Reaccions

Bon dia,

Em sorprenen molt les reaccions d'algunes persones darrerament. Avui comentaré tres:

- Mourinho: "Messi hizo teatro del bueno"
- Eto'o: "Me voy"
- Rajoy: "Negarse a la OPA de Eon no tiene sentido cuando el gobierno intenta atraer a turistas alemanes a las costas españolas"

Molts han dit que Mourinho és un gran estratega i un gran entrenador. Crec que la seva carrera esportiva en els 3 darrers anys així ho demostra. Va fer del Porto un campió d'Europa que jugava a ben poc i on totes les seves estrelles (a excepció de Deco segurament) van ésser súpervalorades (Carvalho, Paulo Ferreira, Maniche, ...). Després va anar al club que gasta més diners a l'any (uns 400 milions de lliures en dos anys) i l'ha fet campió de lliga 2 anys (aquest segon ja el dono per fet) conformant un equip sense una gran figura. Bé, la figura és el mateix entrenador. I tots els jugadors el segueixen com autèntics bens. Sense lògica, ni un punt de raó, ni un punt d'autocrítica. El senyor Mourinho, una setmana després de la seva derrota a Stanford, encara no ha fet ni un bri d'autocrítica. La culpa de tot és que Messi va fer teatre (heu vist la marca dels tacs a la seva cama?). Res més. No dirà que els seus laterals són lamentables, tampoc que Lampard va estar desconegut, tampoc que Terry va salvar dos gols sota pals. Aquesta és la imatge del gran estratega o la del gran prepotent? la de l'esportista o la del dèspota? Algunes veus crítiques han sorgit al mateix Londres. El Times l'ha titllat d'estúpid. I és que en veritat ell només destil·la odi i el fotut és que el promou entre els seus afeccionats. L'any passat ja van fer retirar un àrbitre per amenaces. Enguany tracten de fer el mateix amb el segon (amenaces de mort han aparegut a la web del Chelsea). Ja s'ho faran. Des de Madrid no diuen res, els periodistes callen. Suposo que desitjen de tot cor que sigui el seu proper entrenador. I es tornaran a equivocar, com ho va fer el Madrid amb Capello o el Barça amb Van Gaal.

Eto'o diu que se'n va i de fet n'estava convençut. En aquest camp l'any passat ja el van insultar. En aquest camp s'insultava any rera any als catalans. No és el mateix insultar a Figo que a una persona per ser negre. Les dues coses estan malament, però confondre-les porta a la incongruència de molts. A Figo se l'insulta pel que fa i ha fet, a Eto'o se l'insulta pel que és. Ahir l'exjugador Kiko va dir a la tele que Eto'o ho va fer per desconcentrar als jugadors del Saragossa i que ho va aconseguir. Víctor Muñoz va dir que a tots els camps passa. Sr. Muñoz, a tots els camps es profereixen crits racistes i feixistes? Si us plau. Potser hi ha algun idiota, no tots ho som. Gràcies a Déu Ewerthon (del Saragossa) i el mateix Ronaldo han donat la raó a Eto'o. Cop a la cara als periodistes de Madrid. Què gran.

I acabo amb el senyor Rajoy. El PP ha perdut l'oremus totalment. Com el senyor Muñoz, es pensen que som estúpids i que no tenim memòria. I la veritat és que els rendeix, perquè hi ha molta gent estúpida i immemoriada. Em sembla lamentable que a la manifestació del dissabte hi haguessin símbols anticonstitucionals, que hi hagués una representació de la Falange i de l'extrema dreta espanyola. Em sembla greu que el leit motiv fos insultar a Zapatero. L'estratègia del PP en el curt termini els pot donar el poder, però a llarg termini està fragmentant i emprenyant a la societat. Comparar l'OPA d'Eon a Endesa amb els turistes alemanys, és un argument tan rebatible que insulta el sentit comú. La seva postura a l'OPA és repulsiva i irritant. Prefereixen que es quedi Endesa una gran empresa alemanya que no s'ho quedi una gasística catalana i així enfortir un sector tan crític com l'energètic. Els accionistes que agafin l'opció que els convingui més, però els govern que vetlli pels interessos comuns. I no em comparin ZP amb el PP. QUan un partit diu que tot el que fa el president està malament, segur que s'equivoca.

