El nou iGolf

Bona nit des d'un Copenhague que torna a estar a 6 graus,

Us haig de confessar que no crec gaire en la publicitat per internet, no crec en les imatges llempants que ens conviden a clicar i sempre tinc la tendència a saltar les presentacions d'aquells que intenten vendre'm algun producte quan intento accedir a algun diari (els amics del Mundo ho fan sovint, els del Marca de tant en tant). Per aquesta raó no crec, simplement perquè amb mi (almenys així ho penso) no tenen gaire influència. La publicitat per internet ja mou al voltant del 30% de la publicitat "escrita", només considerant les de diaris i revistes. Per tant, poca broma. No vulgueu saber quan costa que el nom d'una empresa surti subratllat en els resultats del google.

Dit això, de tant en tant em pica la curiositat i clico algun link. Això em va passar l'altre dia. A la plana de l'Sport anunciaven el nou iGolf (no hi aneu que ja no hi és). Deien algo d'un Golf amb un iPOD. Tant el Golf com l'iPOD són productes als que tinc certa simpatia. El Golf del meu pare és el cotxe amb què he fet més kilòmetres i el què he disfrutat més (em fascina conduir). L'iPOD és allò que intento no oblidar cada matí, encara que alguns oblidi la corbata, el mòbil o la cartera. No em penso comprar cap cotxe (la meva bici Rocky de 120€ ha de rodar molt encara) i ja tinc un iPOD, però la curiositat em va véncer i vaig clicar.

És curiós que la nova estratègia per vendre cotxes és dir que porten connexió per l'iPOD i et regalen un iPOD de 8Mb (uns 200€). Entendria que fos un dels "a més a més", però em costa creure que algú és compri un cotxe de 24.000€ perquè du un iPOD de 200€, primer perquè molta gent ja té iPODs o MP3, segons perquè s'han inventat diverses formes per connectar l'iPOD al cotxe i tercer perquè comprar-se un cotxe per aquest aparell és com comprar-se una casa perquè la nevera és Miele i la rentadora és Bosch.

Crec que els marges estan prou fotuts a la indústria de l'automòbil com per a sobre retallar-los més donant-li royalties a Apple. Millor farien els amic alemanys de Volkswagen de passar el marketing a Apple i que l'amic Steve Jobs els hi dissenyi la campanya. Jobs deu riure encara. Aquell que un dia van fotre fora d'Apple i que al cap de pocs anys van demanar que tornés. Aquell que ara domina també Walt Disney. Aquell que ens ha inundat d'iPODs i ara ho farà d'iPhones. Aquell és el mateix que aconsegueix que el nom d'un cotxe sigui condicionat per un dispositiu que representa un 0.8% del valor del cotxe.

I alguns encara es pregunten perquè l'americana és l'economia més sòlida del món.

Bona nit

Jordi

PD: El País ha tingut la gran iniciativa de penjar tots els resums dels partits de la jornada els diumenges a partir de les 23.30h. Gràcies senyors de PRISA

Pasión

Buenas noches y gélidas noches des de Copenhage,

Hay tres palabras que me encantan, una es luna, la otra es suenyos, la última es pasión.

Son las 12 y 15 minutos de la madrugada y estoy en la oficina. Iba a cerrar el ordenador, pero creo que es un momento ideal para escribir en el blog. Un momento ideal porque la situación puede resultar hasta cierto punto jocosa.

Os explico. Hoy hemos hecho una reunión con personas de 15 países diferentes, cubriendo los cinco continentes. Una reunión de aquellas donde se cruzan idiomas, ideologías, personalidades y culturas, pero donde todos nos entendemos. Un gran ejercicio de negociación, con frustraciones mojadas en alegrías y desenganyos apagados por torrentes de sonrisas.

Después de estas reuniones solemos hacer lo que se denomina un "Teambuilding event". No es nada más que encontrarnos en un lugar diferente a la oficina e interactuar. Unos dirán que es quemar el dinero. Otros diremos que es romper barreras que difícilmente se romperán detrás de una corbata, un traje, un papel y un bólígrafo, o un teléfono o un mail. Hoy hemos ido a jugar a bolos. Ha sido tremendamente divertido. Aún no sé cómo he ganado y mis companyeros aún andan por las calles de Copenhague ahogando su pena ;)

Después de una buena cena todos han ido marchando hacia casa o hacia alguno de los pocos bares que quedan abiertos en esta ciudad después de las 11 de la noche un martes de enero. Yo me he ido a la oficina. Manyana publican un artículo sobre mi departamento en la revista de la empresa y quería revisarlo y corregir algunos pequenyos detalles. Y aquí llevo una horita corrigiendo y coordinándome con el resto de los 4 companyeros de equipo.

Algunos me llamarán loco, otros pobre hombre, otros dirán que soy lamentable o patético y los últimos apelarán al siempre mal utilizado calificativo de subnormal. Respeto a todos.

