dimarts, de maig 30, 2006

Anem de bodorrio

Bona nit,

Dissabte 27 de maig. 17:30 hores. El nuvi té els mateixos cognoms que jo. Jo no ho sóc. El meu germà es casa. Queden darrera molts nervis (massa?), moltes dicussions (massa?), molts diners (massa?), molts convidats (massa?). Queden darrera set anys de nuviatge on en molts moments m'he sentit lluny d'ell i on darrerament m'he sentit molt aprop, k guai.

Hem sortit de bon matí, cap a les 11, direcció Llinars. Primer ens hem aturat al mític Dori Dori. Cal ser previsor, i la gent, malgrat menjar molt, a darrera hora de la nit pot tenir una mica de gana i un coixí on absorbir el CH3-CH2OH. Arribats a Llinars cap a les 12 hem començat a arranjar el tema habitacions i després hem disputat un senzill partit de bàsket. Només érem 4, Albert, Uri, Raül i jo mateix. M'ha sorpès que ningú més hagi pujat abans. Uns tenien son. Uns altres havien d'esperar a les seves parelles que anaven a pentinar-se (massa?) i a maquillar-se (massa?). En fi, ha estat una mica trist, però així és la vida. Feia molta calor, així que després d'uns llençaments que han demostrat la nostra lamentable forma, hem decidit per plegar. Dutxa, fotògraf i demés ens han portat a les 15:30. Hem dinat en família al menjador. El Raül ja no menjava, tenia l'estòmac fet un nyap. Pobre, si ho hagués sabut hagués menjat una mica més de pasta i el plàtan. Necessitaria energia i potassi per la llarga espera. Cada cop arribava més gent. Es va fer l'hora. Les 17:30. La Noe sol arribar tard. Les 17:45, 18:00, 18:15, 18:30. Inexplicable. Jo espero fora amb el mossen. Em pujo a una taula per veure millor la carretera. Què coi passa? bufffff. Arriba el Corola. La núvia ja és aquí.

Vaig plorar molt. Per moltes coses. Per veure mon germà plorant (cada cop crec que s'assembla més a mi). Per veure als meus pares. Per veure als Cor Oberts (us estimo, eh? gràcies per venir). Per veure a tanta i tanta gent que formen part de la meva vida, de la meva història.

Sortits, i després d'un llarg (massa?) espectacle de l'esbar on ballen Raul i Noe, vam entrar a fer el pica pica. Per mi, com sempre, el millor de la boda. Aquell pernil, aquelles croquetes, aquell salmó, aquella tonyina, aquells formatges... I tot amb una bona cervesa. I jo d'un cantó a l'altre, parlant amb un, repartint habitacions, fent fotos, recollint diners (per les habitacions). Innumerables fotos van precedir el sopar oficial. El primer de marisc (no és el meu plat favorit). Ja havia menjat massa. Però després va caure una mica de carn (solomillo), sorbet de llimona i pera, pastís de canyella, pastís de tiramisú (aniversari de l'Uri), bombons, ... I un llarg etcètera. (massa?).

Al final tot es va allargar (massa?), la gent va començar a aixecar-se (jo també), a marxar. Afortunadament ells ho van liquidar ràpid i en un moment anaven ballant "La Vida es Bella". Tan guai! Algun dia m'agradaria ballar així.

Poc després de començar el ball em vaig trobar malament. La meva panxa, el meu punt dèbil em feia figa. A més l'absència de Red Bull a la barra lliure va ser la meva estocada. Vaig seure una estona i vora les 5 vaig decidir anar cap els vestidors.

Em vaig llevar molt d'hora pel nivell de soroll de l'habitació (massa?). Tenia la sensació d'estar dormint al voral de l'autovia. Fins les 14h no vam marxar. Va ser un matí de safareig, de riures, de mals de cap (no el meu) i de badalls. Havia estat una gran vetllada.

I ara, al cap dels anys, tinc una germaneta, qui m'ho havia de dir!!!!!!

Petonets

Jordi

dilluns, de maig 29, 2006

Siete cajas y algo más: desalojo forzoso

Buenos días,

Muchos días sin escribir y muchas cosas en el tintero. Habrá que ponerse manos a la obra...

El viernes abandoné mi casa, ya lo he hecho alguna vez, pero nunca lo había hecho sin saber cuando volvería. De hecho no sé ni si volveré. Bueno, tampoco hay que ser dramático, quiero volver a Barcelona en unos años, pero no creo que sea a ese piso. No será a ese piso (si la oferta immobiliaria mejora, como creo que será en poco tiempo) porque creo que hay que comenzar de nuevo. En ese piso han pasado cosas muy bonitas y especiales, pero también han pasado otras que nunca deberían haber acaecido y que me convirtieron, en un tiempo, en peor persona de lo que soy o de lo que pretendo ser. No niego que me gusta el piso y su localización, pero no soy persona de tener mucho apego a las posesiones personales.

Me tuve que marchar el viernes porque ayer domingo Noe y Raul, mi hermanito y mi nueva hermanita, se han trasladado temporalmente mientras se arregla el piso donde van a compartir vida y sueños. Como Imma sigue en Etiopía y yo marcho en una semana, encontramos entre todos esa solución óptima para todos (win-win solution en American English). O sea que tocaba darme el piro.

Del miércoles al viernes estuve recogiendo. Me hice una lista del proceso a seguir. Primero despacho, luego recibidor, después comedor y habitacion para finalizar con la cocina. Más o menos seguí ese orden, pero introduje algo de anarquía, que siempre se agradece. El paso previo consistió en ir al súpermercado Consum, sección panadería y pedir unas cajas de baguettes, son de dimensión ótima, gratis y limpias. Fueron 7. Creía que muchas, fueron las justas.

El proceso de traslado duró tres días. Hubo muchas alegrías y también muchas lágrimas. Se abrieron muchos cajones y muchos archivos que hacía tiempo no se abrían. Se descubrieron calcetines desaparejados desde hacía años (la desaparición de calcetines es un efecto paranormal en esa casa). También se destruyeron muchos documentos, revistas, papeles, facturas y manuales. Muchas cosas que en su momento eran tan importantes y que al cabo del tiempo son simplemente pasta de celulosa con algo de tinta. Cada vez estoy más convencido que la revista que no se lee cuando llega y que se archiva nunca se leerá y su única función será ocupar un espacio y aumentar la entropía y el malestar de los habitantes del piso. Tiré muchísimas bolsas de papel. Ah! y también surgieron muchos móviles, cables, CDs inutilizables, ... Todo eso se dirije a un servicio que nos ofrece l'Agència de Residus. Un servicio denominado "Deixalleria" o "elsitiodondesetiratodoloquenosepuedetirarenelcontenedor". Curioso servicio. Desconocido para la mayoría de los seres vivos, pero muy útil.

Poco a poco todo se fue vaciando. Se retiraron los pósters, se vaciaron los armarios. La ropa merece un capítulo aparte. Por la poca ropa que tengo y compro me sorprendió ver que tenía unas 15 camisas y también unos 15 pantalones, por no hablar de la ropa interior... Hacia Copenhage habrá que hacer una nueva selección. A medida que todo se vaciaba se iban llenando las cajas y se iban cerrando, 1, 2, ... hasta las 7. Luego rellené la mochila y una bolsa de ropa sucia. El piso estaba irreconocible y la mayoría de mis sueños y mi vida estaban en 7 cajas, unos 50 kg.

Lo que me dió más trabajo fue el ordenador, la información que no pesa. Hice un poco de limpieza y después de ello el Office dió error. Quería pasar toda la música al IPOD pero no pude, así que al final y después de insistir mucho (unas 4 horas, ya sabeis que soy un poco cabezota)opté por llevarme el disco duro entero y hacer las gestiones en casa de mis padres. La única operación que hice fue una copia de los correos para poderlos bajar en cualquier ordenador donde trabaje a partir de ahora. Los correos y el blog, son un poco la crónica de nuestra vida. Estos años he recibido muchos correos del IESE y de los monitores. A partir de ahora recibiré menos seguro y pasaré a recibir otros (seguro que más aburridos) de carácter profesional. A diferencia del blog, el correo es una forma de comunicación personal, un espacio íntimo en el cual desenvolverse. Mi consejo por experiencia personal es que nunca confundais el compartir todo con la pareja o con los amigos con el tener un espacio de intimidad personal como es el correo electrónico. Así que igual que me llevo mis camisetas, también me llevo mis CDs, y igual que me llevo los pantalones, también me llevo mis correos.

La casa se quedó vacía. Cogí las llaves (que ya no tengo) y cerré la puerta, aquella que he cerrado tantas y tantas veces. Me fui sin pena. Todo lo que había dentro y que me importaba me lo llevaba conmigo. Soy persona de tener pocos "mis" y eso me fascina.

Era viernes, el sábado me esperaba algo muy emotivo y muy bonito.

Un beso

Jordi

dijous, de maig 25, 2006

Apàtrida

Bon dia,

Fa uns dies vaig rebre el darrer quadern de Cristianisme i Justícia, tracta sobre els refugiats del nostre món, aquells que per conflictes, o per qualsevol altra causa s'han deveure desplaçats dels seus llocs de naixement, i s'han d'anar a viure a un altre lloc, ja sigui dintre del seu país o a algun altre. És un document molt interessant. De fets tots els de CiJ ho són. Els podeu demanar gratuïtament a http://www.fespinal.com/espinal/catala/1quadern.htm Al cap d'un temps d'enviar-vos els quaderns us demanaran una contribució, però és totalment voluntària.

Doncs b, aquest document parla en algun moment de les persones apàtrides, aquelles que no tenen país. Algú que, per exemple, demana asil en un altre país, aquest no li concedeix, i el seu país d'origen li treu d'alguna forma la nacionalitat. La convenció dels Drets Humans reconeix que tothom té dret a tenir una nació, però com passa amb tants d'altres drets, el seu acompliment no arriba al 100% de la població. I per tant, existeixen els apàtrides, i n'hi han molts.
Els catalans ens podríem considerar apàtrides virtuals, perquè molts tenim un DNI que no el sentim gaire nostre, i ens sentim d'un país que no és nació reconeguda.