Bona tarda

Jordi

Reaccions

Bon dia,

Em sorprenen molt les reaccions d'algunes persones darrerament. Avui comentaré tres:

- Mourinho: "Messi hizo teatro del bueno"
- Eto'o: "Me voy"
- Rajoy: "Negarse a la OPA de Eon no tiene sentido cuando el gobierno intenta atraer a turistas alemanes a las costas españolas"

Molts han dit que Mourinho és un gran estratega i un gran entrenador. Crec que la seva carrera esportiva en els 3 darrers anys així ho demostra. Va fer del Porto un campió d'Europa que jugava a ben poc i on totes les seves estrelles (a excepció de Deco segurament) van ésser súpervalorades (Carvalho, Paulo Ferreira, Maniche, ...). Després va anar al club que gasta més diners a l'any (uns 400 milions de lliures en dos anys) i l'ha fet campió de lliga 2 anys (aquest segon ja el dono per fet) conformant un equip sense una gran figura. Bé, la figura és el mateix entrenador. I tots els jugadors el segueixen com autèntics bens. Sense lògica, ni un punt de raó, ni un punt d'autocrítica. El senyor Mourinho, una setmana després de la seva derrota a Stanford, encara no ha fet ni un bri d'autocrítica. La culpa de tot és que Messi va fer teatre (heu vist la marca dels tacs a la seva cama?). Res més. No dirà que els seus laterals són lamentables, tampoc que Lampard va estar desconegut, tampoc que Terry va salvar dos gols sota pals. Aquesta és la imatge del gran estratega o la del gran prepotent? la de l'esportista o la del dèspota? Algunes veus crítiques han sorgit al mateix Londres. El Times l'ha titllat d'estúpid. I és que en veritat ell només destil·la odi i el fotut és que el promou entre els seus afeccionats. L'any passat ja van fer retirar un àrbitre per amenaces. Enguany tracten de fer el mateix amb el segon (amenaces de mort han aparegut a la web del Chelsea). Ja s'ho faran. Des de Madrid no diuen res, els periodistes callen. Suposo que desitjen de tot cor que sigui el seu proper entrenador. I es tornaran a equivocar, com ho va fer el Madrid amb Capello o el Barça amb Van Gaal.

Eto'o diu que se'n va i de fet n'estava convençut. En aquest camp l'any passat ja el van insultar. En aquest camp s'insultava any rera any als catalans. No és el mateix insultar a Figo que a una persona per ser negre. Les dues coses estan malament, però confondre-les porta a la incongruència de molts. A Figo se l'insulta pel que fa i ha fet, a Eto'o se l'insulta pel que és. Ahir l'exjugador Kiko va dir a la tele que Eto'o ho va fer per desconcentrar als jugadors del Saragossa i que ho va aconseguir. Víctor Muñoz va dir que a tots els camps passa. Sr. Muñoz, a tots els camps es profereixen crits racistes i feixistes? Si us plau. Potser hi ha algun idiota, no tots ho som. Gràcies a Déu Ewerthon (del Saragossa) i el mateix Ronaldo han donat la raó a Eto'o. Cop a la cara als periodistes de Madrid. Què gran.

I acabo amb el senyor Rajoy. El PP ha perdut l'oremus totalment. Com el senyor Muñoz, es pensen que som estúpids i que no tenim memòria. I la veritat és que els rendeix, perquè hi ha molta gent estúpida i immemoriada. Em sembla lamentable que a la manifestació del dissabte hi haguessin símbols anticonstitucionals, que hi hagués una representació de la Falange i de l'extrema dreta espanyola. Em sembla greu que el leit motiv fos insultar a Zapatero. L'estratègia del PP en el curt termini els pot donar el poder, però a llarg termini està fragmentant i emprenyant a la societat. Comparar l'OPA d'Eon a Endesa amb els turistes alemanys, és un argument tan rebatible que insulta el sentit comú. La seva postura a l'OPA és repulsiva i irritant. Prefereixen que es quedi Endesa una gran empresa alemanya que no s'ho quedi una gasística catalana i així enfortir un sector tan crític com l'energètic. Els accionistes que agafin l'opció que els convingui més, però els govern que vetlli pels interessos comuns. I no em comparin ZP amb el PP. QUan un partit diu que tot el que fa el president està malament, segur que s'equivoca.

