dimecres, de novembre 30, 2005

Massa tard

Bona nit,

Com sempre massa tard. Les 2:17. Deu n'hi do! i jo que tinc son des de les 8. Estic carregant-me el meu metabolisme. I se, que aixo, a la llarga, ho pagare. EN fi. No sé parar.

A poc a poc tornaré a introduir els accents, les çs i les ñs. Torno a tenir teclat hispà. Però després de 3 mesos costa acostumar-se.

El dia ha començat ben d'hora per preparar les entrevistes de després. COm no tinc moto he anat a l'IESE caminant (40 minuts). COm es nota que a Tuck gairebé ni caminava, tot en cotxe i tot al costat. Doncs això, dues entrevistes. La primera 'behavioral', o sigui de com ets. Han caigut preguntes de l'estil: em pots donar un exemple en la vida on hagis mostrat lideratge? com asseguraves que els projectes sortien bé? explica'm alguna cosa de la que et sentis orgullós? En fi. Cal practicar aquestes entrevistes, sinó et poden deixar absolutament en braguetes...
Crec que han anat be. Sabré alguna cosa demà o demà passat. La segona ronda és la setmana vinent a Frankfurt o a Londres. Milles i més milles.

He baixat xino xano. Una mica d'ordre a casa (cada cop n'hi veig menys, ditxosa entropia!!!!). I cap a casa dels pares, el millor restaurant del món, pel menjar i pel preu (en aquest ordre!!!!!). Obviant la migdiada he portat la moto al taller. S'ha confirmat. Me l'havien intentat robar. Gràcies. De moment, en un any m'han robat un retrovisor i m'han rebentat el contacte de la moto. Estupendo. Així s'alimenta l'economia del país (i s'aprima la meva).

Mes tard trobades amb gent. Primer amb el Toni per preparar la trobada d'excursionistes del dia 6 (ja som 28), i despres amb els monis de Cor Obert per preparar la Trobada d'aquest weekend.

El dia ha acabat dolc, perquè tenia un sabor amarg des de fa molt de temps, al que he afegit una mica de sucre. Quina joia.

Mig adormit, enmig del desordre, marxo a dormir. Ja es hora...

Petonets de sucre

Jordi

dimarts, de novembre 29, 2005

Barcelona

Bona nit,

Us escric des de Barcelona, una mica encara desconcertat per la diferencia de temps, pels nous reptes, per tota la roba bruta...

El viatge ha estat mes curt del que esperava, basicament perque he dormit molt. Despres de llevar-me a l'1:50, quan vaig arribar a l'aeroport de Boston estava tan mort que m´hi vaig adormir, despres vaig tornar a dormira l'avió. Només un petit sopar i un bocinet de Charlie y la fábrica de chocolate (sembla una gran peli) m'han desvetllat. Un cop a Amsterdam ´m'he tornat a quedar dormit assegut a la sala d'espera, i finalment he repetit un viatge a Barcelona totalment adormit. El darrer que recordo es el capita dient que ens enlairariem despres d'un avio d'Easy Jet. La consciencia no m'ha tornat fins que passàvem al costat de les platjes de Badalona.

Ahir va ser un dia molt boig. Arribant a NYC un accident ens va tenir 1.5 hores aturat. Dues persones havien mort i van tallar tota l'autopista. Despres de passar per láeroport ens vam endinsar en Manhatan i vam recórrer la Big Apple durant 4 hores. Sortint de NYC em vaig adonar que potser anàvem una mica justs per arribar al meu vol. Vam córrer bastant, però hi havia molts col.lapses, o sigui que fins a les darreres milles no vaig saber segur que hi arribaria. Arribo, m'acomiado, entro i... retard de 2 hores. Així són els avions.

Marxo a dormir ja, dema tinc dues entrevistes de feina per treballar a la meva estimada Frankfurt. Avui ens han convidat a un cocktail extraordinari amb foie, pernil ibèric i un munt de formatges. Ah! i anxoves!!!! És una gent molt agradable, però farma i sales no dira que són el meu fort. Anem a veure com van. Ja us explicare.

Se´m tanquen els ulls, bona nit.

Petonets

Jordi

diumenge, de novembre 27, 2005

Gracias

Buenas noches

Noches porque es de noche hace horas. En Barcelona casi diria buenas tardes. Son las 8 de la noche y estoy a punto de irme a dormir. Manyana sera un dia muy largo. Me levanto a las 2. A las 2:30 pretendo estar ya en ruta hacia Nueva York. Alli recogere a la pareja y nos iremos a Manhattan. Me gustaria visitar el Museo de Historia Natural. Es de las cosas importantes que aun no he visto en la Gran Manzana.
Despues marcharemos hacia Boston. Despues de estar 4 veces en medio anyo no queda mucho por ver. Solo Harvard. A ver si tengo tiempo de estar y de hacerme una foto, jejejeje.
Hoy el dia me ha deparado una gran sorpresa. Giorgos, un griego de intercamio con el que he agarrado bastante amistad en las ultimas semanas, me ha dicho que no quiere que vaya solo a NYC y que me acompanya. Esta loco. Pero esas muestras de gratuidad son genuinas y unicas, y no se pueden desperdiciar.
A las 6 de la tarde, si todo va bien y Dios quiere, volare hacia Amsterdam y luego a Barcelona. La semana es complicada pero apasionante, con cenas, entrevistas de trabajo y decisiones de futuro. Ya os ire explicando.
Hubo un dia que lei que si te tenias que olvidar de algo en la vida, nunca te olvidaras de dar las gracias. Gracias a todos los que me habeis acompanyado durante esta aventura americana, gracias especialmente a dos angeles que me han cuidado con especial carinyo. Gracias a mis companyeros de IESE, tanto los de Tuck como los que se quedaron en BCN o los que estan en otras partes del mundo. Gracias a mis padres, como no, fueron los unicos que vinieron. Gracias a los Cor Oberts por acordarse del monitor en el exilio y a los monitores por no olvidarme del todo. Y gracias, muchas gracias, a todas las personas que han hecho de Tuck una experiencia inolvidable de mi vida. Un dia decidi viajar para conocer el mundo, y sobretodo conocer personas. Y creedme, en todos los sitios hay gente unica, autentica y fascinante.

Besos, abrazos, seguimos en contacto

Jordi

dissabte, de novembre 26, 2005

Aixo s'acaba

S'acaba, s'acaba, s'acaba...

Dema es el darrer dia sencer, que, si no passa res extrany, passare als Estats Units. Un nou canvi, una nova vida, i molta gent que deixes enrera. Pensava que aquests dies passarien ben lentament, que tindria temps de fer moltes coses, de llegir, d'escriure, pero no, passen que volen. Quan el temps passa rapid sol ser perque no vols que passi tan rapid, i aixo deu significar que ja he deixat arrels en aquest lloc del nord de Boston. No son arrels molt profundes, no fara molt de mal arrencar-les, pero una mica si. Soc aixi, alla on vaig, amb aquells que m'hi faig mes, alla on treballo..., en tots els cantons vaig deixant arrels. Potser obro massa les meves portes i deixo que em coneguin, em faig vulnerable. Igual, m'agrada viure aixi.

Avui he acomiadat a mes gent. Hem fet un sopar els del grup d'estrategia. Hem compartit sopar dos mexicans, dos indis, un america, una colombiana (i el seu fill colombiano-america, com m'ha encantat jugar amb ell), una guatemalteca i jo mateix. Delicios. He tornat a cuinar. Avui ha tocat arros vegetal perque la persona organitzava l'esdeveniment era vegetariana. Certament li mancava aquella botifarreta, aquella aleta de pollastre, aquell trosset de morro. Pero bueno. Ha quedat be. El marit indi ha cuinat una mica de tot pero tot superpicant. Deu meu. Com envejo els seus estomacs. D'aqui a una estona em fare una camamilla. El meu no esta acostumat a tant. Per fer-ho baixar tot una mica hem pres gelat. "NOmes" hi havia 5 varietats diferents. Aqui tot ho fan a "lo grande". Es la meva perdicio. Si algun dia em voleu convidar teniu tres possibilitats amb les que triomfareu: gelat, xocolata i formatge. Ja ho sabeu.

Com jo preparava el sopar abans he anat al super. He comprat dos pebrots verds, dos vermells, dues cebes, uns grans d'all, un paquet de pesols, un de mongetes, un de carxofes, un pot de xampinyons i un kg d'arros. Total $20. Increible. A Barcelona em costaria la meitat. Al meu costat han comprat 2 kg de gelat i 2 bosses enormes de patates: $10. Algu es pregunta encara perk aquesta gent esta tan obesa? Mes barat i mes facil de menjar. No hi ha color.

No tot son critiques per aquest pais america. Tenen coses molt bones. Sino no serien la primera potencia economica. Entre elles destacaria: la forca de voluntat, las ganes d'innovar, l'esperit competitiu, l'abilitat per vendre i la professionalitat. Pensava que tambe tenien un profund amor a la bandera, pero en aixo, com en moltes d'altres coses estava equivocat. Cal que ens coneguem mes, molt mes.

Torno al llit. Avui pensava veure Hotel Rwanda, per aixecar-me una mica la consciencia i fer-me veure que tot el mon no es Hanover, i que la lluita per un mon millor, que esta al meu ideari, no la pot i no l'ha de congelar ni el fred extrem. Pero tirare per una mes soft. M'esperen dies molt exigents i haig de descansar. Aixo si, no trigare gaire en veure-la.

