de un momento, después de plancharla, verla bien doblada y lista, ..., en fin, no continuo. La peli ha estado bien. Va sobre una artista que fue una estrella en el pasado, que ahora nadie llama para hacer películas, pero que sigue viviendo como si estuviera en el pasado y que es lo más egocéntrico que te puedes tirar a la cara. Muy interesante y bien rodada, aunque un poco demasiado dramática para un lunes por la mañana, que además es inicio de año. Los expertos cinéfilos hablan tanto de Wilder, que me he decidido a bajarme algunos de sus hits, ya he visto Testigo de cargo y El Crepúsculo de los Dioses. Es un cine mucho más real que el actual (me refiero a los hits). Explica historias personales y lo importante son los personajes, no el espectáculo que les rodea. Bueno, empiezo a parecer un poco carca.

Ayer me acabé El Pianista de Vázquez Montalbán. El tipo escribe como los ángeles. No llega a García Márquez pero da gusto leerle. Trata sobre el mundo de los artistas, especialmente los músicos, y su relación con tres épocas diferentes: la Barcelona de inicios de los 80, la Barcelona de postguerra y el París del 36. Me interesa sobretodo la última porque el protagonista tiene una lucha interior. Acaba de recibir una beca del gobierno republicano catalán para estudiar en el Conservatorio de París durante dos años. Una oportunidad increíble. Ya vive en París y en un mes empiezan las clases. Sin embargo, la Guerra Civil ha estallado en España y él, republicano y antifascista se muere de ganas de volver a su Barcelona a defender la libertad de los opresores. La lucha interior se resuelve con la renuncia a una carrera exitosa y la vuelta a la Barcelona en llamas, la derrota, la prisión, la represión, la postguerra, ...

Además del protagonista, Albert, me quedo con Teresa, la compañera de otro músico. Albert la define como una "mujer inacabada". Una persona con un potencial enorme que está al lado de un déspota que la menosprecia continuamente y que sólo la utiliza como objeto sexual. Este concepto de mujer inacabada me fascina. El otro día hablaba con mi amigo Xavi (cuento 3 Xavis entre mis colegas ;)). Le comenté que me disgustaban los tipos que no dejan soñar a sus parejas, que les da miedo que sus sueños les separen de ellos. Él me dijo que lo mismo pasa con las tipas que no dejan soñar a sus compañeros. No pienso igual que él. En esto debo ser un poco antiguo. Pienso que los sueños femeninos son más altos, más dulces, más bellos, y que una mujer "realizada" (y mira que está prostituida esta palabra) es el ser más bello de la creación. Es cierto que en el siglo XXI las mujeres inacabadas son muy culpables de ser inacabadas. Muchas piensan que tienen lo que en realidad no tienen, y cumplen el dicho de "no es más ciego el que no ve sino el que no quiere ver". Otras simplemente se aferran a las seguridades que les ofrece la vida, pensando que el mañana será mejor, y si no, pues ya nos acostumbraremos. Nosotros también somos culpables de ese "inacabamiento" (disculpas Mr. Cervantes) por no reconocer sus sueños, por no abrir sin miedo la jaula en la que las guardamos, y por condunfir, en muchos casos, amor con posesión. Mujer inacabada, bonita combinación.

Ahora toca comer, buen provecho y buena digestión.

Jordi