divendres, d’abril 28, 2006

Dimecres de glòria

Bona tarda,

Encara que ja sigui divendres, no em puc deixar d'escriure sobre el meu dimecres, que va ser realment diferent.

Aquests dies estic fent pels matins un curset oficial d'"Estudis de Mercat". Començo a entendre que quan em criden per algun d'aquests estudis i em comencen a preguntar sobre un nou vodka blau, un nou envàs pel bollycao, un nou anunci de Ron Cacique o una Coca-Cola light amb un toc de llimona (la vaig tastar fa un any i espero que mai hagi arribat al mercat, grrrrrrrrrrrr) serveix d'alguna cosa. Bé, serveix si les preguntes estàn ben formulades i si l'anàlisi i la interpretació posteriors són bones. Això darrer ja no ho puc afirmar, perquè tot sovint em trobo amb entrevistadores (es veu que aquesta feina discrimina el sexe masculí) que mostren menys interès per la seva feina que un enterrador.

Així va començar el meu dimecres. Amb una sessió d'Estudis de Mercat. Bé, com sempre, darrerament, arribo tard a classe, però almenys hi vaig, no com el 50% dels que es van apuntar. Després vaig anar a dinar amb l'Alejandro. Ell és un colombià que vaig conéixer quan vaig estudiar renovables a Alemanya. Ell va optar per l'energia del vent, l'eòlica, i jo per la solar. Ell ha triomfat en el seu camp, cosa que jo no puc dir en el meu. Després de treballar a Bristol durant 4 anys per una de les consultores de vent més grans del món, canvia de feina i de salari i marxa cap a Londres. El darrer cop que ens vam veure va ser a Bristol el gener del 2004. Des que ens vam conéixer al setembre del 2001 ens vam fer molt i ens tenim molta confiança. L'admiro profundament perquè és d'aquelles persones que s'ha currat una carrera professional sense cap mena d'ajut. Ell ha menjat molta merda a Bristol, perquè encara que no l'anomenessin "sudaka" rebia un tracte discriminatori respecte els seus companys nadius. Ha viscut fred, pluja i boira, estant sol, sense conéixer a pràcticament ningú a l'altra banda de l'Atlàntic. I a les persones que lluiten pels seus somnis i arrisquen se les ha d'admirar profundament. De no parlar gaire amb la gent s'ha tornat una mica més introvertit. Ens vam retrobar a Gràcia, al Salambó. Un restaurant que fa patxoca i on es menja prou b i bé de preu (al migdia). Vam compartir moltes coses en aquelles dues hores de conversa. Tantes coses que quan ens vam acomiadar a la Plaça Catalunya vam dir de retrobar-nos després del partit, a la nit.

Vaig arribar a casa i em vaig quedar dormit. La nit anterior, acabant un projecte de solar (hobby que no he deixat de banda), havia anat a dormir a les 3 i amb 5 hores jo no acabo de tirar. Després em vaig dirigir a la Teknon on tenia visita rutinària amb el traumatòleg pel meu genoll. Vaig decidir anar-hi caminant. La inactivitat esportiva (abans forçada i ara per mandra) em maltracta, em rovella i m'avisa de tant en tant a la bàscula. Una hora esperant al metge i 5 minuts de visita. Em va dir: "Tens les ròtules bé, una mica desviades, però dintre dels límits normals. Potser a la llarga et causin algun problema, però ara mateix ok". Millor aquest cop que el darrer quan em va dir:" ja se sap, 30 anys, hi ha coses que comencen a no poder-se fer". Potser la violència hagués estat justificada.

Vaig baixar gairebé corrent fins al Casal per veure el Barça-Milan. Va ser un partit de detalls entre dos grans equips. En els darrers dos anys no havia vist un equip que apretès més al Barça, però esclar, tenint a Cafú, Rui Costa, Shevschenko, Inzhagi, Seedorf, Pirlo, Kaka, ... Els italians es queixen del gol anul·lat a Shevschencko. S'obliden de la vermella a Costacurta i també que en 180 minuts han marcat igual nombre de gols que tarjetes han rebut els "àngels" Stam i Gatuso.
En aquest sentit Ancelotti em va decebre. Rijkard és el mestre i ho va demostrar l'any passat a la roda de premsa d'Stamford Bridge, després de perdre per aquell gol en falta de Terry.

Me'n vaig anar acompanyat de Mrs. P fins a casa amb una oferta d'anar tots dos en una bici, que vaig declinar, per posar una llavor de consciència on difícilment hi cap, i per saber que els quadres de les bicis del Decathlon no admeten un pes ilimitat. A l'arribar a casa vaig rebre la trucada del meu amic Alejandro. Vaig pujar a deixar les radiografies i em vaig dirigir cap a Bikini.

Eren les 12:10 i ens van dir que no obrien fins a les 12:30. Vam entrar en un bareto on els vaig convidar (a ell i a la seva amiga colombiana Catalina) a una cervesa. QUan em van cobrar vaig flipar, 3€ l'estrella. En fi. A les 12:30 a Bikini no hi havia ningú. Vam entar tranquilament abonant els 15€ per dues copes. A l'arribar a la pista de ball vaig observar una cinta que separava una taula de la resta de l'establiment. Diguéssim que era "un privée" cutre. Vaig tenir una intuició i ens vam asseure a la taula més propera del privée. Al poc temps es va complir la previsió i va entrar el primer jugador del Barça: Giuliano Belleti. Després van arribar Márquez i Maxi López. Amb Belleti va ser difícil parlar. Des del primer moment el va abordar una rossa que no el va deixar en tota la nit, amb entrades i sortides del local que entenc no eren per mirar si la Urbana s'emportaba el cotxe. Màrquez em va sorprendre per la seva timidesa, envoltat de bastants amics i de moltes noies que l'acosaven (sense aconseguir més que un somriure i un hola) es va prendre un parell de coca-coles, mentre escoltava i gaudia de la música. Maxi, era diferent, es notava que no havia jugat i portava una marxa increïble. Després de "felicitar-lo" em va dir: "Gracias Hermano" i després em va dir que era molt feliç de ser a BCN (no m'extranya). En fi, gent bastant normaleta, un dels secrets d'aquest Barça. Ronaldinho el van veure per Sol (Francesc Macià) amb una interpretació de bongos pèssima, però de Ronaldinho.

QUan vaig considerar que ja havia aguantat suficient l'espelma entre els dos amics colombians, vaig retirar-me cap a casa. Havia estat un gran dia, ple de sorpreses, però en 3 hores havia de llevar-me. Buffff, amb el que m'agrada dormir!!!!!!