Però vaig una mica més enllà. Realment, si no fos pel Barça, hi hauria moltes raons per declarar-se apàtrida avui mateix. En les darreres 4 setmanes el desgabell polític al nostre país ha arribat a quotes difícilment assolibles. Els "nostres" polítics fan pena, fàstic, i el que és més fort, ens segueixen prenent el pèl.

Veníem de molts anys convergents, i jo mateix pensava que era bo treure gent de la poltrona, gent que estava agafada a la cadira del poder amb claus de 10mm o cm. El govern, i jo ho vaig viure dintre de la Junta de Residus, s'havia convertit en un monstre aturat, acovardit amb por a perdre vots, incapaç de pensar en Catalunya sense pensar primer en que Mas arribés al gobern. Per això calia aire nou, idees noves, il·lusió. I va venir el famós canvi...

I el canvi ha estat profundament decebedor. Per començar, el senyor Maragall, aquell que ningú de la direcció del seu partit podia veure, però que era l'únic capaç de guanyar unes eleccions, ha demostrat una anarquia i uns lapsus inacceptables i propis d'un alumne de P3 amb problemes dislèxics dins d'una família desestructurada. No cal recordar lo del 3%, o el que va comentar ahir sobre Mas i ZP. Una persona sense rumb, aïllada de la realitat del país, que no està a l'alçada d'un dirigent polític d'un país ambiciós, i que sobretot, no demostra cap lideratge ni dins del seu partit, ni dins del seu govern, ni dins del seu país. Trist.

Seguirem amb els amics d'ERC. D'aquests en podríem dir moltes coses, els tinc especials ganes, perquè un dels seus dirigents era gerent d'una empresa que va fer fallida i que encara em deu 6mil euros. Això sí, ell es va colocar b en un ajuntament, un bon sou i a tirar endavant, i a seguir enganyant. Tot bones paraules i molts somriures, discurs utòpic i independentisme, però rascant, rascant no trobem res, només els 90mil euros de sou del senyor Vendrell, o els vestits de 900€ del senyor Carod Rovira. Poca cosa més. El tema de l'estatut em va treure de polleguera. Al setembre volien signar al Parlament un estatut pitjor que el d'ara i al final CiU va pujar el llistó, sobretot a nivell impositiu. Cert que Mas va pactar un Estatut amb ZP menor al que va sortir el 30 de setembre del parlament, però aquest és millor que el que ERC estava d'acord al setembre. Però d'això ningú s'enrecorda. I els periodistes d'aquest país (Menys Terribas i algun més) demostren una memòria nula i un papanatisme fastigós. EN el futbol, per despreciar algun rival diem: "i aquest, a qui ha guanyat?". Srs Carod, Puigcercós, Bargalló, a qui heu guanyat per mirar-nos amb aquesta altaneria? Algun premi nobel? Alguna champions? Si us plau, no ens prenguin més el pel amb el "sí crític" que es converteix en un "vot blanc polític" i passa a un "no per mirar endavant". No sé a qui volen enganyar, i per mi el més trist, és que amb aquest missatge buit enganyen a molta gent.

Després podria parlar d'iniciativa, però la cosa no dóna per gaire. Crec que el Saura és el més coherent d'ells, encara que això no vol dir que n'hi hagin molts de coherents. Podeu anar al Parlament i veure que la quantitat de cotxes oficials s'ha multiplicat per dos des de la darrera legislatura, i que fins i tot es projecta un nou aparcament.

Del PP, què dir. Un partit que manté un senyor com Acebes al seu capdavant, un senyor que va mentir i va fer el ridícul tan absurdament amb els atemptats de Madrid, un senyor que ahir va tenir la barra de connectar l'arribada massiva d'immigrants africans a les costes de Canàries amb els robatoris a les cases a Tarragona, és un partit que no mereix credibilitat. Em fa gràcia quan diuen que l'estat no ha de pagar cap preu polític a ETA. Em fa gràcia pensar que molts d'ells van cometre barbaritats durant el franquisme i van passar de rosetes a la transició.

Ens queda CiU, poqueta cosa més, i CiU no és CiU, és C i U, perquè Duran i Mas a penes es parlen. Criaturades. Així són els nostres polítics. Mas va massa de guanyador, sembla el Madrid de Tenerife, el Barça de Sevilla, l'Espanya al mundial de França. I el senyor Mas s'equivoca, perquè en política la lògica i les enquestes no funcionen, i la gent reacciona a nivell "borreguil". Així que es posi les piles si vol guanyar a Maragall (no crec que es presenti), a Tura (tampoc pel ridícul que ha fet amb els robatoris i per considerar que tots som "subnormals" menys ella) o a Montilla ("qué salero mi niño").

Diuen que tenim els polítics que ens mereixem, potser millor declarar-me apàtrida, així no em mereixeré cap polític.

A dinar

Un petó

Jordi

dilluns, de maig 22, 2006

Titi

Bona tarda,

Després d'uns quants dies allunyat del meu estimat blog, torno. Hi ha molts temes pendents. Per començar aquesta setmana es casa el meu germà, i només en tinc un, així que ja imaginareu l'emoció i el cuquet de nervis. Per continuar el meu germà ve a viure a casa meva, així que jo emigro temporalment a casa dels pares, des d'on vaig marxar fa gairebé 6 anys. Per anar una mica més lluny en dues setmanes canvio radicalment de vida, marxo a Copenhague i inicio la vida laboral. Per mirar enrera el desgovern del país ha arribat a límits poc creïbles per un gobern que s'autoanunciava com nacionalista d'esquerres, i que segueix convencent a alguns sobre la seva futura viabilitat (a mi em causa vomitera). I per mirar no massa enrera, el meu Barça, que fa 5 dies es va proclamar campió de la Champions (la Copa de Europa del segle XXI).

Curiós el nom de Champions, en un inici qualsevol hagués dit Copa de Campions o Copa de Europa, però a força de matxucar-nos el nom, sobretot amb la mítica cançó, tots ja l'anomenem la Champions. Amb el bàsket l'Euroleague és l'Euroliga, segurament haurien d'haver buscat un altre nom.

Em reconec afortunat de ser d'una ciutat i de donar suport a un club que és respectat per tothom i considerat com un dels millors, sobretot per jugar bé a futbol. I també, per què no dir-ho, per tenir certs valors, que sovint estan allunyats de l'esport. Fa uns dies vaig sentir al president Laporta, que el Barça no duria propaganda de cap marca comercial (i ofertes no n'han faltat). El Barça renuncia a aquestes 15-20 milions d'euros a l'any, a canvi de posar en la seva samarreta un lema humanitari. Segurament el lligaran a Nacions Unides, al ser aquesta una organització més generalista i més apolítica que la majoria d'ONGs. Ja mateix el meu club dóna un 0,7% dels seus ingressos a l'ONU per lluitar pels Objectius del Mileni. Sí, serà molt criticable en molts sentits (és hipocresia, és una missèria, és màrketing, ...). Però abans, mirem què fem cadascú de nosaltres i després critiquem-ho.

A París va guanyar el millor equip, el qui té uns grans jugadors compromesos en una idea d'equip, el qui té un entrenador al qui els jugadors respecten però que també s'hi mostra proper abraçant-se a les celebracions (no cal confondre autoritat amb bon rotllo). És cert que vam patir, cap gran victòria s'assoleix sense patiment, però els gols d'Eto'o i de Belleti van ser ben dolços, dolcíssims. Vaig presenciar el partit entre amics al Casal, i quan va acabar em vaig apartar de l'eufòria colectiva, vaig seure, i vaig tastar la dolçor de la victòria, mentre rebia sms d'amics del Madrid, de l'Arsenal o de l'Espanyol.

Quedava només un dubte, Titi Henry vindria al Barça? Un dels que han estudiat a l'IESE amb mi, era el fill del president de l'Arsenal, Charlie. Durant tot l'any m'ha mantingut amb el dubte, però fa uns dies em va dir que al club londinenc estaven gairebé segurs que Titi (apelatiu que li van donar els seus companys Trezeguet i Anelka fa més de 10 anys) marxaria al Barça. De fet, fa un parell de mesos va estar per Castelldefels buscant casa. Acabada la final, tres motius feien pensar que no vindria:
- Van perdre i ell va fallar dos gols clars (o el gran Valdés els va salvar)
- Va criticar duríssimament a Màrquez i a Pujol per donar-li patades. Jo havia sentit que el futbol anglès era dur i de contacte. Ara resultarà que Terry o el mateix Sol Campbell són germanetes de la caritat.
- Va criticar a Eto'o i Ronaldinho, dient que dos dels millors jugadors del món no havien aparegut sobre el terreny de Saint Denis (un va fer el gol de l'empat i l'altre la passada de l'expulsió, més que ell).

La premsa anglesa va deixar a Henry a baixar d'un burro. El Guardian deia que després de tants anys a Anglaterra pensaven que a més de saber guanyar, Henry també sabia perdre, i que havia demostrat ser un mal perdedor.

Però Wenger, l'entrenador que el va fer créixer de juvenil, i que el va rescatar quan a la Juve estava sota mínims (igual que Cruyff va fer amb Laudrup), l'estava poc a poc convencent, s'havia de quedar, era el capità. Ell és l'Arsenal.