Bona tarda

Jordi

Ese Barça

Bona nit,

El dia ha començat accelerat. No he calculat b el temps per arribar a l'IESE i quan m'he adonat he sortit com un flash al carrer. Avui havia d'anar en traje. He corregut perquè passava un 70. He arribat a la parada extasiat i l'autobús estava ple. No way. Impossible entrar. He tombat el cap i hi havia un altre 70 al semàfor. En 1 minut estaria a la parada. Li he comentat a la gent que estava empenyent per entrar a l'autobús. De 5 m'ha fet cas 1. No he entès aquesta actitut. No sé si ha estat per manca de confiança, per pressa (1 minut?). Hi ha actituts humanes que mai entendré.

A la tarda he anat al metge. Tot està b. Per k em fa mal? Segurament perk quan faig jogging trepitjo malament. Almenys l'home ha estat honest. L'altre metge em va infiltrar. Aquest ha dit que no calia, i m'ha passat a un altre metge especialista en biomecànica i medecina esportiva. Sempre he admirat als professionals que saben dir ja no sé més, que són humils. Són els millors. Us el recomano per problemes de genoll. Dr. Montserrat de la Teknon.

Després he gaudit d'un partit trepidant. Fa una estona parlava amb l'Ian, un altre company del màster, aquest fan del Chelsea. Diu que ha estat un robatori. El dia del Saragossa ja us vaig dir que crec que Rijkart ha dut al Barça moltes coses, i que una d'elles ha estat grandesa. La grandesa consisteix en somriure quan es perd, malgrat hagi estat injust, i somriure menys quan es guanya. Dir que l'expulsió de Del Horno (quien te ha visto y quien te ve) és injusta ho puc acceptar. Tb puc acceptar que els penals de Geremy i Terry tampoc ho eren. Ho puc acceptar perquè sóc del Barça, i la nostra grandesa està per sobre de victòries i derrotes, som esportistes i persones. Altres, i no dono noms, són potser menys persones i menys esportistes. Avui hem vist jugar a la millor davantera del món, i potser a un jugador que marcarà una altra època al Barça. Messi, des de l'humiltat, des de la grandesa.

Bona nit

JOrdi

Charlie

Bona nit,

Si avui hi ha una persona feliç, aquesta persona s'anomena Charlie.
Darrerament us parlo de les assignatures que faig. Avui us explicaré la que s'anomena COCOM, Corporate Communications, Comunicació Empresarial. Es tracta d'aprendre com fer millors presentacions i com adreçar-se millor quan hem de parlar davant d'audiències. El professor, un irlandés molt catxondo i amant de la cultura grega, crec que qualsevol presentació ha de tenir 3 components:

- Ethos: allò que demostra la credibilitat del ponent
- Logos: l'estructura lògica dels missatges que es volen transmetre
- Pathos: l'emoció, la passió, la forma de transmetre els missatges

Si el que t'explica les coses no és creïble, la resta no importa. Si la presentació no és estructurada i els missatges no estan clars, l'audiència no entendrà res. Però si no es transmet empatia i emoció amb el que trasllades, per molt cert que sigui, per molta raó que tinguis, no way, el ponent no serà exitòs.

Avui es tractava de fer un discurs només amb Pathos. El meu amic Charlie ho ha bordat. És un britànic flemàtic i amb una riquesa de vocabulari brutal. Molts cops se'm riu del meu anglès. Ens ha parlat de la llibertat. Segons una enquesta que es va fer darrerament a la població dels Estats Units sobre per què el país anava a la guerra el 80% dels que van respondre van dir per la llibertat.
Diuen que Dwight Eisenhower, el 1961, en el seu darrer discurs com president dels Estats Units va expressar la seva preocupació perquè la despesa militar estava cada cop més en mans privades. Enguany, el pressupost dels Estats Units destina 780mil milions de dólars a temes de defensa. Aquest és el 30% del total de la despesa anual del govern americà. Aquesta xifra és el doble de la quantitat total gastada en temes militars per la resta del món. Quin escàndol.
Charlie ha comentat que amb tal despesa resta difícil saber qui és darrera d'aquestes operacions i a qui l'interessa entrar en la guerra.
Charlie s'ha preguntat si un país amb una seguretat social mediocre és lliure, si un país altament endeutat és lliure, si un país amb un nivell baix d'educació és lliure. Potser s'ho haurien de preguntar els americans i aixecar una mica la veu davant de tant escàndol públic.

