Assistencialisme

Bona nit,

Ja han passat 24 hores però encara em dura l'emprenyamenta. Estava a punt d'anar a dormir quan vaig rebre el mail del Josep Maria. Era un mail sobre la nova campanya de SED. SED, Solidaritat, Educació i Desenvolupament és l'ONG dels Maristes, i com tot allò relacionat amb els Maristes, li tinc un especial carinyo, i de fet m'ho sento com de casa meva. Amb SED vaig gaudir de la meva primera experiència al Sud, l'any 1997 a Paraguai, primer a Mariscal Estigarribia i després amb els nivaclé a Fishat. Records inoblidables sense els quals no entendria ara mateix qui sóc i com penso.

Doncs b, ahir vaig rebre el mail del Josep Maria amb un link a la nova campanya titolada: Para qué sirve un grano de arena? Proposa col.laborar amb 0,60€ al dia per causes justes en aquests països, fins aquí correcte. Entro a la plana web i em trobo aquestes fotos:

I llegeixo el text i veig paraules com donatius.

Em fot molt aquesta imatge que donem sovint del Sud. Em fot per dos motius principalment:

- La realitat del Sud que representen no és vertadera. Quan visites el Sud no et trobes nens mirant amb ulls tristos i amb una actitut d'espera fins que vingui algú a "ajudar-los". El que trobes al Sud, i amb la gent que he parlat abans d'escriure aquest post hi coincidim, són cares alegres, gent que està fotuda però que té esperanca, pares que es lleven de matinada per lluitar per un futur millor a la seva família, mares que ho donen tot pels seus fills i que mai defalleixen. Pocs es rendeixen. Et trobes molta alegria, molta celebració, molta joia per qualsevol bona notícia, per petita que sigui. Ningú no ens espera. Ja els hem donat bastant pel sac com per què ens segueixin esperant.

- El que volen comunicar aquests missatges és la idea d'assistencialisme pur i dur. És la idea fàcil de donar uns euros al mes per aquells "pobrets". És la idea del donar el que ens sobra. És la idea de la llagrimeta fàcil. No és la idea de què podem fer per fer d'aquest un món més just. No és la idea de preguntar-nos pels desequilibris mundials. No és la idea de col.laborar, de caminar junts, de lluitar plegats i compromesos per la justícia. Senyors, aquest llenguatge ja ha passat, és del segle passat i a l'igual que expressions com "Tercer Món", l'hem d'erradicar del nostre llenguatge (per la seva connotació, no pel seu significat original).

No és només aquesta campanya, ho fan moltes altres ONGs, fins i tot algunes de les grans com Ayuda en Acción, però el mail d'ahir em va fer encendre totes les alarmes, el foc venia de casa.

Quan parlem dels Països del Sud crec que s'ha de transmetre un llenguatge positiu, de lluita però sobretot d'alegria, de patiment però sobretot de celebració, de queixes però sobretot de cants, de frustració però sobretot d'esperanca, de molta esperanca. I no perquè quedi millor sinó perquè s'apropa més a la realitat. Amb donatius només apagarem el foc de la nostra consciència, i només una estoneta.

Us deixo amb el d'Intermón-Oxfam. A mi particularment em recorda més al Sud que jo conec. Tan de bo el coneguéssim tots. Val molt la pena

Un petó

Jordi

Las 3 Cs

Buenas tardes (noche hace bastantes horas en Copenhage),

Después de acabar el MBA, a parte de leer alguna novela de vez en cuando, me he aficionado a unos libros a los que nunca había prestado atención. Se trata de libros dedicados al mundo de la empresa. Como pasa con las novelas algunos son mejores que otros y de algunos aprendes algo y de otros te arrepientes de haber perdido dinero y, más grave, tiempo. Sobretodo me gusta leer cosas sobre innovación. Me considero persona curiosa y dicen que ese es el primer paso para poder innovar.

Estos días estoy leyendo un libro que creo que vale la pena (digo creo porque voy por la mitad). Lo escribió el director de IDEO, una de las empresas más reconocidas en el mundo por aportar ideas innovativas a otras empresas.

Y durante la lectura del libro me he encontrado un tesoro, algo que se puede aplicar continuamente en el día a día. El autor habla de que la innovación se ha de basar en el trabajo en equipo, y no en ideas de algún individuo particular. Por ello de la importancia del trabajo en equipo. Y cuáles son las claves de un buen equipo? Un equipo es aquel formado por personas que mirando a sus companyeros de equipo puede contestar sí a las siguientes tres preguntas:

- Confío en ellos?
- Me cuidan?
- Están comprometidos con el proyecto?

