Vulnerable

Bona nit,

Avui acaba una de les setmanes més importants del meu any. És la setmana que comenca el dia del meu aniversari (20 d'abril), continua amb Sant Jordi (23 d'abril) i s'allarga una mica més quan es comencen a estrenar/llegir els regals i quan alguns (com tu Miki) s'enrecorden que ha passat Sant Jordi i que s'han deixat de trucar a algun Jordi.

Per tant és una setmana especial per molts motius. L'aniversari ha estat per mi sempre un dia de gran alegria. El meu petit cor és ple de joia quan aquell amic a qui fa molt de temps que no veus et fa aquella trucada o t'escriu aquell mail. També és un dia on la meva mare em fa un sopar o un dinar especials, i ella és la millor cuinera del món amb la qual cosa... Després Sant Jordi, el dia més maco de l'any a Barcelona. Veure una ciutat tan maca com la meva plena de roses, de llibres i de gent amb bon rotllo és genial.

Enguany aquesta setmana ha tingut molts sabors alguns molts dolcos i altres no tant. La llàstima és que la dolcor va arribar a un punt àlgid el dia de Sant Jordi i ha anat baixant des de llavors. Destaco el comiat de solter del Carles del dissabte. Va ser molt gran i va donar un toc exòtic i únic a aquesta setmana.

Però avui no parlaré de celebracions.

Dilluns a la nit vaig arribar a Copenhague i em vaig dirigir cap a casa. Un cop allà vaig agafar la clau i la vaig introduir al pany. La sensació va ser extranya la clau no girava i la podia empényer fins al fons. Conclusió: no hi ha pany. Amb l’esglai al cor vaig probar amb la segona clau al minipany, vaig girar-la i vaig poder entrar. La veritat és que aquest pany serveix de poc, amb una patadeta s’hi és a dins. En fi, em vaig trobar el pany a sobre del prestatge i una carta d’un veí al terra. Entrar a casa i sentir que algú ha estat abans et deixa el cor fred, malgrat tot estigui en ordre aparentment. Et va sentir vulnerable.

La història és que diumenge es va col.lapsar el desaigüe general i tota la porqueria va sortir pel primer lloc disponible, que és el meu water a la primera planta de l’edifici. No em vull imaginar l’espectacle, però resulta que la humitat es colava fins a la planta baixa i d’allà algun veí va deduir que el problema venia de casa meva. Com jo, afortunadament, no hi era, van decidir forcar la porta (trencant el pany) i solucionar aquell problema d’higiene imminent. Jo m’ho he trobat tot net, així que en general podríem dir que he sortit guanyant.

He dormit 3 nits sense pany. Jo pensava que Copenhague era un lloc segur i aparentment així ho és, però dilluns quan vaig pujar a parlar amb la veïna responsable de la neteja em vaig adonar que la majoria de pisos no només tenen doble pany sinó que també tenen alarma. La veritat és que quan he anat a dormir ni he pensat en el pany, darrerament arribo al llit massa tard i amb massa son.

Però aquest episodi i altres coses que m’han passat en les darreres setmanes m’han fet pensar molt en l’adjectiu vulnerable.

A la vida les persones o bé tendeixen a ser vulnerables sense por a mostrar les seves debilitats, o es neguen a ser vulnerables i exerceixen molts controls per evitar rebre cops. Jo crec que tendeixo a ser dels primers. Intento anar de cara a les coses que em fan il.lusió sense por a l’abisme, al donar-me una bona bufetada, a que la gent sàpiga per quin carril em veurà venir i a que no sigui un bon boxejador. Ser així té els seus avantatges perquè els pastissos que reps són més dolcos, t’omplen tota la cara i estàs estona asaborint-los, però també té molts inconvenients perquè reps molts cops. Alguns et deixen marca, altres et trenquen algun os i alguns et produeixen un dolor indescriptible que no hi ha medecina que el pugui curar.

De vegades m’agradaria no ser tan vulnerable, m’agradaria tancar els meus sentiments i els meus pensaments a pany i forrejat i que ningú no els pugués descobrir. M’agradaria ser d’aquells que han de posar el peu 30 cops a l’aigua abans de llencar-s’hi. M’agradaria ser dels que quan prenen una decisió és perquè ho tenen tot molt clar. M’agradaria ser dels que per no poder llegir allò que diuen els seus ulls els tanquen i es creuen de bracos i canvien de tema. Però jo no sé ser així. No els critico, les seves raons tindran i les seves ferides els haurà donat la vida, però jo prefereixo agafar un tren en marxa malgrat caigui a la via que esperar-me a que pari i mirar qui hi ha dins.