Mil petons, us deixo amb una foto del dia d'ahir, perque sentiu una mica de fred, ara que diuen que a Barcelona ha arribat l'hivern.

Us estimo

Jordi

divendres, de novembre 25, 2005

Dia d'accio de gracies

Bona nit,

Avui es accio de gracies. Si, aixo que hem vist tants cops a les pelicules (ara mateix recordo la gran Esencia de Mujer) quan tota la familia yankee menja el gall d'indi farcit de peres, pomes i Deu sap que mes. Es un dels pocs dies a l'any que els americans tenen festa. A Espanya en tenim unes 12 a l'any (a banda de les 4 setmanes de vacances, ara no parlo dels funcionaris, de la gent mes normal). Aqui en tenen uns 5 dies de festa i normalment entre cap i dues setmanes de vacances (alguns encara es queixen). Be, deixant aquestes disquisicions que ens portarien a entendre una mica millor aquesta cultura (si es pot anomenar cultura, esclar), us explicare el meu dia d'accio de gracies.

M'havia de llevar d'hora, pero el cansament del cos i de l'anima, fa que a vegades, inconscientment no escoltis el despertador. He obert els ulls a les 11:20. Despres d'una conversa una mica curiosa a l'Skype i que algun dia explicare, he obert la persiana i sorpresa, sorpresa. Tot nevat. Una capa d'uns 15 cm de neu cobria tot el meu voltant. Brutal. He buscat la camera per fer una foto i enviar-la. males noticies. No battery.

M'he preparat pel viatget. El noi que m'havia convidat a dinar viu a uns 150km d'aqui. Als US aixo no es distancia. HE anat a buscar als meus companys de viatge (avui dos grecs i una guatemalteca) i ens hem dirigit cap alla. El paissatge era fabulos. La carretera estava bastant neta. No hi ha hagut gaire conversa. L'alegria de la festa era jo. Ja us podeu imaginar el nivell de la festa. Hem arribat a temps, i els dos galls d'indi i uns 30 comensals ja estaven preparats. Tot molt bo, molt abundant. Doncs aixo, hem estat dinant amb la familia del company de classe. Una petita pregaria d'accio de gracies a l'inici, i despres apa, a dinar. Tot molt familiar. Com erem molts i no hi havia cadires ens hem assegut al terra (son els avantatges de tenir-ho tot emmoquetat). Despres han tret gelats i pastissos. Llastima que no estigui acostumar a menjar tant i que despres havia de conduir 150 km mes sota la neu, sino avui surto en camilla.
Ah! Que no m'oblidi. La familia te una tradicio. Tenen un atlas mundial i cada any als estudiants estrangers que conviden els fan assenyalar amb boli a l'atlas d'on provenen. I he tornat a lluir de Barcelona.

La tornada ha estat increible. El carril de la dreta estava net de neu i tothom el seguia. Pero ens hem trobat a algun conductor a 30km/h. Alguns hem optat per anar avancant, encara que fos patinant una mica sobre la neu. El pitjor ha estat quan ens ha caigut una tempesta de neu. Llavors era jo qui anava a 30 i no avancava ningu. HE arribat sa i estalvi, pero molt cansat.

I us explico breument la tradiccio de Thanksgiving: Dia d'accio de gracies. El primers pelegrins que van arribar a America del Nord, durant el seu primer hivern per aquestes terres, van patir un munt de fred, neu, etc. Nomes van poder sobreviure gracies als indigenes que els van acollir, donar menjar, etc. Des de llavors van instaurar el 4t dijous de cada novembre com el dia d'accio de gracies. Llastima que despres van esquilmar i gairebe exterminar als mateixos indigenes. Pero aixo es una altra de les contradiccions d'aquest pais.

Em feia gracia ahir quan sentia que USA aconsellava a Espanya no vendre armament a Venezuela. Ens deuen prendre per ases. Venezuela es el principal proveidor de petroli als Estats Units, i per tant els Estats Units son segurament la primera font de financament del regim de Chavez. En fi. Molts cops fan gracia els periodistes del nostre pais.

Parlant de periodistes m'han arribat rumors que el viatge dels periodistes catalans a Roma a la votacio de la Federacio Internacional de Patinatge ha estat pagat per la Generalitat. He escrit a RAC1 per confirmar. Si dic patetic i vomitiu em quedare curt.

Vaig a veure los Chicos del Coro. Sino em dormo abans

Bona nit

Jordi

dijous, de novembre 24, 2005

Exito

Buenas noches de nuevo,

Hace unos dias en la ultima clase de Real Estate (algo asi como Immobiliaria) el profesor nos leyo una poesia de hace mas de un siglo. La poesia trata de explicar las claves para lograr el exito en la vida. Despues de unos dias la he conseguido, y tenia ganas de compartirla con vosotros. Os lo copio en ingles e intento hacer una traduccion literaria al castellano.

To laugh often and much
To win the respect of intelligent people and the affection of children
To earn the appreciation of honest critics and endure the betrayal of false friends
To appreciate beauty
To find the best in others
To leave the world a bit better,
To know even one life has breathed easier because you have lived
This is to have succeeded.

Reir a menudo y mucho
Ganarse el respeto de la gente inteligente y el carinyo de los ninyos
Tener el aprecio de los criticos honestos y superar la traicion de los falsos amigos
Apreciar la belleza
Encontrar lo mejor en los demas
Dejar el mundo un poco mejor
Saber que alguien ha respirado mejor porque tu has vivido
Esto es haber tenido exito

Creo que, con esto, no hay mucho mas que escribir.

Bona nit

Jordi

PD: manyana dia de accion de gracias y pavo!!!

New York again

Bones,

Aquesta nit he estat a Nova York. No ha estat un somni. A les 7 de la tarda em van trucar una parella per si els podia fer un favor. Sortien de l'aeroport de JFK a les 7 de la matinada i no tenien lloc on deixar el cotxe. El parking del JFK s'ha de reservar amb una setmana d'antel.lacio (i despres ens queixem del de BCN). Aixi que el planning s'ha dibuixat rapid. Sopar. Sortida a les 12am.

He conduit uns 100 km a l'anada (eren 450km de Hanover a NYC). Despres he fet de copilot i al final he dormit com una horeta. Cada cop que paravem per ficar benzina era un drama. Estavem a 5 sota cero i en molts llocs nevava. Sort que el cotxe es un Mercedes 4x4 que pot amb tot. Hem arribat a NYC. Tot superfosc. Eren les 4:30 de la matinada. Al fons l'Empire State i la Chrysler Tower. La gran ciutat dormia. Hem arribat a JFK. Han baixat, han agafat les maletes, m'han agrait l'esforc i nano cap a Hanover.

He disfrutat tant en aquest viatge... La carretera enorme, el cotxe enorme, la nit, la musica... Primer he comencat per Manolo Garcia. He begut un Red Bull per atacar la possible son. Cap a les 6:20 ha sortit el sol. Bon Jovi live l'ha rebut. Quin espectacle. Brutal. Un regal de Deu. Es veia tota la seva forma rodona, colosal. He arribat a Springfield (no la dels Simpson, sino la de MA) una mica mes tard. El sol s'emmirallava en tots els seus edificis i en el riu d'una forma exquisida i inoblidable.

Entrant a Vermont (un altre estat) el cel s'ha enfosquit i ha comencat a nevar. Un altre regal. Les forces comencaven a defallir, pero ja estava aprop. Unes cookies ho han solucionat.

Hanover m'ha rebut a les 9, 4 hores despres de deixar a la parella a JFK. He aparcat. Baixat del cotxe (2 sota zero). He apretat el puny. Quin goig. Des de Burgos no feia una burrada semblant. M'encanten.

Despres us escric mes

Un petonet

Jordi

dimarts, de novembre 22, 2005

Dias extranyos

Buenas noches,

Empiezan la ristra de dias extranyos. Dias sin ninguna rutina. Todos diferentes. Eso tiene muchos atractivos porque uno se distribuye el tiempo como le apetece, pero tambien muchos peligros, porque el tiempo se escapa y porque ni hay almuerzos, ni las comidas se hacen a la hora de comer, ni uno se va a dormir cuando corresponderia.

Ahora mismo son las 2:20 y preferiria ponerme a ver una pelicula que irme a dormir. Pero mejor me vaya a dormir o ire, como hoy, todo el dia medio zombie. Manyana marchan Gustavo, Luis y Dylan. Cada vez quedamos menos. Esto parece Gran Hermano.
Hoy la sensacion de no tener a Miki en la habitacion de al lado ha sido bien extranya. Signo de lo que ha sido y que no volvera a ser. Pero que grande ha sido!!!

El dia ha transcurrido entre suenyo, algo de trabajo y mucho chateo. Tengo colocadas ya tres cenas en las proximas semanas. Tambien coorganizo una excursion a los Pirineos con raquetas. He iniciado movimientos para organizar algo para los chavales en el verano. Soy asi. Mi cabeza no para de trajinar y maquinar. Pero el dia me deparaba aun una sorpresa negativa, hacia las 7 de la tarde de aqui he recibido la noticia que la madre del Hermano Maine habia fallecido hoy. Inmediatamente he abierto el skype y le he llamado. Ha sido fulminante, un cancer que afectaba a la mayoria de organos vitales. 73 anyos. La comunicacion era bastante pesima, pero hay palabras que se quedan para siempre. Me ha dicho: "todo ha sido muy rapido. Hemos rezado mucho. Estoy tranquilo. Pero que la persona que te ha dado la vida se marche para siempre es muy duro". Buffffff. Que escalofrio.

