dijous, de gener 24, 2008

Esperança

Bona nit,

Era ahir pel matí, sortia de casa, amb el cap una mica cot per la son i per les poques ganes de mirar un cel que feia massa dies que estava gris i fosc. Però la llum era especial, diferent, les bicicletes aparcades al carrer tenien un to rogenc, molt maco. Va ser llavors quan vaig pensar que malgrat tot, sempre cal tenir esperança. Llavors em vaig atrevir a mirar el cel. Va ser meravellós. Un moment d'aquells que et fan abracar i estimar la vida. El sol és tan escàs en aquests mesos que tot sovint, quan té la gosadia de sortir, m'aturo pel carrer i em deixo irradiar per uns instants pel rei sol.

Vaig començar a pedalejar pels carrers de Copenhage amb aquella flama rogenca posant energia a la meva esperança. La necessitava aquell matí per moltes raons, per sobre de tot per una personeta que a hores d'ara encara lluita per la seva vida. També la necessitava per moltes incerteses que es van acumulant i que de sobte, un dia, te n'adones que pesen molt i fan difícil el caminar.

Esperança deu venir d'esperar, el verb que més em costa assimilar. De vegades, com amb el temps atmosfèric o la salut, un no pot fer res més que tenir fer i esperar. D'altres un pot fer moltes altres coses, llavors esperar no ha de ser una càrrega sinó una decisió personal. Són en aquells moments en els que un ha de defugir de l'autocompassió, ha de prendre les regnes de la seva vida i decidir si val la pena o no esperar. N'haig de prendre tant d'aquesta reflexió...

Però que al final sempre resti l'esperança i la sensació que si un lluita al màxim per alguna cosa en la que creu valdrà la pena la lluita, tant si es guanyi com si no. No hi ha res pitjor que mirar enrera i veure que un ha perdut quelcom important per no haver-ho donat tot.

Molts ànims i molta forca. El meu cor i els meus pensaments estan constantment amb vosaltres

Jordi

dimarts, de gener 15, 2008

L'art de birlibirloque

Bona nit,

La sorpresa ha estat majúscula quan aquest matí m'he assabentat que, Manuel Pizarro, l'ex-president d'Endesa, era el número 2 de la llista del PP per les eleccions del proper mes marc.

Fa uns dies que vaig sentir que el PP havia fet un video on una dona trucava al Departament d'Ensenyament demanant instruccions per escolaritzar al seu fill només en castellà. A Catalunya això ja no fa soroll. La gran majoria accepta el sistema d'ensenyament actual, un sistema que en la seva part lingüística no genera major problema. Els nens s'escolaritzen en català i parlen castellà sense problema perquè la societat vulguem-ho o no parla en castellà. Curiosament les notes de selectivitat en castellà són de les més altes a Espanya. Passa el mateix amb el nivell d'anglès, tot demostrant que una societat bilingüe està millor preparada per aprendre més idiomes.

Els del PP encara no se n'adonen. Bé, sí que se n'adonen però no els importa el que passi a Catalunya. La única cosa que els importa és guanyar vots i això ho faran a qualsevol preu i si es trepitjant als catalans encara millor. Com em deia algú l'altre dia "como nos reímos cuando se fue la luz en Barcelona".

No us imagineu quants cops m'he discutit sobre aquest tema en els darrers anys amb espanyols que no viuen a Espanya. La ignorància i l'odi cec és molt difícil de combatre i gairebé impossible de guanyar. Ara m'ho prenc més amb calma i quan vaig escoltar lo del vídeo ni em vaig preocupar.

Però els amics Populars ens tenien una de grossa guardada. Per què posar a Gallardon de número 2 si podien posar al senyor Pizarro? Perquè algú moderat si podien presentar a algú que va mostrar la Constitució Espanyola per defensar una OPA? Sembla mentida que a ningú no se li hagi caigut la cara de vergonya per això. El mateix ex-president d'Endesa que va manifestar amb fets i paraules que preferia vendre Endesa a una empresa estrangera que catalana. La constitució i l'anticatalanisme, dos fets que en si mateixos poden sostenir una campanya a la presidència del gobern espanyol. Patètic.