Petonets

Jordi

Amo a Laura

Buenas noches,

No, no os asusteis, no he puesto una Laura en mi vida. De hecho, ahora que lo pienso, nunca puse una, pero no seguiré por esta vía que al final me acabaré pillando los dedos.

Para los que no lo sepais "Amo a Laura" es una canción de un grupo denominado "Happiness". Os la podeis descargar en www.nomiresmtv.com/flash.php La canción es una defensa, quizás un poco anacrónica, de la virginidad antes del matrimonio. De hecho invita a la gente a esperar a mañana, a esperar al matrimonio, a "seguir respetando la pareja" hasta ese día, y mientras tanto dedicarse a actividades, quizás menos productivas, como hacer crucigramas. La canción, y la campaña asociada son promocionadas por una asociación denominada “Asociacion Nuevo Renacer: Por una juventud sin mácula”. La primera vez que entré en la web creí que era algo que iba en serio, pero luego adentrándome en la web, pude descargar documentos al estilo "Madres, sabed qué hacen vuestros hijos cuando están más de 15 minutos en el lavabo", con lo que deduje que básicamente la campaña era irónica y trataba de ridiculizar el mensaje de la canción y de las corrientes neoconservadoras.

Pero hoy no quería hablaros del mensaje de la canción y de mi opinión sobre el tema. Creo que la libertad individual debe jugar, a partir de determinadas edades, un papel fundamental en ciertas decisiones. Hoy os hablaré de la técnica de marketing utilizada para difundir el mensaje.
Se denomina"Word of Mouth Marketing" o "WOM marketing". Es decir, marketing comunicado vía oral, no vía convencional (anuncios, prensa, banners, ...). Se trata de crear un producto y comunicarlo a ciertas personas, normalmente personas con una alta circulación de mails o con credibilidad ante grandes públicos (amigos, familiares, empleados, ...). Estos a su vez lo envían a otros y la distribución del mensaje es exponencial. Lo que es mejor es que es a coste casi cero. Y funciona, y tanto que funciona. Recibí el mail el miércoles. Entré en la página y aún me troncho de risa. Se lo reenvié a mis colegas. El sábado, con la canción ya bajada, la tarareamos en mi casa. Alguno incluso ya sacó los acordes de guitarra (Miki?). Ayer, en RAC1, en la tertulia de la mañana, pusieron la canción. Flipé. Preguntaron si algún oyente sabía si el mensaje era real o escondía algo. Les escribí y no fui el único. La campaña es una promoción de la MTV y una puesta en ridículo de sus adversarios. Hoy han hablado con el director artístico de la campaña, de la agencia BBDO, una de las más grandes del mundo y lo ha confirmado. También ha dicho que ya se han realizado medio millón de descargas de la canción.

Antes de escribir el blog he entrado de nuevo en la página y he observado con un poco de estupefacción que ya hay politonos del "Amo a Laura". Seguramente mañana ya lo escucharé en algún amigo o colega.

La creatividad humana es algo que me emociona. Ser capaz de imaginar algo así de la nada es impresionante. Muchas veces nos cebamos con el marketing, pero no nos damos cuenta que es una herramienta más, y a veces muy útil y muy potente, de transmitir mensajes. Sólo falta saber utilizarla en el momento y con el producto adecuado. El desconocimiento nos hace temer a monstruos que se convierten en animales de compañía cuando los descubrimos.

Hoy lo dejo aquí, que me levanto de aquí a 4 horas.

Un beso a todas, y especialmente a Laura ;)

Jordi

dimarts, d’abril 25, 2006

Sant Jordi: llums i ombres

Bona nit, com sempre massa de nit,

Ahir vaig dir que parlaria de Sant Jordi, i les promeses són promeses, malgrat siguin les 2 de la matinada.

A banda de per dir-me Jordi (sovint oblida la gent l'onomàstica...) la diada de Sant Jordi és quelcom especial. Des de petit m'enrecordo que era una festa que m'encantava. Somniava amb el dia que podria regalar una rosa a algú, a algú que estimés molt. Al principi aquests algú eren la meva mare i la meva àvia. A partir dels 17 o 18, aquests algú ja van ser persones alienes a la meva família, noietes que em rondaven el cap. Com Pasqua sempre era abans que Sant Jordi, doncs algun amor (sovint massa platònic) rebia una rosa meva. Algú de Rubí, de Mataró, d'Igualada, de LH... Regalar una rosa es convertia en quelcom especial, en un signe. Perquè no dir-ho, també en un símbol d'estatus. Semblava com si no tenir ningú a qui regalar una rosa fos una pena. Això em passava amb 20 anys. El mateix passa als meus Cor Oberts ara amb 16...
Després, ja amb una parella estable, i amb un amor real, durant molts anys he regalat la rosa a la mateixa persona. També a les iaies i a la mare. Tan sovint ens oblidem de les iaies...

Diu la gent viatjada que Sant Jordi és una de les festivitats més maques que se celebren a tot arreu del món. Especialment m'encanta la Rambla Catalunya i el Passeig de Gràcia. No la Plaça Catalunya o les Rambles. Massa gent, massa empentes, ... En això m'assemblo al meu pare, ejejejej.

Però la diada de Sant Jordi també té moltes ombres. Cinc milions i mig de roses tenen origens i històries molt diferents. Algunes, les més esquifides, venen del Maresme. Moltes venen d'Holanda, la terra de les flors. Moltes altres venen en avió des de Colòmbia. Acollonant viatge per una rosa. I fins i tot algunes, bastantes, venen d'Àfrica, d'Uganda i Etiòpia. I també les roses, malgrat no ens agradi sentir-ho, són fruit d'explotació infantil i mediambiental (a Uganda ja no s'hi poden plantar per la gran contaminació dels seus rius). S'inicia un moviment internacional per introduir el consum responsable i el comerç just dintre del món de les roses, dintre del dia de Sant Jordi. Potser caldria complicar-nos una mica i vendre aquestes roses l'any vinent. O potser no interessa, potser hi ha massa soroll al voltant.
També hi ha d'altres ombres. De vegades potser regalem la rosa i el llibre, per tradició, perquè tothom ho fa, pel que diran, potser la rosa i el llibre amaguen altres coses. No ho sé. Odio tan la rutina... Però certament Sant Jordi té molta força.