Maine es una de las personas mas dedicadas que conozco. Nunca tiene un no. Siempre le encontraras donde hagan falta voluntarios. Cuando te ve te da ese abrazo fraterno unico y te pregunta por toda tu familia. Un ejemplo de fraternidad llevado al extremo. Es de los pocos que te felicita tu cumpleanyos aunque haga meses que no te ves. Un ser excepcional. Que vaya mi recuerdo para mi amigo y hermano Maine. Gracias.

Un besote. Yo sigo con mi dolor de barriga. Pero ya se ve la luz.

Jordi

dilluns, de novembre 21, 2005

De vacaciones

Buena madrugada,

Miro al calendario, hoy es dia 21/11. Mi proximo dia lectivo es el 9/1. 50 dias de vacaciones. Dios. Que exageracion. Unos dias es necesario, porque el MBA te va quemando poco a poco, te va agotando el oxigeno. Es como el corredor de maraton, que en los primeros 10 km consumen una decima parte de la energia, los siguientes 10, una quinta parte, las siguientes 10 una tercera parte, los siguientes 10 el resto, y los ultimos 2 ya no queda nada. Pues yo, ahora mismo, ya estoy en los ultimos 10. Supongo que en marzo ya solo quedaran los 2 ultimos.

Mis vacaciones han empezado tranquilas. Hoy se despedia Miki. Ha sido mi companyero de habitacion durante tres meses. Muy diferente a mi en muchas cosas, pero con un gran corazon. De los grandes tesoros que me llevo de Estados Unidos. Queria que fuera asi. No se si trabajare con el en el futuro. Si lo es, sera un placer.

Hoy hemos ido a comer con Miki, Luis y Juan. De nuevo ha salido el Estatut. La gente de IESE es, en general, pro derechas, y en general, no nacionalista. Siempre me quedo en minoria. Hoy llego el tema del boicot a los productos catalanes. Es un sinsentido tal que no se aguanta ni con pinzas, y una traicion a todo lo que hemos hecho por el estado, en terminos economicos, politicos y de integracion europea. Hemos sido siempre una nacion negociadora, y que se nos trate asi es muy injusto. Seguiremos negociando, es lo que sabemos hacer mejor. Pero ojo. Las ventas de productos catalanes estan viendose afectadas, y no podemos cerrar los ojos a ello. No es mas ciego el que no ve sino el que no quiere ver (una de mis frases favoritas).

Leo en el Abc una encuesta: cree que el gobierno catalan esta detras de la OPA de Gas Natural a Endesa? Dan un si el 84% de los votantes. En cualquier economia de mercado esa afirmacion generaria dos tipos de reacciones, la primera de risa y de cachondeo, la segunda de vomitera y de rechazo. Pero el culpable no es el que contesta la encuesta. El culpable es el que formula la encuesta para desinformar y echar lenya al fuego. Si Gas Natural adquiere Endesa es porque hace una oferta atractiva a los accionistas de Endesa. Si no fuera atractiva la OPA no funcionaria. Endesa ha estado, durante muchos anyos, dedicandose a recoger cash de todas sus subsidiarias y a retrasar la actualizacion de sus infrastructuras. Gas Natural ha optado por la estrategia contraria. Pero eso no vende. Los catalanes (dudo que Maragall, Carod y Saura juntos sean capaces de abrir una hoja excel) estan detras de una OPA de millones de euros. Adelante, viva la ignorancia. Y Pique calla.

Y retomo las vacaciones, que ya son las 4 de la manyana. Y es un nuevo reto de como gestionar el tiempo, para que no se escape, y para que al mirar atras, no lo haya utilizado para lo que lo quiero utilizar. Por ello os copio la letra de una cancion de Luis Miguel, que habla del tiempo, y que es muy romantica, como yo.

Un beso bien fuerte

Jordi

diumenge, de novembre 20, 2005

Pues va a ser que no

Bona nit,

Ara mateix el meu avio a San Francisco encara esta a l'aire. Li queden unes dues hores de vol per aterrar a l'aeroport d'Oakland. Com suposareu (encara que son ben capac de qualsevol bogeria), no he pujat a aquest avio, segueixo a Hanover.

Hi ha moltes raons per haver cancelat aquest viatge: cansament, diners, persones, viatge, desgast, adeus. Simplement sentia que m'havia de quedar aqui i acabar de gaudir dels meus dies a Tuck amb els Tuckies. I aixi ho he fet. He cancelat vols, hotels, he enviat un mail al meu amic Christoph (que s'ha cagat en mi amb bastanta rao) i m'he disposat a replantejar-me aquesta setmana. No sera dificil, tinc feina de Solaring, tinc moltes ganes de llegir, tinc ansies de passejar, de fer una mica d'esport, de descansar, de gaudir, de pensar. No em sap greu. Se que tornare a la Costa Oest, i visitare San Francisco, Yosemite, Yellowston, LA, Las Vegas, etc. I segur que sera un viatge molt especial.

El Barca-Madrid ha engrescat el dia. Sobretot quan es veu al costat de tres del Madrid. Han tingut molt mal perdre, no volen parlar del tema. Aquest mati escrivia al meu nick del Messenger: sense fer soroll, vencent, convencent i callant moltes boques, aixi som, aixi volem ser. Aixi volem ser els catalans. Demostrant les coses amb fets, no amb paraules, amb veritats que se sostenen, no amb mentides sense fonament. I no m'extendre. Dema parlare breument de l'Estatut. Un tema que em corrou darrerament. Sentir que algu que no l'ha llegit es capac de fer boicot als nostres productes em provoca vomitera. Pero aixo es un tema de dema.

Avui ja s'acaba, estic molt cansat, ben cansat. Ahir us parlava de creuament de camins. I avui jo he estat qui ha escollit agafar aquest cami i renunciar a l'altre. I com ha estat la meva decisio, m'en sento satisfet.

Marxo a dormir.

Bona nit,

Jordi

PD: us regalo una de les nostres fotos, d'esquerra a dreta Joan, Luis, Miki i jo mateix. Estem guapos, no?

dissabte, de novembre 19, 2005

La noche cae

Bona nit,

Cae la noche en Hanover. La luna sigue menguante, me dice que este adios es irreversible, irretomable, invencible, irrepetible. No hay forma de retorcer el reloj. No me recuerdes mas el adios. Sabes que no me gustan los adioses. No me gustan porque llevan promesas que normalmente no se cumplen. Y eso, para una persona sensible, como yo, duele, y duele en aquel sitio que solo yo se, que solo yo conozco. Y duele porque yo las quiero cumplir.

Hoy un examen y muchas despedidas. Hemos cenado entre amigos. Hemos despedido la noche entre cervezas, risas, fotos, abrazos y promesas. Ya te escribire, ya te vere, ya te llamare, ya te visitare, eres genial, no te olvidare, siempre estaremos en contacto. Por que tardamos tanto en decirnos estas cosas? Porque esperamos al ultimo momento para mostrar ese carinyo que todos llevamos? O es solo la consecuencia del adios? Volvere a llamar a Hiro el japones? Realmente ira Dylan a Sevilla en verano y le ire a ver (que cerca se ve Sevilla de Barcelona cuando estas en Hanover, que lejos cuando estas en BCN)? Ire a Milan algun dia a ver a Giorgos? Por que despues de tantas clases y horas juntos no nos hemos dicho lo que nos apreciabamos antes? Es el 'nunca mas' tan atractivo como para lanzar promesas de futuro?

Otros y otras prefieren marchar sin hacer ruido, sin decir nada, sin prometer nada, con un baul de sentimientos y de pensamientos en el interior. Pero, sobretodo, sin hacer ruido. Siempre les he admirado. Yo que soy capaz de lanzar a los cuatro vientos que ayer sali por la radio, o que saque un 710 en GMAT, o que me fue bien la entrevista, o que ganaron los Grizzlies, o que Juan fue en el maletero. Yo que no me puedo callar nada, admiro profundamente a los silenciosos, a los que ante un momento especial como es un adios, son capaces de abstraerse y simplemente hacer como si no pasara nada. Y es cierto, en perspectiva, simplemente es otro adios, otro horizonte, otro camino. Les admiro profundamente. Yo soy mas irracional, mas del momento, mas impulsivo, mas descontrolado..., me conoceis la mayoria.

Manyana marcho a San Francisco. Ahora mismo me da un palo tremendo. Ir a Boston, 7 horas de viaje en avion, llegar tarde alli, agarrar un par de trenes. Llegar a casa de Christoph a las 3 de la manyana. Enfrentar otro ritmo de vida, unas vacaciones diferentes, un nuevo cambio de rumbo. Preferiria quedarme aqui, con los que han sido los mios durante un tiempo. Preferiria vivir con ellos el final de esta experiencia. Pero decidi, sabeis, que queria ver mas mundo. Sin embargo, siempre me doy cuenta, que me apego mas a las personas que a los lugares.

Es duro decirle a Gustavo hasta pronto. Es duro decirle a Mariela y a Natalia que nos vemos un dia de estos. Es duro saber que a muchos ellos ya nunca mas les vere. Es duro saber que el tiempo y la distancia lo suelen matar todo. Pero la savia de la vida es saberse vivo en cada momento, y saberse protagonista de la historia que uno vive, y que afortunadamente en mi caso, he decidido vivir. Manyana vuelvo a volar, con sentimientos contradictorios, con suenyos truncados, con esperanzas deshilachadas por la crueldad del tiempo, pero con una vida que me sigue regalando un corazon para sentir con pasion y reconocerme vulnerable.

