Notícies mal explicades

Bona nit,

Torno a la càrrega al blog, amb una capital més a l'esquena, aquest cop Oslo, Noruega. Destaco dues coses interessants, el museu del pintor del Crit (Edward Munch) apassionant, i el centre d'estudi del premi nobel de la pau, increïble. Alfred Nobel va deixar la seva herència per donar 6 nobels a l'any (amb els interessos que dóna la pasta que deixà al banc), 5 nobels els donen els suecs, el 6è, el de la pau el donen els noruegs. Ningú sap perqué al suec Nobel se´l va acudir cedir el de la pau als noruegs, que en el moment de la seva mort formaven part de Suècia, malgrat tenir una autonomia semblant a l'actual catalana. Dixit est.

Aquests dies no d'inactivitat bloggera no ho han estat d'intel.lectual. Sempre m'agrada fer una ullada als diaris tant d'informació general, com econòmica, com esportiva. Un referent sempre ha estat La Vanguàrdia. No sé, és aquell diari que dóna un to de seriositat només portant-lo sota el brac. El diari dels diumenges en definitiva.

M'han encuriosit dos articles que he llegit en la darrera setmana.
El primer era el de la dona que va caure a la via del metro i va morir. Pels que no ho sabeu, la dona va baixar a la seva parada. Va sortir amb la mala baba que se li va quedar enganxada a la porta una bossa de plàstic. Com era blanca el conductor va tancar les portes sense veure-la. El tren va arrencar i amb ell la dona, que no va deixar anar la bossa. Els passatgers a l'adonar-se'n van accionar el fre manual. La inèrcia mana i al frenar el metro la dona es va colpejar va caure al terra i la desgràcia la va fer caure a la via entremig de dos vagons. En fi. Sobren els comentaris i la desgràcia humana és palesa. De quelcom tan senzill com aixecar-se i baixar del metro a morir tristamet en una andana de la línea del metro de Barcelona. Fins aquí correcte. Es podia haver acabat l'article aquí mateix. Però no. El senyor periodista va decidir escriure una darrera frase. "El servei del metro es va restablir després de 12 minuts". Em pregunto si això és informació, alguns diran. Em pregunto si algú després de llegir la notícia es pregunta: i el metro? funcionava? No he fet periodisme però la darrera frase no respon i el qui, ni el com, ni el quan, ni l'on, ni el perquè.

Seguim.

El diumenge llegia detingudament una notícia sobre Bruce i la seva separació matrimonial. Que si ja no es veia amb la seva dona, que si passejava amb de Niro, que si s'havia traslladat de casa, etc.etc. La vaig llegir atentament perquè Bruce és, o almenys era, el meu cantant favorit i un home multimilionari amb certa vocació social. Tot semblava fet, Bruce se separava després de 18 anys de matrimoni amb una vocalista de la E-Street Band (de dubtosa qualitat musical, però aquest és un altre tema). Fins i tot ho comparaven amb la situació prèvia al disc Tunnel of Love(brutal Brilliant Disguise) produit poc després de separar-se de la seva primera dona. La mateixa notícia a El País. Dos diaris de prestigi...

Bé, donc dilluns Bruce va haver d'escriure una nota de premsa per negar tot això. La notícia va sorgir al New York Post (no al New York Times), un diari que mai s'ha portat bé amb el Bruce, i d'allà directament cuinada cap a La Vanguardia i el País. Sense cap mena de filtre, amb el "anem a omplir un trosset de diari, que som a l'agost..." "A veure nano què trobes a la premsa internacional" "Ah! Bruce, sona b". O aquests diaris es diferencien més del 20 minutos o l'ADN o...

I ja no segueixo, perquè a vegades m'escalfo pensant que donem per bones notícies de diaris que són còpies i còpies de notícies difoses per agències de ves a saber on. Quan corresponsals us penseu que té la Vanguàrdia en tota África?

Mireu quants gols ha fet l'Espanyol enguay en competició oficial i trobareu la resposta.

Vaig a fer danès

Bona nit

Jordi

El hambre en el mundo

Buenas noches,

Leo con atención un titular de El País de ayer: "El número de obesos en el mundo llega a los mil millones. Ya se supera el número de personas que pasan hambre".

Me parece entender que la noticia se centra en la obesidad. En una obesidad creciente. Y lo leemos así, como si nada, aceptando que 1000 millones de personas, o sea 1 de cada 6, pasa hambre.

La diferencia entre la obesidad y el pasar hambre no es sólo un número de kilos. La diferencia entre la obesidad y la hambruna es la misma que entre la democracia y la dictadura. El que come demasiado puede escoger, el que pasa hambre no, porque si pudiera escoger seguramente no pasaría hambre. Se podrá argumentar que alguna obesidad es también resultado de cierta dictadura de la mente, pero de todas formas se estará de acuerdo que el que pasa hambruna raramente lo hace porque quiere.

Es penoso y lamentable que haya mil millones de personas que pasen hambre. Miremos el número 1000000000. Si aún no nos hemos hecho a la idea imaginemos todos los europeos y todos los norteamericanos pasando hambre. Brutal, no?