Estas tres Cs, confianza/cuidado/compromiso son el termómetro que marcan la temperatura del equipo. Pero pensando un poco estoy convencido que estás tres Cs son la clave para entender cualquier interrelación humana, ya sea en forma de pareja (aquí incluiría tb la pasión), en forma de amistad, en forma de grupo, en forma de monitores, en forma de comunidad, etc.

Espero que os sea de utilidad. Yo ya la estoy aplicando en mi trabajo y me he dado cuenta que hace un tiempo que la he utilizado inconscientemente para hacer criba de amigos.

Tiene sentido mantener una relación o un grupo si no hay confianza, si el otro/s no se preocupan de mi y si no creen en lo que compartimos?

Un beso

Jordi

Black Gold

Bon dia,

Darrerament per qüestions professionals i personals m'he tornat a involucrar en el món del cafè (i reitero que no en tasto). El cafè és, després del petroli, la segona mercaderia que més es comercia al món. Cada any es consumeixen al món 400 mil milions de tasses de café. 25 milions de famílies del sud (uns 200 milions de persones, 30 cops la població de Catalunya) depenen d'aquest cultiu per la seva subsistència.

Ahir vaig anar al cine. Era el primer cop que hi anava a Copenhage. No vaig anar a veure la darrera del Nicholson, Di Caprio i Dammon (diuen que és bona). Vaig anar a veure un documental sobre el comerc del cafè, un documental titolat "The Black Gold". Aquí les pel.lícules no les doblen. Moltes ni les subtitulen en danés. Parlar anglés no es veu com un mèrit sinó com una necessitat.

La pel.lícula, sensacional, relata les dificultats dels camperols etíops, de sortir endavant dignament amb el conreu del cafè. Etiòpia és la terra originària del cafè (hi ha una regió anomenada Kaffa), d'allà va passar a Egipte i d'Egipte a l'imperi Otomà cap el segle XV i a Europa posteriorment. No va arribar a Sudamèrica (d'on, almenys jo pensava que originava) fins finals del XIX. Els conreus a l'Est Asiàtic es remunten a finals del segle XX, i van ser originats per inversions massives del Banc Mundial, però això és una altra història per un altre dia.
Hi ha dues llavors de café. La de més qualitat i millor sabor, aràbiga, i la de menys qualitat i major contingut en cafeïna, la robusta. Els europeus preferim l'aràbiga i els americans la robusta. Les multinacionals del sector: Nestlé, Kraft, Sara Lee i Procter&Gamble, prefereixen la robusta, ja que és més barata, i el sabor i la qualitat ja ens l'endinyaran pel marketing.

Doncs la pel.lícula presenta un heroi, Tadesse Meskela, un home que ha agrupat 74 mil agricultors del cafè etíops, i negocia per ells, un preu just per la seva producció anual. No penseu en un home encorbatat en un despatx amb una patalla plana i un mòbil a cada orella. Imagineu-vos-el anant a visitar a cada camperol, amb fang fins als genolls, arribant a casa cada nit a les tantes, visitant un supermercat a Londres i emocionant-se al no veure el seu cafè allà. En un món mancat d'ídols, el meu es diu Tadesse. A la peli entrevisten la seva dona. Em va emocionar sentir que deia que no li molestava que el seu marit arribés cada dia tard a casa, que per ella era una benedicció saber que ell dedicava les 24 hores del dia a preocupar-se pels camperols i per les seves famílies, per treure-les de la missèria.

Els números fan tremolar i vomitar. Si un cafè a Starbucks costa 3€, i si d'un Kg de cafè se'n poden treure 80 cafès, se'm cau la cara pensant que al camperol se li paguen 0,2€ per cada kg de cafè que produeix (0,08% del preu final). A algú més no se li cau la cara de vergonya?
Diuen que el preu del cafè s'acorda a les borses de Londres i de Nova York. Que és allò més eficient, perquè és allà on es troben compradors i venedors. Que això és l'economia de mercat. Crec que el camperol que està a les muntanyes de Oromia a Etiòpia o a la Selva Lacandona a Mèxic ho té difícil per accedir a la borsa de Nova York i per donar el seu input. Diu un representant de la borsa de NY que hi ha 60 mil pantalles a tot el món on aquests preus es poden comprobar. No en vaig veure cap a la pel.lícula, tampoc a Méxic quan vaig ser-hi. Vomitant.

Les grans empreses (que no van voler sortir a la pel.lícula i que ara protesten) es netejen les mans dien que el preu ve fixat pel mercat. Quan ells tenen 60% del mercat, el mercat són ells mateixos. També diuen que el preu del cafè és cada cop més baix per la llei de l'oferta i la demanda, hi ha més quantitat ofertada, per tant hi ha menor preu. Ens prenen el pèl de nou. Si fos així el preu a la botiga seria cada cop més baix i no crec que sigui així. El problema no és que ens prenguin el pèl. El problema és que ens el deixem prendre i ens la sua.