També podríem parlar molt dels llibres. Enguany ha guanyat "La catedral del mar" i "Benvingut al món real". Dos autors que no són escriptors. No conec ningú, fora del món mediàtic, que hagi llegit el del Rossell. El del Falcones li vaig regalar al meu pare per Sant Josep. Comenta que és interessant però que no està gaire ben escrit. És curiós el funcionament del món literari. És curiós com aquests llibres, desconeguts, es venen tant. És curiós com novel·les com EL Codi da Vinci pot ser un bestseller. Però b, almenys la gent llegeix, i encara que no siguin els millors llibres, són llibres. Suposo que tot és el resultat de comprar llibres a l'FNAC, a la Casa del Llibre i al Corte Inglés, on els venedors no saben de què van els llibres i no poden ni saben donar consells. Faré un petit pas i em comprometo a comprar el proper llibre en alguna llibreria petita amb autèntics llibreters. Potser pagaré un 5% més, però pagarà la pena. T'hi apuntes?

Petonets

Jordi

dilluns, d’abril 24, 2006

Quatre celebracions i un mal de coll

Bona nit,

Certament han estat quatre dies ben intensos. El dijous va ser el meu aniversari i avui ha estat el meu sant (Sant Jordi, és clar ;)).
Enguany ho volia celebrar "a lo grande" i així vaig convidar dijous a la gent de l'IESE, divendres a la penya de tota la vida i dissabte als animadors. En total he compartit el meu aniversari amb unes 50 persones. Una gran alegria.
Alguna vegada havia intentat barrejar gent de diferents ambients en el mateix pot, en la mateixa festa. Però això no sempre funciona. Primer has de preparar una bona dinàmica d'integració i segon el grup no pot superar la vintena de persones.
Els que em coneixeu una mica sabeu que un dels meus hobbies és la cuina, així que aquest ingredient devia constar en la festa. Vaig optar per cuinar dijous i dissabte i anar a sopar fora el divendres. D'aquesta forma he estat cuinant, encantadíssim, des del dimecres a la nit fins ahir a la tarda. Coses no massa complicades: quiches, truites, pastissos, amanides ... Tot ha funcionat molt b. Bé, tot no, vaig fer una paella el dijous que no va tenir gaire acceptació, així que tinc la nevera plena d'arrós i ja sé el que menjaré durant tota la setmana.
Mentre recollíem (sempre hi ha gent guai disposada a col·laborar en tot moment), hi havia temptacions de llençar menjar a les escombraries. M'he negat. És un fet que m'indigna i que considero obscè. Només cal obrir la tele al migdia quan fan les notícies, o viatjar una mica pel món per adonar-se que hi ha molta gent que no té un mínim de menjar al dia. I és cert que ens sobra menjar, però per respecte cap a tanta i tanta gent intentem no llençar menjar, si us plau. Veure les escombraries de la Pasqua (sóc un freak ambiental) m'indignava i em feia pensar que "el complicar-se" del que parlàvem feia uns moments a uns metres d'allà perdia consistència i contingut poc després i que si no ens compliquem en els petits detalls no sé com aconseguirem la utopia.
Doncs b. El dinar de dijous va ser molt menys emotiu que el de dissabte. Suposo que la raó principal és que el Jordi que coneixeu és més del dissabte que del dijous, és més de la gent que seu al terra per sopar i que canta el Pare Nostre que de la gent que és capaç de gastar-se 200 o 300 euros en una nit. No són mala gent. Però sé d'on vinc i qui són els meus.
Dijous després de sopar vam sortir de festa i vaig sentir una cançó que em va encantar. Es diu No me crees, i parla de la distància i de l'oblit que porta la distància. Sabeu la importància que ha tingut, té i tindrà la distància a la meva vida. Us copio el link. L'havia sentida molts cops, però només en aquell moment va significar quelcom per mi. També em va fer veure que estic una mica out dels temes musicals més actuals. Em va costar un munt trobar l'intèrpret. Darrerament escolto massa ràdio convencional i massa poca radio fòrmula.

El sopar de divendres va ser una mica de reconciliació de la penya. Mantenir un grup de més de 10 persones junts durant molts anys és ben complicat. Sobretot quan no compartim res (només records) ni tenim cap objectiu comú. Però bé, aquesta és una lluita perduda i simplement un moment per riure de tant en tant, i alguns telèfons on saps que trobaràs gent que et recolzarà quan ho necessitis.

Dissabte va ser força especial. Mai havia tingut 20 persones a casa. És una sensació tan especial... tan guai. Recordo quan vaig estar a Santo Domingo, a la República Dominicana. Allà vaig viure durant un mes amb la Raquel i el Tito, una catalana i un dominicà que ara viuen a Rubí. La seva casa era l'exemple de la política de portes obertes. Mai sabíem qui vindria a sopar i sempre hi havia un plat a taula per qualsevol que volgués venir, passar-se, etc. No es planejava res, ni calia. Aquí tot ho tenim ben calculat, som tan diferents. I els propòsits també ho són de diferents. Us ho dic perquè aquesta també havia de ser una casa de portes obertes i en 6 anys mai ho ha estat del tot. I aquest és un "aviso para navegantes", perquè sempre fa pal cuinar, netejar. Un vol estar a casa i descansar, relaxar-se, que ningú ens toqui la ... Les portes obertes han der ser més de mentalitat que físiques. Però quan s'aconsegueix és genial. Quan algú pica la porta sense que l'esperis és una passada i llavors el "casa teva és casa meva" es torna realitat.

Ahir el sopar va ser una espècie de celebració postpasqual. Sí, vaig ser freak. Però no m'agraden ni les rutines ni el "un aniversari més". Segur que ningú pensava que llegiríem l'evangeli o cantaríem el Pare Nostre, però espero que tots els que vau venir us quedi un record dolç de la vetllada. I després cap al Sant Jordi, on vam veure que el rock català necessita una gran empenta perquè els seus fonaments semblen una mica corcats.

No parlaré avui de la diada de Sant Jordi, ho faré demà. Sant Jordi és un dia ben especial, de roses, de llibres, d'amor, de tristor, de frustració, de record, de nostàlgia, d'empenediment, de felicitat, d'il·lusió, de dubte, de passió i com no, com sempre, de somnis.

Bona nit

Jordi

dimecres, d’abril 19, 2006

IVA

Bona nit,

Potser avui tocaria parlar de la gran victòria del Barça a Sant Siro, però molta gent ja ho farà.
Potser tocaria parlar de la meva decisió definitiva de marxar a Copenhagen, però ja ho faré quan signi definitivament el contracte.