Algú s'atreveix a dir que Pizarro ha estat un gran gestor a Endesa perquè les accions es van doblar de valor en tot el procés de l'OPA. Aquest algú i a tots els que són capacos de presentar tal bejenada com un èxit els caldria uns fonaments mínims de finances. Intentaré ser breu i explícit.

Jo tinc una empresa amb deu socis i un gestor anomenat Manuel. Aquesta empresa està valorada per 10.000€, la qual cosa vol dir que a cada soci li corresponen 1.000€ i que si un soci vol vendre la seva participació a una altra persona li pagaran 1.000€. Manuel gestiona l'empresa durant 4 anys: ingressos, despeses, altes, baixes, etc. Al cap de quatre anys al mateix soci li donen 1.000€ per la seva part de l'empresa. Un negoci brutal pel soci que ha tingut 1.000€ immobilitzats durant 4 anys. De sobte ve algú i li diu al soci, saps què? La teva empresa no pot valdre 10.000€! jo sóc capac de gestionar-la millor que Manuel, d'una forma perquè doni més beneficis. Compro teva empresa per 20.000€. El soci content ven la seva part i rep 2.000€.

Algú s'ha preguntat per què durant aquests 4 anys l'empresa ha estat gestionada de tal forma que el seu valor gairebé no ha pujat? Algú s'ha preguntat perquè una empresa que generava beneficis per 10.000€ algú està disposat a pagar 20.000€?

Preu acció d'Endesa:
- Llegada Pizarro (mayo 2002): 11,90€
- Último precio previo a la OPA (agosto 2005): 15,99€
- Salida Pizarro (octubre 2007): 39,90€

Aquesta és la farsa del senyor Pizarro, una gestió empresarial pèssima (de la que hem patit les conseqüències a Catalunya) es transforma per l'art de "birlibirloque" i la Constitució Espanyola en una gestió exemplar premiada amb el número dos de les llistes del PP. El defensor dels interessos espanyols ven una empresa estratègica als alemays, italians o ja no sé qui. Peró d'això ja ningú no s'enrecorda.

Els accionistes d'Endesa, només aquells que es van quedar fins al final (no els que es van vendre les accions l'any 1, 2, 3 o 4 de la presidència de Pizarro), li deuen estar agraits, però suposo que el més agrait deu ser ell, que per l'operació va guanyar 4 milions (d'euros esclar), i per marxar d'Endesa va rebre crec que 12 ja que es va doblar el seu sou l'any 2006.

És difícil lluitar contra la ignorància però encara és més difícil saber a qui votar pel marc. El que resulta meridianament clar i fàcil és saber a qui no votar.

Petons

Jordi

dissabte, de gener 05, 2008

Team Hoyt

Buena noche de reyes,

En esta noche mágica y especial os quiero hacer un regalo.

Un día de esta semana, estaba a punto de cerrar la radio cuando en el Tu Dirás de RAC1, un periodista de El Mundo Deportivo llamado David Llorens empezó a explicar una historia apasionante de un padre y un hijo, el Team Hoyt.

Os paso el link por si quereis leer toda la noticia, pero yo os haré un resumen.
http://www.elmundodeportivo.es/web/gen/20080104/noticia_53423599409.html

Rick Hoyt nació con el cordón umbilical enrollado a su cuello, eso le costó lesiones cerebrales irreversibles. Los médicos lo dejaron por un caso perdido. Su padre, un teniente coronel del Ejército del Aire americano, no aceptó la decisión médica. Al cabo de los anyos los padres de Rick observaron que éste reaccionaba a juegos de sus dos hermanos. La parálisis cerebral no era total. Llevó a Rick a un grupo de expertos universitarios que certificaron que Rick entendía, escuchaba y sentía. Le construyeron un ordenador a medida con el que empezó a comunicarse a sus 12 anyos. Lo primero que dijo: "Go Bruins", un grito de ánimo al equipo de hockey de su ciudad (Boston).

