dissabte, de novembre 17, 2007

Una nit a Suècia

Bona tarda,

Fa 24 hores que va comencar una festa, festa que ha acabat farà 5 hores. El meu col.lega (i ara cap) Vasco va fer 30 anys el passat dimecres. Fa més d'un any es va casar i aquell cop no vam estar a l'alcada i no vam ser capacos de preparar-li un comiat de solter. En aquell moment em va saber greu, però un no pot arribar a tot i no sempre esperar a què els altres facin les coses fa que les coses es facin. Aquest cop sí que ha estat possible i ens ho hem passat d'allò més bé.

Els que em coneixeu una mica sabeu que m'encanten les sorpreses i m'encanta organitzar festes sorpresa, regals sorpresa, ... Desconec la motivació darrera d'aquesta atracció per la sorpresa, suposo que està relacionada amb el món dels somnis i fer possible que aquells que m'acompanyen puguin viure'ls. A tot això afegeixo la meva inclinació per estar sempre darrera d'organitzar coses i que tots els detalls surtin bé. Alguns diran que la vertadera motivació és una projecció del meu desig, sovint frustrat, de rebre sorpreses.

Eren les 5 de la tarda i vam dir "Vasco, apaga l'ordinador. Això és una festa sorpresa i en 15 minuts sortim en tren cap a Suècia". La seva cara era un poema, no s'ho creia i crec que fins que no vam arribar a territori suec no es va adonar de tota la realitat i de tot el muntatge. El tren no va sortir en 15 minuts, perquè aquí els trens també van tard tot sovint i molts els cancel.len. Cada cop cauen més mites dels països escandinaus.


En una hora estàvem a Lund, a propet de Malmoe. Una ciutat universitària sueca on "veus expertes" prometien que hi hauria molta moguda. L'hotel quedava una mica lluny del centre, així que ens vam haver de desplacar en taxi. "El que passa a Lund es queda a Lund" diu el nostre lema, però us explicaré la nit a grans trets.

Vam sopar en un restaurant thai. En aquests restaurants sempre opto pel clàssic Pad Thai, ja que els dels plats thais que no porta picant. Mai porta, excepte ahir. Déu n'hi do. Del restaurant dos detalls més, el primer és que al demanar cervesa ens van preguntar si la volíem light o normal. El tema de l'alcohol està molt controlat al país veí. El segon és que ens van dir que no servien postres a l'hivern. Qui els faci que els entengui.

La ciutat no va resultar tenir tanta marxa com deien "els experts". Finalment vam aconseguir trobar "el lloc", un espai d'uns 500 metres quadrats ple d'estudiants suecs. La música era bastant dolenta i era un espectacle veure als suecs xalar quan sonava alguna cancó de grups suecs (Roxette va sonar repetidament). Igual que a tots els llocs, a mesura que avanca la nit, la gent comenca a perdre la noció de l'equilibri. Crec que a Catalunya aquesta pèrdua d'equilibri no es torna en tan imbecilisme coma Dinamarca i sobretot a Suècia. Els educats escandinaus perden completament el control i retornen a l'època vikinga. No se saben moure si no és donant empentes i trepitjant als altres. Al final, lògicament alguns es barallen, això passa a tot arreu, però l'embrutiment general és un fet molt destacable i bastant desconegut.

A les 3 tot tancava menys el Mc Donalds. Conscient del Pad Thai i de l'inestabilitat del meu aparell digestiu vaig optar per retornar a l'hotel. Sàbia decisió.

Gràcies per una gran nit a Vasco, Kendrick, Christoph, Arcadio i César. En una setmana no gaire fàcil, m'heu donat part de l'aire que necessitava.

Petons

Jordi

diumenge, de novembre 11, 2007

Por qué no te callas?

Buenos días desde el frío Copenhage,

Ayer por la noche me enteré de una noticia que acababa de acontecer, la leí en uno de los diarios digitales, creo que en la web de El País. No me la acabé de creer. Pensé que era otra exageración de los medios de comunicación. Hoy me he levantado con la misma noticia, noticia que inunda todos los periódicos espanyoles y latinoamericanos y claro, cómo no, youtube.



Segundo 31. El Rey de Espanya se dirige vehementemente a Chávez y le dices: "Por qué no te callas?"