Però avui us parlaré de l'IVA, sigles que no corresponen a l'Impost de Valor Afegit. Avui aquestes sigles corresponen a Ideals, Valors i Actituds, teoria de Jordi Pujol, l'honorable expresident de Catalunya.

Aquest matí sortia tard de casa. He hagut de fer vàries trucades a Barcelona i a Dinamarca i com habitualment, se m'ha fet una mica tard. He enxegat l'mp3. Sempre escolto RAC1, però avui no sé perquè, però no hi havia cap emissora posada i la primera que he enganxat ha estat Catalunya Ràdio. Feia molt de temps que no escoltava al Bassas, i avui m'he topat amb una entrevista que feia al Pujolet. Ha dit coses molt interessants, i amb moltes d'elles n'estic 100% d'acord.

Ha començat amb l'educació. Han creat una nova llei on cada cop els suspensos estan més difuminats. "pobrets nens" deuen pensar, que un suspens no els afecti el seu creixement..., no ho suportarien... Estem creant generacions que mai s'han enfrontat a un fracàs, que no saben què és la frustració, que ho tenen tot a casa i que a l'escola no poden rebre males notes, perquè defalliran. Però els mateixos es toparan amb la uni, i això serà difícil. I amb un jefe capullo, i això serà fotut. I amb un acomiadament, i això serà fatal. I amb una mort en algun moment, i això serà insuperable. Si no eduquem en el dolor i en la frustració, estem generant uns infants que es pensen que viuen en un món que no existeix, i a la primera "òstia" Déu sap què pot passar.

Després ha començat amb la cultura del no. Tots hem de ser capaços de dir no, per això vivim en democràcia. Però no ens podem instal·lar en la cultura del no. No als abocadors. No a les incineradores. No a les carreteres. No als molins de vent. No a la nova pista de l'aeroport. No a l'AVE... Ens manca consciència col·lectiva, només en tenim d'individual. Només coneixem els nostres drets com a individus i contribuents, però no tenim drets com a societat? Els primers anys amb en Pujolet es van fer moltes coses. La darrera època la vaig viure treballant a l'Administració, a la Junta de Residus. I certament quan CIU ja tenia poca majoria absoluta tb va començar amb aquesta cultura. Volíem posar un abocador en un lloc. Sortia una carta al director en algun diari i s'oblidava el projecte. I era ben trist, perquè uns vots destruien un treball tècnic i ambientalment sostenible. Amb la cultura del no individualista no avançarem i no hem avançat en els darrers 10 anys. Encara vivim dels Jocs Olímpics.

Després ha entrat en més disquisicions i jo ja he començat la classe. Hem de pensar en l'IVA, en quins són els nostres ideals com a personas i com a col·lectiu, en quins valors es tradueixen aquests ideals, i quines actituts poden ajudar a implementar aquests valors en el dia a dia. El contrari durà a l'immovilisme, a fer-nos una bombolla particular i a pensar que ningú pot tocar el nostre sofà, el lloc on som els reis i on podem fer les millors migdiades de la vida.

Bona nit, força Barça i a complicar-nos

Jordi

dilluns, d’abril 17, 2006

Se cierra el ciclo

Buenas noches,

Tengo la sensación que se está cerrando un ciclo de mi vida. Un ciclo que ha durado unos cuantos años. Un ciclo con muchos bajos y algún alto. Un ciclo en el que he introducido en mi vida experiencias que me faltaban. Un ciclo en el que he sido el peor, pero también el mejor. Un ciclo de extremos, de polos que se repelen. Un ciclo que me ha llevado a conocer mucha gente, pero que me ha devuelto a los míos, a los más míos. Un ciclo en que pensé que lo tenía todo y que lo era todo, pero que al final me ha enfrentado de nuevo a mis limitaciones, a mis frustraciones, a mi militante narcisismo, a desafiar a un mundo y a unas personas que no acaban de ser como me gustaría. Hoy he leído que el uno no conoce un camino al dedillo hasta que lo ha hecho almenos una vez. Con la Pascua de este año, creo que he acabado este camino. Un viaje de ida y vuelta, una ruta con forma de boomerang.

El lema de la Pascua de Les Avellanes era "Amb Crist complica't la vida". Uno podría decir que ya la tiene suficientemente complicada como para que venga alguien a complicarsela. Pero la complicación del Cristo es otra, no es la de no tener tiempo para ver el fútbol, o la de tengo sueño porque trabajo mucho, o la de tener las camisas sin planchar, o la de que me duela la barriga de vez en cuando, o la de que salga una humedad en la pared, o la que sea la 1 de la mañana y aún esté haciendo lavadoras. La complicación del Nazareno es otra e implica otras cosas, cosas diferentes para cada uno, y yo no soy quién para juzgar cuáles han de ser las complicaciones de los demás. Yo he optado por una complicación en el día a día, y otra complicación más profunda en el medio y largo plazo. A ver qué tal sale. Igualmente reconozco no ser suficientemente valiente para tomar mayores riesgos y optar de forma más decidida por lo que creo (almenos de boquilla).

Mi amigo Valerià me ha obsequiado con los dos primeros capítulos de un libro (la editorial Sal Terrae www.salterrae.com publica en internet los dos primeros capítulos de sus libros para generar adeptos y publicidad). El libro se titula "Id a Galilea". En el evangelio de Juan, después del anuncio de la resurrección a las mujeres, el ángel les indica que digan a los discípulos que vayan a Galilea. ¿qué es Galilea? Allí inició Jesús su predicación, allí recibió sus primeras críticas y sus primeros aplausos. Sería fácil resucitar e ir a un sitio glamuroso como Roma o como Jerusalén. Pero no, Él se aparece en Galilea, con los más pequeños, demostrando su tremenda humanidad. Para mi Galilea es mi ciudad, mis amigos, mi familia. En Avellanes (Jerusalén) todo es fácil, todo es de color rosa. Incluso nos dan de comer y nos limpian las habitaciones. En casa las cosas no son así. Al volver hablaba con una de las personas con las que he convivido esta Pascua y me ha explicado que el retorno a casa es un palo. Sensación compartida en mis 14 pascuas. La construcción del reino no es y no ha de ser fácil. Pero, de todas formas cabe recordar lo que recuerda san Pablo. A los cristianos se nos ha de reconocer por nuestra alegría. Pese a todo. Cueste lo que cueste: "sed alegres".

