Pedaleando

Buenas noches,

Hace días que quiero escribir sobre dos temas, el uno es el tour de Francia, el otro es el conflicto arabe-israelí.

Para el primero pensaba que llegaba tarde, para el segundo necesito más información, porque una ecuación con una solución tan fàcil debe ocultar alguna incógnita que me falta por descubrir.

Por el título deducireis que hoy voy a hablar de ciclismo, no sólo del Tour, que también, pero de lo que significa para mi el deporte de las 2 ruedas.

Hoy se ha hecho público que el ganador del pasado Tour de Francia, el americano Floid Landis, dió positivo por testosterona en la etapa del pasado jueves. Esa etapa es la que él mismo ganó escapándose a 130 km de meta y aventajando en más de siete minutos al segundo clasificado. Hoy los comentarios de muchos especialistas y de muchas radios tildando de gesta y hazanya la victoria del americano.

El ciclismo ha padecido mucho en los últimos anyos. De sospechas de doping se ha pasado a realidades y hasta algún ciclista ha tenido que pasar por algún calabozo. Los métodos de dopaje son variados e incluyen desde todo tipo de sustancias para aumentar el rendimiento, a las autodenominadas autotransfusiones (se extrae sangre, se separan los glóbulos rojos del plasma, se reinyecta el plasma y al cabo de unos meses antes de la competición se reinyectan los glóbulos rojos, así el ciclista puede absorber más oxígeno y rendir más).

Pocos días antes del tour, los favoritos fueron acusados de doping después de descubrirse una trama articulada por un médico espanyol. La organización expulsó a los Ullrich, Basso, Mancebo, Sevilla... El ciclismo profesional que hacía unos anyos estaba condenado a muerte parecía consumir sus últimos días de gloria. Una gloria que había visto coronar los puertos alpinos por los Bahamontes, los Copi, los Anquetil, los Merckx, los Ocanya y últimamente los Indurain, los Pantani y los Amstrong.

Este tour, en el que después de tantos anyos no había ningún favorito, despertó de nuevo la curiosidad de los que astiados por tanto dopaje lo habían abandonado. De pronto surgieron nuevas gestas, nombres como Pereiro o Sastre levantaron a la aficion espanyola que aun echa de menos al gran navarro. Aqui, Rasmussen en Alpe d'Huez sacó algo de carácter a estos daneses que parece tengan sangre de orchata. Los periodistas anunciaban la resurrección de este deporte, un deporte ya puro sin la sombra del doping. Los vampiros (agentes de la Unión Ciclista Internacional que extraen sangre a los ciclistas por la noche para comprobar que no se hayan dopado) seguían actuando pero no encontraban positivos. Todo parecía nuevo, limpio, DEPORTE. Pero el equilibrio era muy inestable.

Recuerdo a mi profesor de Física de primero de carrera. Para explicarme lo que era un equilibrio inestable nos dijo que imagináramos una canica sobre una silla de montar a caballo. La canica no se mueve, pero al mínimo golpe cae violentamente.

Eso es lo que le ha pasado hoy al ciclismo. Estaba sobre la silla de montar, Landis positivo, y caída libre. No sé quién lo parará. No sé qué patrocinadores confiarán en dar millones, qué teles estarán interesadas en retransmitir el tour o la vuelta.

Recuerdo tantos julios enganchado a la tele intentando superar mi adicción a la siesta para ver el Galibier o el Alpe d'Huez o Hautacam o el Mont Ventoux o la Croix de Fer o el Tourmalet... En muchas ocasiones era lo que salvaba a julio. Un deporte noble, duro, exigente, donde los esforzados de la carretera se pegaba palizas de 200 km al día. Y ensalzamos al ciclismo y empezó a entrar pasta a saco y alguien pensó que dopándose un poco llegarían más lejos y luego lo pensaron todos y así ese circulo vicioso del cual hoy hemos vivido la última entrega.
COmo dijo el gran Minguez: "Si alguien se pensaba que con un plato de macarrones se subían 5 puertos y se hacían 200 km estaba loco".

Pues éramos muchos los locos y los enamorados de ese deporte. Que en paz descanse?

Bona nit

Jordi

PD: dedico este blog a mi amigo Víctor, con quien tantas horas de tele ciclista y de bici hemos compartido, y con quien quiero compartir muchas más.