Espero escribiros desde San Francisco, la Barcelona americana.

Un beso en tres tiempos

Jordi

divendres, de novembre 18, 2005

La vida es corta, pero bella

Buenas noches,

Hace unas horas que me he dado cuenta que la luna era llena. Como hara tantas noches que no miro al cielo? Como sera que he perdido de vista a mi querida luna? Llego a mi habitacion, y veo en mi calendario lunar, con desespero, que la luna no era del todo llena, es ya menguante. Me perdi una luna llena el martes. Mi ultima luna del periplo americano.

Quizas la luna de hoy refleja mejor lo que es la vida vida. Muchas veces parece bonita, hermosa, redonda, blanca, pero solo lo parece. Si miramos con mas carinyo nos damos cuenta que hay alguna imperfeccion, algun lado mas oscuro, una redondez inacabada, una nube que perturba su esplendor. Asi es la vida, con imperfecciones, con lados oscuros, con cantos cortantes y con obstaculos que de pronto nos impiden ver su luz, pero igualmente unica y especial. Asi se presenta esta noche de noviembre en la pequenya ciudad de Hanover por donde circulan mis pies, mis suenyos y mi alma desde hace unas lunas.

La vida no es perfecta y es corta. Hoy explicaba a una persona con angel que me encantaria que el dia tuviera 30 horas y que pudiera gastarlas todas en sonyar, en arriesgar, en actuar, en aprender, en conocer, en disfrutar, en amar, en cambiar el mundo, en apasionarme. Tambien le explicaba que me gusta tanto escuchar musica y la radio, que a veces me pondria las dos al mismo tiempo (que enfermedad). La vida es corta y a cada paso, o a cada dos, te obliga a decidir. Hace anyos una persona bien especial en mi vida, Xema, me dijo que cada cruce de caminos suponia una decision, no solo del camino que querias escoger, sino del camino que querias no escoger. Al cabo de los anyos sus palabras siguen resonando y de vez en cuando me sigo encontrando ante ese cruce de caminos. Eso si, siempre preferire escoger yo que escojan por mi. Pocos me escuchareis un 'me es igual'. Odio los 'me es igual'.

Ahora mismo suena en mis oidos Bruce. En concreto: 'Born to run'. Hace poco lei que se commemoran trenta anyos de la edicion de ese album (para mi su mejor disco). La cancion acaba diciendo:
"Someday girl I don’t know when we’re gonna get to that place
Where we really want to go and we’ll walk in the sun
But till then tramps like us baby we were born to run"

"Algun dia, chica, no se cuando, vamos a ir a ese sitio
donde realmente queremos ir y caminaremos bajo el sol.
Pero hasta entonces, tipos como nosotros, carinyo, nacimos para correr"

Que la carrera sea provechosa, que sepamos donde queremos ir, que el sol sea nuestra esperanza en la noche y la luna nuestro suenyo en el dia.

Un beso con acento

Jordi

dijous, de novembre 17, 2005

Una aventura mes

Bona nit,

Eren les 10 de la nit, plovia a bots i barrals. El dia havia transcorregut bastant tranquil. Nomes una classe. Havia acabat i enviat ja el primer examen. M'havien de trucar de BCN per una entrevista a la radio (s'ha espatllat la linea, dema cap a les 12:15 de la matinada estare a RAC1). He sortit de l'habitacio. M'he posat l'anorak. M'he adonat que des del divendres no ho feia. He estat massa dies sota terra aquesta setmana. Sera perque ha plogut durant tots els dies??? En fi.

Doncs aixo, eren les 10 de la nit. I 7 persones a l'entrada de la universitat esperant. Erem dos catalans: Joan i jo mateix, un de Saragossa: Miki, un alemany: Alex, un del Salvador: Gustavo, un grec: Giorgos i un america: Dylan. Com en un d'aquells acudits del gran Eugeni. Doncs si, estavem esperant a un xile que se suposava ens havia de donar les instruccions per anar a un gran garito dels voltants de Hanover. Doncs no s'ha presentat. Primer problema: com arribar. Be, aquest mes o menys el teniem ressolt. Segon problema: com anar-hi. Erem 7 persones i 1 cotxe de dues portes. Amb una mica de fe l'hem tractat de solucionar. I de fet, l'hem solucionat.
El Joan s'ha ofert a anar al maleter, i aixi s'ha iniciat un viatge d'uns 15 km bastant divertit. Ens ha acollonat una mica fent veure que s'havia desmatllat, pero be, se'l perdona.

Hem arribat al lloc. Tal com ens havien dit estava al costat d'una sala de bitlles. I realment, a la gran sala (com la de les pelicules) i havia una porta blava sospitosa. Hem entrat, hem pagat 5 dolars i davant nostre s'ha presentat un espectacle propi de pelicula. No entrare en detalls. Nomes pels que hagueu vist Porky's us imaginareu en la mena de garito que he estat aquesta nit. Ho volia deixar al meu blog per constancia, i perque m'enrecordi de The Sharnigan's. Tremendo espectacle.

I aixo es va apagant poquet a poquet. Dema un altre sopar de celebracio i el dissabte i San Francisco que s'apropen cada cop mes. Potser no es bo marxar dels llocs tan sobtadament. pero si, potser es el millor. Com algun de vosaltres sabeu, no m'agraden els comiats.

Bona nit

Jordi

dimecres, de novembre 16, 2005

Malalto

Bona nit,

Doncs si he estat i estic una mica malalto. Mal de cap, mal de gola, mal de panxa i una mica de febre. No es un mal cocktail quan estas a 6000 km de casa i quan el teu unic refugi es un sac de dormir vell, una mica de musica i un rellotge que marca les hores ben poc a poc. I si vols aigua, doncs t'aixeques, camines fins a la font (interior) afortunadament, omples l'ampolla, i de nou al llit.

La malaltia, per lleu que sigui aquesta, et fa adonar de lo lluny de casa que estas, de la gent a la que trucaries en aquests moments, del caldo de la mare, del llit on suar el costipat, de tantes i tantes coses. Pero no es aixi, i aixo, espero, em faci mes fort.

L'experiencia americana es va acabant. Ja som dia 16 i el 28, si tot va com s'esperava hi sere per BCN. Avui pensava que es produeix un fet curios. Contra mes temps passes lluny de casa, mes gent va perdent contacte amb tu, i a la vegada mes contacte vas fent amb la gent d'aqui. I d'aquesta forma, mes greu sap anar-te'n i deixar de veure a aquelles persones que han estat la teva vida en els darrers mesos. Si, tenim el Messenger, i l'Skype, i el telefon (cada cop mes) pero desafortunadament un estara a Milan, l'altre a El Salvador, l'altra a Guatemala, l'altre a Alemanya, l'altra a Argentina, l'altre a Boston, ..., i mai mes. Si, mai mes. Per fort que soni, mai mes estarem junts. Estic ben segur que quan marxi diumenge 27 d'aqui hi haura persones, que han estat ben properes, que potser no veure mai mes a la vida. I aixo en perspectiva es ben heavy. Per aixo aquests darrers dies, si el cos ho permet, tractare que siguin ben intensos.

La presentacio de l'altre dia va anar genial. Inclus em van felicitar. Doncs si, ben content!
Avui he fet dues entrevistes de treball. Donat el meu estat fisic, penso que forca be. A veure que tal, son per treballar a London ..., quina ciutat, no? Ah! I ahir em van confirmar que tinc dues entrevistes a BCN per treballar a Frankfurt. Aquesta potser no la coneixeu tant, pero val molt la pena!!!!! De les preguntes de les entrevistes destaco la de tres punts forts i tres punts debils meus. I dels casos el d'un competidor de CocaCola que els estava treient vendes a la gran Coke. Jo era un consultor contractat per Coke, i a veure que podia fer. En fi. Aquest es el que no m'ha sortit gaire b. Sabeu del meu amor per Coke.

I pel que resta de setmana una mica d'examens (em queden 2.5), una mica de sopars (queden 4 en tres dies!), una mica de comiats, una mica de preparar el viatge i una mica de Barca-Madrid (el posen a una de les pantalles de la uni. Si, per ximple que sembli).

No parlare de l'endeutament del PSC i de la condonacio del credit de La Caixa. No ho fare perque segurament no val la pena. Tampoc ho fare perque encara no entenc com algun de vosaltres te comptes a la Caixa quan hi ha d'altres entitats (Caixa d'Enginyers per exemple) que no et cobren comissio per res de res i et tornen diners per algunes operacions. Pero alla vosaltres si amb els vostres diners pagueu al senyor Montilla. Sembla que tot ens vagi be i que no ens agradi el dret al pataleo. Aixi ens deu pintar.

Bona nit senyors (i senyoretes). Espero que dema em trobi millor

Jordi

PD: a peticio del Xavi reconec que a mes dels diaris d'informacio general tambe llegeixo el Marca, el As, l'Sport, el Mundo Deportivo, els comptes de Caixa d'Enginyers, els resultats de la NBA, alguna coseta a EBAY...