Pero lo que siento por lo que hago es pasión, y la pasión no la pueden sustituir muchas cosas. Si no fuera por pasión no estaría ni ahora en esta oficina ni aquí en esta ciudad. Si no fuera por pasión por mi equipo no haría la mitad de las cosas que hago y que no sé si me reconocerán o no. La pasión, almenos en el inicio, no necesita reconocimiento, sólo necesita más lenya para seguir ardiendo.

Más madera...

Buenas noches

Jordi

Sostres

Bona nit des de Barcelona,

Fa uns mesos que he afegit l'Avui al llistat de diaris online que llegeixo. L'Avui ha adoptat la tàctica de mostrar tot el seu diari en format pdf, sense cap tipus de subscripció. En això La Vanguardia s'ha equivocat. Voler cobrar als internautes per veure notícies que tots els diaris mostren gratis és una política errònia, fet que ja va demostrar El País fa un parell d'anys. Allà ells.

Doncs centrem-nos en l'Avui. Per mi hi ha tres cites ineludibles:
- Iu Forn: amb la seva sàtira àcida a l'apartat d'opinió. Article curt i normalment divertit.
- Albert Om/Xavier Bosch/Carles Capdevila: amb els seus articles sempre interessants a l'apartat d'Última. Els dies que no escriuen ells es nota sensiblement.
- Salvador Sostres

Fa un parell d'anys que vinc sentint el seu nom. Personatge que escriu una columna a l'Avui, apartat Serveis i Oci (no entenc perquè aquí però és igual) i que no es talla un pèl a l'hora de criticar a qui faci falta. Es declara catalanista i votant convergent. No sé a què es dedica a banda del seu blog i la columna a l'Avui. També té un cert to de pijeria i d'arrogància que de tant en tant cansa, però si té una cosa és que no et deixa indiferent. Estaràs d'acord amb ell o no hi estaràs, però sorpren el que escriu i com escriu. Un dia farda d'haver anat en un jet privat a París a un sopar i el concert del Llach, el dia següent carrega cotra el Bassas, l'altre diu que s'anava de copes amb el Dream Team...
A vegades arriba a forcar la màquina tant que rep amenaces de mort si no retira algun article del seu blog (busqueu al google Salvador Sostres i el trobareu).

Però m'agraden les persones que no em deixen indiferents, aquelles que veuen més enllà, aquelles que arrisquen i que diuen coses que ningú no vol sentir... Us regalo dues perles (una d'avui i una altra de desembre):

Bona nit

Jordi

Preferir ser funcionari
Salvador Sostres
Una associació que es diu Cercle per al Coneixement ha presentat uns estudis segons els quals la majoria d'universitaris prefereixen ser funcionaris que empresaris. És una demostració més de la ruïna moral del nostre temps, del fracàs del sistema educatiu, de la pobresa intel·lectual que ens envolta. Una societat on els universitaris ja no volen menjar-se el món sinó menjar-se el menú de la cantina d'un ministeri és un país malalt, sense esperança. Són les conseqüències d'educar els nens com si tots fossin subnormals: sense esperit de competició, sense premi per al millor ni penalització per al pitjor, intentat dissimular els fracassos en lloc d'ensenyar a superar-los. Renunciant a l'estratificació de valors, a la jerarquia moral, renunciant a la més mínima exigència i rebaixant tota l'estona el nivell de la conversa. Després arriben a la facultat sense pràcticament saber escriure -són abominables les faltes d'ortografia als exàmens- i es troben un sac impressionant de professors comunistes i males bèsties que no saben absolutament res de com funciona el món i que difonen en llurs aules teories que una i altra vegada fracassaren, i tot és propaganda. Voler ser funcionari, preferir ser funcionari no és una qüestió d'ofici ni de professió. És un estat de l'esperit, d'un esperit sense metàfora ni pecat original. Quan dic que Catalunya és un país amb una insòlita quantitat d'imbècils, alguna gent se'm queda mirant justament amb cara d'imbècil. Doncs no cal que s'estranyin tant: aquí tenen aquests joves amb ànima de paper d'estrassa, aquesta penosa rendició intel·lectual, aquesta nul·la ambició, aquesta infinita mediocritat en què estem convertint Catalunya, des del govern fins a les aules: mediocritat per tot arreu, com una plaga.