No us explicaré tota la peli. Espero que algun dia la passin a Catalunya. Jo me la compro segur (podeu saber d'ella a http://blackgoldmovie.com/story.php). Només us deixo amb l'opinió d'una cambrera a una botiga d'Starbucks. Preguntada per la seva experiència dins de l'empresa confessa: "Aquesta és l'experiència més fenomenal que he tingut en tota la meva vida". Suposo que a la noia, quan vegi la peli, se li caurà la cara de vergonya. Se li caurà perqué l'expressió la veiem en el context de la peli, en el context de gent que mor de gana, en el context d'escoles que no es poden permetre ni pissarres, en el context d'hospitals que no poden acceptar a nenes que es moren perquè els qui estan a dins estan pitjor.

El nostre problema és que diem i pensem expressions similars a la de la dona d'Starbucks, però no som conscients que estem dintre del mateix context que el de la peli. Per això no se'ns cau la cara de vergonya. Que la peli no és tal peli, i que en el món, en el nostre, sí en el nostre! passen aquestes coses, moren nens de gana i milions de persones viuen en la missèria, perquè algú decideix pagar al camperol 0,08% del preu final del cafè i no el 0,15% o el 0,2%. I a sobre alguna d'aquestes marques diuen tenir marques de cafè just. Quina barra.

Sortint del cinema un dels companys em va preguntar: i jo què puc fer? comprar i fomentar productes de comerc just, comprar la peli i divulgar-la, boicotejar marques, ... Però fa pal i fred, millor anem cap a casa i ens fem una tasseta de cafè amb llet, i no miris la marca, era una peli, no?

Jordi

Indignació que es torna en tristor

Bona nit,

Avui parlaré de les eleccions catalanes, ho volia fer de totes formes, però els fets s'han accelerat, i ja fa unes hores que el segon tripartit de Catalunya es una realitat. Aviso que no deixaré "títere con cabeza" perquè des de la distànica tota la campanya, la nit electoral, i aquests dies de declaracions i de reunions secretes m'han semblat patétics i impropis d'un país que m'estimo, perquè és el meu.

Comencem per CiU, la font de la major part de la meva indignació. Si tots els gestos preelectorals i la foto a la Moncloa amb ZP em van semblar ben encertats en la seva estratègia política i electoral, tot el que han fet des de l'inici de la campanya fins ahir (avui no els he sentit encara) em sembla vomitiu. Se les creien tan felices pensant que treurien vora 60 parlamentaris, que s'han dedicar a vilipendiar a qualsevol adversari polític. Sobretot s'han cebat amb ERC, amb qui creuen compartir cert espai polític. Amb Montilla/Nocilla no s'hi han passat tant, primer perquè el candidat es desqualificava per si mateix, i segon perquè creien que l'acord amb ZP ho tenia tot encerclat. Si amb el partit popular es van tancar del tot la porta (i espero que no l'obrin en els propers anys) els quedaven poques opcions de pacte en el cas que passés allò que ha acabat passant. Publicar 1 milió de DVDs a un cost total, segons el Sr. Medí de 10 mil euros (no sé qui anava més trompa quan ho va dir si el senyor Medí o l'entrevistador per no penjar-li el telefon, 1 cèntim per DVD em sembla com a mínim curiós), és un signe de prepotència davant d'un electorat que ja és conscient del desastós tripartit i una senyal de guerra envers l'adversari, sobretot ERC.
Però això no s'acaba aquí. Més senyals de prepotència i manca de visió estratega i política. ERC havia de ser el primer objectiu de CiU. Primer perquè no tenien res a perdre negociant amb ells. Com a guanyadors podien negociar amb qui volguessin. Segon perquè si parlaven amb el PSC primer, com ho van fer, ERC es consideraria de nou segon plat, i després de la campanya encara en tindria menys ganes de fer el pacte nacionalista. Recordo la nit electoral quan el senyor Carod va dir que havia parlat amb Montilla i amb Saura però que a Mas li havia deixat un missatge al contestador. Quan li van preguntar al senyor Mas, aquest va dir que tenia moltes entrevistes, i que quan acabès ja trucaria a Carod. De nou prepotència i manca de visió. Seguint el procès post-electoral Mas convoca a Montilla per divendres i a Carod per dilluns. Més prepotència. Paral.lelament Duran dient que vol pactar amb els socialistes, perquè és allò millor per Catalunya. De nou error. Entenia el pacte en clau Madrid, quan el pacte era en clau Barcelona. Arriba Montilla i li diu que de sociovergència res de res. Òbviament hagués estat el seu suicidi polític. I llavors a correcuita Mas truca a Carod i es reuneix ahir, baixant-se els pantalons fins als tormells, posant-se en pompa i oferint-li la primera conselleria i la meitat de consellers. Massa tard, massa.
CiU ha tocat sostre electoral. Mai he vist cap desgløos de resultats electorals per edats, però estic convencut que CiU deu ser 3 o 4a forca pels de menys de 25 anys. CiU se suporta, com diu el meu amic Xavi, en els jubilats, les tietes i els botigaires. Dels jubilats d'abans, per qüestions d'edat en queden menys, de les tietes per manca de natalitat també i dels botigaires, per qüestions de mercat també. Que s'ho vagin mirant, però els pot tocar quedar-se a l'oposició com a mínim 8 anys més.