Malware o com ocupar una tarda d'estiu a Copenhage

Bona nit,

Serien les 7 de la tarda aproximadament. El cansament acumulat de tota la setmana feia de la tarda de divendres el tresor més preciat. El sofà, estirar-me i dormir una bona estona. Més tard havíem quedat d'anar a uns dels bars de més anomenada de la ciutat. Tot pintava b.

Al matí m'havien explicat que el meu ordinador té dues particions. Una per temes relacionats amb la feina i un altre per temes personals. Per tant vaig deduir que la connexió a internet des de casa l'havia de fer des de la banda personal. Arribat al piset vaig optar per probar si l'internet funcionava en la part privada. El sofà m'atreia molt, però quedaven 5 hores per sortir, així que hi havia prou temps. Efectivament, internet funcionava. Em vaig baixar l´Skype el Voipbuster i vaig comencar a navegar. Després d'un parell de trucades per l'skype, va aparéixer una finestra vermella a la part inferior dreta. Deia més o menys que el meu sistema estava infectat amb un virus molt greu. No era una pantalla típica de windows, així que em va extranyar.

Vaig entrar a internet. Em va sobtar que enlloc d'anar a la meva plana inicial, em duia a una plana anomenada www.securitysite.com i després a una de venda d'antivirus.

En fi, tenia els dos per corbata i l'ullet inferior tancat. Me'n vaig anar al Panda, aquell amic que no sol fallar. Vaig decidir baixar la versió de diagnosi ràpida. Un cop baixada em va dir que jo tenia instal.lat el McAfee i que l'havia de desinstal.lar. Així ho vaig fer. Panda em va detectar 7 virus espies i 1 virus hacker.

Desesperat vaig obrir l'altre ordinador, el meu meu. Vaig comencar a cercar per internet antivirus. Vaig trobar el de tota la vida gratuit, l'amic Antivir. El vaig baixar a un portàtil i amb el pendrive el vaig passar a l'altre. Instal.lat i executat em va trobar i liquidar 3 trojans. Però el missatge de virus seguia. Em vaig adonar que la versió normal de l'Antivir no es carregava l'spyware (aquell virus que resta a l'ordinador resseguint les teves passes i comunicant passwords, mails, ...). La següent passa em forcava a adquirir algun software que sí que ho fes. Valen uns 20€, així que no era gaire inversió.

Com amb l'ordinador infectat no em podia connectar a internet, vaig decidir comprar-lo amb l'altre, però la tarja wireless flaquejava. Així que vaig decidir agafar els trastos i anar de nou cap a la feina.

Eren les 10 de la nit. Havien passat 3 hores. Estava molt cansat i a punt d'anul.lar la sortida de la nit. Arribat a la feina vaig connectar l'ordinador del meu company. Com treballem en xarxa qualsevol ordinador pot ser el nostre. Vaig mirar a la nostra intranet i vaig veure que el millor seria instal.lar de nou McAfee i actualitzar-lo. Un cop fet i decidir anul.lar l'acquisició d'algun altre producte (mentalitat catalana) vaig tornar a casa.

Instal.lant de nou McAfee vaig enviar un sms anul.lant la cita. McAfee em va matar 2 mes, però el missatge seguia. Llavors vaig decidir anar a sac i entrar a internet, amb un mínim criteri. Em vaig baixar un programa que detectava l'Spyware i em va detectar l'amic SpywareQuaker o similar. Introduint aquesta referència de nou al google vaig aconseguir la recepta per acabar amb ell. Aquesta va coincidir en una combinació de 3 programes Spybot, Roguescanix i Smarmit. Aparentment van matar qualsevol bitxo vivent.

Era prop de la 1 quan acabava. 6 hores d'infern que m'havien mantingut despert i amb l'adrenalina a tope. En trec vàries llicons:

- Quan obris un ordinador nou mira si la llicencia del Windows i de l'antivirus està actualitzada.

- El malware és una verió falsa de l'Spyware que instal.la uns programes al teu ordinador que et diuen que tens un fals virus i et redirigeixen a una plana d'internet on acquireixes un antivirus. Una estratègia "puta" i arriscada de venda.

- L'ordinador és molt important per mi ara mateix. I això no møacaba d'agradar. La veritat és que em dóna informació, em dóna la ràdio, em dóna Ventdelplà i em dóna el MSN i l'Skype per parlar amb la gent que estimo. Però potser en faig un gra massa. Això m'ho va fer pensar la gent que ahir em va dir que esperés fins dilluns per arreglar-lo. Com hauria sentit el Tour?
Com diria el gran germà Antonio el dia que algú enmig del Xacobeo va dir que no li arribava la nocilla: "Qué gran problema".