PD: hem superat les 300 visites!!!

diumenge, de novembre 13, 2005

Algunas lecciones

Buenas noches,

Siempre escribiendo pasada la media noche. Mala costumbre. Mala. Estoy escuchando Bon Jovi. Hace un rato el suenyo me estaba a punto de vencer y escuchando la BSO de la lista de Schlinder (peliculon) no iba a conseguir superarlo, asi que he decidido cambiar a Bon Jovi en directo y lavar la sabana (dormirme encima del colchon seria terriblemente asqueroso). Ya hace dos horas, lo he conseguido!!!

Se presenta una semana cargadita de actividades. Manyana presentamos nuestro trabajo de estrategia. Es sobre el petroleo en el mundo. Creo que ya lo explique hace unos dias. En fin. Presentare en ingles. Es una de las razones por las que vine aqui, y creo que en ese aspecto he mejorado bastante. El martes tengo entrevistas de trabajo y comida de despedida con la responsable de estudiantes extranjeros. El miercoles cena de despedida con el grupo de cristianos... Ademas en estos dias tengo que hacer los tres examenes porque el sabado vuelo a San Francisco!!!!! Los examenes te los dan en un sobre y tienes una semana para contestarlos. Desde que abres el sobre hasta que lo cierras solo pueden pasar 4 horas. No puedes decir a tus companyeros nada del examen. Nadie controla el proceso. En fin un p desfase para una mente latina.

Hoy os queria hablar de uno de los acontecimientos que he asistido esta semana. Ya sabeis que soy un poco freak y que me apunto a cualquier actividad con el objetivo, siempre, de absorver al maximo de informacion, conocer nueva gente y nuevas experiencias.

Bueno, pues el viernes asisti a una cena donde habia una mezcla de estudiantes de primero, gente que quiere empezar el anyo que viene aqui (los americanos cuando quieren hacer un MBA recorren algunas de las universidades americanas), miembros del consejo rector de Tuck, asistentes a la conferencia sobre diversidad que se ha celebrado el finde aqui y algun invitado mas. Unas 150 personas. Comida exquisita. Hace tiempo que no comia rost beaf. Y si ademas todo es de gorra, mejor que mejor. Os queria hablar del discurso que dio uno de los invitados. Era un afroamericano (asi denominan aqui a los individuos de raza negra) que ha ostentado importantes cargos en su larga vida profesional. Al inicio nos dijo que nos iba a dar 5 consejos para afrontar una vida profesional exitosa. Dicen los expertos que en cada discurso ha de haber un maximo de 3 ideas clave. Cierto es, porque de los 5 consejos mencionados solo recuerdo 3 bien, el 4 mas o menos y no me pregunteis por el quinto. Asi que me centrare en los tres primeros.

El primero es ser fuerte y saber en cada momento quien eres y porque estas donde estas. Parece ridiculo, pero cuantos nos dejamos llevar por las corrientes, por el donde va Vicente ..., y no nos paramos que es lo que realmente queremos hacer y donde es donde realmente queremos ir?

El segundo es tener formada una opinion sobre la mayoria de temas. Que de pronto te pregunten sobre: que piensas del conflicto de Francia? y tu digas, Francia? conflicto? no fastidies, a mi solo me interesa el futbol, el peso de Leonor y la portada del Interviu. La unica forma de tener una opinion formada es absorver informacion. Internet favorece mucho ese proceso, aunque el abultado numero de medios de comunicacion genera a veces demasiada informacion y muy rendundante. El dice que desde hace mas de 30 anyos lee cuatro diarios al dia: el Wall Street Journal, el Financial Times, el US Today (para los deportes supongo) y alguno local del sitio donde este. Yo, estos dias, tengo tiempo para leer muchos. Fundamentalmente me centro en La Vanguardia, con algun guinyo al Periodico (bastante mas agil) y un vistazo a los titulares del Pais (online gratis no se puede hacer nada mas). Luis y Miguel, mis companyeros de IESE, me han influenciado para dar tb una ojeada a El Mundo. Tener otro punto de vista siempre es bueno. Finalmente ya que estoy en el mundo de los negocios hago Financial Times y al estar en USA New York Times.

Reconozco que solo la vida solitaria de estudiante me permite este ritmo. Igualmente, almenos dos diarios, o un diario y una radio o tele, es fundamental. No hay que saber de todo, pero hay que poder opinar sobre casi todo. Eso estimula nuestra mente, nuestra capacidad de raciocinio y nos define como personas.

La tercera es la aceptacion de la diversidad. Como dijo el conferenciante. Si tu eres exactamente igual que otro, eres redundante, sobras. Suena un poco heavy, pero es que hemos de reconocer que vivimos en un mundo global, con diferentes etnias, religiones, ideologias, ... O aceptamos que los blanquitos de clase media somos una excepcion en el mundo global o nos va a pintar bastante mal en el futuro. La diversidad nos enriquece, no nos envilece.

Ah! Y la cuarta, que estoy animado: Intenta entender antes de ser entendido. Dificil, no?

Desde el pais donde cada vez mas reconocen el error estrategico y la desinformacion de la guerra de Irak. Desde el pais que alberga al presidente (quizas el unico) que niega la evolucion humana.
Me despido

Un beso

Jordi

dissabte, de novembre 12, 2005

Calor que dar

Esta noche solo quiero compartir con vosotros esta cancion de Ella Baila Sola. Una debilidad. Creo que la cancion, para mi, hoy lo dice todo. No se que os dira a vosotros.

CALOR QUE DAR

Hay un rincón en tu noche
que yo quisiera borrar
hay una espina clavada
que cortas por la mitad

y yo quiero saber dónde pisan tus pies
dónde buscas para empezar
dónde llamas para encontrar
quién rodea tus brazos si no te hace daño
si llena tu suavidad

un cartel dice cerrado
por no saber que ofrecer
una viñeta con gente que no quieres entender
una calle una mesa una luna
y en el hilo de nuestra cordura

quiero que encuentres tu paz
calor que dar

y yo quiero saber dónde pisan tus pies
dónde buscas para empezar
dónde llamas para encontrar
quién rodea tus brazos si no te hace daño
si llena tu suavidad

y yo quiero saber donde pisan tus pies
dónde vas si te pierdes
y quien tiene la suerte
a quien das ese tiempo que grita en silencio
que de algo lo llenes

UN BESO

Jordi

Bastant impressionant

Bona nit,

No podia estar dos dies sense escriure en el meu blog. No es el que vull fer. Vull anar reflexant tot el que visc en el dia a dia. Son dies extranys sense gaire classes, amb bastant temps per fer els exercicis que resten per fer, amb no gaire ganes de fer res, i amb moltes celebracions de comiats, sopars, aniversaris, etc. Son dies que se que no repetire mai mes a la meva vida. I crec que ara ho dic amb bastant fonament.

Avui, al mati no em trobava gaire be, una mica refredat. Ultimament opto per fer dos dinars enlloc de tres. Recordo que aixo es el que feiem al Paraguai. La conclusio es que no passo gana. Menjem massa. Estic segur. A Paraguai feiem un menjar fort al mati, i despres en feiem un a mitja tarda. Res mes. Aqui no faig el mateix. Vaig a classe i cap a les 12 em prenc el got de llet amb cereals. Despres sopo cap a les 7, res mes. Quan vaig tornar a BCN em trobava superple cada cop que menjes, pero poc a poc un se n'acostuma. A mi tb m'agrada molt menjar.

A la tarda hem tingut la primera celebracio. El fill del gerent de Marvel (ja us vaig parlar d'ell) i la seva dona ens han convidat a sopar. Pero hi havia trampa. Haviem de cuinar nosaltres, i per 25 persones!!!!!!!!!!!!!!!! Ha estat genial. He cuinat una paella de pollastre, una paella de peix i una fideua amb allioli. El Luis ha cuinat un rissotto de bolets i anec. Ha quedat tot impressionant. Hi ha hagut algun moment que tenia els quatre focs funcionant. No se com m'he ensortit, pero espectacular. M'encanta cuinar. Ho disfruto tant...

La quantita d'alcohol que hi havia al sopar espantava. Pensava que els alemanys i els polonesos bevien molt, pero me n'adono que els americans no es queden enrera. La unica diferencia es que les seves cerveses son de menor graduacio. Tota festa suposa enganxar una taja. Un ambient molt diferent al que jo vinc. Cada cop mes penso que el 'real world' es aquest, i que he viscut molts anys dins d'una bombolla. No dic que aquest mon sigui millor, pero realment calia coneixer-lo.

Despres del sopar hem anat a una altra festa. Alla he vist quelcom que no hi havia vist fins ara. Cal mantenir l'actitut de sorpresa sempre alerta. Avui he vist quelcom del que ja havia parlat amb algun de vosaltres, allo que hem vist a la tele a les pelis americanes de jovent. En aquestes festes la cervesa no es serveix en ampolla. Hi ha bidons de cervesa d'uns 50 litres. Hi ha un aparell que es connecta al bido i del que s'hi poden servir gots, gerres, etc. Doncs be. Avui he observat el seguent joc. Algu es posava davant del bido. L'agafava amb les dues mans. Dos persones l'agafen de les cames i l'aixequen. Algu l'endinya el dispensador a la boca i a contar. Ha guanyat un grec, 68 segons. Si, podem criticar-ho, jo mateix ho he fet. Pero aquest es el real world. Jo, per si us queda algun dubte, no he partcipat. Ulls per veure, ulls per ser critic.