De tant en tant val la pena ser una mica agosarat, fer-se vulnerable i deixar la porta de casa oberta. Potser entra algú que val la pena i tot.

Petons

Jordi

PS: després de molt de temps afegeixo una cancó a la meva llista. És Vulnerable de Roxette. No és la seva millor cancó, però m’agrada molt la lletra i un grup que m’ha fet xalar i plorar tant és mereix estar en qualsevol llista.

Delante tuyo

La noche cayó hace un par de horas en Copenhague. Salía del trabajo cerca de las 9 de la noche y algunos rayos de sol se escaban aún entre las estrellas. La oscuridad del invierno se vuelve claridad casi eterna en el verano. Un gustazo.
Cenado y escuchando a Elvis me dispongo a escribir un rato. Sí, a Elvis. De vez en cuando es bonito mirar atrás y encontrar tesoros como el My Way cantado por un Elvis que a muchos niveles sigue siendo el Rey. Delante mío humea una infusión de boldo y menta. Me ha dado por ahí y voy a investigar los sabores de la botica de la abuela y sus diferentes hierbas. Cada vez pienso más que debo de ser de las pocas personas que prefieren beberse las hierbas que fumarselas, pero de eso hablé otro dia (la Maria no t’estima) y quizás hable otro en el futuro.

Hoy os explicaré una cosa que me pasó el sábado por la manyana…

Pero la historia empieza hace un mes en Panamá. Estaba una de las noches en un bar tomando algo con los companyeros de trabajo y de pronto en la pantalla aparece Bono y la cantante de The Corrs. El mundo se paró un momento. Dos voces geniales que me encantan unidas en un pedazo de canción de cuatro minutos. “Quiero esa canción” pensé. Pasó Panamá, pasaron los días en Copenhague, en Barcelona y de nuevo en Copenhague.

El sábado estaba leyendo y me puse a escuchar música en el ipod. Lo puse en modo aleatorio porque así descubres canciones que de forma habitual no escuchas. Al cabo de un momento sonó una canción. Me quedé estupefacto. Eran Bono y The Corrs? Sí, allí estaban, era la canción que tanto me había encantado. La he llevado conmigo todo este tiempo y ni me he dado cuenta. Cómo es posible? Primero porque hay muchas canciones en el ipod y segundo porque cuando me planteé buscar nunca pensé en el ipod, siempre en el emule, en algún colega, etc. Pero ya la tenía.

Pensando en eso me acordé de El Alquimista. Muchos sabeis que adoro ese libro y que mucho de lo que soy y de cómo soy se debe a cosas que descubrí de mi trazando con la vista, con el corazón y con los suenyos las palabras de Coelho. El Alquimista es el relato de cómo un muchacho (Santiago) busca un tesoro, y de cómo después de recorrer medio mundo, de conocer muchísima gente, de encontrar el amor, de perderse alguna vez, de llorar otras y de caminar mucho, regresa a su tierra y encuentra el tesoro en el lugar de partida. Maravillosa parábola de cómo muchas veces lo que buscamos ya lo tenemos pero no somos capaces de descubrirlo. A Santiago y su tesoro le pasó lo mismo que a mi con “When the Stars Go Blue”.

Quizás llevemos los tesoros dentro o los tengamos delante, pero a veces es necesario ir hasta Panamá para darnos cuenta, o no.

Un beso

Jordi

PD: boldo + menta, muy recomendable

Pasqua 2007

Bona nit,

Pasqua 2007 deixa una barreja de sabors difícil d'explicar i de concretar en poques paraules. Quatre dies on he mirat darrera i davant i on he aprofitat per descansar al màxim. Ho necessitava molt i el fet de tenir una habitació per mi sol ho ha afavorit. Dormir molt i menjar bé. Ser passiu i rebre moltes abraçades. Són les coses genials de Pasqua. La gent va amb tant bon rotllo que en qualsevol moment reps una abraçada i això és molt reconfortant.