Es aún más penoso y lamentable cuando se mira el coste de la comida. No estamos hablando que hay un millón de personas que no tienen un Cadillac en su garaje. Estamos hablando de algo que tiene un coste irrisorio. Por lo que vale llenar un tanque de gasolina del coche se llenan 2 carros de la compra con fruta y verduras.

Se han hecho muchas reflexiones, pero todas caen en saco roto. Caen en saco roto porque nos queda muy lejos, porque el mensaje ya ralla, porque muchos de nosotros no conocemos a los que pasan hambre. Sí los conocen los que hace unos días tomando el sol en una playa de Fuerteventura vieron llegar a un cayuco con personas que huían del hambre. Curiosa imagen del siglo XXI.

Muchos sabéis que me pone enfermo ver que alguien tira la comida. Hoy mismo lo he visto en el trabajo. Es viernes. Sobra mucha comida y... claro, hay que tirarla. Es barata, no hay problema. Tirar comida es para mi un gesto obsceno, un insulto a aquellos que pasan hambre porque el destino y la dejadez les obliga a hacerlo. Y no nos quejemos de nuestros gobiernos. Los cambios de actitud surgen de: primero darnos cuenta que no estamos haciendo algo bien (consciencia), segundo tener las ganas de cambiarlo (voluntad) y tercero plantar semillas para comunicar el cambio (educación). Si nosotros no estamos dispuestos a cambiar nada cambiará.

Ojalá todos fuéramos obesos y nadie tuviera que morir de hambre.

Buenas noches

Jordi

Aigua

Bona nit,

Aquest blog no descansa per vacances, bàsicament perquè el mendalerenda no creu que faci vacances fins al nadal. Són les coses de comencar a treballar al juny, malgrat no em queixo, perquè a Dinamarca tenim 6 setmanes de vacances.

L'aigua s'ha tornat a fer present en la meva vida.

En una ciutat caracteritzada per la presència massiva d'aigua, en forma de pluja i en forma de mar, l'aigua que he descobert no prové de la natura (directament).

Dilluns em vaig apuntar al gimnàs. Feia dies que ho volia fer. L'esport, malgrat sembli contradictori, em dóna energia, m'allibera de tensió i m'ajuda a trobar aquella creativitat que costa trobar en el dia a dia. També m'ajuda a descansar millor a la nit i a deixar de dir tot el dia "estoy cansado". Fer esport, a banda de que sembla ser sa, m'ajuda a ser més jo, a estar més despert, a trobar-me millor amb mi mateix.

Darrerament el ciclisme havia estat el meu esport, però si miro una mica enrera, el meu esport es troba a l'aigua, a la piscina. Recordo de petit, que la meva mare em portava cada dia a un gimnàs a la Sagrera (és el primer record que tinc d'anar en metro). Allà feia piscina i judo. Parlo abans d'entrar als Maristes, devia tenir 4 anys. Recordo plorant i plorant per no voler anar a la piscina. Suposo que no tenia cap amic allà, ja que el meu univers estava prop del parc de la ciutadella.

Van passar els anys, i des que vaig entrar als Maristes la piscina va ser un dels meus llocs preferits. Recordo que sempre destacava una mica, perquè ja nedava de petit, i perquè de fet és l'únic esport que se m'ha donat molt b. El professor llavors era l'Alberti. Un home castigat per l'alcohol i amb molts mites darrera (des que havia estat campió d'Espanya de papallona, a que el van trobar mort caigut en una piscina). Quan el van convidar a plegar va entrar de profe una gran persona, algú que m'aprecio molt. El "Manolo", un home que té tant de múscul com poc de llengua, va confiar en mi i en les meves possibilitats. Em va convidar a formar part de l'equip del cole i a partir de llavors la piscina encara es va tornar més important. Recordo ara amb un somriure que hi havia dies que hi anava 3 cops. Un al matí, al mític horari de 7 a 8 (mai oblidaré la sensació de submergir-se a la piscina a les 7:05). Un a mig matí amb la classe, i un al migdia amb els cursets. Brutal. Arribava a nedar 200 piscines al dia. El meu rendiment va incrementar-se exponencialment.

També recordo ara amb un somriure que aquella va ser l'època en la que va néixer la meva xuleria. L'anar amb samarretes de màniga curta i pujar-me les mànigues fins a les espatlles. El jugar sempre amb l'equip que anava sense samarreta, etc. Aquella època tb va ser la dels abdominals i flexions matinals. Les peses. En fi, quanta burrada plegada. Com de diferents es veuen les coses en perspectiva.

Va comencar la universitat i vaig haver de deixar, per horaris, la piscina. Parlo de l'any 92. A 5é vaig tornar-hi perquè l'horari em permetia dos migdies. M'hi vaig llencar de cap, mai millor dit.
QUan vaig anar a viure a Sants em vaig apuntar al Mediterrani. Vaig pensar que el viure a prop del gimnàs m'ajudaria a anar-hi, però no va ser així. Pel gimnàs s'han de complir dues condicions, que estigui a prop i que vagis amb algú (o que tinguis una voluntat de pedra), així que vaig acabar per esborrar-me.