Charlie és el fill del president de l'Arsenal. Aquesta nit, després del resultat al Bernabeu, deu ser un home feliç.
A veure si els del Barça demà també ho som.

Bona nit,

Jordi

Lionel Messi

Buenos días. Buen domingo,

Una de las asignaturas que hago este trimestre se llama Sports. Es el primer año que se prepara este curso. Los primeros años siempre son un poco difíciles y más en una asignatura como "Gestión del deporte", donde no hay lecturas, ni notas técnicas, ... Hay muy poco profesionalismo en el deporte, y no sólo en el español. El paradigma del deporte americano está tan lejos de aquí! El deporte americano busca la competitividad y el espectáculo. ¿Y cómo lo consigue? Por ejemplo, la NFL (laliga de fútbol americano) recoge todo el dinero de merchandising de los equipos y lo divide a partes iguales entre todos los equipos. De esta forma las diferencias entre el equipo más rico y el más pobre es más pequeña, y así se dan oportunidades a todos los equipos de ganar la liga. Qué diferente a las ligas de fútbol europeas. Sólo hace falta mirar a las clasificaciones de este año. La liga más apretada es la española, con el Barça a 6 puntos del Valencia (si gana hoy), el Lyon a 7 del Nantes, el Bayern a 10 del Hamburgo, el Chelsea a 12 del ManU, la Juve a 12 del Milan. Los americanos, para todo, creen en la competitividad, y como se demuestra, esa competitividad no siempre es tan feroz y negativa.

Cada día tenemos un invitado a la clase de sports. El martes pasado fue Josep Maria Minguella. Uno de los agentes FIFA más conocidos. Ahora ya está retirado pero vino a explicarnos historietas. Él trajo a Maradona, a Ronaldo, a Romario, a Rivaldo, a Messi (con 13 años) al Barça.
Yo, con lo que me gusta el deporte, siempre hago alguna pregunta. Le pedí que comparara los casos Maradona y Messi. Nos explicó que Maradona, cuando vino al Barça, vivía en Pedralbes, cerca del IESE. Estaba rodeado de una panda de amigos, que más que amigos eran chupópteros. Nadie le aconsejó. Provenía de un barrio pobre y todo lo que tenía provenía del fútbol. Su agente era Cisterpiller, el amigo "rico" del barrio que le acompañó, pero que, como él, no había tenido la oportunidad de recibir gran educación y lo peor de todo, no ejercía ninguna autoridad sobre Dieguito. Messi es un caso diferente. Él vino con su familia. No tiene un carácter tan alocado. Es bueno pero, de momento, no es el mejor jugador del mundo (Diego ya lo era a su edad). El caso Maradona es difícil que se repita porque a los astros jóvenes se les rodea de gente que les proteja.

El jueves a la noche fui a un restaurante argentino a cenar con alguno de mis compañeros del IESE. Compartimos entrañas, chorizos, churrasco y morcillas (éstas últimas volvieron a ver la luz del mundo por el sitio donde entraron pocas horas después) y vino (Rioja, no argentino). Cuando salimos pasamos al lado de una mesa y me fijé en un chiquillo joven, de unos 18 años. ¡Coño, es Messi! Vio que le observaba y bajó la cabeza ruborizado. No estaba rodeado de amigos y rubias imponentes, de cervezas y cubatas. Estaba sentado con su familia, con alguna abuela, con un niño pequeño, entre vasos de agua y cocacola. ¿Éste es el jugador que dicen va a ser la estrella del Mundial de Alemania en 5 meses? ¿Cómo es posible? ¿Éste es el jugador irreverente que con 17 años lideró al Barça ante la Juve en el Gámper? Sí, era él, el mismo chico tímido es el loco que se atreve con dos defensas que le doblan en peso y le cuatriplican en mala ostia persiguiendo sus pequeñas piernas. Todo un ejemplo para todos. Por un momento me imaginé la misma escena en Madrid con Sergio Ramos, con Cicinho o con Robinho. Imposible. Eso hace grande al Barça. Eso nos hace diferentes.