Molts petons, us porto molt a dins,

Jordi

dimecres, de novembre 09, 2005

Saber delegar

Buenas noches,

Creo firmemente en el servicio activo, incluso lo promulgo ante la gente que me rodea. No creo en aquellos que dicen: "Si, yo ya ayudo" y tienen una mujer mayor con dificultades bajando del autobus y hacen como si les picara la oreja. El servicio, o es activo, o bien no es. Pero para poder servir hay que aceptar ser servido. Y eso, almenos para mi, es mas fastidiado. Un capitulo a aprender y mucho. Estos dias recibo las noticias de la Trobada de Advent de Cor Obert. Tambien leo sobre las actividades del grupo del que presuntamente soy monitor. Me gustaria implicarme mucho mas tanto en las actividades generales como en el grupo. Creo que podria aportar mucho mas.

Sin embargo, he de aceptar que estoy a 6000 km de distancia, y que puedo hacer desde aqui. Tengo que aceptar que la distancia hace el olvido y que el dia a dia diluye la realidad de los que no estan presentes en el dia a dia. Y desde la distancia, y desde mi opcion por escoger esa distancia, he de aceptar las decisiones de los que viven el dia a dia. No puedo hacer mas. A veces enviaria algun mail critico, pero no, ese no es el camino. Hay que saber delegar, como aquellos que delegaron muchas veces en mi. Algunos creyeron que nunca seria monitor, otros delegaron en mi, y 13 anyos despues aqui sigo. Saber delegar. Confiar. Acompanyar...

Aparte de la reflexion, poco mas en este martes. Ah si! Un color rojo de un arbol de Tuck. Algo increible. Algo tan bonito, que solo para verlo valdria la pena vivir, no una, sino mil veces.
A la noche hemos hecho una cena de latinos. Para cenar y tomar los latinos somos los mejores. Para otras cosas, creo que los chinos nos ganan. Igualmente, seguro no lo pasan tan bien.

Por cierto, por si no lo sabiais, Van Bommel se ha lesionado. Como diria el gran hermano Antonio, que gran problema!

A 2 grados de temperatura solo me queda desearos buenas noches

Jordi

dimarts, de novembre 08, 2005

San Francisco

Bona nit (bon dia per la majoria de vosaltres),

San Francisco corria feia temps pel meu cap. D'una banda em feia una mica de pal. Haig d'agafar un bus, anar fins a Boston (3h), esperar a l'avio i fer un vol de 6 hores. Pero d'altra banda alla esta el meu amic Christoph i segurament ho passarem molt b. Ahir a la nit vaig topar amb una plana amb diferents ciutats del mon. Hi havia tantes que no coneixia! Vaig dir que no podia perdre l'ocasio. Aixi que el dia 19 volo de Boston a San Francisco, el 23 men vaig en cotxe de SF a Las Vegas i el 24 volo de Las Vegas a Boston. Amb una nit a Las Vegas crec que ja em puc fer una idea d'aquella bogeria de ciutat. Estic content, i m'ha sortit bastant b de preu.

D'avui destacar la xerrada que ens ha donat al grup de cristians el vicepresident d'estrategia de MCI. Molts no coneixereu MCI. Es el nom que va adoptar WorldCom despres del major escandol contable de la historia de USA. Els accionistes (la majoria treballadors) van perdre 180 mil milions de dolars en un dia. Doncs be. Aquest home ha remuntat l'empresa (obviament no sol). No ens parlava un qualsevol. En molts moments m'ha recordat a l'amic Bush i de fet s'hi assemblava (http://global.mci.com/about/company/executives/crane/). Ha parlat de designi divi, de crida, de conversio, etc. Esta tan lluny del que penso... Tot el que deia expressava un sentit de repressio repulsiu. M'ha agradat el que ha dit al final, quan li han preguntat com presentar-se davant gent d'una altra religio. Aqui ha mostrat una obertura admirable i ha referit un text de la Carta de San Pere:

"Al contrario, dad culto al Señor, Cristo, en vuestros corazones, siempre dispuestos a dar respuesta a todo el que os pida razón de vuestra esperanza. Pero hacedlo con dulzura y respeto. Mantened una buena conciencia, para que aquello mismo que os echen en cara, sirva de confusión a quienes critiquen vuestra buena conducta en Cristo."

Ben interessant. Prenem nota.

I despres de tanta transcendencia us enganxo una vinyeta del CAP (La Vanguardia). L'he trobada graciosa



Petonets i fins quan vulgueu

Jordi

dilluns, de novembre 07, 2005

heifer.org

Bona nit,

Avui ha estat un d'aquells diumenges extrany. Un d'aquells dies que s'obre amb moltes expectatives i moltes hores per endavant i que per a o per b no acompleix les expectatives formades previament. Aquest mati pensava que avui avancaria feina, que llegiria i que inclus faria una mica d'esport. Doncs be, poca feina avancada, res de lectura (fora dels casos de l'MBA) i res d'esport.

NOmes he sortit de l'habitacio a omplir l'ampolla d'aigua (un parell de cops). Ah! I he estat 3 hores reunit preparant la presentacio de l'assignatura Global Strategy. Sona b, eh? Al grup som 6, tres noies (India, Guatemala i US) i tres nois (Mexic, Xina i Catalunya), aixi que ja us podreu imaginar la riquesa cultural de tot plegat. El nostre projecte tracta d'analitzar tres empreses petroleres de Mexic, India i Xina i veure com poden impactar alguns esdeveniments en la seva estrategia futura. No entrare en detalls, pero l'estrategia i l'energia son dos temes ben apassionants. El petroli sera un tema de discussio continua en les properes dos o tres decades, temps al temps.

Ja cap a la tarda he estat parlant amb un company a NYC (avui era la marato i un IESE l'ha correguda), un altre a Duke, un altre a BCN. Aixo sembla la sala d'operacions de la CIA!!!!!
Ultimament a banda dels diaris de consulta diaria (Marca, Periodico, Pais, Vanguardia) tambe consulto el Financial Times i el New York Times. Aixi es tenen mes opinions i mes visions, i un s'assabenta de mes coses fora del nostre provincianisme espanyol. En una de les noticies d'avui del NYTimes, explicava com Bush ha visitat avui a Lula a Brasilia. Ha fet un discurs carregant-se les accions de Chavez contra la politica americana (recordareu els esdeveniments d'ahir a l'Argentina). Despres s'ha reunit amb Lula i amb el seu ministre d'exteriors. A la sortida el ministre ha explicat que, durant l'entrevista, Lula ha desplegat un planol de Brasil i ha anat explicant al president nordamerica les caracteristiques de la geografia americana. Bush, al veure el planol ha dit: "Wow, Brazil is big!". Sobren comentaris de la ignorancia d'aquest home sobre res fora del seu ranxo de Texas o de la Casa Blanca.

No m'extendre sobre lo de Chavez (un altre dia potser si), pero curiosament el 80% de la produccio de petroli de Venezuela va als Estats Units. Es curios que el diner que guanya dels americans l'utilitzi per carregar contra ells. Curiosa politica. Certament incoherent perillosa. No se com acabara tot aixo, pero crec que estan condemnats a entendre's.

I acabo amb el titol heifer.org . Mai s'ha de perdre la capacitat de sorprendre's. El divendres alguns alumnes van fer una especie d'obra de teatre. Tots estavem asseguts i de sobte un s'aixecava i feia un discurs d'uns 10-15 minuts posant en evidencia algun professor, alguna tradicio de l'escola, algun grup d'estudiants, etc. Va ser fantastic. Aquesta gent te una capacitat d'improvitzacio estupenda. Vam riure molt. Els ensenyen a parlar en public des de petits. Doncs b, els diners recollits (1700 dolars) han anat a parar a una fundacio anomenada heifer. Que fa? Doncs, amb els diners, dona animals a les families d'algun pais del Sud, com a mitja de subsistencia i de creacio d'economia familiar. Hem pogut comprar bastants anecs, pollets, un parell d'ovelles, un parell de porcs, un caball, un bufal i una vaca. En fi, impressionant. Intento sempre destacar algun canto positiu dels americans, que en tenen, malgrat des de l'altre canto de l'ocea no ho sembli.

Bona nit

Jordi

diumenge, de novembre 06, 2005

Un sabado curioso

Sabado de contrastes,

El sabado ha empezado pronto, las 7:20. Para ser un sabado no esta mal. He salido de la habitacion y ya me estaban esperando fuera. Los del grupo de accion cristianos (mala traduccion) teniamos dia de servicio. El trabajo consistia en preparar la comida en la David's House. Que es la David's House? Es una casa on viuen nens que estan malalts (normalment cancer). Tenen l'hospital al costat, pero les autoritats americanes adopten el plan d'evitar que els nanos passin massa hores a l'hospital, i creuen que tenint-los en una casa amb una vida mes 'normal' seran mes capacos de superar l'enfermetat. Els pares els venen a visitar els caps de setmana, aixi que avui cuinavem per tots, i aixi deixavem que els pares estiguessin amb els nens.

He preguntat a la responsable (sabeu que sempre m'agrada saber de tot) d'on treien els diners. M'ha dit que tot son donacions. que ahir mateix va venir un empresari i va donar 55mil dolars. Aquest es un pais anb una gran cultura de donacions. Hi ha dues raons fonamentals, la primera es que les donacions tenen bones exempcions fiscals (a Espanya tb pero no tan bones), i la segona i fonamental es que son gent que creu en el seu pais, i que esta segura que el diner que donen s'utilitzara per una bona causa i que beneficiara, en el llarg termini, al pais. Aquesta segona nocio es dificil inculcar-la en la nostra cultura llatina on el curt termini predomina sobre el llarg termini. Doncs be, despres de preparar el menjar, hem pregat i ens hem assegut a taula a compartir un senzill esmorzar. No tot dins de l'MBA es agressivitat, competitivitat, i fer caixa. Aquest n'es un exemple com d'altres mes.