Vuelvo de Avellanes habiendo cerrado un ciclo y dispuesto a abrir otro, más intenso, más soñador y más apasionado. Quizás las cosas podrían haber acabado de otra forma, pero ni puedo ni quiero saberlo controlar todo. Después de mucho tiempo, en el horizonte atisbo el inicio de un amanecer y la dirección hacia donde orientar mi timón. Ha costado mucho, y se ven tormentas en la cercanía. Pero me arriesgaré a tirar en esta dirección. Hace un ratito he colgado el teléfono. Hablaba con uno de los tesoros que me ha regalado la vida y que me conoce mucho, quizás demasiado. Me decía que mis decisiones tampoco son tan arriesgadas. Y es cierto, tengo mucha gente detrás, una seguridad económica, una casa, ... Soy privilegiado al 100%. Pero este privilegio no comporta "entradas gratis", es un privilegio que otorga libertad, y la libertad, paradójicamente para una mayoría, sólo puede comportar compromiso.

Vuelvo de Avellanes sintiéndome muy querido, y eso no tiene precio. Gracias. Muchas gracias.

Se inicia una semana especial, la de mi cumpleaños y mi santo. Siempre me quejo que al cabo de los años he perdido mucho dinero por tenerlos separados sólo tres días. Pero la verdad, verdad, es que el 20 de abril me encanta, y llamarme Jordi... hahahah, ¡qué os voy a explicar!

Os dejo copiado el enlace a una canción genial. Otro descubrimiento de esta Pascua, Javi Seva, un auténtico regalo, la puso en una reunión, y me prendió el corazón. La abré escuchado hoy hasta 30 veces, pero despierta en mi sentimientos únicos. Para los que os sentís queridos, para los que sentís querer. Te amaré, de Silvio (cómo no) http://komunika.net/silvio/cancionero/teamare.html

Sed felices, para ser infelices siempre quedará tiempo

Jordi

dissabte, d’abril 15, 2006

Des d'Avellanes amb amor (i dubtes)

Bon dia,

Resulta difícil explicar què faig aquí ara mateix, que sento, que penso.Són les 6:45 del matí i estic “fent guàrdia” a l’acollida de Pasqua. Estaré aquí de les 6 a les 8 del matí, mentre els companys que realitzen aquesta tasca durant la Pasqua descansen. No hi ha gairebé ningú. En quaranta-cinc minuts he vist només 5 persones. Els dos companys que m’han precedit i tres sonàmbuls que venien de vetllar la creu del Crist. D’aquí una estona és el moment que més m’agrada de la vetlla. Comença a entrar el sol pels finestrals de l’església. Tot són reflexos, colors, ... Després d’una fosca nit, on un dolor profund ha envaït els nostres jos, l’albada ens respon amb esperança. Aquella paraula a la que recorrem quan tot va malament, aquell signe positiu que ens fa veure una mica diferent tots els signes negatius que el precedeixen. Esperança de creure en una societat on el bé comú està sempre per sobre del bé particular. Esperança de ser més els que lluitem pels nostres somnis, uns somnis de canvi, uns somnis de risc, uns somnis que ens fan ser més vius.
La història d’avui comença fa tres dies, a casa meva, quan sortíem el Víctor i jo amb la bici en direcció a Les Avellanes. Pels malalts de blog, ja sabeu que he estat lesionat uns mesos, i que tot just feia dues setmanes o tres que havia començat a tocar de nou la bici. Doncs, a les 9:39 (sempre m’agrada ser fidel amb els números!) sortíem per la Rambla Brasil i després carretera de Sants. Vàrem sortir de BCN per endinsar-nos a L’H, i després Cornellà i Esplugues i Sant Feliu i Molins ... A l’arribar a Martorell (al cap de 25 km) vam optar per seguir per l’antiga NII fins a Igualada. Als 10 km ens vam adonar del nostre error, ja que l’antiga NII i la nova autovia coincideixen en un tram, i ara per ara està prohibit anar en bici per les autovies. Així que vam haver de fer via enrere, i afrontar Igualada des de Piera i Capellades. Voltava el km 40 quan les meves cames van començar a fer figa. No responien. Les sentia fluixes. Quan els músculs comencen a no rebre sucre, i per tant a mancar-los energia, el sucre comença a no arribar tampoc al torrent sanguini i al cervell. És per això que em vaig començar a fer-me paranoies de deixar-ho estar, de pensar que encara quedava més de la meitat, ... A Piera vam aturar-nos. Un entrepanet i una Coca-Cola (a banda d’uns estiraments) em van donar la força per seguir 25 km fins a Igualada. Allà dinar i descans. Quan un s’atura recupera una mica, però cada cop un se n’adona que la recuperació és més curta. A Igualada vam prendre l’antiga NII fins a la Panadella. Van ser uns 25 km ben durs. La pendent no era molt pronunciada, però els 60, 70, 80 anaven caient i jo feia anys que no arribava a aquesta distància. El Víctor m’anava dient “va macho, que queda poco, 3 km”. Jo sabia que quedaven molts més. És la tàctica del “cazador cazado”: jo l’utilitzo amb els nois quan anem d’excursió per motivar-los per continuar el camí, així que per molt que la utilitzés ell no me la vaig creure: A 5km del cim vam haver de parar de nou. No quedaven forces, ni aigua. Cada cop mirava més al contakm, que cada cop anava més i més lent. Uns estiraments i cap amunt. Al cap d’un quart d’hora coronàvem el cim i ens dirigíem cap a la localitat on volíem dormir: Cervera. De la Panadella a Cervera fa lleugera i agradable baixada, però l’entrada a la població és demolidora, amb unes rampes que gairebé poden amb els meus tríceps.
Dutxats vam anar a donar una volta pel poble, i al primer cyber vam entrar a mirar el mail. Els danesos havien quedat que m’enviarien els números del contracte. I sí, allà hi eren. La sorpresa va ser majúscula perquè eren molt més alts d’allò que en un inici em podia esperar. I jo que tenia clara l’opció BCN (malgrat la feina no m’agradés tant), havia d’adaptar-me a una nova realitat a la que certament no estava preparat. Copenhague quedava més aprop, i els dubtes, les pors, ..., van anar sorgint. Aquests dubtes i pors m’envolten i m’ocupen des d’aquell precís instant. No m’ho puc treure del cap. Tot indica que l’opció danesa és la millor a tots els nivells. Però deixar BCN és una decisió difícil, complicada. La majoria de gent que estimo viu a la vora del Mediterrani.
Dijous vam encarar els darrers 60 km. Les cames no s’havien recuperat del tot. L’esmorzar no em va sentar del tot b. Agramunt i després Balaguer amb certes dificultats. La pujada inicial cap al Monestir em va acabar d’esprémer les darreres forces de les meves cames. Saber si de Balaguer a Avellanes hi ha 11 o 13 km era el més important per mi. I és que aquests 2 km, després de 160, poden significar molt.
Això em fa recordar el tema de les sensibilitats. A vegades diem “bah!, si això no és un problema, no sé de què es queixa...”. El que és un problema per mi no ha de per què ser-ho pels altres. Els dos km del ciclista que en porta 160, no són problema per aquell qui fa el trajecte en cotxe.
Mai m’havia fixat en les pujades i baixades d’aquest trajecte. Quan anem en cotxe tot és més o menys semblant. Quan la vida ens somriu les pujades són menys pujades i les baixades ho són més. Quan portem molts kilòmetres a les cames i no veiem ja gaire més enllà, els kilòmetres tenen més de 1000 metres, les pujades tenen més pendent i les baixades no existeixen.
L’arribada a Pasqua va ser “freak”, en maillot i culotte de ciclista. Ràpidament em vaig endinsar en la dinàmica pasqualera, però les cames no perdonen i el cansament era profund. Així que després de dinar va caure la primera migdiada. En aquest estat mig zombie he transcorregut des de llavors, i el fet de dormir menys de 4 hores avui tampoc crec que ajudi gaire a posar-me a to.
Hi ha moltes coses positives a Pasqua ara mateix: La retrobada amb molta gent, el poder compartir àpats i temps amb gent a la que no veus sovint, el deixar-te anar, el silenci, els Cor Oberts que s’integren a la vivència pasqual com un més. També hi ha de negatives (així és la vida): Sentir-me una mica desplaçat per començar a ser dels més grans; sentir-me coix i sol de tant en tant; barrejar pensaments tristos amb una casa que significa tant per mi; tenir por a sentir-me vulnerable quan no toca, o quan fer-ho palès implica tants riscos, tantes ferides, tantes pors, tants silencis; confondre la immediatesa amb el llarg termini; fer un pas més quan potser no toca; creure en la lluna plena d’ahir per fondre els meus ulls a la que surti el sol avui.
La vivència pasqual m’omple. Com deia ahir una de les meves Cor Oberts: em satura. Crist crida a anar més enllà, a veure en les creus d’avui un compromís pel demà. Només una vida compromesa té sentit. La resta són excuses i més excuses.
Ara mateix el dubte laboral em corrou, perquè per una part sento que Copenhage és un tren que passa ara i que mai més no tornarà a passar, i per l’altra veig a Barcelona moltes seguretats, molta llum i color, i molta gent a la que trucar i a la que si veu que estic caient serà capaç de llançar-se per salvar-me. Em quedo a caseta? Agafo el tren?