Bueno, a trabajar un poco

Jordi

PD: vengo del entierro de la abuela de mi amigo Míguel. Como en mi caso, esa era la abuela con la que él había vivido toda la vida. Por eso creo que, igual que para mi, la abuela es una pieza importante para entender nuestro pasado. Digo creo porque Míguel es incapaz de mostrar un signo de debilidad, una lágrima. Por eso, sólo a veces, le envidio.

No oblido el meu blog

Bona nit,

No oblido el meu blog, ara mateix estic saturat amb un munt de coses. I això que diuen que com a estudiant no faig res. Però segueixen passant coses interessants i importants a la vida. Avui he sabut que un amic serà pare en uns mesos, un abortament m'ha tocat d'aprop i una iaia d'una noia del meu grup sembla que ens deixarà en les properes hores. I tot això en un dia. I ho digereixo com si res. I ho combino amb els 4 gols del Madrid al Saragossa. I aquesta és la vida, plena de contrastos, d'incoherències, d'éssers racionals que no ho semblen tant.

Parlant de iaies, us confesso que tot sovint m'enrecordo de la meva iaia Lucia, i que malgrat m'ho fes passar molt malament molts cops, de vegades fregant la bogeria col·lectiva, quan penso en ella, se'm sol escapar alguna llàgrima. Així són els records, així som les persones, així sóc de sentimental.

Us deixo amb un pensament de Bernard Shaw: La majoria de persones miren el món, veuen allò que passa i es pregunten la raó per la qual passen. Jo miro el món, veig les coses que no passen, i em pregunto com podria fer per què passessin.

Petonets

Jordi

Steve Jobs

Buenos días,

Se acaba otra semana, ya sólo quedan 8 para acabar el MBA. Parece increíble, pero es así.
En el segundo año estamos tan ocupados como en el primero, pero hay una diferencia fundamental. Mientras que en el primero lo que nos ocupa y preocupa es estudiar y aprobar, y a eso le dedicamos el 95% de nuestro tiempo, en el segundo lo que nos preocupa es encontrar un buen trabajo, atender a clases interesantes y disfrutar al máximo de las relaciones con la gente que hemos compartido esta vivencia, gente de todo el mundo sin la que no entenderíamos esta parte de nuestra vida y a los que en la mayoría de casos no volveremos a ver. C'est la vie.
Además, el segundo año también te permite dedicarte a otras actividades que se organizan en el MBA para toda la comunidad del IESE: conferencias, viajes, competiciones, etc. Ya sabeis que a mi me gusta mucho meterme en todo, así que estoy como responsable de prensa de la conferencia Doing Good and Doing Well (es una cita que busca la dimensión social de algunas empresas e iniciativas), y como responsable a varios niveles de la competición internacional de casos. Ya os iré explicando, pero son dos actividades que suponen bastante tiempo pero compensan en demasía.

Una de las cosas que os he comentado que hacía este año es atender a clases interesantes. Normalmente la clase se prepara previamente leyendo un caso. Un caso puede ser desde la descripción de una situación empresarial, a una personal, a un discurso, etc. Hoy en PERSO, donde dirimimos cual es nuestra personalidad, teníamos que leer el discurso que Steve Jobs dió a los graduados de Stanford el año pasado. Quizás os pregunteis quién es Steve Jobs. Si os digo que es el fundador de Apple os sonará a algunos. Si os digo que es el fundador de Pixar os sonará a más y si os digo que actualmente es el mayor accionista de Disney quizás os sorprenda. Jobs, inicia su discurso diciendo que ese es el momento en el que ha estado más cerca de la graduación, ya que nunca acabó su carrera. Explica tres historias. La primera es que es un hijo adpotado. Su madre lo dió en adopción a una pareja con la única condición de que fuera a la universidad después de la escuela. Cuando Jobs llego a la uni, vio que era muy aburrido, y que sólo le interesaban algunas clases. No le compensaba. Así que lo dejó y siguió asistiendo a determinados cursos, uno de ellos caligrafía. A los 20 años, en un garage y con un amigo inició Apple, preocupàndose que su procesador de texto respetara las reglas caligráficas (espacios, tamaños, proporciones, etc). Este pequeño detalle (copiado por Windows al cabo de unos años), obviamente desarrollado con el tiempo ha convertido a Apple en la empresa de referencia para diseñadores gráficos. Jobs indica que los puntos, las vivencias que uno tiene, se conectan cuando miras al pasado. Él cree en la intuición, y que cuando miras hacia atrás ves que tu intuición te ha llevado por un camino coherente.