Els condons de l'Església
Salvador Sostres
Els peluts d'Esquerra van plantar-se divendres davant del bisbat de Barcelona a repartir condons i a protestar per la presumpta hipocresia de l'Església respecte d'aquest tema. Un partit amb uns líders de nivell intel·lectual tan justet és normal que tinguin un jovent quasi deficient, perquè cal ser quasi deficient, i profundament analfabet, per no saber que l'Església catòlica, a banda de ser la primera oenagé del món, en quantitat i en qualitat, és també la institució que més condons reparteix all over the world. Sobretot a l'Àfrica, a través de les missioneres, a l'Àfrica on tots aquests de les pancartes no hi han posat mai els peus si no ha estat per anar-hi de safari amb els pares. A l'Àfrica, on les condicions ja no de vida sinó d'estricta supervivència són duríssimes i on milers de missioneres i missioners de l'Església reparteixen condons i amor i el que convingui. I ara surts tu, pelut d'Esquerra, indocumentat, animal, a donar lliçons a la gent més meravellosa del planeta. Però qui us heu cregut que sou? Amb quin full de serveis us planteu davant del bisbat? Què has fet tu en favor de la humanitat? Davant de l'Església, de genolls. I no per reverència sinó per respecte als milers de missioners que donen a cada minut la vida pels qui pitjor s'ho passen i que fan d'aquest món un lloc millor per viure-hi mentre tu encara tens penjada la matemàtica de segon. L'Església té dret a defensar el seu model de societat, la transcendència del sexe, l'abstinència com a mètode, etcètera. I és mèrit que cal agrair a la seva generositat que en països on la prèdica està molt difícil acceptin de repartir condons si això serveix per salvar vides. I tu, pelut, dóna gràcies a Déu que ens hagi enviat aquests àngels tan meravellosos, fes alguna cosa de profit i permet que tos pares puguin deixar de passar vergonya.

Muchas cosas

Buenas noches,

Os podría explicar que hace muchas horas que llueve en Copenhague y que hoy me he mojado como un pollo volviendo a casa, y que lo he disfrutado y mucho.

También podría explicar que hoy en una encuesta del trabajo he dicho que estoy a más del 125% de mi capacidad y que esto difícilmente es sostenible (almenos todos me lo reconocen y son conscientes).

Por otro lado ahora recuerdo que la semana pasada me describieron mi perfil psicológico calificándome de ambicioso, introvertido, impaciente y creativo. Os tengo que decir que esos son los trazos personales naturales. Eso no significa que uno tenga que ser así, sino que para ser conformista, extrovertido, paciente y rutinario me cuesta un poco de energía conseguirlo. También reconoceré que este perfil que me han trazado me ha dado mucho que pensar y que espero que dichos razonamientos me acerquen más a la persona que quiero ser.

También se me olvidó decir que el viernes organicé una dinámica de grupo en casa. Quien me iba a decir que iba a practicar dinámicas de Cor Obert en Copenhague y con mis companyeros de trabajo. Pero bueno, hay que tener la mente abierta a todo, gran ensenyanza.

Qué más. Ah sí. Me acabé el último libro de Coelho, la Bruja de Portobello, y pese a no ser muy brillante me ha dejado con alguna perla que vale la pena recordar, la ambición por ser diferente y ser uno mismo y la obsesión de querer llenar todos los espacios vacíos. De llenar la vida con muchas cosas y el miedo terrible al tiempo perdido, al silencio, al saber que aunque llenemos la vida con mucho en verdad estamos vacíos.
Leer es uno de los propósitos más deseados de este anyo. Leer y no estar tanto en el messenger.

Ah! y tener un billete de avión de vuelta al mundo en mi mano. Esas cosas me encantan. La primera quincena de marzo viajaré entre Copenhage, Bangkok, Ho Chi Ming, Singapur, LA, Panama, Nueva York y Copenhage. Muchos ya lo sabeis, porque las cosas que me hacen ilusión me hierven por dentro hasta que las hago salir.

Y dos amigos que se casan, uno este sábado y otro en junio, dos oportunidades ideales de visitar mi bella Barcelona, una ciudad que quiero visitar más que en los últimos 6 meses.

De las noticias que me llegan no mucho, en Catalunya dirigidos por un funcionario, nos convertimos en un pueblo silenciado, conformista y tristón. El que destaca cada vez es peor visto. Pasar desapercibido pero no por ser disimulado sino por ser insulso. Arriesgar poco, no vaya a ser que. Todo seguridades. Un Barca también tornado funcionarial, conformista, esperando que la ambición de Eto'o le retorne a la posición que merece.

De Espanya, después del atentado de ETA, descolocación en el País Vasco, metida de pata de Zapatero y un PP que me produce más tristeza que asco. Tristeza porque un discurso monolítico (algunos dicen que Rajoy es brillante, debe ser cuando se maquilla) puede llegar a triunfar, y porque el otro discurso ya no es valiente. El miedo a perder puede condenar a ZP y acorralarle.

Y eso que me olvidado decir muchas cosas estos días, pero sobretodo me he olvidado de deciros que estoy vivo y que sigo teniendo muchas ganas de escribir y de sonyar con vosotros.

Un beso grande

Jordi

S'acaba un any, comenca un altre

S'acaba el 2006 i sembla que s'apaga una llum que portava molt de temps encesa, la llum.
Però comenca el 2007 i vull que aquest sigui en la meva vida un any ple de somnis i passió. Espero en sigueu testimonis.
Vaig acabar el 2006 peregrinant des de Zagreb a Barcelona, i així vull comencar el 2007, peregrinant, caminant, seguint buscant-me i trobant-me i seguint trobant companys de viatge com vosaltres.
Perquè aquest també sigui el vostre any.

Jordi