Bon dia i un gran petó

Jordi

PD: no vaig a Milà. El Barça és important, però a l’hora de comparar-lo amb les cabòries que m’ocupen, no el considero prioritari. Em feia il·lusió. Llàstima. Potser a París.

dimecres, d’abril 12, 2006

Novetats i bogeries

Bona nit,

Us escric abans de marxar uns dies. No crec que toqui el blog fins diumenge vinent. Demà a les 9:30 del matí aproximadament el meu amic Víctor arribarà amb la bici, i entre els dos enfilarem el camí que ens conduirà, si Déu vol, pedalada rera pedalada a Les Avellanes. És un antic somni que les casualitats han fet desvetllar, donar-lo forma i posar-lo en marxa. Seran 160 km en dues etapes. De Barcelona seguirem el Llobregat fins a Martorell, després ens desviarem cap a Esparreguera, El Bruc, Igualada, Jorba, la Panadella, i si encara ens queden forces anirem a petar a Cervera. Esperem ser-hi allà cap a les 3 de la tarda. Ningú no ens espera, així que si són les 5 o les 6 tampoc passa res. Lleugers d'equipatge, amb el que portem posat, quelcom per veure i menjar i quelcom per passejar a la tarda sense anar vestits de ciclista per les rodalies de Cervera. Després de menjar algo i dormir a qualsevol hostalet que ens vulgui acollir, al dia següent anirem fins a Agramunt i d'allí camí de Balaguer on ens esperaran els darrers quilòmetres que ens separen del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Casa meva. A banda de ser el lloc on em vaig casar, és el lloc que ha vist créixer la meva fe, les meves amistats, els meus somnis, les meves decissions i tantes i tantes altres coses.
A partir de dijous i durant 4 dies celebraré la Pasqua, al costat d'uns 300 joves. Recordo l'any 91, la meva primera Pasqua. Han passat 15 anys, Déu n'hi do! Les expectatives són molt diferents de les de llavors. En aquells moments tot era el grup, els amics de sempre, la festa, el tirar alguna canya que d'altra (la majoria en terreny erm). Ara les prioritats són unes altres. DIria que primer sóc jo. És moment de prendre decissions claus. El segon sóc jo. És moment de pensar cap a on vull caminar. I el tercer és el grup de nois i noies que duem a la Pasqua. Ells són com jo fa 15 anys. Així, que malgrat la memòria de vegades falli, aplicar la regla d'or (posar-se en els lloc de l'altre) pot ser una bona eina per entendre'ls.
Tinc una mica de recança perquè ja queda poca gent de la meva generació, i sentir-se gran no és el meu fort, quan normalment era la persona més jove dels grups que freqüentava. No sé quina Pasqua trobaré. No sé quina Pasqua em trobarà.
De tornada, el dimarts faré una altra bogeria. Amb el Xavi i la seva mare ens anirem el matí de dimarts cap a Milà a veure el Barça Milan de semifinals de la Champions. M'ho va propossar i..., què us haig de dir, que em fa molta ilu, perquè feia temps que volia veure el Barça fora i crec que aquesta és una condició única. També perquè m'agraden les bogeries. Els que em coneixeu fa temps ho sabeu: Taizé, Burgos, Nova York, ... Viure amb il·lusions mou la meva vida, i tenir un ingredient d'unicitat de tant en tant m'agrada. Com diu el profe psiquiatra, deu ser perquè sóc una mica (o bastant) narcisista.
Enganxo el tema de les il·lusions amb les entrevistes de Copenhague. Abans que res us dic que m'han ofert la feina. Demà m'enviaran les condicions. Espero llegir-les en algun cyber de Cervera, suposo que aquest concepte haurà arribat a aquelles terres que van demanar un port marítim al rei, qui per la ignorància del poble, els va atorgar una universitat. Les condicions hauran de ser molt bones, perquè malgrat la feina és molt maca, engrescadora, etc., i malgrat Copenhague és maca, el temps és horrible i el sol és un ingredient fonamental de la meva dieta. Les entrevistes, pel resultat, jejeje, devien anar b. Van ser 3, una de 45 minuts, una altra d'uns 25 i la darrera amb el que seria el meu jefe i amb el seu jefe de 2 hores. Quan vaig agafar el taxi camí de l'aeroport estava estabornit. No us fotré un rotllo sobre què va el projecte, si voleu busqueu Spective al google i trobareu el fonament del que m'ofereixen.
Per tant, com veieu, tindré uns dies per pensar, reflexionar, mirar a la lluna, i veure què em diu.