- Que la natura humana sempre sorpren. Mai hagués dit que ahir hauria aguantat sense dormir fins la 1...

Si rebeu algun mail extrany amb la meva adreca penseu que deu ser algun virus i no jo. Crec que encara no m'he tornat boig.

No acabo de refiar-me que l'ordinador estigui net del tot peró hauré de fer un acte de fe. El món seguirà rodant.

Petonets

Jordi

Instalándome

Buenas noches,

Pues eso, que voy instalándome poco a poco. Hoy será la 4 noche en este pisito, que decían de 80 metros cuadrados y que a penas debe llegar a los 65. Acogedor y silencioso, como todo el país.

Ese silencio a veces enerva. Ahora mismo sentado en el sofá, el único mobiliario de este comedor, el único ruido que escucho es el del ventilador del ordenador portátil que está sobre mis piernas. Nada más. En los cinco minutos que me separan del trabajo no oigo ni un ruido, ni un grito, ni un claxon, ni una sonrisa, ni una admiración. Todo parece tan perfecto que a veces da miedo tocarlo. Cuando salgo a la calle y no pasa ni un coche ni una persona tengo la sensación de estar en el Show de Truman, y me giro para poder localizar las televisiones que seguro me rodean. Pero no, todo es así, todo el mundo tiene la misma sensación.

El clima nórdico debe aturdir, apacigua los sentimientos y convierte a las personas en seres mucho más introvertidos. En la oficina todo es diferente, primero porque hay muchas personas que no son danesas, y segundo porque todos los daneses que trabajan allí tienen almenos dos anyos de experiencia en el extranjero, y el intercambio cultural ya se sabe que nos iguala.

Y eso, que voy instalandome poco a poco. Mi mobiliario actual se reduce a: una cama, un armario, un sofá, una silla y un par de mesas de IKEA desmontadas. Y no encuentro a faltar nada (ni la tele). Lo más gracioso son mis utensilios de cocina que se reducen a un cuchillo, dos tenedores, dos platos, dos cucharas, dos vasos, una sartén y una cazuela. Nada más. Aquí no hay excusas para no lavar los platos, porque se han de lavar y cada día.

Lo mejor es que mis vecinos se han decidido a compartir la red wireless de internet. Almenos dos de ellos. Me han explicado que hay una campanya en Dinamarca de compartir el internet. De esta forma se pretende que la companyia TDC (como la Teelfónica de aquí) reduzca los precios. Aquí se pagan unos 90€ al mes por una conexión de 2Mb, cosa que parece desproporcionada. Mis vecinos me ofrecen 11Mb y gratis. Ello me permite escribir en mi blog, escuchar RAC1 y no tenerme que quedar en la oficina hasta tarde para hablar por el skype.

Hoy sí que me he quedado un poco tarde, pero es que tenía una "conference call" con una empresa de Estados Unidos, Atlanta. Necesitaba unos datos para enviarlos a nuestra oficina de Nueva Zelanda. Y la verdad, si algún día me he de quedar un poco más en el trabajo para hacer este tipo de tratos globales, me mola y todo (pero que no se repita!).

Ah! Que no se me olvide. El sábado asistí a una barbacoa donde me encontré con otros espanyolitos. Me sorprendió escuchar frases como: "eres catalán? yo pensaba que todos los catalanes eran unos...". Hacía anyos que no lo oía. Senyores, estamos haciendo algo mal, o quizás es que alguien no quiere oir, porque el silencio como los daneses, o quizás el exceso de ruido es lo que mejor le va a sus intereses. Me equivoco Mariano?

Besos

Jordi

Maktub

<
Assumeix el teu camí. Encara que hagis de fer passes insegures, encara que sàpigues que ho podries fer més bé. Si acceptes les teves responsabilitats en el present, amb tota seguretat milloraràs en el teu futur. Però, si negues les teves limitacions no te n’alliberaràs mai.

Enfronta’t al teu camí amb coratge, no tinguis por de les critiques dels altres. I, sobretot, no deixis que et paralitzin les teves pròpies critiques.

Déu estarà amb tu Durant les nits insomnes i t’eixugarà les llàgrimes ocultes amb el seu amor.
Déu és el Déu dels valents.>>


No m’havien parlat massa bé del Maktub de Coelho. Avui llegint la tramessa postpasqual m’he trobat amb aquest text. M’ha frissat i omplert el cor. Potser val la pena escriure 200 planes sense gaire contingut si amagat em trobo un text com aquest.