El meu amic Charlie em deia a mitjans de temporada que tantdebo marxés Henry. EL jugador estava apàtic, poc identificat amb el club, gairebé no corria. En definitiva, no creia en l'equip ni en el futur, un futur marcat per un nou estadi (l'Emirates) que gairebé multiplica per dos (60 mil vs 38 mil) la capacitat del vell Highbury i que s'ha d'amortitzar. L'eliminatòria amb el Madrid va marcar un punt de partida a la recuperació de l'Arsenal i a convéncer a Titi de quedar-s'hi. Al Bernabeu, els anglesos van treure una alineació plena de pipiolos que van tornar bojos als galàctics. Si és cert que l'eliminatòria amb la Juve la van passar fàcil, no és menys cert que a la tornada amb el Madrid podien haver perdut, i que a la tornada amb el Villarreal van ser un equip patètic.

Diu Henry que el cor li diu que s'ha de quedar a Londres. Ui, això de decidir amb el cor... Quan et pagaran 10 milions d'euros per temporada (el Madrid li oferia 12 i el barça 6), quan la teva dona és anglesa i no vol marxar, quan ets un heroi, quan ets la persona més estimada de l'Arsenal, quan ja no has de demostrar res, quan el teu pare et diu que et quedis... Llavors no sé què vol dir decidir amb el cor. Decidir amb el cor vol dir arriscar, no? Titi no ha arriscat, no s'ha de guanyar cap afició, no ha de lluitar per un lloc al camp, no ha renunciat a diners per projecte. No m'alinearé amb Cruyff dient que s'ha equivocat no venint al Barça. Com ha dit Minguella avui, tampoc som el melic del món i cada any guanya la Champions un de diferent. Jo crec que sí que s'ha equivocat quedant-se, perquè l'Arsenal actual, el d'aquests 8 partits de Champions (on va marcar 1 gol en 180 al Madrid i un altre al Villarreal), és un miratge. En aquest Arsenal ja no hi és el Pirés dels grans dies, ni el Bergkam (que es retira), ni Vieira (que va marxar a la malograda Vechia Signora). Molt m'equivocaré, però aquest Arsenal que enguany ha quedat 4t de miracle a la Premier League (el Tottenham que anava 4t va patir gastroenteritis col·lectiva a la darrera jornada) i darrera d'equips raquítics com el Liverpool o el ManU, no farà res l'any vinent. Temps al temps.

Titi, no et trobarem a faltar, no volem jugadors que mirin amb tanta altaneria als seus companys. Segurament ets el millor davanter del món, però la Champions és nostra, de ningú més.

FIns aviat

Jordi

dimarts, de maig 16, 2006

Per un habitatge digne

Bona tarda,

Avui tocarem un tema una mica polèmic, el moviment per un habitatge digne.
Cal dir que des que hem van dir que diumenge hi havia una mani i que el divendres em vaig assabentar del motiu de la sentada, he estat reflexionant sobre aquesta movilització ciutadana.

Segons els mitjans, la Plaça Catalunya va ser ocupada pacíficament (i això sí que és notícia) per uns 1000 joves. La primera conclusió és que aquest tema, que òbviament afecta directament només als joves en recerca de pis, no és una causa suficientment movilitzadora com per reunir un diumenge a la tarda, amb bon temps i sense futbol, una centèssima part de la gent que cap al Camp Nou. Fa que pensar. Perquè si és un tema tan greu, segurament tocaria la fibra a més gent, i encara que no som un país gaire promanis, cal recordar uns dies el tema Red Bull, la rua del Barça, la Fira d'Abril o les menys recents manis antiguerra.

En aquest sentit em considero bastant afortunat. En primer lloc perquè vaig comprar un pis fa 6 anys, quan eren cars però valien la meitat del que valen ara. En segon lloc perquè els meus pares em van ajudar molt a pagar-lo. Molts dels seus estalvis estan a les parets del pis i mai els hi podré agrair prou. Altres pares, 100% lícitament, opten per altres destinacions pels seus diners. Altres, per dificultats o perquè la vida no els ha donat tants somriures. Els meus optaren per estalviar i ajudar als seus fills. Per tant sóc un autèntic privilegiat.

Crec que és massa fàcil dir: "per un habitatge digne". Primer s'hauria de definir què és un habitatge digne. Llegint una mica les argumentacions de la plataforma, comenten que no se n'han de dedicar més del 50% dels recursos familiars a pagar el pis. Això significa que, per una hipoteca de 40 milions a 25 anys (pis de 2a mà de 2-3 habitacions en un lloc de renda mitja/baixa de Barcelona) es paguen uns 1200€/mes. Això requeriria un sou de 2.400€ al mes. Certament un sou alt si es considera una persona sola. També caldria mencionar que alguns bancs donen hipoteques fins a 50 anys cosa que reduiria la quota i el sou "digne" fins a uns 1.600€/mes. Un cop definit què és un habitatge digne passem a analitzar causes més profundes.

La primera, que salta a la vista, és que els sous que es cobren aquí són massa baixos. Ho sé perquè a l'IESE han vingut empreses a contractar per les mateixes posicions a Barcelona, Madrid, Londres, París o Frankfurt. Entenent que Londres és més cara que BCN, Frankfurt no ho és (hi he viscut). Doncs a Frankfurt paguen un 20-25% més que aquí. Per què? Jo només puc entendre que les empreses d'aquí són molt menys productives que les de fora, per això treballem més hores i cobrem menys diners. Un altre tema és un aparell de l'estat (és a dir, funcionaris) que hem de sostenir amb els nostres impostos i que fan d'aquest un país que viu molt per sobre de les seves possibilitats.

La segona és que aquest país, i en aquest sentit som iguals que Madrid, Sevilla, Burgos u Oviedo, no ens agrada estar de lloguer. Aquí tenim més carinyo al verb "tenir". Això no passa en cap altre lloc d'Europa. Si aquí potser hi ha un 75% de propietat i un 25% de lloguer, a la resta d'Europa és a l'inrevès. Diuen que tenir dóna més seguretats i ens fa ser menys combatius, i que això va ser afavorit per la dictadura de Franco. No ho veig tan clar.

La tercera és que la ciutat de Barcelona no pot créixer. Limitats per Sant Adrià, Hospitalet, el Tibidabo i el Mediterrani, el sòl és un element molt car. Si creixem només és per via Fórum, Jocs Olímpics, ... Ja parlen de construir una pista aèria al mar. Potser serà aquesta la solució futura?

La quarta és que Barcelona és una ciutat que està de moda, i d'això ens aprofitem tots. Si estem més en boda generem més interès de fora. Pels de fora comprar aquí era molt barato. Creix i creix la demanda des dels turistes rics i des dels immigrants pobres. I si creix la quantitat demandada i l'ofertada no pot créixer, el resultat és l'augment de preus. No hi ha una altra.

La cinquena és que l'ajuntament de Barcelona ha actuat lamentablement en la licitació dels terrenys, ja que enlloc de vendre els terrenys amb un sobre tancat, guanyant l'oferta més baixa, ha estat molts anys fent-ho amb el sistema de subhasta, inflant enormement el preu del sòl.

Finalment, i òbviament hi ha especuladors i hi ha un munt de diner negre que no té per on sortir sinó és per la immobiliària. D'aquí tan moviment. Deien fa uns mesos que a Espanya hi havia tants edificis en construcció com a la resta d'Europa (sense considerar els països de l'Est). Aquesta notícia fa esgarrifar i si escarbem a tot el tema de Marbella hi trobarem moltes respostes.

Sí, hi ha gent dolenta, hi ha de moooooooooolt dolenta, hi ha especuladors, hi ha polítics inútils, però també hi ha d'altres raons sobre les que reflexionar. A més, s'està b a casa, no?

Petons

Jordi

diumenge, de maig 14, 2006

Azuloscurocasinegro

Buenas noches,

Hace unos días fui al cine. No voy demasiado, pero había quedado con Fran, hacía mucho que no nos veíamos, y como a los dos nos gusta el cine, decidimos complementar la cena con una peli.

Cuando escogí la peli recordé que un día en la Ventana de la SER recomendaron una película española. El director era novel y de los actores sólo conocía a Quim Gutiérrez, el original David del Cor de la Ciutat. Las películas suelen obtener sus mayores ingresos la primera semana de proyección. Con ésta la recaudación de la tercera y cuarta semana habían repuntado. Eso suele ser señal de una película con poca promoción publicitaria, pero que los que la han visto la recomiendan a sus conocidos y así, con el "word of mouth" la película poco a poco va captando adeptos. El título me encantó: Azuloscurocasinegro.

Es una película que no te deja impasible. Una película que te remueve las entrañas, y que almenos a mi, me plantea dos conclusiones. La primera es que las situaciones de la vida, al igual que los colores, son muchas veces subjetivas y que dependen de los ojos con que se miren. La segunda es que muchas veces nos levantamos murallas delante nuestro para no conseguir nuestros sueños, que no vemos nuestras limitaciones como oportunidades, que ponemos excusas para no seguir luchando, que echamos la culpa al destino, a personas, a circunstancias para no llegar a donde queremos. El cartel de la peli lo dice: "Si el color de tu vida no te gusta, actúa, rebélate".

Os copio literalmente un comentario del director: Daniel Sánchez Arévalo.

"AzulOscuroCasiNegro es una historia sobre personajes que luchan contra el destino, contra lo que se supone que está escrito "en las estrellas". Personajes atrapados al otro lado del cristal, ese fino cristal apenas perceptible, casi invisible pero imposible de obviar, que les separa de sus sueños, contra el que se golpean constantemente y olvidan a diario con la facilidad de un pececillo de agua dulce. Personajes que no saben diferenciar entre lo que quieren y lo que necesitan, a los que les cuesta renunciar, que lo quieren todo. Y que, poco a poco, deberán aprender a dejar de resistirse, a dejar de nadar contra corriente, no como una muestra de conformismo, sino todo lo contrario, asumir sus propias limitaciones, para así poder avanzar. Poco a poco. Para acabar en un sitio completamente distinto al que soñaban, pero igual o más acogedor y placentero".

No está mal, no? A ver si os animais y la podemos comentar.