Dick, el padre, se dió cuenta inmediatamente que su hijo era un fan de los deportes. Al cabo de un tiempo Rick le pidió correr una carrera en beneficio de un companyero de clase que habría sufrido un accidente. A partir de ahí se han sucedido travesías, carreras, maratones (65), marchas, triatlones (216) y hasta 6 ironman. Las ironman son las triatlones más duras del mundo y consisten en 3.8 km nadando, 180 km en bicicleta y 42.195 km corriendo. Uno de mis suenyos.

Os preguntareis como Rick y Dick participan en estos eventos deportivos. Nadando Dick lleva atada a su pie una barquita con Rick dentro. Pedaleando Dick lleva a Rick en un sillín delante de la bicicleta. Corriendo Dick transporta a Rick en una especie de silla de ruedas. Yo tampoco me lo creía




Rick tiene 45 anyos. En una entrevista le preguntaron: "Si pudieras que te gustaría dar a tu padre?". Rick contestó: "Sería increible que por un momento mi padre se sentara en la silla y yo pudiera transportarle".

Espero que este post me inspire a quejarme menos, a luchar más y a creer que lo imposible es muchas veces posible. Os apuntais?

Besos

Jordi

dijous, de gener 03, 2008

Charles Chaplin

Buenas noches,

Barcelona es una ciudad que cada vez me fascina más. En esa fascinación se incluyen las exposiciones y los conciertos de calidad que cada vez llenan más los museos y teatros de mi ciudad. Otro día hablaré un poco más de Barcelona, hoy simplemente me referiré a la exposición de Charles Chaplin que ofrece el Caixa Forum hasta mediados de abril.

Submergirme durante dos horas en el universo Charlot ha sido deslumbrante. Hacía muchos anyos que no veía sus caras, sus gestos, su pantomima. Demasiados quizás que no veo películas en blanco y negro. Obviamente pertenecemos a dos épocas diferentes, el nació en el 1889 y murió en el 1977, sin embargo estoy convencido que se pueden aprender muchas cosas de su cine, de su persona y sobretodo de su habilidad para jugar con el silencio.

Cuando allá por los anyos 20 se introdujo el cine sonoro Chaplin se negó a hablar en sus películas. Su teoría era que el silencio y la pantomima eran un idioma universal, algo que nada nunca podría superar. He leído un artículo suyo del anyo 1930 en que salía de la polémica comentando que en el futuro el cine mudo volvería a tener un lugar destacado en el universo del celuloide. Parece ser que o bien se equivocó o el futuro del que hablaba era de más de 80 anyos.

He aprendido muchas cosas de su persona que no sabía y es un personaje para admirar. Conocía de su compromiso social expresado en películas como El Gran Dictador o Tiempos Modernos, pero no conocía que Estados Unidos en época de persecución maccarthista le denegó el visado después de acusarle de procomunista (Chaplin era inglés y había vivido 30 anyos en Estados Unidos).

Tampoco sabía que Charlot empezó hacia el 1915 como un vagabundo un tanto truhán, maleducado y trepa, y que poco a poco Chaplin fue dando forma a su carácter convirtiendolo en un ser más melancólico, romántico y como he mencionado anteriormente comprometido.

Únicamente hizo dos excepciones a su silencio en las películas, un discurso pacifista en El Gran Dictador y una canción ininteligible en otra que ahora no recuerdo. Creyó en el silencio hasta el fin.

Hizo reir mucho y sigue haciendo reir. Hoy mismo delante de una escena de boxeo he visto como diversas generaciones (de abuelos de 80 anyos a ninyos de 4) disfrutaban y reían como nunca, ante una película muda en blanco y negro. Os hago ese pequenyo regalo, espero que lo disfruteis tanto como yo.



A los de Barcelona os animo a ir a ver la exposición y a todos os invito a disfrutar más del silencio.

Un beso

Jordi

Estadisticas y contadores web gratis
Manuales Oposiciones