La segunda historia va sobre amores y pérdidas. Apple fue creciendo y Jobs tuvo que ir contratando ejecutivos, haciendo ampliaciones de capital, etc. Llegó un momento que los malos resultados hicieron que la empresa le despidiera. Increible, despedido de su propia empresa. Su imagen fue destrozada públicamente. El gran fundador de Apple despedido, fracaso público. Pero Jobs sabía lo que quería, seguía amando con pasión lo que hacía. Así que se repuso y fundó Pixar y Next. Pixar ha significado la revolución en la animación por computadora, desde Toy Story hasta Los Increibles. Next fue adquirida por Apple, de tal forma que Jobs fue llamado a la empresa que él había fundado. El éxito actual de Apple es innegable, y Jobs tiene gran responsabilidad en la revolución IPOD. Jobs pide que nadie pierda la fe, que todo el mundo luche para encontrar lo que realmente ama, tanto en el trabajo como en la vida personal. Jobs clama: "no se detengan".

La tercera historia va sobre la muerte. Él dice que recordar que es mortal es una de las herramientas más importantes para tomar las grandes decisiones de la vida. Todo (miedo, orgullo, vergüenza, fracaso) desaparece ante la muerte, sólo queda lo importante. Hará un par de años le diagnosticaron cáncer de páncreas, uno de los peores y más rápidos. Al cabo de unos días unas pruebas dieron a conocer que su cáncer era una forma extraña y curable. Ahora está bien. Jobs nos recuerda que nuestro tiempo es finito y que no hemos de vivir la vida de otro. Insiste en tener el valor de seguir al corazón y a la intuición. Según él todo lo demás es secundario. Acaba con una historia de una publicación americana de los 60 y 70. Se trataba de un tipo de enciclopedia que servía para realizar búsquedas en papel con un sistema similar al del actual google. The Whole Earth Catalog se dió cuenta que su vida había llegado a su final: no podían incluir toda la información en un manual y la era informática se acercaba peligrosamente. En la tapa trasera de la última edición, había una fotografía de una carretera en el campo por la mañana, similar a una donde alguien haría autostop. Debajo de la foto decía: "Permanezcan hambrientos. Sean locos". Jobs dice que siempre ha deseado eso para él, y así lo comunica a los graduados de Stanford. Es un lema que me encanta, y por eso también os lo comunico.

Permanezcan hambrientos. Sean locos.

Un beso

Jordi

PD: os adjunto la foto que ha ganado el premio Reuters de fotografía, es de la hambruna del Níger, la mano de un niño que tapa la boca de su madre hambrienta, y representa en un flash, la mayoría de adjetivos que definen la raza humana, desde la perversión al sueño, desde la incomprensión a la esperanza. No sé si puedo reproducirla, de momento lo hago. Se titula 'Madre de hijo en un centro de alimentación de emergencia en Tahoua, Níger' y su Autor es Finbarr 0'Reilly de la agencia Reuters. Gracias.

Procrastination

Bon dia i bona setmana,

Els treballs a la uni van en augment però estic aplicant, fins al límit possible, el concepte del procrastination. Aquest concepte me'l van explicar l'any passat. És quelcom que aplicava des de sempre, però que mai havia donat un nom, ni pensava que en tingués. Però ja se sap, res no ens passa només a nosaltres mateixos, i com les coses solen ser generalitzades, normalment reben un nom, i aquest és ... procrastination.
Després de marejar la perdiu una estona us explicaré el concepte. Procrastinar és deixar les coses sempre fins al darrer moment. A tots ens passa. Ens posen uns deures, hem d'estudiar quelcom, el jefe ens apreta perquè fem algo i, fins que no arribem al límit no ens decidim a fer-ho. De fet aquest fenomen també passa cada matí al llevar-nos. A la nit calculem que necessitarem 1 hora per fer tot abans de sortir de casa. Al matí sona l'alarma i pensem, no, en 45 minuts ho fem, i finalment en 30 mins. La conseqüència és que s'arriba tard, amb mala llet i sense afeitar-se. Però així som els humans. A més, procrastinar dóna elasticitat al temps. Un examen per d'aqui un més requereix 30 hores d'estudi. Quan només queda una setmana, en 10 ens ho polim, i quan queden 2 dies, és tan fàcil que amb un parell d'horetes fem.
Hi ha gent que és capaç d'administrar millor aquest fenomen. Saben viure al límit. Hi ha d'altres que no poden amb ell, els genera estrès, ansietat, etc. Jo estic més entre els primers. Perdo molt el temps, però em sé gestionar força b el temps que em queda per fer-ho tot. Solucions al procrastinate? Hi ha des de dividir la feina en bocinets i començar-la abans, a ficar-te petits deadlines abans de la data final, a donar-te recompenses per cada lliurament, etc. Ànims amb el vostre, cadascun ja en té el seu.