Un beso

Jordi

PD: hoy doble entrada

Com no fer les coses

Bona nit,

Recordo que fa uns dies parlava del servei que rebíem en aquesta ciutat, i lamentablement avui incideixo de nou en el comentari.

Avui he quedat amb el Kilian i el Nacho, dos companys de l'IQS (on vaig estudiar Enginyeria Química fa 8 anys) amb els que ens veiem de tant en tant. Els he dit de venir al barri i d'anar a una pizzeria on es mengen (o menjaven) unes de les millors pizzes de Barcelona, la pizzeria Ciao al carrer Tenor Massini. Feia uns dos anys que no hi anava.

Hem entrat i ens han assignat una taula. Hem demanat. Un cop demanades les tres pizzes i una amanida per compartir, el cambrer ens ha dit: "No mengeu segon?". Li he dit: "home, crec que les pizzes són prou grans, però si tenim més gana ja demanarem després". Ens ha dit:: "penseu que després trigarem molt en servir". La resposta i l'actitut del cambrer ens ha extranyat. Devia
tenir un mal dia.

Ha arribat el menjar. El Kilian havia demanat una pizza amb ou ferrat. El cambrer li havia preguntat si poc fet o molt fet. Li ha dit molt. Estava gairebé cru. La meva pizza estava bona. Malgrat ser persona crítica reconec quan les coses estan b. Llàstima que hagi estat la única cosa acceptable de la nit. De sobte el Kilian s'ha tret un tros de menjar de la boca. Era transparent. Ha dit: "què és això? plàstic?". Sí, era un tros de plàstic dur que li podia haver fet mal a l'esòfag. Li hem dit al cambrer. Li ha retirat el plat. No li ha demanat disculpes ni res semblant. Hem flipat de nou.

Un cop hem pres el postre hem demanat el compte. Hem començat a fer broma entre nosaltres perquè un dia que vam anar a sopar els tres ens van cobrar 33 tés enlloc de 3. I m'he dit: "vaig a mirar la factura". I sí, hi havia una errada. Bé, una greu. Enlloc de 6 begudes ens havien cobrat 7. Un altre comentari és que en aquest local cobren les clares de 30cl al mateix preu que les de 40cl, 3,40€. En fi. Li he dit educadament. Ha anat a consultar-ho. Ha tornat per dir que la factura estava b. El dia que van ensenyar la mítica frase "el client sempre té la raó" devia estar malalt o fer campana. Li he fet raonar. Ha donat la factura a la jefa i se n'ha desentès. Al final ha vingut ella i m'ha dit: "aquí teniu la factura, hi havia una beguda de més". No, si ja ho sabia. De nou, cap disculpa. De nou, hem flipat. Hem estat a punt de demanar el llibre de reclamacions, però he pensat que no recomanant aquest restaurant a la gent i deixant un comentari negatiu a la netro (web d'opinions sobre restaurants) ja tindrien prou pena. És la meva aportació al queixar-me que parlava fa uns dies. Ara penso que l'hauríem d'haver demanat.

Però aquí no s'acaba la cosa. Al restaurant m'he trobat al Xavi i a la Maite que estaven sopant. Li he explicat que avui hem tingut mala sort al Ciao. I quan he acabat un dels cambrers m'ha dit de males maneres: "somos humanos". Desconec el motiu d'aquest comentari. No sé què té a veure ser humà amb saber servir a la gent, amb saber demanar disculpes, amb saber compensar d'alguna forma a un client que ha rebut un tracte molt per sota de les expectatives.

Una pena

Petons

Jordi

PD: avui una altra entrada

dissabte, de maig 13, 2006

Una nit al Born

Bon dia,

Eren les 9:30 de la nit, quan sortia per la porta de casa meva. De sobte vaig veure quelcom diferent. Vail alçar els ulls i vaig veure una de les llunes plenes més maques que mai he vist. Em vaig enamorar d'ella i l'enamorament em va acompanyar tota la nit. Tota rodona, silent, envoltada d'alguns núvols que difuminaven la seva llum reflexada, la lluna estava preciosa. La darrera lluna la vaig veure a Avellanes i va comportar un canvi a la meva vida. Llunes plenes, temps de canvis, de dubtes, de decisions. Suposo que la d'ahir també marcava aquest canvi.

Embelesat per la seva imatge vaig baixar la Rambla Brasil fins a la carretera de Sants i d'allà em vaig dirigir cap a la parada de metro de la línea vermella Plaça de Sants. A la mateixa Plaça vaig tenir l'esperança de veure-la de nou, i després de cercar-la una estona (a vegades s'amaga la punyetera) vaig clucar-li l'ull i vaig deixar-me engullir per la boca del metro.

Em dirigia cap el Born. Quan vivíem al costat del Parc de la Ciutadella recordo haver acompanyat molts cops a la meva mare al Mercat de Santa Caterina. Llavors el Born era una zona fosca de Barcelona, dominada per un mercat que mai acabava de ser mercat (i després de trobar restes del 1714 ja mai ho serà) i per un fotimer de botigues que venien "menjar guai" a l'engrós: cabell d'àngel, nous, cacau, caramels, ... Algun bar cutre i poca cosa més. En 25 anys el Born ha canviat moltíssim, tant que s'ha convertit en la zona més de moda de Barcelona, molt més que Gràcia o la Vila Olímpica. La veritat és que té molt d'encant.

Havia quedat allà amb el Xavi, un dels Xavis de la meva vida. Un company de la uni amb qui ens vam creuar en una esquiada de l'any 1995 (la meva única esquiada). Un excès de Vodaka amb Scwheppes el va tombar una nit, i jo vaig ser l'ànima samaritana que el vaig acompanyar a l'hotel, el vaig desvestir i el vaig ficar al llit (de tant en tant tb sóc una mica bo). Des de llavors va néixer una amistat forta que ens ha dut als moments més dolços i més amargs de la meva vida.
A les 7 m'havia trucat i m'havia dit que encara no havia reservat res, que mirés algo. Els companys de l'IESE coneixen un munt de restaurants, vaig parlar amb dos americans, un anglès, una grega i un català. També vaig mirar la web de lanetro. Volia anar a un lloc diferent. Fujo de la rutina. I de sobte vaig topar-me amb un restaurant japonés petit i tradicional, Ikkiu (www.ikkiu.com), els comentaris eren força bons, així que vaig arriscar i reservar.

Tenia pensat passar de la vermella a la groga a Urquinaona, però el plaer de veure una estona més la lluna em va fer decidir a baixar Via Laietana caminant. FIns a la Plaça Antoni Maura no la vaig veure de nou. Llavors la tapaven més núvols, però ella seguia lluitant per mostrar-se i enamorar als barcelonins. El Xavi sempre em fa esperar, però vaig tenir la sort de topar-me amb el Rogeli. Una persona, d'aquelles especials, que es creuen de tant en tant a la vida. Una persona, que sobretot, sap escoltar. Una nova promesa de visitar Copenhagen va precedir al comiat.

El lloc és petit, però el menjar és deliciós i el tracte molt cordial i eficient. Per 31€ vam menjar bé els dos amb postre, beguda i te inclosos. I això a Barcelona és difícil avui en dia. Destaco les empanadilles japoneses i el sushi de salmó.

Després de sopar vam decidir seguir la vetllada i anar a prendre quelcom. Vam continuar per Princesa fins al cor del Born i per allà el Xavi coneixia un bar anomenat Rosal. Aquest sí que no el recomano. La penya que hi havia a dins era ben curiosa i tot resultava una mica barroer i brut. Però ja hi érem i trobar una taula a les 12:30 de la nit no resulta fàcil. Darrera nostra hi havia una parella que havia utilitzat el servei match.com per trobar-se (apart de ser una mica cotilla, les taules estaven molt properes). La dona parlava i parlava i l'home no deia res, marejat per l'escot que tenia davant seu i que li prometia una nit de més acció que paraules. En cert moment de la nit vaig anar al lavabo. No criticaré la seva brutície i petitesa, perquè de lavabos ja faré una entrada. En el camí vaig haver de sortejar una parella que s'estava liant de forma grotesca, grollera i desagradable. La major sorpresa la vaig tenir quan obrint la porta del lavabo per sortir. Em vaig trobar que la parella hi entraven plegats. En un espai de 1 metre quadrat màxim, l'objectiu de la seva acció estava lluny de l'excrecció.

Vaig seure'm amb el Xavi i li vaig explicar l'escena. A la poca estona: bum, bum, bum! els cops produits regularment provenien inequívocament de la porta de fusta del lavabo. Us podeu imaginar que el bar era una autèntica festa: riures, ganyotes, ... Uns minuts després va sortir el noi. La seva penya el va abraçar i van picar de mans, com si d'un torero es tractés. Després va sortir la noia. Ningú li va picar de mans. Curiosa escena. La darrera cosa que em va copsar va ser l'aparició d'un poeta urbà. Un senyor que es dedica a vendre poemes a les parelles. ELs mirava als ulls, agafava la seva carpeta i extreia el poema que creia més adequat al moment i als individus. En fi.

Cap a les 2:30 vam optar per la retirada. LLavors vaig decidir regalar-me un llarg passeig, d'uns 6km, fins a casa. Les cames estaven cansades de l'ascensió en bici al Tibidabo de la tarda, però em venia de gust. Vam caminar fins a Santa Maria del Mar, Argenteria ens dugué a Via Laietana i d'allà fins a la Gran Via. En aquell moment el Xavi va optar per un taxi. Jo vaig agafar el meu MP3 i Sílvio, Roxette i Coti em van acompanyar. Va ser absolutament genial. Primer perquè la lluna tornava a regnar en el cel. Segon perquè m'encanta caminar. Tercer perquè Barcelona buida i de nit m'apassiona. Diputació em va dur fins al Passeig de Gràcia, però jo sóc de Rambla Catalunya, així que a Aragó vaig tombar. Prop de València hi havia una parella de dos homes, d'uns cinquanta anys, amb barba, agafats de la mà i mirant el cel. A Mallorca una noia esperava pacient algun client a qui satisfer la nit. Vaig prendre Rosselló i apropant-me al Nick Havana (deu ser l'única disco de la zona que no ha canviat el nom en anys) grups de nois etilitzats cridaven i ballaven en una escena dantesca. A la nit s'observa més gent que no camina en línia recta. No vol dir que hi hagin més que de dia, el fet és que a la nit són majoria.