El meu Déu és el Déu dels valents. Això em referma en la meva idea que si ens han de jutjar per alguna cosa haurà de ser per la nostra valentia a l'afrontar els reptes de la vida.

Demà (avui quan penji el comentari) tinc el meu primer repte real a la feina. Ja us explicaré.
Estava molt cansat, però ara em sento ple de forca i amb ganes de seguir el camí dels meus somnis. I la lluna està tan plena…

Mil petons

Jordi

Dando vueltas

Crónicas de dos días. Para que veais que no me olvido del blog, aunque no tenga internet.

De vuelta en Copenhague, con un tremendo cansancio y con muchas sonrisas en los hombros.

Buenos dias.os escribo desde un autobus. De algo ha d servir el megatrasto de movil k tengo.ahora mismo vamos a las instalaciones de un cliente a las afueras de istambul.me gusta esta ciudad.es muy mediterranea,pero hay algo k la hace insoportable.su trafico.no he visto nada peor.ni mexico df,ni bangkok.nada parecido al 24/7 traffic k dicen aki.ahora mismo estamos parados y sin solucion d continuidad.paciencia.
Es una situacion k m recuerda a las enormes colas de entrada a bcn por la gran via (y k conste k son dos traficos incomparables).recuerdo cuando trabajaba en mataro.las pocas veces k fui en coche veia los conductores bloqueados pero tomandoselo con tranquilidad.leyendo un libro,el diario o hablando por el movil (creo k telefonica fomenta esas colas).tener k hacer una hora de cola al dia es algo k, almenos a mi,no me compensa vivir fuera de barcelona.istambul sigue y sigue.no es facil acomodar a 12 millones de personas.os dejo un rato,k tengo sueno y me mareo.
Ahora ya os escribo desde el avion que me lleva de Milan a mi querida Barcelona. La verdad es que han sido 7 dias muy intensos en Estambul. He podido comprobar k en esta empresa trabajan personas de muchos origenes diferentes.yo estaba acostumbrado a empresas de 20 y aqui somos mas de 100,000 en todo el mundo. Tambien he podido admirar el Bosforo, el estrecho k separa la istambul asiatica de la europea.un punto del planeta con magia y una historia apasionante. K decir de la gastronomia turca...lo mejor sus postres. Pastitas rellenas de frutos secos (mucha nuez y pistacho). Se llaman baklava y creo k me he traido un kilo, medio ingerido y medio en un paquete. A priori, de la gastronomia,lo que mas sonaba era el kebab.los turcos dicen que es suyo,tambien los libaneses y los egipcios.afirmo ser un ignorante al respecto,asi k me he informado y lo comparto con vosotros.'Donner' quiere decir k da vueltas. Por lo tanto siempre k veais esa carne atravesada por una vara metalica y dando vueltas, el resultado sera un doner. 'kebab' es el estilo de cocinar la carne, tipo barbacoa,con especies,etc. Por ello puede haber kebabs de cordero (la mayoria), de pollo o de ternera. Luego el kebab se puede acompanyar de salsa de ioghurt, d tomate, etc. que determinaran el ultimo adjetivo del plato, normalmente impronunciable. Os dejo, llego a milan.

Un beso

Jordi

PD: os dejo con una canción. El bonus track de la Oreja de Van Gogh en su Guapa. Una canción escondida que de pronto te sorprende y te llena. Un poco triste, pero dice tantas verdades... http://www.letrascanciones.org/la-oreja-de-van-gogh/guapa/cuantos-cuentos-cuento.php

Des d'un altre lloc del món

Bona nit,

Primer de tot situar-vos. Són les 12 de la nit, a Barcelona són les 11. Estic en una habitació d'un hotel a punt d'anar-me'n a dormir. Estic molt cansat. A la tele la BBC news i la CNN no paren de connectar amb Sao Paulo i París per parlar de la derrota de la selecció prepotent del "jogo bonito". Aquella que s'ha anat a l'aigua en el moment que s'ha trobat un contrincant una mica seriós. No m'ha agradat veure a Ronaldinho desentès del joc. Deu ser el primer cop a la història que un brasiler juga millor al seu equip que a la seva selecció.

La temperatura exterior voreja, a aquestes hores, els 30 graus. Amb això ja sabeu que no sóc a Copenhage. Si us dic que estic a Europa i a uns 2 km està Ásia encara us en dono més. Si finalment us dic que estic a l'antiga Constantinopla, llavors segurament que sabreu que estic a Istambul, fent ús de la connexió wireless que proporciona l'hotel. Com m'agrada aquesta tecnologia que facilita tant les coses.