Aquesta es la primera cosa que volia explicar avui. La segona es que aquesta tarda un professor ens havia convidat a casa seva (som 80 en dues classes, aixi que ha organitzat 10 sopars). Si, sembla increible. Mira que he tingut professors a la meva vida. Mai havia experimentat quelcom aixi. Cadascun haviem de cuinar un plat. Jo he optat per la gran truita espanyola (amb ceba!). Com a l'habitacio no tinc cuina, he anat a casa del Joan. Conviu amb dos indis i dos xinesos. Mai he cuinat en un lloc tan brut, insalubre i desordenat. En aquests moments tracto de recordar quan la meva mare diu que soc un desastre, miro al voltant, i se m'infla l'ego. Les truites han sortit sorpresivament b. El sopar ha estat molt interessant, amb tres japonesos, dos coreans, una belga, dos americans, un alemany, dos catalans, el professor i la seva dona (russa). A la casa hi ha coses d'arreu del mon. El professor ha destacat un quadre de Bali. Esta titolat el paradis. Es un indret a les muntanyes on viu una tribu que destaca (segons el professor) per dos trets diferencials: els homes no treballen, i les dones no porten cap mena de roba per sobre de la cintura. Sense comentaris.

Per tant, avui he cuinat dos cops. Una altra passio que em ve de tant en tant. Crec que aquesta no es vocacio, pero es que m'encanta cuinar. Sobretot, sobretot, per veure la cara d'alegria d'aquells per a qui he cuinat. Ja sabeu que m'agrada que m'estimin...

El dia ha acabat en la discoteca del poble. Quelcom similar a un ball de festa major, amb menys alcohol, bastant mes kilos de pes de mitjana, i uns balls que sobrepassen la provocacio, generant a estones vomitera. Calia anar, i ja ho he fet. No crec que hi torni.

M'acabo d'adonar que he comencat en castella i he acabat en catala. Espero que els amics pperos no em tatxin de radical per tal decisio (en aquest cas casual).

Petonets

Jordi

dissabte, de novembre 05, 2005

Periodistas

Buenas noches,

Esta manyana me he tenido que levantar mas pronto de lo habitual. A las 9 tenia una conferencia. Es de esos actos que son voluntarios pero a los que me gusta asistir. Algunos me llaman freak por ello. Dos periodistas, que escriben en el Times y son expertos en la formacion de ejecutivos, nos han dado una charla de como lidiar con los medios de comunicacion. No me extendere en las conclusiones, solo apuntare unas indicaciones:
- La mayoria de periodistas no saben de lo que estan hablando (lo han dicho ellos mismos), hoy son expertos en energia, manyana lo son en cosas de casa, pasado en el arte moderno y al otro en las cabras montesas. Es humano. No se puede saber de todo, y no estan formado para ellos.
- Por esa razon hay que darles unos mensajes muy muy claros. De no ser asi, las malas interpretaciones estaran a la orden del dia.
- Finalmente hay que aprender a tratar con los medios antes de que se produzca alguna crisis, en ese momento seguramente sea demasiado tarde y nos engancharan en p...

En fin, a la mayoria no creo que os interese mucho, pero asi lo dejo escrito en el blog y siempre lo podre consultar. No desestimeis la fuerza del cuarto poder. Su ignorancia no los hace menos fuertes (lo mismo pasa con los politicos). Conozco algun periodista, espero que no se moleste por lo escrito.

A la tarde he acabado el proyecto de una de las asignaturas. Se trataba de desarrollar un proyecto inmobiliario factible en un sitio del pueblo de Hanover. Y nos hemos inventado un hotel. Somos siete en el grupo (aqui se prima el trabajo en equipo), y el que ha hecho de lider es un exmilitar de la Navy. De todos se aprende. Su capacidad de decision y de ejecucion, su organizacion y puntualidad son encomiables. Eso si, es un chulo y un arrogante, pero bueno, tenderemos a ser positivos.

Despues he tenido una conversacion con uno/a de mis Cor Oberts. El futuro, los suenyos, la indecision, la presion de los examenes, ... Ha sido una conversacion bien profunda, muy vital. Son experiencias que solo se pueden tener a nivel de Cor ObertII/Joves y es un gran regalo. Tambien una gran responsabilidad. Estan en una edad increible, con un mundo que se les abre a pasos forzados, y que descubre grandes posibilidades pero tambien ocasiona un vertigo dificil de controlar. Acompanyar, escuchar,..., nunca imponer, aunque sea una gran tentacion. La capacidad de manipulacion es grande, pero mejor nunca utilizarla.

En una de las entrevistas de trabajo me preguntaron de que estaba orgulloso en mi vida. Les dije que de dos cosas. La primera es que siempre habia trabajado en aquello que queria trabajar. La segunda es ver que aquellos a los que he sido monitor han ido tomando opciones por la vida, tienen un buen recuerdo de mi, y vuelven de vez en cuando.

Para acabar el dia un poco de deporte y una cena de los estudiantes de intercambio. Japoneses, italianos, griegos, canadienses, franceses, y miembros de las diferentes identidades nacionalidades de Espanya (;)) hemos compartido comida, historia y risas. Otro regalo. Otro privilegio. Muchas gracias.

Bona nit

Jordi

divendres, de novembre 04, 2005

Etiopia

Bona nit diari,

Aquest mati he parlat amb la Imma, esta a Etiopia, treballant en una consultoria amb Intermon-Oxfam, en un projecte de seguretat alimentaria. Fa uns mesos que es diu que en aquest pais es repetira la gana extrema de l'any 1984, pero no s'acaba de produir. No se sap d'on venen els rumors, qui els genera, quins interessos s'hi amaguen, i qui es queda amb part del menjar que s'envien. La tasca es aquesta, investigar si realment ha d'haver una famina de nou.

Pero la situacio a Addis Abeba (capital d'Etiopia) impedeix realitzar qualsevol treball. Fa uns mesos van haver eleccions. El partit al govern (quasi dictadura) va tornar a guanyar, pero realment sembla ser que la corrupcio va ser la gran guanyadora. Els opositors han protestat des de llavors i aquesta setmana la revolta ha esclatat. Uns diuen que porten 100 morts, d'altres 200. La situacio es caotica: gent armada pel carrer, la policia arrestant a torn i a dret, vaga de busos, taxis, etc. En fi, s'esta lluny de la guerra civil perque l'oposicio nomes pot lluitar amb pedres.

Fa uns dies va sortir una petita noticia a El Pais sobre Etiopia i la situacio politica. Res mes. Als Estats Units tampoc he trobat res als principals diaris. M'he posat al cercador de La Vanguardia, he introduit el mot Etiopia i han aparegut 5 entrades (en 10 anys). La mes recent es la visita d'Angelina Jolie i Brad Pitt al pais. Visita relacionada amb l'adopcio d'una nena etiope per part de l'actriu. Curios negoci aquest. Segons estadistiques l'any passat es van vendre 10mil nens a Etiopia, alguns per nomes 1 dolar. Es dificil jutjar, Deu me'n lliure, pero en aquest tema de l'adopcio a l'Africa, sovint es barreja el caprici amb la solidaritat. Curiosament, cercant una vida millor per aquests infants, estem generant un mercat negre de venda d'infants amb consequencies nefastes (pero la nostra consciencia estara alleujada). Ja dic que cada cas es diferent, pero son terrenys perillosos i enfangats.

Doncs res, no sabem res d'Etiopia. Miro les portades dels principals diaris catalans i espanyols a aquesta hora de la nit: l'Estatut (ja cansa), la reforma educativa (quantes portem?), la detencio d'un pressumpte cap de l'11M, Jesus Vazquez es casa (felicitats), alguna mort... Etiopia no interessa, ni aqui ni enlloc, sembla ser que ni al mateix govern etiop. No es un pais geoestrategic, no te ni or, ni petroli, ni diamants, ni port, ...

No fa gaire a la BBC international vaig veure un reportatge que recordava la crisi alimentaria etiop de l'any 1984. El moviment mundial es va activar perque, de sobte, una infermera en un camp de refugiats va trucar a un vell conegut periodista. El periodista hi va acudir, i la desgracia era tan gran que se li van remoure les entranyes i va moure cel i terra per reduir la tragedia que succeia davant dels seus ulls. Aquesta es la imatge que tenim d'Etiopia.

20 anys mes tards, aquest pais, com la majoria de paisos d'Africa, ens segueix important el mateix. Sembla que els condonem el deute, pero els governs que hem donat suport durant anys i panys, segueixen alla, dilapidant la poca riquesa restant, amb la visio de futur d'un mosquit i lluitant per un bocinet mes d'un pastis, que tan de bo se'ls podreixi a l'estomac.

Des d'aqui poc mes puc fer ara mateix, nomes explicar-vos-ho i pensar que la justicia un dia arribara, i que malgrat el que sembla, sempre, sempre, SEMPRE, cal ser optimista.