Quan Rosselló va a petar amb l'Hospital Clínic em vaig trobar amb les restes d'un Comiat de Solter que tenia més de comiat que de solter. Còrsega em va dur a Urgell i a passar aprop de les oficines on treballaria si no m'hagués decidit per Dinamarca. La cantonada París Urgell és mítica. Recordo la nit que vaig veure al Minguella i a l'Stoichkov discutint-se. La nit que Hristo va decidir marxar al Parma. I tot París du a Berlin (tremendes ciutats). Al costat del Lidl de Berlin vaig tombar un moment el cap i vaig veure en una porteria un home d'uns 60 anys d'un metre seixanta màxim, acoplat a una dona rossa d'1.80 d'uns 30. L'home es va girar i ruboritzat va agafar la clau i va obrir la porta. Vaig somriure. La natura humana és així de sorprenent.

A Numància vaig tombar per agafar Robrenyo, que després és Violant d'Hongria. Brasil em va acollir de nou, i per una nit, a l'arribar a casa, vaig decidir per anar-me'n al llit i no obrir l'ordinador. Era feliç.

Un petonet

Jordi

dijous, de maig 11, 2006

Nestlé: ese viejo enemigo

Buenos días,

Después de la resaca Ventdelplanera, vuelvo a la carga con una entrada más reivindicativa.
Hace unos días, como algunos sabéis, celebramos la salida de la asociación. Lo que me gusta más es la logística (y a eso voy a dedicar unos años de mi vida), así que me fui con los cocineros a comprar al mítico Makro. Decir que el mito ha caído un poco, porque ni los tamaños eran tan asombrosos ni los precios tan baratos. Bueno, dejémoslo ahí. Pues eso que estábamos comprando y nos acercamos a la zona de los cafés.

El cocinero, abuelo de uno de los monitores y un auténtico crack, insistió en comprar café soluble, más fácil de preparar y descafeinado, más saludable. No objeté. No tomo café. Había dos marcas. Nescafé y una marca blanca. Ahí sí que objeté. Para mi no había elección y no era cuestión de precio o de calidad. Igualmente, de calidad es difícil estar por debajo de Nescafé (eso dicen los expertos). De precio es difícil estar por encima. Pero la elección era por principio.

Nescafé significa muchas cosas. Significa el maltrato a aquellos campesinos mexicanos que visité en el año 2001 en CHiapas y Oaxaca. Significa el boicot mundial más grande (mucho mayor que el de Nike o el de H&M). Significa que los consumidores tenemos derecho a decidir qué consumimos, sin que nos engañen. Significa que un café soluble sólo debe ser eso, café soluble.

Llegamos a la casa con la comida. En la cena, después de que los chavales acabaron de comer, los monitores nos dispusimos a charlar un rato y algunos optaron por el café. Entró en la sala un monitor con el bote del café y dirigiéndose a mi me dijo: "¿Qué es esto?". Le expliqué las razones profundas de mi elección. Se rió y me dijo que eso eran ridiculeces. Insistí, me miró con una media sonrisa y lo dejamos estar. Me dolió. Si no somos capaces de creer que podemos cambiar el mundo desde los pequeños detalles, desde nuestras propias decisiones entonces sentémonos en el sofá y veamos pasar las horas. Que no se nos llene la boca de lemas vacíos.

Ayer leí una nueva noticia relacionada con Nestlé y su café soluble. Me llegó a través de Setem, la ONG con la que llegué a México.

DF, México — A finales de febrero, la transnacional agroalimentaria Nestlé obtuvo en Europa una patente sobre café genéticamente modificado que supuestamente mejora la solubilidad del café en polvo, pese a que en muchas regiones y países del mundo esta corporación se había comprometido a no utilizar alimentos genéticamente modificados, denunciaron la Coordinadora Nacional de Organizaciones Cafetaleras (CNOC), la Coordinadora Latinoamericana y del Caribe de Pequeños Productores de Comercio Justo y Greenpeace.
Esta misma patente fue solicitada en México bajo el número MXPA04003325A. Si esta patente llega a aprobarse en nuestro país, los productores de café serán más dependientes de Nestlé. Además, las variedades modificadas genéticamente podrían contaminar el café convencional y, peor aún, el café orgánico del que México es el primer productor en el mundo, con lo que se afectaría gravemente la fuente de ingresos de más de 480 mil familias cafetaleras en México y a las cerca de 500 organizaciones campesinas e indígenas que dependen del café.

http://www.greenpeace.org/mexico/press/releases/amenaza-nestle-a-campesinos-me

No discutiré aquí sobre la manipulación genética, no tengo suficiente base científica, sólo sé que la naturaleza es sabia. Parece que las semillas manipuladas, que son más fuertes, contaminarían las orgánicas, y eso no me gusta.

Seguiré haciendo campaña activa contra el Nescafé. Supongo que la fuerza me la da tener aún fresca en la mente la cara de aquellos campesinos mexicanos a los que hace ya 5 años les dije "su lucha es mi lucha".

Que paseis un buen día

Jordi

dimecres, de maig 10, 2006

Fuges?

El David està desesperat. Fa unes setmanes que, el Damià, l'exmarit de la seva parella va morir. No va ser una mort natural. El David el va empényer amb tant mala sort que al caure es va colpejar el cap amb la soca d'un arbre i allà es va quedar. La consciència pot amb ell. D'una persona afable, oberta, atenta, s'ha convertit en algú que és incapaç d'absorbir la realitat que l'envolta. La Teresa no entèn res, l'intenta ajudar en va. Cada cop té menys contacte amb els nens. Baixa el seu rendiment a la feina i al llit. No és prou valent per dir-li a la Teresa, que segurament el creuria i abraçaria (o no). En el clímax de la desesperació agafa l'agenda i truca a una tal Helena que li proporciona plaer sense fer preguntes. L'ajuda a evadir-se, però el problema segueix ben viu, la Teresa li dóna un ultimàtum i ell dóna les culpes a un excès de feina inventat.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

La Mònica s'estima el Julià, en principi com amics. El Julià desapareix perquè les coses no li acaben de marxar bé. La Mònica, preocupada, el va a buscar i el troba enmig d'una tempesta. Entren a la casa i encenen la llar per escalfar-se. El Julià surt de nou a buscar la cadira de rodes de la Mònica, rellisca, cau i es queda inconscient sota la pluja durant una bona estona. Quan desperta està mig mort. Amb prou feines arriba a la casa, es treu la roba i es tapa amb dues mantes. La Mònica jeu al seu costat i l'abraça. Ell delira, diu noms extranys, no està en sí. Poc a poc es recupera i s'apropa als llavis de la Mònica. En aquell segon l'amistat es converteix en quelcom més. La frontera es trepitja i se supera. Al dia següent els recullen, els duen a l'hospital i es recuperen. Els dos tornen al seu poblet. El Julià resta a casa per una bronquitis que no el deixa treballar. La Mònica fa vida normal. La seva mare, que no sap de l'encontre apassionat, li diu d'anar-lo a visitar. Ella posa excuses, que si massa feina, que si ha de veure una amiga... No s'atreveix a trobar-se'l de nou de cara a cara i descobrir si allò que va passar era real o fruit d'unes circumstàncies úniques i particulars...

------------------------------------------------------------------------------------------------

El Rafa i la Vero surtien junts. La Vero, filla única, que vivia amb el seu pare, es fa molt amb la família del Rafa, sobretot amb la seva mare. Per ella, la Marcela, segurament la Vero és la filla que hauria volgut tenir i la millor nora que podria somniar. El Rafa es comença a cansar, la situació l'agobia, li manca aire i la Vero no se n'adona. A més dubta del seu amor per ella, encara el record de la Mònica està ben fresc al seu cor. Quan es decideix a deixar-ho estar, la Vero li confessa estar embarassada. Ell no sap com reaccionar. Pocs sabrien fer-ho en el seu lloc. Posa problemes a tot. No mostra gaire alegries. Ella se sent sola, desemparada. La Vero se n'adona que el Rafa no sent el mateix que ella. Decideix abortar i li diu a un amic. Li comunica al Rafa que ha tingut un abortament espontani i al cap d'uns dies li diu que millor deixar-ho estar i quedar com amics. Ella segueix tremendament enamorada però no pot acceptar que ell no ho estigui i es retira.
Avui l'amic li ha confessat al Rafa que l'abortament no va ser espontani. Ell s'ha sentit fatal i l'ha trucada. La noia s'ha fet il·lusions, però quan han quedat se n'ha adonat de què anava el bròquil. Ell li ha dit que era la millor de les amigues (difícil d'acceptar per algú que està enamorat) i que gràcies per l'abortament (la sensibilitat ha estat del nivell Torrente). Ella se'n va i queda amb un noi que li passa droga. Sembla ser que fa temps, des que ho va deixar amb el Rafa, que es dedica a aquest "negoci".

------------------------------------------------------------------------------------------------

Fuges?

Pels que segui Ventdelplà, ja sabeu més o menys del que parlo. Espero haver estat fidel als fets que s'expliquen. Pels que no ho seguiu no hi ha problema. Dilluns i dimarts estic bastant enganxat a aquesta sèrie de TV3 (fins i tot la grabo si no la puc veure). Avui, mentre seguia el capítol, m'he adonat que les històries paral·leles que s'explicaven, tractaven de persones que fugen de la seva realitat. Hi ha moltes formes de fugir, el David ho fa amb una dona, la Mònica ho fa amb la distància, la Vero ho fa amb la droga. Hi ha qui fuig construint mentides o realitats paral·leles, hi ha qui fuig incapaç d'acceptar el seu jo, allò que pensa, allò que sent, allò que tothom veu.