Vaig arribar-hi ahir a la nit. L'aerolínia escollida va ser Malev, línies aèries hongareses. No em pregunteu x k. Em vaig equivocar. El meu company de feina va venir amb Swiss Air. Em vaig agobiar tant amb les esperes, l'aerolínia, els meus mals de panxa, etc., que vaig haver de demanar un tranquilitzant a les hostesses. Crec que em van donar un placebo però m'ho vaig creure. A veure si no em menjo el tarro tant quan volo, pensava que ho havia superat. Copenhague-Budapest, Budapest-Istambul. Arribava a Istambul a les 2 de la matinada i a sobre un altre control de passaport. Diria que en tot el viatge me'l van mirar uns 7 o 8 cops, lamentable.

Avui, amb 4 hores de son, hem visitat les parts més conegudes d'Istambul, ciutat maca, mestisatge de cultures. M'ha sorprés el fet que és més occidental i menys musulmana del que em pensava. Bé, m'han sorprés moltes més coses, però m'aturaré en una, perquè és ben tard. Per primer cop a la meva vida viatgera m'han intentat timar i per dos cops. No m'havia passat mai en cap viatge, ni a l'Ásia ni a Latinoamèrica. Avui, només en un dia, dos cops.

Caminàvem cap al gran bassar (una de les poques decepcions del dia). Ens hem dirigit a un home que portava estris de netejar sabates i li hem preguntat on estava el gran bassar. Sha avancat diligentment i ens ho ha assenyalat. Ens ha demanat una cigarreta, com no teníem després 1 euro, tpoc en teníem el Mauro, el noi italià company de feina amb qui he vingut, li ha donat una lira turca, que equival a 50 cèntims d'euro. Immediatament ha dit: "amigo, amigo". Ha obert la seva capsa de treball, ha agafat el peu al Mauro i li ha comencat a netejar la sabata. Fins aquí sembla normal. El tema és complica quan us dic que ell duia bambes i que l'home li netejava amb un respall de dents. En aquell moment es barrejaven moltes coses: incomprensió, compassió, ridícul... De sobte ha aparegut un altre home, un altre neteja sabates i m'ha dit: "Amigo, amigo, regalo". I senyalant al seu amic m'ha fet entendre que en senyal de gratitut me'ls netejava a mi. Jo duia les meves Salomon amb una puntereta de plastic. L'home ha agafat el seu raspall de dents, l'ha mullat en una aigua negra i m'ha comencat a netejar la sabata. No m'ho podia creure. Era un moment de "tierra trágame". Li anava a donar 1 euro i l'home m'ha comencat a dir que tenia tres fills, que si li podia donar algo i quan anava a treure l'euro em diu 12 lires (6 euros). Comorrrrrrr? Que si aquest era el preu, que res, que res. Jo li he dit que així no es feien les coses perquè fer això amb un turista implica mala imatge per la resta de turistes. Suposo que a una persona que neteja sabates se li enfot pensar en el dia de demà quan avui no sap què menjarà. Igualment m'he sentit timat. Apunt de marxar li he donat els 5 euros. 5 euros perquè em netejessin unes sabates que no cal que es netejin. Quina m.

A la nit hem anat a sopar, el Mauro, la seva promesa Sònia i jo. A l'acabar un sopar poc satisfactori hem demanat el compte. Tot sumat a mà, amb moltes tatxadures, etc. Suposo que no estan acostumats a què els turistes mirin els comptes. Però jo sempre ho faig, m'he dut moltes sorpreses, la majoria negatives. El total indicava 157 lires. L'home ha flipat quan veia que me la mirava tant. Me l'ha intentada treure, però una ràpida suma donava 112 lires. 45 lires o 22 euros de diferència. S'ha posat nerviós. L'ha hagut de rectificar dos cops fins que ha arribat als 112. Una vergonya. D'un netejasabates ho entenc. D'un restaurant top per turistes no. Això em deixa recel, i aquest és el pitjor sentiment respecte una ciutat. Em queden 6 dies més aquí. A veure si canvien una mica les coses.

Us deixo amb un petó ben fort, amb un toc de festuc que hi ha molts per aquí i amb una mica d'olor del k he sentit avui a la mesquita blava, d'aquella humanitat que diu tantes i tantes coses.

Jordi

PD: acabo de saber que el patrocinador de la samarreta del Barca serà UNICEF. Avui em sento més orgullós de ser blaugrana