Vaig a planxar una estona, que encara que digui que gairebé no tinc roba, 12 camises m'esperen, 12! què desgraciat. Quanta gent al món en deu viure només amb una...

Bona Pasqua del ressuscitat

Jordi

dilluns, d’abril 10, 2006

Copenhagen

Buenas,

Sí, no estoy de cachondeo, estoy en Copenhage, capital de Dinamarca. El viernes por la tarde recibí la llamada que esperaba desde hacía dos semanas. Existía la posibilidad de entrevistarme el lunes. Era tarde. No sabía qué hacer. Le di muchas vueltas a la cabeza y al final opté por el sí. ¿Por qué no? me dije. Suficientes puertas se cierran en la vida, como para cerrar otras que aún están abiertas. Compré el billete de avión y la noche de hotel (que espero me reembolsen), y "cap a Copenhage" hi manca gent.
He subido al avión hacia las 10:15 y a las 13:15 aterrizaba en Dinamarca. El viaje ha sido tranquilo. He medio dormido un rato y he medio visto una americanada enganchosa y romanticona de Diane Keaton el resto del viaje.
Lo que primero me ha sorprendido es que todo es perfecto, el silencio, la limpieza, la eficiencia, ... He cambiado unos euros (aquí aún no entraron en la zona euro), he recogido mi equipaje y me he dirigido hacia el taxi. En unos 20-25 minutos he llegado al hotel. Todos los taxis de este país permiten el pago con tarjeta de crédito, así que para evitar quedarme corto de pasta he comprobado que mi tarjeta aún sigue con vida y con fondos.
La habitación del hotel es minúscula, más pequeña que mi habitación de Tuck. La cama es individual y hay una mesa súperpequeña. También hay una tele sobre una plataforma a ruedas. Poco más.
Mi primera desilusión se ha producido al ver que los dos bocatas que me he traído estaban pasados. La combinación del queso con el tomate en un ambiente anaeróbico, es decir, sin oxígeno, produce una fermentación que debía haber previsto. Además los bocatas estaban hechos desde ayer por la mañana. Organizamos un evento internacional en el IESE, y sobraron bocadillos. Así que yo me llevé dos,..., mi gozo en un pozo.
En fin, me he comido un trozo de pastel que me había preparado mi mami y me he dirigido a ver a La Sirenita. Ya me habían dicho que era pequeña, y hoy he entendido el significado del diminutivo -ita. Mide sólo un metro de altura aprox. Pero tiene mucho encanto. Supongo por su solitud, en medio de un gran parque, a primera línea de mar, con las olas salpicando el bronce, a merced del frío y de la bondad de los visitantes (unos desaprensivos la decapitaron en 1998). Así como la Estatua de la Libertad en NYC me decepcionó porque era más pequeña de lo que nos venden, la Sirenita me ha cautivado, quizás porque yo también estaba solo en ese momento.
Después, bajo la incertidumbre de una lluvia que iba y venía y soportando un frío que a duras penas superaba los 5 grados, me he dirigido hacia el centro. Hoy, al ser domingo, no había mucha actividad. Las calles son amplias y limpias. Sorprende ver a muchos ciclistas y sorprende aún más ver como la gente deja las bicis contra la pared sin ningún tipo de candado. Los edificios son sobrios y recuerdan mucho a la Alemania de Bremen o de Hamburgo. No hay balcones, como allí, señal inequívoca que llueve y nieva bastante. Igual que Amsterdam esta es una ciudad de canales. Me he ido hacia la zona de los botes turísticos, pero he desistido dada las condiciones metereológicas persistentes. Ese lugar es bonito por la presencia de numerosos cafés, restaurantes, etc, el colorido de los edificios, de los barcos, del mar,...
He seguido caminando y me he adentrado en la zona centro de Copenhage. Ha empezado a llover de forma dramática. Incluso los daneses se refugiaban bajo los portales para evitar la lluvia. He caminado un poco más. Pese a llevar paraguas me estaba empezando a calar. He llegado hasta el McDonalds, punto neurálgico de toda ciudad occidental. No he ido a comprar comida, dejé esa religión hace tiempo. Simplemente quería saber cuánto vale un BigMac. Dicen que el precio relativo entre el BigMac de dos países refleja bastante bien las diferencias de poder adquisitivo entre los dos países. Aquí un BigMac cuesta 49 coronas danesas (KK), a 7,35KK/€ da un resultado de 6,67€. Hace tiempo que no lo miro en BCN, pero no creo que supere los 2,5€. Por lo tanto este país es extremadamente caro, y tomo nota de ello para si mañana me preguntan el sueldo que desearía cobrar.
En mi vuelta hacia el hotel me he parado en un local que hacían bocadillos de salmón. También he comprado una especie de ensaimada que me ha recordado mucho a los dulces de Oldenburg. En el hotel me he conectado a internet sin cables (viene y va y me lleva de los nervios) y siendo domingo me he dedicado a seguir la jornada deportiva. Lástima que mi portátil no tenga ya tarjeta de sonido (pobrecito, ya tiene para 5 años y eso en un portátil...). En fin, que me he comido lo que he comprado y me he quedado frito.
Espero leer un poco e irme a dormir pronto. Estoy cansado del trote de esta semana y mañana necesitaré los cinco sentidos para las tres entrevistas. A la noche espero estar de vuelta a casa.
Por estar aquí he renunciado a la excursión con el GER que con tanta ilusión había montado. Me sabe fatal, pero así es la vida. No siempre todo sale como teníamos planificado.
No quiero cerrar el blog sin dejar un pedazo de canción que me ronda la cabeza y que me recuerda todas las personas que me han deseado la mejor suerte para mañana y todas las que creen que me equivocaría optando por venir a trabajar hasta aquí, hasta esta ciudad gris: es el "que tinguem sort", y os dejo el link al lado. Que tinguem sort, per ser valents per somniar i per ser prudents en el jutjar.