Dilluns, em vaig retrobar amb la piscina. I m'ha agradat tant que avui dijous he anat per 3r cop. La piscina no té ni 25 metres, però m'encanta. Submergir-me. Sentir-me peix. Sentir-me sol. Donar voltes al cap. Deslliurar-me d'IPOD, mail i mòbil. Una passada...

L'altra cosa que m'ha fet pensar en l'aigua ha estat una cancó. Tinc gairebé 3000 al IPOD, així que de tant en tant en descobreixo noves, m'enganxo a algunes... Ara tinc al cap les cancons en solitari de l'Anna Torroja. En particular la que es titula "Deja que llueva". És dolca com la pluja i també com la bona pluja cala fins al fons. A mi em diu moltes coses, espero que tb us en digui a vosaltres. Us deixo el link al costat. Desitjo que us agradi.

Un petó d'aigua dolca

Jordi

Lamentable

Bona nit,

Els que em coneixeu una mica sabeu que una cosa que em rebenta és esperar. Em posa dels nervis. Especialment l'espera em rebenta quan depèn de la voluntat d'altres de fer les coses més ràpides o més lentes, i quant aquests d'altres decideixen, per defecte, sempre fer-les lentes.

Fa molts anys que em queixo que a l'aeroport del Prat el servei de handling de maletes és deplorable i vergonyós. La senyalització frega la invisibilitat, sovint les maletes surten per la cinta que no toca, i esperes de més de 20 minuts no són d'extranyar. Sempre m'he preguntat el per què BCN patia aquest "servei". Tampoc he viatjat tant i tampoc compararé el servei del Prat amb el d'aeroports que haurien de ser semblants com els de Frankfurt o Boston. Puc afirmar que el servei del Prat està per sota del d'aeroports com el de Porto Alegre Bangkok o Mumbai.

Però a qui havia de preocupar aquesta espera, als treballadors? no!!! amb una mentalitat de funcionari on productivitat, eficiència o servei no consten al diccionari, a qui carai l'importa si jo haig d'esperar per la meva maleta 20 minuts o 30. Sovint quan estic esperant faig aquest anàlisi. Si som 200 a l'avió i esperem 20 minuts, això són 4000 minuts d'espera, vora 70 hores. Al senyor de les maletes l'importen aquestes 70 hores. no! cobrarà el mateix si són 70 com si són 50.

Fa uns dies em vaig alegrar amb la notícia de que Ibèria havia perdut la concessió del handling al Prat. Finalment s'havia fet una mica de justícia. Era obvi. Acabava la concessió, hi havia una nova licitació i Ibèria havia presentat una pitjor oferta que algun dels licitadors. Això passa a l'aeroport, passa amb l'empresa que neteja l'escala de casa o amb l'empresa que fa el menjar a l'escola, etc. Hi ha uns treballadors que poden perdre el seu lloc de treball i hi ha d'altres que el poden guanyar. És injust? La resposta fàcil és sí. La difícil és per qui. Injust per l'empresa que ha guanyat? Injust pels treballadors que oferien un servei penós?

A partir d'aquí ja sabeu el que va passar. Els treballadors temen pels seus llocs de treball. L'empresa no els informa de res (comú en Iberia, ells mateixos ho fan habitualment) i un grup de treballadors invaeix la pista d'aterratge durant 10 hores. La guàrdia civil és incapac d'actuar i finalment els treballadors desconvoquen la vaga al veure que l'empresa vol negociar.
El senyor Rangel, Delegat del Govern, diu que no es podia intervenir a sac perquè es podia produir una massacre. Si Ibèria no hagués accedit a negociar encara estarien allà els treballadors senyor Rangel? Quan els GEOs entren en un banc amb segrestats no pot haver una massacre? Però com es pot tenir la vergonya de seguir amb un càrrec públic després d'aquest ridícul internacional.

Diu el govern català que no podia fer res perquè l'aeroport és competència de l'estat. Aquest aeroport deu estar a Sri Lanka o a Sierra Leone. Si el govern català no pot pressionar al govern amic de Madrid, senyors de la Generalitat, agafin les maletes i cap a casa. Si us plau, una mica de vergonya. I bé, per què no parlar de dos personatges apodats aquest matí com Wallies. On estan el president de la Generalitat i l'Alcalde de Barcelona? Però com es pot tenir tanta barra????

Per acabar un comentari del meu amic Víctor. Gràcies a Ibèria s'ha quedat sense poder anar de vacances a Méxic, vacances que feia 3 mesos o més que planejava. Increpant a un treballador d'Ibèria, aquest li va dir: "Tus vacaciones son menos importantes que el pan de mis hijos". Demagògia portada al darrer extrem. Demagògia barata de qui s'aferrava a una seguretat que ja no era segura i de qui es creu amb la capacitat de decidir que 100 mil persones s'han de quedar sense volar, sense fer negocis, etc.

Diuen que s'empenedeixen. Ho fan per no tenir causes penals. Són els amos del món i com a tals es pensen que, com fins ara, tot el món gira al voltant del seu melic.

I nosaltres esperant les maletes...

Bona nit

Jordi