Pongamos un poco de contexto. Cumbre iberoamericana en Santiago de Chile. Presidentes de toda Sudamérica (a excepción de las Guayanas), de toda Centroamérica, de Norteamérica (México es Norteamérica, no sólo USA), del Caribe (República Dominicana y Cuba) y de Europa (Portugal, Espanya y Andorra) se reúnen para tratar de la cooperación y la realidad de esta comunidad internacional. La reunión la preside el Rey de Espanya. La idea de las cumbres fue formulada hace casi 20 anyos por el presidente espanyol Felipe González y cristalizó en la primera cumbre del anyo 1991 en Guadalajara (México). González quiso liderar el proyecto iberoamericano y resucitar viejas relaciones económicas muy anquilosadas después del periodo colonial. Después de mucho esfuerzo los países latinoamericanos aceptaron el papel aglutinador del monarca y lo erigieron como presidente de esas cumbres. La de Chile es la número XVII.

La latinoamérica de 1991 no tiene mucho que ver con la de 2007, mientras que la del 91 estaba caracterizada por un mosaico de diferentes personajes con diferentes formas de gobierno, diferentes ideologías (ahí estaba de Fujimori a Castro, de Menem a Salinas de Gortari, de Violeta Chamorro a Color de Melho) y una dependencia general a la política americana bastante profunda, la del 07 está más políticamente polarizada entre socialdemócratas (Bachelet, Kirchner y Lula entre otros) y radicales populistas de izquierda (Chávez, Morales, Correa y Castro). Es una latinoamérica más independiente de Estados Unidos y Europa, y por tanto menos maleable y más impredecible.

En esta latinoamérica hay un personaje que destaca por sobre de todos por su populismo, por su afán de protagonismo y por su inhibición total a la hora de hablar. Es el venezolano Hugo Chávez que en su intervención del viernes en la cumbre tildó repetidamente a Aznar de fascista. El sábado el presidente Zapatero pidió la palabra para reprender educadamente a Chávez, pidiendo respeto para el presidente Aznar, cómo lider elegido democráticamente por el pueblo espanyol. Mientras ZP intentaba hacer pedagogía Chávez le interrumpe y le dijo que él también había escogido democráticamente y que el respeto lo debía tener Aznar. En este intercambio de palabras (ZP tranquilo como siempre, Chávez exacerbado), surge la figura del rey, que mira agresivamente a Chávez y le dice: "Por qué no te callas?"

Hasta aquí el contexto. Vayamos al análisis de los cuatro personajes en cuestión (el rey, Zapatero, Aznar y Chávez). EL que más me sorprende es el rey. No soy para nada fan de su persona o de su institución, pero esa salida de tono me demuestra que no le resbala todo lo que pasa y lo que se dice. Chávez ha sido capaz de sacarle de sus casillas, cosa que no ha pasado en sus más de 30 anyos de reinado. El rey me soprende, pero con esa actitud se ha puesto al mismo nivel que Chávez. Leo con atención los diarios espanyoles y no veo ni una crítica a la actuación del monarca. Sigo sin entender ese seguidismo a la familia real espanyola. El rey se equivoca ahí al igual que lo hace cuando se marcha de la sala al escuchar a Daniel Ortega denunciar la actitud de Unión Penosa en Nicaragua. El rey es el presidente de la cumbre y no se puede molestar porque alguien ataca a su orgullo nacional.

Zapatero, según mi opinión, está donde debe estar y donde se le supone. Si su gestión de las infrastructuras en Catalunya y del Estatut ha sido penosa y lamentable, su actuación de ayer me presentan a una persona conciliadora que cree en el diálogo por encima de todo y que por muchos ataques que reciba es incluso capaz de defender a su peor enemigo con tal de promover el respeto mútuo. Su discurso es sobrio y pedagógico, nada colonizador ni arrogante, le falta algo de carácter, pero no le vamos a pedir peras al olmo, es otro político del siglo XXI.

De Aznar y del PP queda poco que decir. El PP ahora acusa a ZP de que Chávez acuse a Aznar de fascista. Supongo que queda poco para que acusen a Zapatero por lo de Hiroshima y Nagashaki. Eso no es oposición. Cuando alguien sólo dice cosas malas de su oponente, se autodescalifica automáticamente.

De Chávez decir que le pierden las formas. Seguramente el golpe de estado de 2002 que le intentó relevar de su puesto estuvo apoyado por el gobierno espanyol de Aznar (así mismo lo insinuó el Ministro actual de exteriores Moratinos), pero cuando el tono y la falta de respeto supera algunos límites es difícil fijarse en el fondo de la cuestión. Es innegable que una mayoría de la población adora a Chávez y que el tiene en el petroleo una seguridad que no tiene ningún otro país de Sudamérica, pero la historia dice que alguien que se da demasiado autobombo y que se perpetúa en el poder durante demasiado tiempo nunca tiene un buen final.

Latinoamérica es más independiente, y eso es un triunfo remarcable, pero la independencia, tal como la libertad, se han de gestionar de forma inteligente.

Besos

Jordi

Estadisticas y contadores web gratis
Manuales Oposiciones