Buenas noches, a 2500km de mi Barcelona

Jordi

dimarts, d’abril 04, 2006

La setmana més boja

Bona tarda,
Crec que aquesta és de les setmanes més boges de la meva vida. El màster s'acaba i com sempre diuen els finals són ben intensos. Us explicaré el meu dia d'ahir, i a veure què us sembla. El meu grau de freakisme va en augment.
Diumenge a la nit em va costar molt dormir. No sé si era per dormir molt dissabte, per la migdi (la única de la darrera setmana!!!!) o per l'escalivada que vaig sopar. L'escalivada és d'aquells menjars que tenen un resultat gàstric impredecible. Però està tan bona amb l'albergínia, el pebrot vermell, una mica de cebeta, unes anxoves, una llauna de tonyina, alguna oliva negra, una mica de sal, un rajolinet de vinagre de mòdena, una mica d'orenga i d'herbes provençals, i un bon rajolí d'oli... Es desfà a la boca. S'ha convertit en el meu plat favorit. Però ja veus, de vegades no és el favorit del meu estòmac.
Doncs això, que vaig passar una mala nit. Tenia una classe opcional a les 9:45. El despertador va sonar a les 8:20 i impossible. Una horeta més. Vaig arribar a l'IESE a les 11. Havia quedat amb el Bill, un americà de Montana, per fer-li una sessió de com plantejar una entrevista per consultoria. A veure com li ha anat. Després vaig dinar un entrepà i vaig tenir una reunió per una competicio que organitzem a l'iESE a partir de dijous. Venen estudiants d'MBA d'universitats europees i americanes i intenten ressoldre un cas d'una empresa davant d'un jurat. En fi, una altra freakada.
A les 15h ja estava al gimnàs fent els exercicis de rehabilitació: 25 minuts d'estiraments, 5 minuts ultrasons al genoll, 10 minuts hot pack a les lumbars i 10 minuts microones a la cadera. A les 17:30h ja estava pujant el Tibidabo amb el Víctor. A les 18:30 coronàvem i després cap avall. La vista, de nou, esplèndida, brutal, emocionant.

A la nit tenia tres possibilitats: campionat de futbolin, comiat de 2 solters i sopar àrab. Descartat per poc atractiu el campionat, el dilema es va plantejar entre les altres opcions. Vaig optar per l'àrab perquè m'agrada conéixer llocs nous, i perquè considerava que el comiat entraria en conflicte amb la meva moral, per molt flexible que aquesta sigui.

El sopar va ser genial. EL restaurant Amir de NIt a la Plaça del Sol. Amir vol dir príncep en àrab. Tot excelent, bon preu i qualitat. Després vam anar a un cafè àrab on vam fumar sisha, o com es digui, i vam prendre el te mentre una noia ens obsequiava amb la dança del ventre. Un bon colofon per un dia diferent, amb un munt d'emocions, i totes dintre d'una gran ciutat, la meva ciutat.

Segueixo esperant la trucada de Copenhage...

Bona tarda

Jordi

diumenge, d’abril 02, 2006

Mis amigos

Buenas noches,

Este fin de semana nos hemos reunido los amigos de toda la vida. Hacía mucho que no estábamos todos juntos. A decir verdad tampoco lo hemos estado este finde. Ha faltado uno. Conforme uno se hace mayor parece que aparecen otras prioridades en la vida, y los amigos, aquellos que parecían tan esenciales para entender la propia vida, van perdiendo peso en el día a día. Al final uno se queda con pocos, o muy pocos. El trabajo y la pareja son las razones principales. El trabajo porque te va quitando muchas horas y la pareja porque no tiene por qué llevarse bien con la pareja de tus amigos. En fin.

Me acuerdo que hace años, cuando empezamos como grupo, hará unos 15 años, éramos soñadores, creíamos en un mundo mejor y que seríamos agentes de cambio. Íbamos a Pascua y se nos hinchaba la boca con palabras como "solidaridad", "ayuda", "compromiso", "resurrección". Muchas veces me pregunto donde han quedado todas esas palabras, todos esos sueños, todos esos valores. Me niego a pensar que nuestros ideales de juventud estaban ligados más a la edad que a nuestra naturaleza como persona.

Nuestra canción favorita era "Caldrá dir que sí" (Tendremos que decir sí) de Kairoi. A veces la cantábamos 3 o 4 veces seguidas. Cuando sonaba nos emocionábamos y nos identificábamos.

CALDRA DIR QUE SI

Caldrà dir que sí, cada dia,
a cada moment, cada passa.
Caldrà dir que sí,
tot i amb dubtes,
a cada moment, cada passa.

CADA DIA CALDRA DIR QUE SI
CADA PASSA CALDRA DIR QUE SI (2)
DIR QUE SI.

Caldrà caminar fent la ruta,
fent un nou camí pels qui vénen.
Caldrà començar un nou somni,
fent un nou camí pels qui vénen.

Caldrà dur només uns quants somnis,
un mirar senzill, tres violes.
Caldrà dur només uns quants somnis
i posar la confiança en la Mare.

Ayer nos miraba y me preguntaba dónde estaban nuestros sueños. Las preocupaciones ahora son el coche, el trabajo, los embarazos, ... Y no critico eso, sólo critico que nuestras conversaciones son vacías. No sabemos nada de lo que sentimos, de lo que soñamos, de lo que vivimos, de lo que opinamos. Todo es fútbol, cotilleos o conversaciones superficiales, sin chicha, políticamente correctas.

Hoy en el grupo de Cor Obert, con chicos y chicas de 16 y 17 años, los que teníamos cuando iniciábamos el grupo, me he proyectado en ellos, en sus sueños, en sus ojos brillantes cuando oyen Pascua..., y me he preguntado qué falló, qué nos dejamos por el camino, qué hicimos para convertirnos en uno más de otros tantos, por qué no nos comprometemos más, por qué (como los personajes de la genial novela de Saramago, La Ceguera) somos tan ciegos.

Empieza una semana vital, una semana en la que acabo mi MBA y una semana en la que sabré si acabaré trabajando en Barcelona, en Madrid o en la fría Copenhage.

Bona nit

Jordi

Estadisticas y contadores web gratis
Manuales Oposiciones