Fuges?

Jo vaig fugir un dia, vaig ser covard, incapaç d'acceptar una realitat que no era com havia somniat. Molts cops m'he imaginat com seria la vida si no hagués fugit. No sé si seria més o menys feliç que ara, el que tinc clar és que estaria més orgullós de mi mateix.

Fuges?

Amb el fugir hi ha un petit problema, que de sobte es converteix en un de gran. El petit problema és la consciència, aquell Pepito Grillo que de tant en tant odiem sentir. La consciència però, és invisible, i per això la podem tapar, la podem enterrar, la podem negar, podem omplir la nostra vida de coses per mai més pensar-hi. I sí, sona de tant en tant, però hi ha tant soroll de fons... El problema es converteix en gran pel denominat efecte boomerang. Tard o d'hora, la realitat de la què fugim se'ns presenta de nou davant nostre, de sobte, i llavors tot el nostre ésser recorda aquella consciència que ens parlava i que no féiem cas. I el problema es torna martiri i dolor quan es pronuncia el "ja és massa tard".

No estic aquí per donar consells i menys jo que un dia vaig fugir, només per parlar d'experiència. Crec que no val la pena fugir, malgrat tinguis por, malgrat puguis fer mal algú, malgrat potser caiguis, malgrat l'equivocació hagi estat greu. Si fuges el dolor més gran serà el teu, i tu ets únic/a, el/la número 1. Ja vaig dir un dia que si algú ens ha de jutjar serà pel nostre nivell de valentia, no per la nostra bondat.

No fugis...

Bona nit

Jordi

dimarts, de maig 09, 2006

Dies intensos II: comiat de solter

Bona nit,

Tinc un germà, un gran germà, un ésser únic i especial, dels pocs que sé que estaran sempre que ho necessiti. Recordo un dia, fa moltíssims anys, uns vint. Baixava caminant pel Passeig de Sant Joan amb la meva mare. Ens dirigíem al Mercat de Santa Caterina. No feia molt que ens havíem canviat de pis i la meva mare seguia comprant als mateixos llocs on ho feia quan vivíem al carrer Pujades. De sobte la meva mare em va preguntar: "¿Te gustaría tener otro hermanito?". Llavors no em vaig adonar de la importància de la pregunta. Anys després sí. Crec recordar que li vaig dir que sí. No sé què devia passar, però ens vam quedar sent dos germans.
Durant molt de temps jo vaig fer de germà gran i ell de petit. Va haver un moment, quan vaig marxar a Alemanya, que ens vam separar força. La distància seva era la que més mal em feia. Amb els anys ho hem solucionat, i ja no fem de germà gran i de germà petit, simplement fem de germans.

Dissabte vaig veure al meu germà molt feliç i això em va fer tremendament feliç. Dissabte va ser un gran dia. No entraré en tots els detalls, perquè el Raul ho fa al seu blog http://kenobi07.blogspot.com Només comentaré alguns detallets.

Divendres em vaig graduar i després vaig sortir de festa. Haver-me de llevar a les 7:30 amb poc més de 4 hores de son va ser duríssim, però va valdre molt la pena. Imatges com la de 6 persones entrant a la seva habitació cridant: "Red code" no s'esborrarà fàcilment. Com no ho farà la de mon germà assegut en pijama al voltant d'uns energúmens que el lligaven i intimidaven. Va ser molt pacient, jo pensava que iniciaria la seva veta violenta, però va confiar i aquesta va ser la clau de l'èxit. Després de banyar-nos a la Vila Olímpica vam marxar cap a Canyamars on durant més de 2 hores vam gaudir de tirolines, lianes i ponts de mico. Era un tema que no em feia gaire gràcia. Estar penjant a 10 metros d'alçada, depenent d'un arnès, d'una corda i de dos arbres, no fa gaire gràcia. Encara avui em pregunto la seguretat d'aquestes instal·lacions. Es pot mesurar la resistència d'una corda, però no sé com es pot mesurar la seguretat d'un arbre. Suposo que es pot i ho deixo aquí.

Fa unes setmanes vaig rebre una trucada d'un amic de la Noe que em demanava que organitzés el sopar del comiat del Raul. Ja sabeu que m'agrada organitzar temes, o sigui que el sí va ser immediat. Buscava intimitat i bona relació qualitat/preu. Primer se'm va ocórrer casa de mons pares, però quan la xifra es va disparar per sobre de 25 persones, ho vaig descartar. Després vam recórrer al Muyo on es garantia la privacitat i un preu acceptable. Per una xorrada no ens vam posar d'acord. Els hi deuen sobrar clients, perquè si tracten així als que els hi són fidels... B, remitim-nos a l'entrada sobre el servei.

Al final vam acabar al nostre estimat col·legi. La majoria de gent venia d'un joc tipus trivial que es va celebrar al Parc Güell. Jo no. Amb el Víctor vam anar a comprar menjar pel sopar al Glòries i vam quedar atrapats en un dels majors embussos de la ciutat de Barcelona per la demostració aèria Red Bull. Algun dia parlaré del senyor Clos, però encara no entenc com els ciutadans d'aquesta ciutat el poden seguir votant.

Allò que va passar durant el sopar quedarà entre els que hi vam participar. Aquestes són les normes dels comiats de solter. Tampoc el jutjaré perquè l'organitzava jo. Malgrat els crítics crec que va estar dins d'uns límits acceptables de bon humor i bon gust, amb certs ingredients d'adrenalina i de maculinitat.

I després vam acabar a la disco la Fira, a Provença amb Aribau. Molt divertit. Les noies van arribar, com sempre, una mica tard, però bueno, els nois ja havien trobat altres noies entre les cambreres (això és broma, que consti). M'ho vaig passar molt b. Vaig ballar molt, cosa que va sorprendre a una gran majoria. Però és que m'encanta seguir el ritme, saltar, moure'm, notar com entren les notes per les meves oïdes i m'impulsen a expressar-me amb major o menor gràcia. Alguns van confondre l'alegria i la ballaruca amb l'etilisme. No va ser el cas.

No vull acabar l'entrada sense dos comentaris.

El primer és sobre els ulls. Sóc molt observador i em fixo molt en els ulls de les persones. El dissabte vaig veure ulls tristos i ulls joiosos. Feu un exercici, aixequeu-vos i dirigiu-vos cap a un mirall. Obriu ben els ulls, mireu-los i sigueu sincers amb vosaltres mateixos. Què veieu? Joia, esperança, tristor, apatia, cansament? Si els veieu tristos penseu el per què, i si és quelcom que podeu canviar feu-ho ja, no us faci por. No accepteu veure la vida amb ulls tristos, prou! És tan maca veure-la amb ulls d'esperança i joia...

El segon és més còmic. Dissabte va ser un dia desastrós a nivell personal. A banda de passar-me 3 hores dins d'un cotxe per anar del cole al Glòries i tornar (4 km màxim en total), pel matí vaig perdre les claus al mar. Les portava lligades al banyador, i, sospitosament (o no) van desaparèixer. El mític Toni Le Brut les va trobar dins de l'aigua i sense ulleres de natació (algú diu que no hi ha miracles?). El pitjor va passar a la nit. Eren gairebé les 5 quan marxava de la disco amb la Míriam. Vam caminar fins a Sants, perquè BCN nit i els taxis són incompatibles. A l'arribar a Plaça de Sants vaig veure que les claus de casa no hi eren a les meves butxaques. Tot es va poder solucionar amb diners (taxis), temps (vaig dormir-me prop de les 7) i una bronca de la meva mare, segurament aquesta, i només aquesta, justificada.

Doncs, aquest va ser el meu dissabte, gran dia, preparació d'una festa, la del 27, que serà ben gran.

Gràcies a tots els que la vau fer possible.

Bona nit

Jordi

diumenge, de maig 07, 2006

Días intensos I: graduación MBA

Buenas noches,

Han sido dos días bien intensos. El viernes la graduación del MBA. El sábado la despedida de soltero de mi hermano, una pasada. Lo haré en dos capítulos porque cada uno se merece su entrada, y porque como se comenta en la jerga bloggera, los dos son carne de blog.

Explicar qué ha significado el MBA en mi vida es muy difícil. Casi dos años son una porción muy grande de mi historia, y además en este intervalo de tiempo, además del MBA, otros episodios han contribuido a hacer de éste un momento único y muy especial.

Empezaré por la graduación. Algunos ya sabéis que éste es mi 3r master. Bromeando algunos dicen que debería dedicarme a ser estudiante profesional. Pues va a ser que no. Esta era la primera graduación un poco formal. En el máster del IQS éramos poquitos y el máster tiene poco peso dentro del Químico de Sarriá. En el máster de Oldenburg aún éramos menos, pertenecíamos a un pequeño departamento de la universidad y los alemanes no se distinguen por su emotividad y su festividad. Por lo tanto, la del viernes debía ser diferente, y a fe que lo fue.

Por la mañana invitaron a los padres a conocer las instalaciones. Cabe recordar que el 70% de los estudiantes eran extranjeros, por ello, la multiculturalidad de padres, madres, hijos, etc., era enorme. A las 3:45 (hora límite, un día más la puntualidad sigue en mi debe) recogía la toga y el birrete con el que debería estar disfrazado las siguientes 4 horas. Pasamos al auditorio donde nos explicaron cómo iría la ceremonia. Todo fue muy desenfadado porque después de dos años de rigor (mucho menos del experado, por cierto), todos ya habíamos acabado, y además como hacía días que no nos veíamos, los organizadores sudaron para conseguir un nivel aceptable de silencio.
Todo tenía que salir perfecto, así que nos repitieron lo que podíamos y lo que no podíamos hacer, delante de quién entrábamos, cómo recoger el diploma, cuando ponerse el birrete, ... Luego la gente hizo lo que le salió en el momento. Yo me comporté. En general soy bastante obediente, si encuentro las instrucciones razonables. Si no son razonables puedo ser un auténtico "pain in the ass", un tormento.