Ha estat una Pasqua de somriures i d'alguna llàgrima, però avui em quedo amb tres coses excepcionals:

- Al concert de Kairoi de dissabte després d'una de les cançons es va demanar al públic que denunciés situacions en que la dona no era ben tractada. Una carmelita missionera va agafar el microfon i va dir: "Denuncio el paper que es dóna a la dona a l'església. Tan de bo fos més reconegut". Va ser un testimoni emocionant i l'aplaudiment va durar al voltant d'un minut. Diumenge, mossen Joan va dir que no li agradaria morir sense veure una dona presidint una Eucaristia. El clamor és cada cop més fort i l'església es dedica a tancar parròquies com la de Vallecas. Vomitiu, penós, deplorable. Serem prou valents per fer d'aquesta l'església de Romero, Sobrino i Casaldàliga? L'església de Jesús de Natzaret? Sí, el que anava amb els marginats.

- Un dels molts textos que vaig llegir durant d'aquests dies. Parla de Maria i Marta, les germanes de Llàtzer, l'amic de Jesús. Parlant de Marta menciona: "Que hay un hacer excesivo, que puede dificultar el amor, que hay un agitarse por el servicio a los demás sin aprender a escuchar lo que los otros necesitan; que hay un activismno desprovisto de experiencia mística que no constrye Reino sino que provoca estrés y desfondamiento". Un text que em parla directament i em diu moltes coses. A veure si el faig cas.

- Però, allò que va ser més extraordinari, de llarg, va passar dissabte a la nit. Les lectures van començar a fora del monestir, al camp de futbol. Era molt de nit, tot fosc. No trobava ningú conegut i circulava enmig de la gent. De sobte vaig aixecar els ulls. Després d'allò que vaig veure ja no vaig necessitar a ningú més. Quin firmament. Quina Ossa major, quina Cassiopea i sobretot quin Orió. Crec que mai havia vist un Orió tan preciós, tan meravellós. L'astronomia és una d'aquelles coses que m'encanten i que tinc guardades a la meva llibreria de somnis. El cel de dissabte em tempta a agafar-la de nou, a fer algun curset, llegir algun llibre, etc. De moment ho deixo al llibre dels meus somnis. He d'aprendre a deseleccionar. El cel del dissabte és el bombonet més dolç que he menjat en molt de temps. Gràcies al bon Déu.

Demà comenca la segona part de l'any (en tindrà 3 o 4). Crec que porto les piles ben carregades.
Gràcies a tots vosaltres

Petons

Jordi

Barcelona, sweet Barcelona

Bona nit Barcelona,

Després d'un final de mes trepidant a molts nivells aquest matí m'he llevat a Copenhage i per cinquè cap de setmana consecutiu he trepitjat un aeroport. Però avui era diferent, avui marxava a Barcelona, per gaudir de 10 dies de vacances. Dolces vacances...

El viatge ha estat llarg i s'ha tornat una mica dramàtic esperant la maleta a l'aeroport de Barcelona. He aterrat a les 15h i fins a les 16h20. L'aeroport de Barcelona és el pitjor que conec en el repartiment d'equipatge. Fets, no paraules. Avui me l'he jugada perquè ahir estava tan fet pols que vaig ficar massa objectes valuosos a la maleta (el mòbil d'aquí, la càmera de fotos, la samarreta del FCB que he regalat al meu germà, ...). Però bueno, ha sortit b.

Com us deia arribo molt cansat a casa. I a més de cansat arribo una mica encostipat. Però com deia avui als meus pares aquí puc fer un bufffffffffffffffffffffffffffffffffffff molt llarg, ja que no haig de preocupar-me ni de comprar, ni de què menjaré, ni de quan em despertaré, ni de qui em cuidarà si prenc mal. Tots aquests ressorts que haig d'utilitzar a Copenhage, no els necessito aquí. També projectes al cap, temps per empair tot el que ha passat en aquest primer trimestre de l'any (que no ha estat poc) i temps sobretot per retrobar-me amb la gent, la meva gent. Però sobretot temps per posar-me de número 1 de la llista i per descansar.

És maco de viatjar per tot el món, de visitar països, de conéixer gent i de llevar-se cada dia en un hotel diferent, però Barcelona segueix sent, per mi, el lloc més maco del món.

Petons de tots colors

Jordi