Passem a Montilla. De les pitjors coses que es poden dir d'algú és que se sigui un perdedor. I ell ho és. Pel seu semblant i pels seus resultats. No comentaré l'entrevista amb el Sala Martín, on es va aixecar i se'n va anar. Senyal de la seva tolerància i admissió de debilitat. Comentaré el seu discurs la nit electoral. Després de tenir els pitjors resultats de l'història del PSC es va manifestar content, va felicitar de passada a CiU i el que em va sorprendre més, és que portava el discurs escrit. Enlloc de felicitar a Iniciativa va felicitar a ICV dient I, C, V. Això pot ser un president de la Generalitat? Això pot ser algú que lideri un país? Això pot ser algú amb un carisme prou gran com per moure als catalans a creure en un futur millor? No, el senyor Montilla és un simple funcionari. Res més. Segurament un dels que treballa més (tampoc és difícil), però algú al qui les paraules innovació, lideratge, creativitat, passió, li sonen a arameu. Des de Madrid han intentat que pactès amb CiU, però no, allò seria reconéixer la seva derrota (com si no ens haguéssim adonat) i el personalisme ha superat al país i al sentit comú. Lamentable, trist i penós que aquest home sigui el següent president de la Generalitat. El seu origen, i la seva forma d'articular el català me la porten bastant fluixa, però el pitjor, el pitjor de tot és que és un perdedor. I els perdedors acaben, malgrat el seu ego, perdent.

Passem als amics d'iniciativa i a l'amic Xoan. El primer que sorpren del seu discurs el dimecres a la nit és quan diu "Hem guanyat". Treient 12 dels 135 escons diu que ha guanyat? Sr. Saura, es pensa que sóc imbècil? Perquè m'està insultant directament i a la cara. Sorpren també que sent el Conseller de participació no se li caigui la cara de vergonya havent hagut una participació just per sobre del 50% tant per l'Estatut com per les Eleccions al Parlament. Qui ha guanyat?
Una cosa que és certa és que va ser murri i va ser el primer de trucar a Carod i a Montilla. I tots som persones, i aquests gestos s'agraeixen i la part sentimental tb juga un factor important quan un pren una decisió. Me l'imagino: "Jose, que sumamos 70! que podemos gobernar". Com aquell estudiant que copiant una pregunta, encertant de casualitat un altre i amb la bona voluntat del professor treu un 5. I amb alegria diu "he aprobat", quan en el fons no té ni idea. L'important senyor Saura no són els 70 escons, l'important és que la seva acció de gobern ha estat patètica, i que com l'estudiant no ha après res. Em pot dir què han fet les seves altres dos conselleries Habitatge i Medi Ambient? Dic que han fet a banda de baixar-se els pantalons com a Bracons. Vomitiu.

Resta ERC. Del PP i de Ciutadans no diré res, perquè és un fet objectiu que no pinten absolutament res. ERC és el menys damnificat de la meva crítica. Sincerament crec que era millor per ells pactar amb CiU perquè li podrien gratar més vots, peró amb el cor a la mà, el tracte des de CiU ha estat tan patètic que era com abracar amb il.lusió a un ericó. Només els demano una mica de sentit comú i de professionalisme. També demano que el senyor Bargalló no estigui al gobern, primer perquè com a gestor és un zero a l'esquerra i segon perquè el seu grau de prepotència (corbata apart) em sembla insultant per algú al qui li estic pagant el sou.

Darrera reflexió. Dimarts a la nit parlava amb una persona que passa per poc dels vint anys. Li preguntava si ja havia decidit el vot. Em va dir que no, però que votaria el que votés la seva mare. Segurament vivim massa bé com per adonar-nos de la importància que té la política en el dia a dia i en el llarg termini. Això els hi va b als polítics. Per això ningú fa res al respecte. Malgrat això crec que la manca de sentit crític i implicació envers allò que ens envolta ens pot convertir en una societat que es conforma amb poc i que només es molesta si li toquen el seu petit territori. Una societat totalment preparada per ser dirigida per algú com el senyor Montilla.

I el pitjor és que la meva indignació s'ha transformat en tristor.

Bona nit

Jordi