Entré en el espacio donde se celebraba la graduación. Allí estaban familiares y profesores. Estaba repleto de gente. Unas 1000 personas. En aquel momento me surgió mi sonrisa más especial. Estaba pleno de júbilo. Quizás no fue hasta ese instante que me di cuenta que estaba pasando una página más de mi vida. Y que lo hacía con alegría y con éxito.

Me sorprendieron los "disfraces" de los profesores. Todos iban vestidos al estilo medieval. Si nuestras togas eran curiosas, sus vestidos se podrían calificar como horrendos. Horrendos fueron también la mayoría de sus discursos. Llenos de nimiedades, de repeticiones, de palabras vacías. Faltos de entusiasmo, de cambios de tono, de profundidad, de mensaje, de motivación, de estímulo. Sin embargo, el peor discurso, de largo, fue el del presidente de Bayer AG (sí, la de las aspirinas). Se suponía que era un discurso sobre el liderazgo basado en su dilatada experiencia. Lo llenó de cifras, de demasiadas referencias a su ombligo y a su empresa. No buscábamos eso. Queríamos algo que pusiera un broche de oro a nuestro MBA y que nos relanzara. Nada de eso. Incluso intentó relativizar cómo él mismo, después de la última crisis, había tenido que despedir a 20 mil personas. ¿Sabe cuántas son 20mil personas? COn sus familias podríamos llenar el Camp Nou. Su empresa debe ser un gran contribuyente al IESE, y se lo agradezco profundamente, pero me personalmente me decepcionó en demasía. Dicen que sólo los mejores llegan arriba. No es cierto. Llegan los que saben estar en el momento adecuado en el sitio adecuado y con los amigos adecuados. Y no les resto méritos.

No quiero olvidar el momento de indignación de mi hermano cuando en uno de los discursos se nombró al fundador del Opus y del IESE Escrivá de Balaguer. Poco se puede hacer al respecto.
Lo único que destaco de los discursos son dos aspectos: el agradecimiento a las familias por su ayuda moral y material de estos dos años y la llamada a evitar la mediocridad. Mi hermano critica por poco decorosa esa palabra. Puedo estar más o menos de acuerdo con él. Pero creo profundamente que Dios nos ha regalado unos dones y que ser mediocres es un fraude a ese regalo. Seas riachuelo, afluyente, río, mar u oceano, intenta ser el mejor riachuelo, afluyente, río, mar u oceano, y éso sólo significa éso, no implica pisar a nadie, implica ser justo y coherente. Huir del conformismo, del paqueismo.

Después de la graduación lanzamos el birrete, unos más acertadamente que otros y pasamos a la informalidad de las fotos, los abrazos, la cena, etc. La fiesta se alargó hasta altas horas en un local cercano a la Diagonal denominado Elefant. Fue algo diferente que en otras ocasiones. Primero porque también había algunos padres, la mayoría etilizados. Y segundo y más importante, porque seguro que a muchos de los compañeros no los volveré a ver nunca o almenos en largo tiempo.

El MBA ha sido altamente positivo. Primero y siempre primero por las personas que he conocido. De países tan diferentes como Japón, Israel o Costa Rica. De perfiles tan diferentes como banqueros, consultores o médicos. De carácteres radicalmente diferentes, desde el más extrovertido a la más introvertida. Del IESE me llevo amigos para siempre. No me quiero emocionar como he hecho tantas veces, pero 2 o 3 sí que me llevo. También sé de otros a los que siempre podré acudir en tiempos de alegrías o de penas.

Segundo a nivel profesional. He pasado de un sector pequeñito, poco profesional y menos apasionante de lo que parece, las renovables, a conocer el mundo de los negocios. A saber: Quién mueve los hilos, Quiénes son las grandes empresas, Qué las mueve. Quería conocer al enemigo que tanto demonizamos y que tiene de todo, como todos, de bueno y de malo. Eso sí, las malas, como Nestlé, son muy malas. Paso de trabajar en una pequeña empresa de 15 trabajadores a una multinacional de 125 mil en un país extranjero y con responsabilidades a nivel mundial. Eso hubiera sido imposible sin el MBA. Un nuevo reto.

Tercero a nivel personal. Muchos apostaban que convivir con personas de clase superior a la mía y submergirme en el mundo de los negocios, me corrompería y me volvería una persona arrogante, ostentosa, clasista, inaccesible, etc. Creo que sigo siendo yo y ese quizás es mi mayor éxito y seguro del que estoy más orgulloso. Retornar al mundo marista y volver a sentirme en él como en casa ha contribuído decisivamente a esa consecución. Sé quiénes son los míos. Sé dónde están mis raíces. Sé lo que significa complicarse por los demás.
Algunos trenes importantes han pasado por mi vida estos dos años. Unos han pasado y no los he visto. Otros pasaron pero lamentablemente no me dejaron cogerlos. Afortunadamente muchos los he podido coger. Gracias por parar en mi estación.

Y nada más. Se cierra un capítulo. Se ve que en la Ilustración el día de la graduación se denominaba día del comienzo (Commencement day). Que sea una etapa aún más provechosa, y que sobretodo esté llena de sueños, pasión y gente como muchos de vosotros, "els meus companys de camí".

Disculpas por el tamaño de la entrada, pero eran dos años...

Un beso

Jordi

divendres, de maig 05, 2006

El servei

Bona nit,

Demà em graduo, deixo de ser estudiant, i m'apropo, de nou, al món laboral. El món en què no pots fer campana, ni et pots agafar ponts. El món on els exàmens no estan plannejats. El món en el què si el jefe és un capullo no et pots queixar a direcció. Però també té d'altres avantatges. Sobretot si ets funcionari. Deixant-me de bromes, treballar té l'avantatge de desenvolupar totes les il·lusions que has somniat mentre estudies, i, com m'han dit avui un parell d'amics, poder fer d'aquest món quelcom millor d'allò que ens hem trobat. No m'agrada la gent que només viu els caps de setmana. No m'agrada la gent per qui treballar és un no viure. A vegades no hi ha més remei, però sempre cal lluitar. De gent grisa que no lluita pels seus somnis ja n'hi ha prou.

Avui us volia parlar del servei. El 70% dels companys de l'MBA són estrangers. Els ha encantat Barcelona i Catalunya: el temps, la platja, la muntanya, el Barça, la nit, el menjar, ... Només resalten dos problemes. El primer és que els sous són molt baixos en comparació amb d'altres ciutats amb el mateix nivell de vida. A Alemanya paguen 30-40% pel mateix treball a la mateixa empresa. I Frankfurt, Berlin o Hamburg no són ciutats més cares de Barcelona. Per aquesta raó gairebé cap d'ells es queda a Barcelona. El segon és el nivell de servei que es troben a la ciutat. Aquí el concepte de qui és el client i qui està oferint el servei no està gaire clar. Jo no m'havia fixat abans, però després de parlar amb ells, me n'he adonat. Podem parlar dels taxistes, dels cambrers, dels autobuseros, dels de la benzinera, dels del banc. Els culpables no són ells, els culpables som els usuaris que no reclamem els nostres drets.

Dimarts vaig anar a l'oficina de Caixa d'ENginyers que han obert al costat de casa. Em va fer il·lusió que escollissin Sants, perquè només tenen 3 altres oficines en tota Barcelona. El tracte amb aquesta entitat sempre ha estat cordial, personal, gairebé familiar. Anava a fer un ingrés i a fer una consulta sobre una comissió d'una tarjeta. Vaig omplir el formulari. El caixer el va agafar i el primer que va dir va ser: són 300 o 3000. Estava clar que eren 300, però no havia acabat d'arrodonir un 0 i va dir que es podia confondre. Després li vaig dir lo de la comissió i em va respondre que això ho havien decidit els socis i que si tenia algun problema anès a l'oficina que m'havia emès la tarjeta (brutal en una caixa amb 4 oficines!). Vaig sortir estabornit. Havia anat de tan bon rotllo i havia rebut un tracte tan impersonal i sec...

A l'arribar a casa vaig omplir un formulari de queixa per internet. I així han passat dos dies. Ja ni m'enrecordava i avui, a mig matí, ha sonat el mòvil. Era la directora de l'oficina. M'ha demanat que li expliquès com havia anat tot i s'ha disculpat unes 5 vegades en el quart d'hora que hem parlat. He flipat amb el tracte personal. A sobre m'han retirat la comissió (no havia arribat al mínim amb una tarjeta però l'havia excedit de molt amb les altres). Ha estat un moment en el què he sentit que la meva acció ajudaria a millorar el servei, i que un simple mail havia servit d'alguna cosa. No fotran fora al caixer, només l'ensenyaran que la cultura de Caixa d'Enginyers, no és la de la Caixa o la del BBVA, que els usuaris som persones i no comptes corrents.

Si us cobren més en un servei queixeu-vos. Si el menjar no està ben fet queixeu-vos. Si el taxista arrodoneix a l'alça quexeivos. Si l'autobús triga 20 minuts enlloc de 10 queixeu-vos. Si la llauna de tonyina té un insecte queixeu-vos. Si els ioghurts que heu comprat ja estava caducat queixeu-vos. Ens beneficiarem tots i viurem en una societat més corresponsable i més justa.

Bona nit. La darrera d'estudiant.

Jordi

dimecres, de maig 03, 2006

Repsol, Bolivia, patrañas y espejismos

Buenas noches,

Intentaré no contagiarme de la euforia que recorre las calles de mi ciudad. Hoy mi equipo ha vuelto a ganar un campeonato de liga, y eso sólo ha pasado 18 veces (9 de las cuales las he celebrado).