Per acabar dir-vos que estic bastant enganxat a Ventdelpla i a Porca Misèria. Sobretot a aquesta última. Suposo que la realitat dels personatges és més propera a la meva. I no pel Joel Joan liant-se amb adolescents, eh??????? M'han dit que els pares de les noies adolescents es queixen per les escenes que ofereix aquesta sèrie en relació al sexe i a l'alcohol. Aquesta reacció parental només pot respondre a una hipocresia total o a una desconeixença absoluta del que fan les seves filles/fills quan queden amb els seus col·legues.

Petonets

Jordi

Dos noches

Buenos días,

Las noches del martes y el miércoles han sido intensas. El martes fui a un concierto que daba el Manel FUentes y su banda el Spring's team en Luz de Gas. La sala, la música y el personaje invitaban a perder unas horas de sueño entre semana. Y la verdad es que no defraudó. Fuentes, totalmente entregado e imitando casi perfectamente a Bruce nos deleitó con unas 20 canciones durante hora y media. Destaco Sunny Day y Thunderroad. También introdujo un poco de humor. Dijo que si no dejan poner nación en el articulado del Estatut ni en el preámbulo, que entonces lo pongan en la tapa. También imitó al Sr. Rajoy. Una gran noche de un gran tipo. Yo empecé a saber de él cuando aparecía en Els matins de Catalunya Ràdio con el Bassas. Con él se inició el APM, alguna pregunta més, que ahora tb es el AIM, alguna imatge més, los domingos por la noche después del Porca Miseria. Después se fue a RAC1, tb a TV3, al programa de Tele5. Sus últimos movimientos a Punto Radio y a el Caiga quien Caiga no los he visto tan afortunados. No son programas del todo brillantes y además su humor no es tan bien entendido fuera del principat. EN eso Bonafuente es un maestro, muy difícil de imitar.

Hablando de Rajoy, creo que los últimos movimientos del PP los descalifican de todas todas. Lo del referéndum es lamentable. Ellos que eran los defensores de la patria y que amenazaban con enviar a la cárcel a Ibarretxe si decidía hacer un referendum en Euskadi, ahora son los mismos que promueven un referendum ILEGAL sobre un texto que no está aprobado y que el 99,99% de los firmantes y promotores no se ha leído. El otro día oí en la radio que la gente es más inteligente de lo que pensamos. Permitidme que lo dude.

Del señor Carod ya no hablo, porque cada vez queda más retratado. SUs socios de gobierno piden que o firme o deje el tripartit. Y ellos, agarrados a la silla. Impresionante. Y además la gente se lo cree.

Ayer presencié el Barça Zaragoza. Me gustó lo que dijo Rijkard y lo que ha sugerido la línea de opinión de RAC1/La Vanguardia/El Mundo Deportivo. Ya está bien que seamos perdedores y victimistas. SOmos un equipo ganador. Lo que pasó ayer, todo el escandalazo, lo vieron todos. Acabar un partido 30 segundos antes no se ha visto muchas veces. Pero la eliminatoria se perdió en la ida y sobretodo en el último gol. Nada más. La heroicidad de ayer demuestra que aspiramos a ser grandes, pero con eso sólo no basta. Con el CHelsea hemos de demostrar que ya lo somos. Lo demás son excusas de equipo pequeño. Y si desde Madrid no reconocen los errores del árbitro, son ellos los que quedan en ridículo, y son sus lectores los que no quieren ver la realidad.

Força Barça,

Jordi