Bona nit

Jordi

PD: l'ambaixadora espanyola ha estat evacuada i es troba 'en paradero desconocido'. A tot arreu (no nomes als avions) hi ha classes

dijous, de novembre 03, 2005

Comunicacio

Bona nit blog,

Porto 13 hores tancat en la meva habitacio/cubicle. M'he llevat a les 8:30. He acabat de repasar l'exercici que havia de lliurar avui, m'he dirigit a la reunio de grup i despres a la classe. A les 11:45 ja havia acabat el dia academic. Moltes hores per endavant, arma de doble fil. He arribat a l'habitacio, 12h. He parlat amb els meus pares, al mig de la conversa m'he adonat que hi havia una conferencia de la CIA sobre el futur del petroli al mon. Alguns sabreu que aquest es un tema que m'apassiona, aixi que entendreu que m'hagi "cagat" en tot. Aqui cada dia hi ha desenes d'actes, conferencies, etc. Es normal no assabentar-se d'alguna, pero d'aquesta????? En fi, sort que el Joan hi ha anat i me n'ha fet cinc centims:
- El petroli seguira pujant de preu per l'augment de demanda per part de la Xina i la India.
- Els paisos de l'OPEC, basicament Irak i Arabia Saudi tenen molta mes capacitat de produccio, pero la volen controlar per no abaixar els preus i fer-se d'or amb el nivell actual.

El futur sembla lligat al petroli encara. Malgrat aixo els japonesos ja s'han posat les piles (mai millor dit) i Toyota, Honda i d'altres comercialitzen cotxes hibrids (electrics i/o benzina). Els americans seran els seguents (el consum de benzina als USA no ha augmentat en el darrer any, cosa preocupant per un pais on els cotxes son com l'aigua). Els europeus encara estem pensant si tanquem la produccio a SEAT, la portem a Polonia o fotem al carrer al dissenyador del darrer Toledo. Com no espavilem... Aixo si, a Europa ens preocupem una mica mes d'aillar les construccions i per tant les necessitats termiques son inferiors. Aqui les cases son autenticament de paper semblants a les que vau veure a les imatges del Katrina.

Des de les 12 fins ara no he sortit de l'habitacio, nomes per anar a buscar el formatge a la nevera (hi ha una nevera per 80 habitacions i soc l'unic que la utilitza, acollonant). Diuen que contra menys tens a fer, menys coses fas, podriem anomenar-ho el simptoma funcionari. Doncs avui l'he patit. A dures penes he complert el meu pla de treball (que era ben curt). Pero sense sortir de la meva habitacio he parlat amb persones a tres continents diferents, he xatejat amb unes 15 persones i he donat una bona sorpresa (com m'encanten) a algu especial. Per aixo he titolat el diari d'avui comunicacio. Es una via de comunicacio diferent, que ens allunya una mica del tracte personal, del veure'ns, de llegir-nos els ulls, de compartir els somriures. Pero tambe te punts positius perque ens ajuda a coneixer millor a persones amb les que no parlem sovint, ens redueix la sensacio de soledat i ens permet multiplicar el nombre de comunicacions diaries afavorint la gestio de la informacio. No cal abusar-hi, pero cal aprofitar-ho.

L'anecdota del dia es que he fet els meus tres primers sudokus. Tractant-se de numeros, espero no enganxar-me gaire.

La noticia del dia es que en dues setmanes m'entrevisto per una feina a Nova York o a Londres. Dos ciutats on es dificil viure i on, sincerament, no em veig visquent.

I aquest dia tambe te canco, i avui va dedicada. Silvio Rodriguez canta Gota de Rocio, una canco deliciosa, que es desfa a la boca com un dolc terronet de sucre, o encara millor, com una pastilla de xocolata. L'afegeixo al meu blog.

Mil petons

Jordi

PD: avui, amb 45 visites, s'ha batut el record del blog, gracies

dimecres, de novembre 02, 2005

Un manyana incierto (aqui no hay enye!)

Buenas noches,

Manyana presentamos el Estatut en el Congreso. Hay incertidumbre por cual sera la respuesta despues de las intervenciones de Mas, de Madre y Carod. Hemos vivido un mes de acoso y derribo, de insensatos tirando piedras a un texto que dudo hayan leido, de ineptos incapaces de entender que Catalunya necesita otro encaje dentro del Estado, y que si no es ahora sera dentro de unos anyos. Cuesta tanto entenderlo? Hoy escuchaba a Ibarra diciendo que los catalanes eramos unos cretinos y que nos metieramos el dinero por el... Ojo, Sr. Ibarra, porque como los catalanes se metan el dinero por ahi, y hagan lo mismo los alemanes, los holandeses, etc., etc., se van a tener que poner a trabajar, y creame, eso es duro. La cultura de la subvencion se acaba, y o bien se espavilan, o bien tendran que jugar a la loteria con suerte. Vaya! la loteria tb suele tocar en Catalunya, en Sort. Sr. Ibarra, es tambien por nuestra insolidaridad? o es que quizas nos gastamos mas dinero y se ha desarrollado un modelo de negocio innovador? Lo que no entiendo es que usted sea del Barca. Lo que me parece es que tiene dos caras y una de ellas muy dura.

Por aqui todo sigue mas o menos igual. Las clases ya van de capa caida. He leido mucho este anyo y mis companyeros tambien. Asi que poca sustancia sacamos ya. Todos estamos ahora mas concentrados en buscar una empresa donde desarrollar todas las potencialidades adquiridas durante el MBA y desde donde podamos pagar el dinero que debemos, que no es moco de pavo.
Y las empresas siguen viniendo por Tuck. Y hoy han venido los de Pepsico.

Es interesante conocer a los big players de la economia mundial. Pepsico no es una opcion de trabajo, pero he asistido para saber mas de esta gran empresa (la 34 del mundo en ingresos) y porque siempre, de todo, se puede aprender. Con las companyias que comercializan productos de consumo (nutricion, limpieza, ...) uno se lleva grandes sorpresas. Hoy he sabido que Pepsico no es solo Pepsi, sino tambien Lays y Fritos, y Tropicana, y Gatorade y Oaker. Los consumidores no somos conscientes porque crean marcas tan potentes que ocultan el verdadero origen del producto. Lo mismo pasa, por ejemplo, con Procter and Gamble, con las Pringles y el Ariel o con Nestle, con la Lechera, Loreal, etc.

Pues bien, el negocio fundamental de Pepsico no es la Pepsi, son los snacks. De un mercado de 25 mil millones de dolares controlan 17 mil millones. Como ha dicho su director estrategico no tienen competencia. Aqui mencionan dolares como si nada. 17 mil millones, Dios!!!!! Y 153 mil trabajadores. Nos ha mostrado una serie de productos que lanzaran el anyo que viene. Destaca una bebida de leche en lata y sin gas. Aqui toman muchas guarrerias. Afortunadamente solo unas cuantas pasan el Atlantico. Tb ha anunciado que en 2010 la mitad de sus productos seran dieteticos y/o organicos.

Nos han obsequiado con una mochila bastante guapa y repleta de productos. Despues de 7 horas ya me he tragado un paquete de Doritos (grande) uno de Lays (grande) uno de frutos secos y una botella de agua con sabor a frambuesa (asqueroso). Creo que soy demasiado impulsivo con la comida (tambien con otras cosas...).

Manyana tengo que hacer una llamada a una empresa que no escogio mi curriculum, pero se comprometio a revisarlo. A ver que tal. Ya explicare.

Un beso bien fuerte

Jordi

dimarts, de novembre 01, 2005

S'acaba un mes

Bona nit germanes i germans,

Com va aquesta entrada al mes de novembre??? Pobre mes, sempre al darrera del gran mes de desembre. I es que el 2005 ja comenca a dir adeu...

Tot ha tornat mes o menys a la normalitat avui, amb les meves classes, els meus xats amb angeletes i angelets, la retrobada amb els companys de Tuck i poca cosa mes. Avui es Halloween i la gent pel carrer va vestida amb trajes ridiculs. Un altra imatge mes del contrastant USA/ Fins i tot a classe han vingut disfressats. Inimaginable a les nostres contrades.

Les classes es fan ja una mica feixugues. Mes i mes materia ja no entra en una ment molt colapsada amb tot el que ha apres en el darrer mes. Llegia l'altre dia una contra a la Vanguardia d'un professor d'ESADE (perk sigui la competencia no s'ha de menystenir). Deia que podem aprendre i aprendre, pero que arriba un moment on l'aprendre una mica mes es marginal, ja no fa gaire diferencia. En aquell moment es millor fomentar les relacions personals, conexier gent, relacionar-se, etc. Crec que ara estic en aquest moment. Un moment que podria ser dolcissim, i que es queda en bastant dolc.

Avui pont a Espanya. Recordo una entrevista que vaig fer fa uns quants anys a Anglaterra. Just acabava el master a Oldenburg i volia entrar en una de les empreses liders en la implantacio d'energia solar a paisos del Sud. Em van recordar que a Anglaterra nomes hi ha 9 dies de vacances a banda de les de l'estiu. Em va dir que a Espanya eren moltes mes. Jo vaig dir que no, pero quan vaig tornar a BCN vaig contar-les. No us dic el numero, us ho deixo a vosaltres.

Diuen que els americans treballen un 15% mes d'hores que els europeus i per aixo son mes competitius. Crec que les dues afirmacions son correctes. I per demostrar-ho dema sera un dia normal de classe.

Bona nit i molts petons

Jordi

Estadisticas y contadores web gratis
Manuales Oposiciones