Digo intentaré no contagiarme porque quería hablar de la noticia bomba de ayer, la nacionalización de los hidrocarburos por el gobierno de Bolivia, liderado por su famoso y poco corriente presidente Evo Morales. Me he esperado unas horas para ver las reacciones de los diferentes interesados, del gobierno boliviano, del gobierno brasileño (Petrobrás, la empresa pública de hidrocarburos brasileña es la más "perjudicada"), del gobierno español, de Repsol, de los periodistas, del pueblo boliviano, del precio del petróleo, etc.

Ayer por la noche, en TV3, Mónica Terribas, fue valiente. Lo es normalmente, pero ayer lo fue mucho más. En vez de invitar a alguien de Repsol YPF, que hubiera sido fácil, o a alguien del gobierno español, que hubiera sido correcto, invitó a Mónica Vargas. ¿Quién es Mónica Vargas? Primero es una boliviana, segundo es una investigadora en el "Observatori del Deute" de la càtedra Unesco, y tercero es una experta en las barbaridades que han cometido las petroleras en Latinoamérica, especialmente Repsol YPF. Tuvo media hora de gloria. Explicó que el pacto anterior del gobierno boliviano con las petroleras era ilegal a los ojos de la constitución. Comentó el impacto ecológico de las actividades de extracción, y cómo Repsol ha sido culpable de catástrofes ecológicas, contaminación de ríos, incendios de bosques, etc., por los que no ha pagado un duro a las comunidades indígenas a las que ha perjudicado gravemente. Indicó con sorna que Repsol se jacta de haber gastado una gran cantidad 16 millones de euros en actividades de responsabilidad corporativa, de respeto cultural, etc, y luego la rescisión de su máximo responsable "sólo" les costó 19 millones de euros. Todo fue sencillo, claro, dando a un clavo al que nadie, en todo el día, había dado, o por ignorancia (la mayoría) o por intereses creados (una gran minoría).

Analicemos dos hechos. El primero es el impacto en el precio del petróleo. Cuando escuché que la nacionalización del crudo boliviano supondría un aumento del precio de la gasolina, casi me hecho a llorar de la risa. Corrí rápidamente a consultar el Energy Review de British Petroleum, el documento anual más prestigioso que presenta la producción y las reservas de los diferentes hidrocarburos. Sabía que el peso de Bolivia en el global era ridículo, pero lo quería comprobar.

Para el 2005, Bolivia suponía:
- Menos del 0.1% de la producción mundial de petróleo.
- Un 0.05% de las reservas mundiales de petróleo.
- Un 0.3% de la producción mundial de gas natural.
- Un 0.5% de las reservas conocidas de gas natural.

Repito, o ignorancia por falta de información, o mala leche con ganas de intoxicar la opinión pública.

El segundo hecho a analizar es cómo la nacionalización afecta a Repsol. He escuchado a políticos y a periodistas rasgarse las vestiduras. Los directivos de Repsol han sido algo más cautos. Incluso he escuchado a la Unión Europea decir que Bolivia les tenía que haber consultado primero. ¿No acabó la colonización en América Latina hace unos 110 años? A veces ayuda ver las cosas desde el otro lado de la barrera. Imaginemos que la UE decide financiar proyectos en Perú y no en Bolivia. Imaginemos que Bolivia le dice a la UE que les tenía que consultar primero. Por favor!
Estoy casi absolutamente convencido que Repsol sabía lo que estaba a punto de suceder. También lo sabía el gobierno. También lo sabía Petrobrás. ¿Entonces por qué tanto escándalo?
Sólo veo un motivo. Evitar el desplome de las acciones de Repsol. El mundo financiero es siempre impredecible, pero creo que todo estaba calculado para amortiguar el golpe. Ayer cayó un 0.6% y hoy un 1.3%. Mínimo para una acción que se ha revalorizado un 150% los últimos tres años.

Mónica Vargas acertó en casi todo. Digo en casi todo porque indicó que los accionistas de Repsol no sabían lo que hacía Repsol en Latinoamérica, y que si lo supieran exigirían a la empresa a que cambiara su forma de actuación (quieren traer a España comunidades indígenas perjudicadas por Repsol). El accionista no es forofo como el aficionado del fútbol. El accionista hoy es de Repsol, mañana de Telefónica y pasado mañana de Endesa. No hay sentimientos, no hay colores, no hay rubor, sólo hay un capital que ha de rendir. Si se demuestra que Repsol es tan "mala" (hay tantos indicios...), la mayoría de accionistas seguirán con la compañía, porque la escasez de petróleo les revalorizará, otros, por consciencia, se venderán las acciones, y una minoría pedirán un cambio estratégico.

Podemos pensar que esos accionistas son seres grises que no conocemos. Nos equivocamos. Esos accionistas pueden ser nuestros padres, o nosotros mismos cuando buscamos un fondo de inversión que dé buenos resultados (la mayoría, hoy en día llevarán petroleras). Pero eso queda muy lejos... nadie pregunta dónde invierten nuestro dinero, mientras dé un buen interés...

Más información, más coherencia, más valentía. Y yo el primero.

A ver cómo evoluciona Bolivia. Una cosa está clara. Peor que estaba no estará. Y no compreis los tremendistas y los que venden la apocalipsis. Para la gente que vive en los vertederos de La Paz, el infierno ya no puede quemar más.
Un abrazo

Jordi

PD: estoy alegre. No por el Barça, que también. Hoy he recuperado a un amigo, y eso no se puede decir cada día.

dimarts, de maig 02, 2006

Dues pregàries que xoquen

Bona nit,

Fa uns minutets que he imprès el darrer treball del màster de l'IESE. Aquest era opcional, però com sempre m'apunto a tot. Doncs... Demà a les 12:30 abandonaré la vida d'estudiant definitivament i em quedarà un mes i quatre dies per iniciar la vida laboral. Avui he rebut el mail amb el contracte i un munt d'arxius. Es nota que és una empresa gran. Paguen el trasllat de tots els mobles fins a Copenhage (CPH a partir d'ara), em paguen l'hotel on m'hi estigui fins que trobi una casa on viure (màxim 4 setmanes, jejeje). Inclús el bitllet d'avió. Etc. Crec que encara no sóc conscient de què marxo, i aquest cop va en sèrio. Però segueixo il·lusionat i en això rau el secret de la vida.

Aquest cap de setmana hem anat de sortida tota l'Associació a Arenys de Munt. Al final hem estat uns 50 associats i uns 20 animadors. Avui han vingut els pares, uns 70. Per tant una bona colla. Aquesta, després de 13 anys d'animador, ha estat la primera trobada de l'Associació que recordo haver participat. AL principi no se'n feien i en els meus darrers anys sempre duia associats de branques més grans, que pensaven que gaudir d'un cap de setmana acompanyats dels petitons de grumets i d'ulls oberts era una pèrdua de temps. Gràcies als Cor Oberts d'enguany i a l'afany de lluitar per una associació que ho té tot però que no acaba de tenir aquell sabor que cerquem, he passat aquests tres dies envoltat de mar i muntanya. La majoria dels meus companys de l'IESE han anat a Amsterdam a les festes per l'aniversari de la reina, el Queensday és una festassa. Però els meus són els d'aquest cap de setmana.

No us explicaré tot el que hem fet perquè no crec que us aportès molt. Simplement dir-vos que ho hem passat genial (sobretot els nens i nenes) i que ahir a la nit vam tenir una reunió d'animadors amb més ombres que llums, però amb el propòsit d'omplir d'optimisme i esperança aquest petit i important espai de les nostres dies.

Us trasllado ràpidament a la celebració d'avui. Després d'uns jocs ens hem mogut tots a una capella improvitzada. No hi havia mossèn. Cada cop n'hi ha menys i això no és quelcom que llegim als diaris sinó una realitat habitual que condiciona les nostres activitats. Ens hem ensortit amb una bona motivació del Raul, amb un llarga estona de pau, amb cançons clàssiques (quants anys feia que no cantava Veniu a la Festa) i amb moments compartits. D'un d'aquests moments us volia parlar. El Raül ha demanat a la gent que fes pregàries espontànies, per demanar per algú o per alguna realitat. Ha anat + o - així. Un pare ha trencat el gel amb: "Que guanyi el Barça a París". Ha estat del tot extrany perquè certament en cap celebració havia sentit una petició d'aquest estil. No la criticaré, simplement dir que m'ha xocat força. Però després de dues peticions més, una nena d'uns 8 anys, ha dit: "Demano pels nens de l'Àfrica que no tenen escoles i es moren de gana". Brutal. Desgarrador. Real. Inquisitiu. Ha estat com un: "Ei, penya, parlem de coses importants o seguim amb el jeje, jaja?". Quin perill això de perdre la perspectiva, no? I no ho dic pel pare només, també ho dic per mi. En què s'assembla el meu missatge a la meva acció? Realment somnio tant? Faig tot amb tanta passió?

Un dels animadors m'ha dit avui que li agradava com apreciava els petits detalls de la vida, i penso que la frase de la nena ha estat un petit detall, perquè el podríem haver passat per alt amb un "ja se sap els nens", però les paraules d'una personeta de 8 anyets, amb poc bagatge, amb pocs viatges, amb pocs idiomes, m'ha desmuntat, i encara jugo amb les peces per tornar a muntar el puzzle. Està b que li desmuntin a un, a l'igual que amb qualsevol dispositiu quan el tornes a muntar sempre sobren peces, i en sobren tantes en la meva vida...

Gràcies en especial a tres companys d'aquest cap de setmana, en Serra, en Peñaranda i en Gallifa. Vosaltres sí que sou senseis.

Bona nit

Jordi

Estadisticas y contadores web gratis
Manuales Oposiciones